dimarts, 31 de desembre de 2019

Carrer Robadors

He llegit la versió digital que té en préstec l'e-biblioteca. Vaig emanar el llibre en versió e-book i per a llegir-lo en local. Fonamentalment, em feia gràcia veure què passava el dia que caducava el préstec. Ja n'havia llegit algun llibre online de la mateixa e-biblioteca i el dia del final del període de préstec, el llibre deixava de ser accessible, Fàcil. Però, si t'has baixat el llibre i, a més, l'has instal·lat en un parell de lectors (tauleta i PC), què passa quan s'acaba el préstec? No em direu que no us heu fet mai aquesta pregunta en demanar un e-book prestat. Doncs em va impressionar que la coberta del llibre (amb, teòricament) el contingut, seguia a lloc, però en intentar accedir-hi, apareixia una finestra dient que ja estava disponible per a la lectura. Encara no sé com "van desaparèixer" les lletres alhora dels dos dispositius... Segur que els llestos ho saben explicar, però jo vaig quedar xocat una estona pensant-hi.

No tinc notes de lectura perquè l'e-book no permet copiar/pegar i, sincerament, em va fer mandra copiar textos a mà...

Recordo una frase que em va impactar per com era de gràfica: "tenia sempre una paraula a flor de llavis". Era la descripció d'un cap que el protagonista va tenir mentre va viure al sud d'Espanya. Era un home callat que ell veu morir.

El llibre em va semblar molt menys poètic que "Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants", el tema tampoc no s'hi presta gaire, però té el ritme que et fa llegir-lo molt i molt ràpid, que és com viu la vida el protagonista. Un marroquí que veu com la vida (el destí, el fat...) el fa fer coses de les quals no se'n sent responsable, però que li van marcant el futur: s'hi veu embolicat en tot un seguit de circumstàncies que el van empenyent a fugir i a anar trencant lligams amb tothom. Un emigrant desarrelat.

Hi ha altres temes que van apareixen tangencialment en el llibre i que dibuixen un univers una mica underground molt interessant.




Mathias Enard (2013). Carrer Robadors. Barcelona: Columna.

La pell de la frontera

Les primeres planes del llibre sorprenen una mica, és com si tinguessis entre mans un estudi antropològic. El relat de l'estada a la residència d'escriptors, d'entrada, sembla que no casa gaire amb la resta del llibre (per què ens parla dels Estats Units i d'un entorn tan diferent del del llibre?), però en poques pàgines  ja col·loca el narrador en el mateix pla de la resta de personatges que apareixeran en el llibre, com un estranger que s'ha d'adaptar a entorn nou.

"Al paller dels malians hi ha dues parets que no se sap ben bé com s'aguanten. Si un dia plou massa, o si plou massa dies, o si no plou, ja no ho sé, les parets cauran. Després de pocs anys les mates creixeran sobre les parets de tova caigudes i serà com si mai no hagués passat res. El gran ecosistema que ens abraça a tots, encara que pensem que el nostre és el que compta, aplanarà altra vegada el paisatge i la història, com si res no hagués passat." (pàg. 168)

"El que descoratja és pensar que algú té passat però està quasi impossibilitat de tenir futur, si la dignitat és poder decidir sobre el futur, ell ja no en té." (pàg, 174)

"Encara no sé on puc encaixar res, no sé on puc encaixar." (pàg. 191)

"Entrar aquí és clavar-se un ham, hi entres i només pot anar més endins." (pàg. 256)

"Ho pots veure tot, observes els seus moviments, però no els podia dir res, com si jo fos un peix que no sabés com sortir d'aquella situació, i l'única certesa que tingués és que a l'altre costat no tenia aire, que no hi havia comunicació possible. La Lin em va descriure la situació així, que eren com peixos en una peixera i, sense saber-ho, va dibuixar com en sentia jo després de passar tot el dia amb alumnes de països llunyans. Estrany fins i tot amb mi mateix." (pàg. 260)

"Cada passa en una casa buida sona com un interrogant que et demana tos els què, els on i els com. Els perquès ja no els pregunta, no els sabria contestar." (pàg. 268)

"A mi m'agradaria saber qui eren, què feien, què volien... Però tot són boires." (pàg. 270)

No us sona gratament a Modiano aquesta frase (i més que n'hi ha, en el llibre)?

"¿Què hi feia allà, una bomba? ¿Qui la vas guardar? Un dels germans, això és segur, però ¿quin? I quan? ¿L'any 1939? ¿El 1940? No ho sabem. Vam viure tots plegats amb una bomba sobre el cap, al cap de la casa, a les golfes, que és on es desa la memòria de la família i d'una casa que, com diu el paleta, es mou." (pàg. 278)

"Fins fa sis o set anys tenia molts amics que no havien viscut mai una pedregada. Una pedregada vital, la incertesa del futur immediat, vull dir. La vida en molts llocs havia estat plana, plàcida. Sanitat excel·lent, educació possible, una administració dejustícia més o menys estable, un marc europeu... La xarxa de seguretat funcionava i, encara més, estava garantida, havia de ser, per força. La xarxa era un imperatiu i l apedregada un impossible. El fet de tenir gent dormint al carrer, al costat de casa, no volia dir res." (pàg. 294)

En acabar aquest llibre (casualitat?, el destí?) vaig llegir Carrer Robadors. Va ser molt interessant la coincidència. Va ser com veure un fenomen de dues maneres diferents. Enard ens fa córrer mentre llegim i fa que el protagonista ens expliqui la història, cosa que l'obliga a passejar per tots els escenaris que vol retratar-nos (entenent com a "escenaris" llocs, esdeveniments, circumstàncies...). Serès sembla que mira d'entendre què passa i mira de fer-nos veure que "estranger" no ens ha de ser un concepte tan aliè.

Francesc Serés (2014). La pell de la frontera. Barcelona: Quaderns Crema

Escandall


Uf! És molt difícil triar fragments d'aquest llibre..., i també parlar-ne. Faré el que pugui. L'autor s'ha despullat molt, ens ha retratat el seu patiment; i tot i que ho ha fet amb una forma preciosa, el veus, el notes.

És un gust (i pot semblar contradictori) llegir aquest llibre. És molt íntim, com per llegir-lo en veu baixa i de nit... No sé si és un llibre per tenir a l'abast de la mà, com altres llibres de poesia. Sí penso que cal tenir-lo localitzable per rellegir-lo de tant en tant.

No puc, no seria just, fer un recull de frases, com faig normalment, i comentar-ne unes quantes. Pertot veus l'autor explicant-se (i explicant-te) i ho volia remarcar.

Us puc explicar que em va recomanar llegir-lo la Laura Borràs per un comentari sobre una malaltia en la família. "T'anirà bé llegir-lo". I m'ha anat molt bé. M'ha servit per poder llegir sentiments que no sabia explicar. No és una lectura fàcil. Si no estàs en el tema (alzheimer), potser costa una mica menys.

Frases com "no hi ha futur quan no tens passat" o "Sé que vius en un laberint, que modifica a diari el recorregut dels teus propis passadissos, esborrant-hi cadascun dels referents. Voldria oferir-te un fil d'Ariadna que et guiés cap a dintre teu" (no en vull posar més, ja he dit que costa triar...) s'han de llegir a poc a poc i diverses vegades mirant de desfer el nus de la gola.

L'alzheimer és una malaltia de tot un entorn, no només del malalt, i calen llibres com aquest per a poder-se-la explicar i per poder-te explicar el teu paper en el repartiment.

A més de tot el que comporta, podem reflexionar també sobre com l'alzheimer dels pares fa morir una part de la història dels fills. La frase també me la va dir la Laura i l'he anada corroborant.


Joan-Elies Adell (2014). Escandall. Barcelona: Meteora

Le Spleen de Paris

"et il n'est pas de pointe plus acérée que celle de l'infini." (pàg. 13)

No hi ha punta més esmolada que la de l'infinit.

"Nature enchanteresse sans pitié, rivale toujours victorieuse, laisse-moi ! Cesse de tenter mes désirs et mon orgueil ! L'étude du beau est un duel où l’artiste crie de frayeur avant d'être vaincu." (pàg. 14)

Natura, que embruixes sense pietat, rival sempre victoriosa, deixa'm! Deixa de temptar el meu orgull! L'estudi de la bellesa és un duel en què l'artista crida de por abans de ser vençut.

"Et le cortège passa à côté de moi et s'enfonça dans l’atmosphère de l'horizon, à l'endroit où la surface arrondie de la planète se dérobe à la curiosité du regard humain.
Et pendant quelques instants je m'obstinai à vouloir comprendre ce mystère ; mais bientôt l'irrésistible Indifférence s'abattit sur moi, et j'en fus plus lourdement accablé qu'ils ne l'étaient eux-mêmes par leurs écrasantes Chimères." (pàg. 26)

I la comitiva em passà a tocar i s'enfonsà en l'horitzó, el lloc on la superfície arrodonida del planeta s'oculta de les mirades curioses dels homes.
I durant uns instants em vaig forçar a voler entendre aquell misteri, però ràpidament la irresistible Indiferència em va envair i vaig quedar més aclaparat que ells amb les seves pesades quimeres.

"Observez, je vous prie, que l'esprit de mystification qui, chez quelques personnes, n'est pas le résultat d'un travail ou d'une combinaison, mais d'une inspiration fortuite, participe beaucoup, ne fût-ce que par l'ardeur du désir, de cette humeur, hystérique selon les médecins, satanique selon ceux qui pensent un peu mieux que les médecins, qui nous pousse sans résistance vers une foule d'actions dangereuses ou inconvenantes." (pàg. 35-36)

Adoneu-vos, us ho prego, que l'esperit de mistificació, que en molta gent no és fruit de cap esforç o combinació, sino d'una inspiració fortuïta, participa, encara que només sigui per la força del desig, d'aquell humor (histèric, segons els metges), que ens du sense que ens hi resistim cap una espiral d'accions perilloses o inconvenients.

"Mais qu'importe l'éternité de la damnation à qui a trouvé dans une seconde l'infini de la jouissance ?" (pàg. 37)

Vés si ha d'importar l'eternitat de l'infern a qui ha trobat en un segon l'infinit del gaudi.  

"Si au moins vos soupirs exprimaient le remords, ils vous feraient quelque honneur ; mais ils ne traduisent que la satiété du bien-être et l'accablement du repos." (pàg. 43)

Si almenys els vostres sospirs fossin expressió de remordiments, encara us honorarien, però no són més que la traducció de la sacietat del benestar i de la deixadesa del repós.

"Qui ne sait pas peupler sa solitude, ne sait pas non plus être seul dans une foule affairée." (pàg 48)

Qui no sap omplir la pròpia solitud, tampoc no serà capaç de sentir-se sol enmig d'una gentada queferosa.

"Le poète jouit de cet incomparable privilège, qu'il peut à sa guise être lui-même et autrui. Comme ces âmes errantes qui cherchent un corps, il entre, quand il veut, dans le personnage de chacun. Pour lui seul, tout est vacant ; et si de certaines places paraissent lui être fermées, c'est qu'à ses yeux elles ne valent pas la peine d'être visitées." (pàg. 48-49)

El poeta té l'incomparable privilegi de poder ser el mateix i un altre. Talment com les ànimes errants que busquen un cos, ell entra, quan li plau, en els personatges. Només per a ell, tot és vacant; i si alguns llocs sembla que li estan tancats, és només perquè, segons el seu criteri, no paga la pena de visitar-los.

"XIV. Le vieux saltimbanque". M'ha semblat com l'essència del llibre: el vocabulari, el ritme..., tot al servei del que vol explicar: una fira. Totes les frases semblen coets. i, de sobte, el final que se't clava com un ganivet! (pàg. 58-63)

"Oui, je vois l'heure ; il est l'Éternité !" (pàg. 72)

Sí, veig quina hora és: l'eternitat!

"Laisse-moi mordre longtemps tes tresses lourdes et noires. Quand je mordille tes cheveux élastiques et rebelles, il me semble que je mange des souvenirs." (pàg. 75)

Deixam que mossegui encara una estona més les teves trenes tan pesants i negres. Quan mossego els teus cabells elàstics i rebels, em sembla que menjo records.
No tenim vocabulari per explicar les olors, però són tan suggerents... Tot aquest (capítol?, estrofa?) és un cant a aquesta evocació.

"Et en rentrant seul chez lui, à cette heure où les conseils de la Sagesse ne sont plus étouffés par les bourdonnements de la vie extérieure, il se dit : « J'ai eu aujourd’hui, en rêve, trois domiciles où j'ai trouvé un égal plaisir. Pourquoi contraindre mon corps à changer de place, puisque mon âme voyage si lestement ? Et à quoi bon exécuter des projets, puisque le projet est en lui-même une jouissance suffisante ? »" (pàg. 113)

En tornar sol a casa seva, a l'hora en què els consells de la sabiduria no són acallats pel soroll de la vida exterior, es va dir "Avui, en somnis, he tingut tres domicilis on he trobat un plaer similar. Per què he d'obligar el meu cos a canviar de lloc, si la meva ànima és capaç de viatjar tan fàcilment? I per què s'han d'executar els projectes si el projecte per ell mateix ja proporciona prou plaer?"

"Tant il est difficile de s'entendre, mon cher ange, et tant la pensée est incommunicable, même entre gens qui s’aiment !" (pàg. 122)

És tan difícil d'entendre's, àngel meu, i és tan incomunicable el pensament, fins i tot entre persones que s'estimen.

"On n'est jamais excusable d'être méchant, mais il y a quelque mérite à savoir qu'on l'est ; et le plus irréparable des vices est de faire le mal par bêtise." (pàg. 136)

És imperdonable ser dolent, però té mèrit saber que ho ets; el pitjor dels vicis és fer el mal sense adonar-se'n.

"Il faut être toujours ivre. Tout est là : c'est l'unique question. Pour ne pas sentir l'horrible fardeau du Temps qui brise vos épaules et vous penche vers la terre, il faut vous enivrer sans trêve.
Mais de quoi ? De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise. Mais enivrez-vous." (pàg. 168)

Cal sempre estar ebri. Tot és això, és l'única qüestió. Per no sentir el pes horrible del temps que us trenca les espatlles i us vincla, cal embriagar-se sense descans. Però, de què? De vi, de poesia o de virtut. Del que vulgueu, però embriagueu-vos.

"Moi seul j'étais triste, inconcevablement triste. Semblable à un prêtre à qui on arracherait sa divinité," (pàg. 172)

Estava trist, incommensurablement trist. Com un sacerdota qui han desposseït de la seva divinitat.

"Qu'importe ce que peut être la réalité placée hors de moi, si elle m'a aidé à vivre, à sentir que je suis et ce que je suis ?" (pàg. 175)

Quina importància té el que pugui ser la realitat fora de mi si ella m'ha ajudat a viure, a sentir que sóc i el que sóc?
La subjectivitat absoluta!

"Il y a des femmes qui inspirent l'envie de les vaincre et de jouir d'elles ; mais celle-ci donne le désir de mourir lentement sous son regard." (pàg. 178)

Hi ha dones que inspiren ganes de vèncer-les per a gaudir-ne, però ella fa desitjar morir lentament sota els seus ulls.

"« Sois donc imparfaite, misérable ! afin que je puisse t'aimer sans malaise et sans colère ! »" (pàg. 198)

Sisplau, sigues imperfecta, miserable!, perquè et pugui estimar sense recança i sense ira!

Charles Baudelaire. Le Spleen de Paris. La Bibliothèque électronique du Québec.

Édition de référence :

Charles Baudelaire (1947). Les Fleurs du mal suivies du Spleen de Paris (Introduction, éclaircissements et notes de Blaise Allan). Lausanne: Éditions de Clairefontaine, La Guilde du Livre.

El llibre dels finals

Mireu el text de la contra, crec que això sí que us animarà ala lectura:

"El narrador d'aquest llibre ha decidit passar sol les últimes setmanes de la seva vida. Ho fa a Clarmont d'Alvèrnia, a l'extrem nord d'Occitània. Camina, rumia, tasta plats, guaita prostitutes, beu vi, té converses variades, de banals a sorprenents. I fa el turista. Tot li serveix per parlar de la desaparició, la seva o, més sovint, la de la seva llengua. I no podent fer-se entendre dels seus, és a la humanitat sencera que s'adreça.'Res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda. Com més morta una llengua, més viu s'hi troba el fantasma.' Ho deia Isaac Bashevis Singer parlant del ídix i ho podem aplicar a la llengua que escriu Joan Bodon, l'occità dels trobadors provençals cultivat en ple segle XX. La seva és una obra inconfusible i fascinant que parla del crepuscle de totes les coses —també d'aquelles que semblen les més puixants. Una perla negra de la literatura, una troballa traduïda al català i prologada per Joan-Lluís Lluís."

"Mirabeau. Mirabel en la nostra llengua. La nostra llengua, o només meva: llengua d'Oc." (pàg. 20)

"Sant Pere de Jauda. Vaig seure a tocar de la beneitera. Ni per pregar ni per adorar, nom´s per descansar. Una església és una casa oberta tot el dia. Cadascú pot trobar-hi el seu lloc. A l'altar o en algún racó. Mai ningú no demana res i Déu calla quan ens veu." (pàg. 29)

"¿Què més podia demanar? Ara ja sabia com passar el temps d'espera...
¿D'espera de què?... El temps ja no comptava. La vida ja no comptava. Perduda tota des de feia temps.
La meva vida... A vint anys esperava poder dur el món a pes de braços. Aquest món que s'ha escapat. Se m'ha escolat entre els dits.
Món de la meva llengua. Oc: la primera paraula, que s'ha perdut. I les altres tot seguit." (pàg. 35)

"He escoltat viure el teu poble, Clarmont. Encara no he sentit ni una paraula de patuès o dialecte, ni sí ni no en llengua d'Oc. Són francesos les teves escoles, els teus liceus i les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors... Encara menys els felibres. (pàg. 46)

"Mai no ha passat pel cap de ningú d'anoerrar catedrals. La nostra llengua és més que una catedral. ¿Per què són tants, doncs, els que volen demolir-la? (pàg. 57)

"Una puta que morirà puta. No farà reviure l'amor cortès. ¿I jo, doncs?..." (pàg. 58)

"El meu plaer té gust de prodridura. Vaig haver de netejar-me la boca a qualsevol bar. El vi no era dels millors, es podia beure, però poca cosa més... Sol a la barra, per poc temps. La mossa verda arribà. Feia temps que m'havia clissat: 'Au, ¡sigues manyac!', em digué." (pàg. 81)

"--El rellotge que s'atura marca la mateixa hora per sempre, també el minut, el segon, per sempre... L'eternitat és això. L'agulla no gira mai. Marca l'última xifra, ja no es mourà mai més. El final no té final. Ningú no trobarà el cel més enllà dels estels, ni l'infern a les profunditats de la terra. Ho portes tot en tu, cel i infern. Un minut del nostre rellotge, fins i tot un segon... i per a tu, l'eternitat. El temps ja no passa, no ha passat mai. Avui ja és demà. Per a tu continua el segon que per als altres no és res..." (pàg. 90)
Una definició d'eternitat molt interessant. L'hi diu un capellà (excapellà) amb qui manté interessants converses i comparteix molts moments. Com la resta de personatges del llibre, cap nom... Tot molt impersonal, com per facilitar el salt al pla del final de la llengua d'OC: que res ni ningú no ens distregui del que ens vol dir exactament!

"Ja pot mentir qui és sol a escriure" (pàg. 99)
Una altra frase lapidària de l'excapellà. Parla dels escrits de Cèsar.

"Pastor, sí les teves ovelles. Potser t'entenc més del que et penses. Mantenir la raça pura, veure créixer el ramat. No creuries com t'envejo... T'entenc, pastor, però el que no entenc és Marxilhat. Aquell castell, el negre a la porta, la falç i el martel..." (pàg. 131)
Marxilhat... Un episodi al·lucinant, surrealista (que no us explicaré --clou el llibre). Gent forçant la pervivència...

Crec que no es pot llegir aquest llibre si passes per un període gris, com de tardor, de la teva vida. Són un munt de finals, tots presentats com a inexorables, que es congrien en la narració i et poden deixar bastant tocat. Cap esperança, cap possibilitat de salvació, cap episodi sobrer, cap detall sobrer.

I les citacions de trobadors al final d'alguns capítols. Que els tracta com si tothom els tingués al cap, sense noms. I les referències als trobadors en els capítols, com literatura que has de tenir a mà: tot reforça el sentiment d'angoixa per la grandesa del que es perd.

Com a cosa anecdòtica, per als que vau estudiar francès cap als anys vuitanta, potser us farà gràcia que l'acció transcorri a Clarmont d'Alvèrnia, l'omnipresent (encara no sé perquè) Clermot-Ferrand de tots els llibres de text de l'època.


Joan Bodon (2015). El llibre dels finals (tr. Joan-Lluís Lluís). Barcelona: Club Editor

Los palimpsestos

"Me llamo Czeslaw Przesniki*, soy un miserable inmigrante de Europa del Este y un escritor fracasado, hace tiempo que no mantengo relaciones sexuales y estoy ingresado en un manicomio en Bélgica, un país que lleva un año sin gobierno." (pàg. 9)

Un inici amb empenta.

"Los perros son la imagen estereotipada de la felicidad y por eso solo pueden representar la lengua materna y no la extranjera, que ignora al individuo con la crueldad de un gato o de un sistema totalitario. Ni un gato ni un idioma extranjero pierden el tiempo con quien no los venera a diario." (pàg. 33-34)

"Ya verás que la transición de una lengua a otra es como un lento viaje nocturno de un pueblo a otro con tan solo una vela para iluminarse. [...] Como si volviera a aprender a agarrar objetos después de haber perdido siete u ocho dedos en una explosión." (pàg. 48)

"--Si escribiese en mi lengua materna --seguía Kosinski--, lo que escribo se volvería particular. Escribo en mi lengua madrastra para que sea universal." (pàg. 66)

"--Vosotros tenéis la mala suerte de nunca haber sido extranjeros --bajó la voz-- y no sabéis que la lengua materna lleva el peso del automatismo y que opara simplificar es necesario el extrañamiento de la lengua. [...] Pero mi inglés es como una amante malhumorada. No puedo dejarlo solo demasiado tiempo. (pàg. 67)

"Tu ya sabes, Przennicki, que en un alengua extranjera uno no puede hacer frases potentes, ni ágiles, ni distinguidas, ni finas, pero ¿quién sabe si esta dieta obligatoria n oresultará buena para la salud?" (pàg. 80)

"La literatura tiene que ser punzante." (pàg. 81)

"Cada libro tiene que ser un peligro." (pàg. 92)

"--¿Por qué la gente espera que los autores contestemos a preguntas? --Abrió la puerta--. Soy un autor porque deseo hacer preguntas. Si tuviera respuestas, sería político." (pàg. 136)

L'acció transcorre en un manicomi belga on hi ha altres pacients amb la mateixa síndrome: la de l'escriptor estranger. al llarg de la novel·la (curta novel·la) van passant per davant del protagonista un bon nombre d'autors europeus que han escrit en altres llengües i que es presenten de manera sorprenent explotant alguna anècdota (o costum) que se'ls coneix i aprofiten per donar alguns consells al protagonista.

Aquest fil argumental permet a l'autora la repetició de frases i estructures que remarquen el ritme rutinari de la vida en aquesta institució. A més, el fet de situar l'acció en un manicomi li permet estirar les astracanades fisn al límit perquè les teràpies de xoc (injecció de calmants i camises de força) remeten la tensió a zero immediatament.

A banda de riure molt, he vista reforçada l'opinió que tinc sobre la psicologia i la psiquiatria: teràpies estandarditzades amb noms sonors que tenen poc (o gens) en compte les característiques dels pacients que les han de rebre. El col·lectiu dels escriptor tampoc no surt massa ben parat... Però tot és de per riure...

Segur que la cosa de la psicologia i al psiquiatria ha canviat molt. Que em perdonin els afectats, però és una opinió que tinc molt endins i no és gens fàcil de fer-me-la canviar.

No he entès el títol del llibre. Pensava robar-me alguna cosa sobre reescriptura (no havia mirat res de l'argument) o de alguna cosa feta a partir d'altres (una mena de Les voleurs de beauté de Bruckner), però no. L'escena més semblant és que el protagonista escriu sobre uns fulls de diari... No crec que el títol vingui d'aquí. 

Aleksandra Lun (2015). Los palimpsestos. Barcelona: Minúscula.

_________________________________________
*No he accentuat les consonants ni he fet la ela "xunga" polonesa per no haver de buscar els símbols en la taula d'ascii.

Principi d'incertesa


"Aquest maniqueisme també s'aplica, encara que de manera diferent, als americans. la gent sembla tenir només dues posicions, com un interruptor de la llum: amistat exacerbada o por de tot, i això pot ser molt graciós i alhora fa feredat." (pàg. 44-45)

"Vull una escriptura grenyal: cada paraula al seu punt, i l'arròs, deliciós. Cada paraula separada de l'altra, amb tot el seu sabor, sense empastar-se però formant part d'un ens més gran, treballant per ell; soles no valdrien res: juntes han estat cuites per arribar al cel d'un paladar que les pugui pair i fer-les volar de pet cap a la pensa." (pàg. 50)

"Harlem a l'altura del carrer 145. Saint Nicks, petit, fosc, jazz." (pàg. 88)

"Al refectori, la lletania i els gestos mínims per fer silenci; els grans blocs de pedra --suc dels segles-- sostenen les voltes molt per damunt dels nostres caps deglutidors." (pàg. 122)

"Pel passeig de la Zona Franca som els amos del carrer, forasters i intrèpids. Amos perquè som els únics, forasters perquè venim de l'altra banda de la muntanya, i intrèpids perquè anem amb aquell atreviment que et dóna no pertànyer al lloc que trepitges." (pàg. 142)

"Sabem que passa el temps perquè el sol puja i baixa, i sabem què és la bellesa perquè és bonic com ho fa i ens embadaleix mirar-ho. L'aigua s'emblanquina i la llum es marfon: és una posta plàcida, sense estridències, la sang no arriba al mar, s'atura en l'ambre, es planta a l'anunci de Strepsils. Lleuger sfumati entre gris i lila arran de l'horitzó. Algun toc de verd en el blanc del mar. Damunt del sol, a punt de desaparèixer, una corona allargada, primer groguenca, després rosada. res tremola." (pàg. 160)

"La Lulú, molt més sàvia, tot i la son, se'n va amb ell, perquè fa temps que va aprendre que tot és ara i res i que vés a saber què passarà l'endemà com per anar dient que no. Les lliçons més importants són hòsties." (pàg. 169)


Ja el currículum de la solapa et fa una aproximació al que trobaràs en el llibre.  El primer capítol es titula "Un exemple (sobre la teoria del caos)·. Vint planes que són al·lucinants. Un ritme que no et deixa aturar (m'agrada que l'autor em marqui el ritme de lectura; segur que és un defecte psicològic fruit d'algun trauma d'infantesa).

Després, ja tot canvia, és encara més "bitnick" amb algunes frases memorables. Molta música.

No sé si és una mena d'autobiografia una mica passada de voltes. Els flaixos, molt deslligats...

M'ha interessat, però l'estil ja l'havia llegit i el tema, després del primer capítol, no sé si m'acaba de fer el pes.

Martí Sales (2015). Principi d'incertesa. Barcelona: Males herbes.

La dona d'en Martin Guerre

M’ha quedat la mateixa impressió, més o menys, que en acabar de llegir Victus: una historia molt per fer-ne una pel·lícula, però no la tornaria a llegir, tot i que l'he llegida amb molt d'interès i plaer.

L’argument és molt interessant, la protagonista em va semblar ben retratada, se la veu canviar al llarg de l’obra, tot i que de vegades s’intueix més que es llegeix (els empleats de la casa no se la creuen com a senyora cap al final).

No sé endevinar la tasca de l’autora com a novel·lista. Sí que veig que ha recuperat la informació del cas molt detalladament (i això té molt de mèrit), però no sé veure on ha esmerçat la feina. I, repeteixo, està molt ben escrit; l’atmosfera angoixant prèvia al desenllaç està molt ben aconseguida.

No entenc tampoc perquè ha canviat d’ubicació la història. Sobre tot perquè en començar ja diu que ho ha fet i ens indica quina era la ubicació original.

Potser vaig arribar al llibre amb moltes expectatives. No sé perquè feia anys que volia llegir-lo. No sé trobar cap raó objectiva que expliqui aquest desig, però el cert és que en obrir el llibre vaig notar com que feia una cosa que havia retardat molt de temps.

Per cert, i rebento si no ho dic. Tot els llibres de la col·lecció El cercle de Viena són molt elegants i estan molt ben editats. Es fan molt fàcils de llegir. La pinta de la col·lecció (aspecte, elecció d'autors) em recorda els clàssics moderns d'Edhasa (que en pau descansi), tot i que amb més "caché": això no són llibres de butxaca!

Janet Lewis (2014). La dona d'en Martin Guerre (trad. Marta Pera Cucurell). Barcelona: Viena

El Nadal d'un nen a Gal·les

La traducció és impressionant, una feina que, tot i que no es nota gens, ha hagut de ser molt complicada. La musicalitat ("eufonia", he llegit en algun lloc) de Thomas està molt ben recollida i trobo que és un encert haver fet una edició bilingüe del text. Això permet comprovar que el text no ha perdut musicalitat: si no domines prou l'anglès, llegeixes l'original després d'haver-ne llegit la traducció i, així, no t'has de preocupar més que de les paraules, de deixar-te portar pel ritme que l'autor vol que tinguis en llegir-les. Quin vocabulari...

Les il·lustracions són molt encertades, acompanyen molt bé el text.

Tot plegat és molt "tendre" (la ràbia que em fa utilitzar aquest adjectiu, però no en trobo cap altre ara mateix), irònic, juganer. Records, jocs de paraules, jocs, mirades de nen sobre la vida dels grans, pors i la manera infantil de combatre-les... Ah, i l'hipopòtam que citen a la contra!

No és un llibre per llegir-lo. És un llibre per deixar-se endur per les paraules. No sé perquè encara no l'han publicat en format audiollibre!

Thomas va escriure guions de ràdio. Ja deu ser això. Recordo haver llegit "Sota el bosc lacti" i quedar al·lucinat amb el ritme de les rèpliques i una mica frustrat per ser incapaç de seguir-ne la trama, fins que (ara no recordo quan, però ja fa molt de temps) vaig veure l'obra representada (una lectura teatralitzada?) al Convent de Sant Agustí i, de cop i volta, tot llum!

Revisant el programa d'aquella representació he vist que el darrer consell que Dylan Thomas va donar als actors el dia de l'estrena de l'obra (a la dècada dels cinquanta) va ser "Estimeu les paraules!". Doncs penso que va d'això

Un fragment una mica triat a l'atzar perquè veieu què vull dir quan parlo de ritme i com de bé reprodueix la mirada del nen en la narració.

"Alguns, no gaires, homes corpulents s'havien tret el coll de la camisa, els oncles habitualment, i seien a les saletes tot assaborint els nous havans, que sostenien assenyadament amb el braç estirat, per dur-se'ls un altre cop a la boca i estossegar, i tornar-los a contemplar des de lluny com si n'esperessin l'explosió; i algunes, tampoc no gaires, tietes esprimatxades, que feien nosa a la cuina, i gairebé a tot arreu, seien al cairell mateix de les cadires, tocades i posades, i fràgils, temeroses de trencar-se com tasses i platets descolorits." (pàg. 26)


Dylan Thomas (2008). El Nadal d'un nen a Gal·les (trad. F. Parcerisas, il·lustracions, Pep Montserrat). Barcelona: Viena




Diari d'un home de cinquanta anys


 9788496521339_L38_04_h.small.jpg (200×299)

"El lloc era completament buit (és a dir, totalment ple d'ella)." (pàg. 11)

"Era encantadora --ha afirmat la comtessa, obrint el ventall amb un petarrelleig--." (pàg. 33)
M'ha fet molta gràcia en aquesta frase l'ús de "petarralleig". És tan descriptiu... Gairebé veus el ventall obrint-se i sents aquell sorollet característic que fa.

"És veritablement encisadora, desborda franquesa i llibertat, amb aquella inimitable disinvoltura que en una anglesa resultaria vulgar i que en ella, simplement, és la perfecció d'una manifesta espontaneïtat." (pàg. 40)

Les notes del suposat diari referents als dies 4, 5 i 6 de maig són com un resum del que em sembla que vol explicar el llibre.

Un llibre molt breu d'amor i desamor, de la tensió entre lògica i desig. Una mica generar la sensació de "qui fos jove amb l'experiència d'ara". No explico res que no vegeu a la contraportada del llibre, però un "home de cinquanta anys" té la possibilitat de corregir en una altra persona, una decisió de fa 25 anys. Molt intel·ligent el desdoblament, molt ben retratades les sensacions, sobre tot, les del protagonista. Unes sensacions contradictòries que s'expliquen deliciosament.

Henry James (2006). Diari d'un home de cinquanta anys (trad. Àlex Gombau). Barcelona: Angle editorial.

Boussole


Si haguéssim de llegir el llibre per l'argument, i més tenint en compte que és prou gruixut, no el llegiríem (jo, almenys): un musicòleg, Franz Ritter, a qui acaben de diagnosticar una malaltia, pel que sembla, fatal (no diu mai quina malaltia és), passa una nit d'insomni al seu apartament de Viena i recorda escenes de la seva vida.

La gràcia del llibre és el que recorda, la quantitat de música que cita, l'ambient que descriu (la manera de descriure'l el recrea) i com mescla els suposats records amb els esdeveniments històrics de l'orient convuls. La insistència de l'alteritat oriental en occident (el suposat tema d'investigació de Sarah) i la seva visió de Daesh: no recordo la citació exacta però ve a dir que han fet retornar el món al negre i que l'única nota de color és el que li donen les roselles amb que homenatgen els màrtirs.

Vaig començar a consultar la veracitat d'algunes dades que apareixien en el llibre i sí, la mescla realitat-ficció està molt aconseguida. Ara, vaig parar, perquè la quantitat de noms de músics, escriptors, orientalistes, investigadors (d'orient i occident) i d'obres i anècdotes que hi apareixen és brutal. Fins i tot veure el cometa Halley té un sentit en la cronologia en què s'inscriu la història.

M'ha fet molta gràcia la reivindicació de l'origen "àrab" del consum d'opi, consum que té un paper molt important en el desenvolupament de l'obra.

"Voilà un article qui aurait pu faire sensation -- mais rien ne fait sensation, dans la Université, du moins en sciences humaines." (pàg. 77)

Un article que podria causa sensació --tot i que no hi ha res que pugui causar sensació a la universitat, al menys en ciències humanes. 

"j'avais envie de dire a Bilger (il prenait le thé chez nous quan je suis arrivé) que l'archéologie me semblait la plus triste des activités, que je ne voyais pas de poésie dans la ruine, ni aucun plaisir dans le remuage de la disparition." (pàg. 85)

Tenia ganes de dir a Bilger (prenia el té a casa nostra quan hi vaig arribar) que l'arqueologia em semblava la més trista de les activitats, que no veia cap mena de poesia en la ruïna, ni cap mena de plaer a remoure la desaparició.

"Napoléon Bonaparte est l'inventeur de l'orientalisme, c'est lui qui entraîne derrière son armée la science en Égypte, et fait entrer l'Europe pour la première fois en Orient au-delà des Balkans." (pàg. 94)

Napoleó Bonaparte és l'inventor de l'orientalisme; és ell qui va introduir la ciència darrere l'exèrcit a Egipte i qui va fer entrar per primer cop Europa en Orient més enllà dels Balcans.

"On imagine Talleyrand, soudainement réchauffé par les poêles en faïence, s'endormir avant même que les doigts du compositeur ne touchent le clavier; Tayllerand le diable boiteux a joué toute la nuit, mais pas de la musique, aux cartes." (pàg. 95)

Ens podem imaginar Tayllerand que, en sentir l'escalfor de les llars de foc, s'adorm fins i tot abans que el compositor no posi els dits sobre el teclat. Tayllerand, el diable coix ha jugat tota la nit, però a cartes (no podem conservar el joc de paraules del francès).

"Beethoven comence a jouer, sa vingt-septième sonate, composée quelques mois plus tôt, avec vivacité, sentiment et expression.
Le public tremble un peu ; il y a un murmure que Beethoven n'entend pas: Hammer raconte que le piano, peut-être en raison du chauffage, n'a pas teu l'accor et sonne horriblement -- les doigts de Beethoven jouent parfaitement, et il entend, intérieurment, sa musique telle qu'elle devrait être ; pour le public, c'est une catastrophe sonore et si Beethoven observe de temps en temps sa bien-aimée, il doit s'appercevoir, petit à petit, que les visages sont envahis par la gêne, la honte, même, d'assister ainsi à l'humiliation du grand homme." (pàg. 96)

Beethoven ataca la vint-i-setena sonata que ha composat fa pocs mesos amb vivacitat, sentiment i expressió.
El públic es remoua  les cadires; hi ha un murmuri generalitzat que Beethoven no sent: Hammer explica que el piano, segurament per culpa de la calefacció, està desafinat i sona horriblement. Els dits de Beethoven, però, toquen perfectament i ell sent, interiorment, la música tal i com hauria de ser: per al públic, és una catàstrofe sonora i, si Beethoven mira de tant en tant la seva estimada, ha de notar que, a poc a poc, les cares del públic van sent envaïdes per una mena de molèstia, de vergonya pel fet de contemplar tant en primera persona la humiliació d'un gran home.

L'escena és una mica més llarga, però la sensació de pena que es desprèn del text és immensa i en aquest fragment ja es pot percebre.

"Depuis Chateaubriand on voyage pour raconter; on prend des images, support de la mémoire et du partage [...]. Pauvre Stendhal, il nesavait pas ce qu'il faisait en publiant ses Mémoires d'un touriste, il inventait bien plus qu'un mot," (pàg. 102-103)

Des de Chateaubriand, viatgem per explicar, prenem fotografies, suport de la memòria i del fet de compartir [...]. Pobre Stendhal, no va ser conscient de les conseqüències de publicar les Memòries d'un turista, va fer molt més que inventar una paraula.

Fa una petita explicació sobre l'origen del turisme i els canvis que ha patit el concepte.

"'Ce n'est pas du sang. Il n'y a pas de sang. C'est de la sueur'." (pàg. 105)

"No és sang. No n'hi ha de sang. És suor"

Una frase que li diu el seu oncle durant una cacera quan és petit i que ell recupera en circumstàncies més divertides. M'ha fet gràcia la manera barroera de fer veure que no hi ha violència en el fet de caçar.

"Dieu est le grand enemi des moutons; on se demande pour quelle horible raison Il choisit de remplacer, au moment du sacrifice, le fils d'Abraham par un belier plutôt que par une fourmi ou une rose, condamnat ainsi les pauvres ovins à l'hécatombe pour les siècles des siècles." (pàg. 128)

Deu és el gran enemic de les ovelles; em pregunto quina horrible raó el va fer substituir el fill d'Abraham en el moment del sacrifici per un carner i no per una formiga o una rosa. En fer-ho, va condemnar les ovelles a l'hecatombe pels segles dels segles.

"Je n'ai pas le courage de paler à Maman, comment annoncer à une mère qu'elle va se retrouver, à prés de soixante-quinze ans, a torcher son fils..." (pàg. 151)

No tinc el valor d'explicar-ho a ma mare. Com dir a una mare que a punt de fer-ne 75, es veurà obligada a tornar a cuidar el seu fill...

No hi ha gaires referències a la malaltia (de fet, no sabrem quina mena de malaltia és) i aquesta és de les més doloroses.

"Si j'avais osé embrasser Sarah ce matin-là à Palmira au lieu de lâchement me retourner tout peut-être été différent." (pàg. 154)

Si hagués gosat fer un petó a Sarah aquell matí a Palmira enlloc de girar-me, tot podria haver estat diferent.

Una tensió sexual mal resolta (diria un psicòleg modern), una decisió equivocada (potser) pensaria, com és el cas, un vell solitari que sempre ha estat enamorat d'aquesta Sarah. I no, no tot el vespre pensa en ella, tot i que ella és l'eix que fa rodar tots els seus records.

"Le vent d'un jupon balaye un homme plus sûrement qu'un typhon." (pàg, 155)

No sé quina deu ser la frase feta equivalent en català. En castellà de poble seria "tiran más dos tetas que diez carretas"

"Répéter à l'infini 'la ilâha illâ Allah, il n'hi a de dieu qu'Allah' en secouant la tête dans un couvent de derviches était sans doute de nature à vous mettre dans des êtats bizarres, mais cela relevait plus de l'illusion psychologique que du miracle de la foi, du moins telle que la décrivaut, dans sa belle sobriété, le compatriote Leopold Weiss." (pàg. 158)

Repetir fins a la sacietat 'la ilâha illâ Allah, no hi ha cap més deu que Alà' mentre es sacseja el cap en un convent de dercitxos era, sense cap mena de dubte, una manera de transportar-te a us estat estrany, però s'acostava més a una il·lusió psicològica que a un miracle de la fe. Com a mínim, de la fe tal i com la descriu, en la seva bella sobrietat, Leopold Weiss.

"Je me demande ce que pensarait Oussama Ibn Mounqidh le brave de ces images hilarantes de combattants du djihad d'aujourd'hui photographiés en train de brûler des instruments de musique, car non islamiques [...] devant une troupe respectueuse de barbus, aussi contents que s'ils brûlaient Satan soi-même." (pàg. 165)

Em pregunto què pensaria Usama ibn Múrxid, el valent, d'aquestes imatges hilarants de gihadistes actuals fotografiats mentre cremen instruments musicals perquè no són islàmics [...] davant un grup respectuós de barbuts que es veuen tan contents com si qui cremés fos el mateix Satanàs. 

S'entreté a fer-nos veure que la majoria d'instruments musicals tenen origen oriental (turc).

"Heureusement que je ne me rappelle pas mes rèves à part les dernières secondes, ils s'effacent presque immediatament de ma mémoire, heureusement. " (pàg. 180)

Sortosament, només recordo dels meus somnis els darrers instants; em fugen de la memòria gairebé immediatament. Per sort.

"C'est une lune ronde, au ras du sol, peu avant l'aurore, qui m'a réveillé, alors qu'on ouvrait la tente sur l'immensité doucement bleutée: l'ombre d'une femme soulevait le pain de tissu et le parfum du désert (terre sèche, cendre, aniamux) tourbillonnait autour de moi, dans le caquètement encore discret des poules qui glanaient, horribles monstres furtifs dans la penombre, les miettes de pain de notre dîner ou les insectes nocturnes que notre chaleur avait attirés --puis l'aurore a passé ses doigts de rose au travers de la brume, bousculant la lune, et tout a paru s'animer de concert." (pàg. 185-186)

Ha estat uan lluna rodona, a ran de terra, poc abans de l'alba, el que m'ha despertat mentra algú obria la tenda a la immensitat dolçament blavosa. L'ombra d'una dona havia aixecat la peça de roba i el perfum del desert (terra seca, cendra i animals) s'arremolinà al meu voltant, enmig de la piuladissa encara discreta dels pollastres que espicossaven (horribles monstres furtius en la penombra) les molles de pa del sopar o els insectes nocturns que la nostra escalfor havia atret. Després, l'alba ha fet lliscar els seus dits de rosa a través de la broma, empenyent la lluna i tot ha semblat que s'animava de cop i volta.

Quina explicació de l'albada al desert! No només el que descriu, el ritme amb què ho fa...

"Ce decompte informatique des citations et des indexations conduit l'Université à sa perte.· (pàg. 193)

Aquest recompte (recull, facilitat d'accés) informàtic de les citacions i les indexacions serà la perdició de la universitat.

Es queixa de la manca de criteri que comporta resumir-ho tot a nombres, a aparicions, sense tenir en compte la qualitat de les aportacions.

"Je me revois frapper à sa porte, deux battants de bois à la peinture jaunie, les phalanges tou près des trois chiffres de métal, avec l'angoisse, la détermination, l'espoir, l'aveuglement, le serrement de poitrine de celui qui se lance, qui veut retrouver dans un lit [...].
Aucun des mots ne me revient, aucune parole, tout est heureusement effacé; ne me restent que son visage un peu grave et la montée de la doleur, la sensation de redevenir soudain un objet dans le temps, écrasé par le poing de la honte et propulsé vers la disparition." (pàg. 196)

Em torno a veure picant la seva porta, dos batents de fusta amb la pintura esgrogueïda, els nussets a tocar de les tres xifres de metall, amb l'angoixa, la determinació, l'esperança, l'ofuscació, el nus al pit de qui es llença, de qui vol retrobar en el llit [...]
Cap d'aquelles paraules em torna a la memòria, cap ni una. Feliçment tot s'ha esvait. Només recordo la seva cara una mica greu i com em pujava el dolor, la sensació d'esdevenir sobtadament un objecte en el temps, aixafat pel puny de la vergonya i empès cap a la desaparició.

Un paio tímid que, un cop a la vida, gosa fer una cosa "temerària", però ho fa a destemps. No el veieu revivint la vergonya que va passar?

"'Écoute la flûte, comme elle raconte des histoires, elle se plaint de la séparation, lorsque'on l'a coupée, dans la roselière; ses pleurs attristent hommes et femmes'. Existe-t-il un traduction complète du Masnavi de Roumi en allemand?" (pàg. 207)

"Escolta la flauta; escolta com explica històries. Es plany de la separació, des que la van tallar del roser. Els seus plor entristeixen els homes i les dones".

No recordo quin conte infantil reprodueix aquesta escena: una flauta que repeteix les paraules de la gent que ha parlat a la planta d'on la van tallar... He copiat la resta de la frase per recollir-ne la referència.

"La Pléiade est bien plus qu'une collection, c'est une affaire d'État" (pàg. 208)

La Pléiade és més que una col·lecció, és un afer d'estat.

"C`est une histoire si européene. finalement. Des victimes européenes, des bourreaux à l'accent londonien. Un islam radical nouveau et violent, né en Europe et aux États-Unis, des bombes occidentales, et les seules victimes qui comptent sont en fin de compte des Européenes: pauvers Syriens. Leu destin intéresse bien peu nos médias, en réalité. Le terridfiant nationalisme des cadavres." (pàg. 225)

Al cap i a la fi és una història tan europea. Víctimes europees, botxins amb accent londinenc. Un islam radical, nou i violent, nascut a Europa i als Estats Units, amb bombes occidentals i amb només unes víctimes a qui fem cas, les europees. Pobres sirians! El seu destí interessa, realment, ben poc als nostres mitjans. El terrorífic nacionalisme dels cadàvers.

La interpretació que fa de la situació a l'orient mitjà és molt encertada. va apareixent mesclada amb la trama (si se'n pot dir així) de la novel·la. En diversos passatges explica com moltes de les imatges que ens terroritzen, i que suposem "orientals" són tan alienes per a nosaltres com per a la majoria de musulmans (parla de les decapitacions i dels degollaments).

"Pour vous, la maladie s'opposait a la santé nazi." (pàg. 253)

Per a vos, la malaltia s'oposava a la salut nazi.

En un diàleg de matinada amb Thomas Mann li diu aquesta frase i després fa una dissertació sobre les malalties públiques (com la tuberculosi) i les privades (com la sífilis) que li serveixen per a classificar els artistes. Són un parell de pàgines molt enginyoses amb un munt de noms classificats pimpam.

"Franz, tu manques de poésie. Tu possèdes à présent une des rares boussoles qui pointent vers l'orient, la boussole de lIllumination, l'artefact sohrawardien. Un bâton de sorcier mystique." (pàg. 256)

Franz, no tens poesia (ets prosaïc). Posseeixes una de les poques brúixoles que apunten cap a orient, la brúixola de la iluminació, l'artefacte de Sohrawardi. Un bastó de bruixot místic.

La brúixola que dóna nom a l'obra! En el text explica de què va la cosa, però és un aparell molt simbòlic, regal de Sarah una mica com a present estrany i una mica per a prendre-li el pèl. Si la voleu construir... Sobre una brúixola normal, oculteu l'agulla original amb un cartró reproducció del normal amb els punt cardinals i acobleu una segona agulla de pega perpendicular sobre la primera. Aparentment, la brúixola s'orientarà cap a l'est.

Totes aquestes pàgines de diàleg (dins de l'insomni) amb autors clàssics alemanys li dóna espai per fer una repassada brutal de Wagner. No us explicaré què li diu, però no el deixa gens ni mica bé.

"Rien ne représente plus l'esprit moderne que cette étrange idée, la grille d'arbre [...], il n'existe pas, je crois, de représentation plus terrible de la lutte à mort entre la ville et la nature, ni de signe plus éloquent de la victoire de la première sur la seconde." (pàg. 272)

No hi ha res que representi millor l'esperit de la modernitat que aquesta idea tan estranya de les reixes dels arbres [...], crec que no podem trobar una representació més terrible de la lluita a mort entre la ciutat i la natura, ni cap signe més eloqüent del triomf de la prmera sobre la segona.

"Sa passion était devenue froide; son visage restait impassible, immergé dans le souvenir; il regardait son verre en parlant, il le serrait à deux mains, calice profane de la mémoire." (pàg. 296)

La seva passió havia esdevingut freda; la seva cara, impassible, submergida en el record. Mentre parlava, mirava el got que agafava amb les dues mans, com si fos un calze profà de la memòria.

Descriu l'actitud d'un paio que, al final d'una tarda-vespre de beguda, explica un episodi vergonyant d'amor (passió) i traïció de la seva història entremesclat amb la revolta dels aiatol·làs.

"Je suis un esthète, dit-il. L'estétique est dans toute chose. Parfois, même la forme fait sens, au fond." (pàg. 351)

Sóc un esteta, va dir. L'estètica es pertot arreu. De vegades, la forma dóna sentit al fons.

"[...] l'ami qui écoutait avec patience tout ce que je ne disais." (pàg. 352)

L'amic que pacientment escoltava tot el que jo no deia.

Breu definició de l'amistat. Pimpam!




Mathias Enard (2015). Boussole. Paris: Actes sud.

Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants

"La nit no es comunica amb el dia: s'hi crema. A l'alba la porten a la foguera. Junt amb la seva gent, els bevedors, els poetes, els amants."

"D'Istambul, li queda una vaga llum, una dolcesa subtil barrejada amb amargura, una música llunyana, formes suaus, plaers rovellats pel temps, el dolor de la violència, de la pèrdua: l'abandó de les mans que la vida no li ha deixat agafar, dels rostres que no acariciarà mai més, dels ponts que encara no ha bastit."

L'autor basteix una novel·la breu amb les poques dades que hi ha sobre la visita de Miquel Àngel a Constantinoble quan el soldà li va encarregar de fer-hi un pont.


Aquests dos fragments són el principi i el final de la novel·la. Entremig, us heu d'imaginar Miquel Àngel (aquell que veia les escultures dins dels blocs de marbre) passejant per Constantinoble, una ciutat oriental, una mena d'aparador dels sentits...

Mathias Enard (2010). Parla'ls de batalles, de reis i d'elefants. Barcelona: Columna.

Tot ve que s'acaba

Una col·lecció de contes (molt rodons) i narracions, la majoria molt breus, que paga molt la pena de llegir.

Molt de cinema i música, no sempre directament en els textos, però sí en la construcció. Si busqueu a Twitter l'etiqueta #BandaSonoraTotVeQueSacaba trobareu la banda sonora del llibre. Molt interessant!

Molt present el tema de la mort i de l'envelliment, amb la degeneració corporal que comporta. Crec que no espatllaré la lectura de ningú si avanço que és el tema central de molts dels textos. Explicat de moltes maneres: incapacitat per fer, per desitjar, per recordar... I narrat amb ironia, amb amargor, objectivament...

Algun text sembla pensat per desengreixar.

El vocabulari i el to de cada personatge són de cada personatge. No sé si m'explico. La veu de l'autor s'hi adapta sense escarafalls i sempre et sembla que estàs sentint qui parla sense que es noti l'esforç que hi ha al darrera per a aconseguir-ho.

No copio fragments del llibre perquè, sense voler-ho, podria matar els girs de les narracions. Ara, sí que us puc assegurar que gaudireu de la lectura.

La fotografia de la coberta, que penso que resumeix molt bé aquesta mirada des de gairebé el final que expliquen molts dels textos, és de J. Argentó Raset.


Teresa Amat (2016). Tot ve que s'acaba. Barcelona: Viena

Trèmolo

Tot aquest llibre és una festa per als sentits, sobretot, per a l'oïda. Crec que l'autor voldria que el llegíssim en veu alta. Hi ha contes bons i contes molt bons, però no crec que els arguments interessessin gaire l'autor a l'hora d'escriure, són les seves històries de sempre: amor i mort, parelles que es fan i es desfan, amor i desamor, descobriments d'un mateix... Algunes tirallonges de paraules semblen indicar el que he comentat una mica més amunt: l'autor vol aconseguir un ritme que ens faci entrar en el món que ens dibuixa.



He copiat els fragments que l'autor ha posat en cursiva al començament de cada narració/conte del llibre. Uns quants, pocs, són com l'anunci del que explicarà; la majoria, però ens expliquen què entén l'autor per escriptura i com es planteja la feina de crear. Són molt interessants, també llegits així, seguits, separats de la resta del llibre.

Prem sobre la tecla de "lectura". Més que escriure m'agrada compondre. Podria dir fins i tot que la història –que és la darrera cosa que m'interessa del conte– la puc baratar en funció del muntatge. Voldria privilegiar els efectes del muntatge, alguna cosa que és matèria de poesia, en contra del relat. Quan començ a escriure preveig un clima, una atmosfera, una forma.

Potser no escric mes que per això, per retrobar la gràcia d'un instant, la revelació d'un moment i comprendre'l. Inventar una pinzellada de mots que facin una ombra fulgurant dins el paisatge de la plana. Crear un intercanvi d'emocions breu amb proposicions minúscules entre certs individus per desemmascarar unes vides, les seves esperances, els dols, alegries, decepcions…

Voldria escriure un objecte literari no identificat, un OLNI, que fos viu, seductor, bategant i, of course, un fracàs editorial.

El meu ideal poètic és la senzillesa. Vull tornar a les coses essencials, l'aigua i el pa, la sal, un gerro, el color d'una paret esboldregada, unes roses…

Aquí hi ha un Tu en el qual el meu Jo es reflecteix. Això deia Stefan Zweig quan acabava de llegir Montaigne.

Recollia no resos sense saber gaire bé per què: per la seva forma insòlita, esmolada, per l'excitació que em produïen, l'encant, un record, el gust de l'asimetria.

Louise de Vilmorin em va dir una vegada: "Hi ha sempre algú en alguna cosa. I és per això que jo trobaria natural que es portàs dol d'un rellotge, d'un gerro, d'una fotografia".

L'art del conte suposa esquematitzar l'univers en un espai limitat: l'economia dels mitjans s'ha de posar al servei de l'eficàcia dels efectes. La mà ha de saber molt de la mecànica rellotgera, de l'exactesa.

La literatura és una caixa de ressonàncies, és una gran mentida, però és el camí més curt que ens permet atènyer la veritat.

L'escriptor ha de fer un homenatge al visible, tornar el real més vertader que la Natura gracies a la mirada, al ritme, all música, tot al mateix pla, amb la mateixa potència visionària.

L'escriptor voldria que el seu llenguatge fos com una lent que augmentàs els petits detalls, fes veure i entendre amb precisió els moviments interiors i concentràs els raigs del llenguatge.

No llegim mai un llibre. Ens llegim a través dels llibres per descobrir-nos. El llibre de vegades ens diu “tu”, ens parla, i ens recorda fins a quin punt tenim necessitat dels altres per revelar-nos a nosaltres mateixos. Estrangers de nosaltres mateixos, i si tenim alguna noció de qui som és gràcies a la visió que tenim de l'interior dels ulls dels altres.

En l'època de l'apoteosi dels fats i dels titamolls, dels lloccomuners i dels panxacontents, la feina de l'escriptor es resumeix en una acció sens fi: resensibilitzar la llengua, tensar-la, vivificar-la, fer-la enravenar. Per això cal enfonsar-se en el sistema nerviós, en l'emoció, i restar-hi fins al final. La feina consisteix a imprimir al llenguatge parlat una certa deformació, de tal manera que un cop escrit el lector senti que l'escriptor li parla a l'orella. Ho repetesc: resensibilitzar la llengua, fer que bategui més que no ressoni: una feina inacabable.

No crec que existeixin les dades estables i coherents del record. Els que diuen que la memòria ho estotja tot són cínics i babaus. Reviure el passat biogràfic és sempre inventar dins un magma confús. Per això m'entusiasmen aquells escriptors que per autografiar-se creen fragments mòbils que suren damunt les aigües inestables i poc fiables dels records.

Un escriptor és d'alguna manera com Llàtzer: sent la mort que duu cada dia i amb l'eina de les paraules crea resurreccions petites i potents.

Podria ser que les coses de debò i les coses de somni s'haguessin barrejat i no pogués arribar a destriar quines eren les de debò i quines les de somni? Així m'imagin la substància de la literatura.

Què hi ha de més opac i fins i tot de més impenetrable  que la vida de l'altre? He acabat d'escriure aquesta frase i he experimentat la sensació d'haver obert una drecera a l'embull on em perd. Un somni, un llibre són com una finestra que retalla un llenç de realitat i ens el mostra separat del caos ambiental. El somniador, el lector, està com entre parèntesis.

El dibuix, gravat al paper, tan fi com l'aquarel·la d'un artista xinès que amb el pinzell explorava l'aire, els colors d'un perfum, aquelles sensacions tan efímeres com els quarks d'un àtom que la cal·ligrafia física em fa reals.

Capaltard ala cova verda. Tot el cos penetra dins el xap de la pedra i el mar. Estremiment dels músculs i els sentits que neden cap a l'aparició: no diré la transparència, ni els ritmes de l'onatge, ni la cúpula d'estalactites negroses; no diré aquella llum de mel que es filtrava per un trau i condensava el sol ponent damunt aquells fonaments d'argila; no diré com vaig arribar a tocar aquell fang salat i com en sec em calfredà la mà de l'artista que dibuixà amb els dits l'òliba a la cova de Chauvet i la mà d'en Miquel Barceló que amb cops acarona l'epifania d'un peix o d'una magrana a Vietri sul Mare… Dues mans, fang sobre fang, descrivint la bellesa que veuen els humans.

Volia cantar la desesperant fugacitat de l'esplendor. Maleïa flastomava, es rebel·lava ferit de mort perquè les al·lotes i els al·lots tornaven vells i estúpids, perquè tot es mussitava, fins i tot la força incomprensible que des de sempre omple la humanitat d'éssers vius.

Només se m'ocorren coses banals, trivials, noningunades quan el meu cap voldria inventar un text luxuriós i intens, de vegades sumptuós, divertit o emocionant. Descriure la manera com un sofriment real es converteix en un laberint estètic en què les coloracions del dolor, els gusts del dany i la forma justa de la desesperació són exactes i refulgents.

Per produir un bon conte cal, segons Maupassant, concentrar les tres qualitats que fan l'escriptor: la imaginació, l'observació i el color. Amb la imaginació refà el món com vol; amb l'observació ens diu el més enllà de les coses i, finalment, el color és, alhora, estil, troballa, força d'adhesió i aquesta capacitat de penetrar dedins d'uns éssers dels quals ens mostra els defores.

En aquell temps vaig aprendre que hi havia dues castes d'escriptura: la que un escriu i la que ens escriu. La que ens escriu és perillosa. Anam allà on no volem anar. Miram on no voldríem mirar. El gran esforç per recollir la pols del sentit en el buit de la paraula és un recomençament continu.

De totes maneres no se sap mai. No coneixes res de ningú. Quin és el fons de les coses de l'interior de cadascú? Només veig superfícies, voreres, encontorns. Em persegueixen els temes de sempre: la desaparició, la fugida, les cites fracassades, els secrets de família, l'evanescència de la identitat, la descomposició, aquesta fragilitat de les vides que s'aguanten amb un fil.

Assegut a la primera línia de l'espera d'aquest crepuscle estiuenc, després d'hores de no poder confegir ni una lletra amb una altra, m'arriba un moment commovedor. El refilet d'una mèl·lera tan fràgil, tan cristal·lí i tan lliure entre les fulles fosques del jardí em fa sentir les llivanyes de la meva escriptura: donar carn a les paraules, confegir la bellesa amb el tremolor, la gracia amb el nervi.

Em sent escriptor a totes hores: en la meva relació amb la vida domèstica del món, en els meus afectes més senzills, en els meus problemes i obsessions, en els meus somnis més clars o oblidats, en les mil i una coses que em passen tot el sant dia. I amb tot això tenc el mateix punt de vista que treballaré amb la ploma a la mà.

El passejador ver fuig de la imatge evident d'un paisatge i se'l fa seu projectant-s'hi damunt. Passejar és apropiar-se més que reinterpretar: una contemplació activa que fuig de la predació del paisatge i es concentra en una atenció viva en la singularitat de les coses.

La seva escriptura es, immediatament i sense terminis, una pertorbació, una extinció, un enfonsament, hi ha alhora emoció, agitació i convulsió. No escriu amb calma, quan s'asseu ja està excitat per la idea, i quan ha començat a escriure, l'estil el posa a tota.

Sent en els meus dits el pes de les paraules com si fossin pedres. Avui tenc una consciència forta de l'irreversible. Aquell esdeveniment que llenega entre els altres com si res i es desenrotlla dins un mateix pla esdevé de cop un bombardeig íntim.

Empès per la vanitat de deixar alguna obra a la posteritat i per poder fer ús de la llibertat d'imaginar històries, com que no tenia res per contar de bon de veres, vaig decidir mentir amb una gran honradesa, car hi ha un punt sobre el qual diré la veritat: escric mentides.

Record la sensació d'estar a ca la padrina Joana, abocada a la barana de ferro del terrat, veia caure damunt les clivis i les colocàssies del corral aquella pluja fosforescent d'or dels pins. No sabré explicar-ho mai: ensumava i era com si m'enlairàs sobre totes les coses amb una tristor dolça que no he sentit pus.

Vet aquí allò que pens que ha de ser un bon conte: ha de remoure el poltroi dels records i de les certeses, redibuixar d'una altra forma el paisatge, teixir una malla estreta d'anàlisis, d'anècdotes, de petites frases que tenen l'aire de no res però es revelen crucials, inventar un aire de digressions lentes i minucioses que atrapin el lector i al final amb un desenllaç acordat als sentiments el deixin estormiat entre fulgors elèctrics disfressats de carícies per anomenar una realitat que sense saber-ho tenia al fons de si mateix i que ha fet camí quasi tota sola amb l'ajut d'unes paraules ben escollides.

Darrere el vidre de la finestra entelada pel baf només es veien taques de colors que configuraven el paisatge quotidià dels camps d'ametlers i el pinar allà enfora. Les taques boiroses de colors eren el silenci del paisatge. He pensat en els mots que no s'aturaven d'atacar-me dia i nit. Com és podria fabricar un baf semblant a aquell tel de ceba damunt el vidre per tapar-los, per alleugerir-los, per fer-los enlairar fins que es convertissin en menys d'un sospir, en una taca de silenci?

M'enfonsava molt de temps en la contemplació del seu cos, m'omplia la vista de tota la seva persona com si em trobàs davant d'una d'aquestes obres mestres, de l'art o de la natura, que potser no tornaràs a veure pus mai, és a dir amb la voluntat febrosa i desesperada d'impregnar-me profundament de la seva bellesa, en aquesta plenària i alhora dolorosa adhesió en l'instant que produeix la consciència de la seva fugacitat, però que n'és l'única garantia de fixació.

A l'arrel de l'alè, a l'origen de les imatges, a l'aiguavés del cant, hi ha una transacció secreta, una veu que respon a una altra veu. L'estil no és una tècnica, és una visió!

La realitat i la ficció només es poden reconciliar elevant la ficció fins a un pla de l'existència en el qual el dolor i el desig no són més que un parell de guants.

Era un brunzit més fort que el renou d'un reactor quan travessa la barrera del so, el so que tenia aquella capacitat per atemorir-me es dispersava per l'espai i semblava que venia de molts llocs alhora: era una experiència siderant. Quan la vaig viure per primera vegada tenia la impressió que l'esperit es dissociava del cos i que el cervell quedava totalment paralitzat amb el sòl que tremolava davall els meus peus.

Tancar la boca no és com aclucar els ulls. Pots cantussejar amb la boca tancada. No hi ha cos mort en la veu, ni cadàver de l'expressió, només de vegades et tems que pots dibuixar amb el tremolor de les cordes vocals i els ressons de la glotis línies vertiginoses de frases i frases que contenen històries formidables de segrests i d'accidents, de fugues i de desaparicions, d'amor i de mort que restaran dins l'esperit com una obra imperceptible que cap recull no podrà estotjar mai.

Ho vaig decidir cop en sec. No en sé el motiu, la causa, la dèria.

And we told her she was beautiful / and we told her she was free / but none of us woukd meet her in the House of Mistery [Leonard Coen, “Seems So Long Ago, Nancy”]

El pesat i el lleuger s'entremesclaven dins les nostres vides. Quan una parella com na Susanna i jo arriba a una certa edat ja sap que el futur és un país sense mapes.

Arribares a la meva vida com aquella ona gegant que, quan jo estava distreta mirant el vol fosc d'un corb marí, no havia vist venir d'enfora i que m'agafà per tota la còrpora, em tapà el cos i em capgirà i m'arrossegà per dins les saboneres dels seus budells d'aigua viva una bona estona fins que em llançà damunt l'arena com una despulla caçada per la tempesta.

Sempre sol ser un fet insignificant, un esdeveniment mínim que desencadena la reminiscència d'uns moments deixats, negligits, oblidats, la intensitat i el valor dels quals ens havien passat per alt. La visió d'un paisatge, el gust d'un aliment, el tacte d'un teixit, el perfum d'una flor, qualsevol sensació aparentment innòcua i humil fa que les puntes passades del temps ressorgeixin en tota la seva vibrant i ardorosa actualitat i facin que aquest temps s'immobilitzi dins les xarxes del record.

Captar, robar, apoderar-se, pillar, detreure, saquejar, apropiar-se, lladronejar, atracar la percepció del món en mil i un bocins i remuntar aquests trossos en un altre ordre per provar de donar d'aquest món una imatge reconstruïda.

He estat fill únic. Aviciat des de petit, vaig convertir-me en un adolescent malaltís. Per passar el temps, llegia en la claror íntima de la meva cambra tot allò que em queia dins les mans. Una mescladissa: Ramon Llull i Chandler, Sagan i Riber, Bonet i Proust, la Bíblia i Kafka… Quan vaig descobrir la novel·la Amb els ulls plens de cendra, vaig tenir com un sacseig interior molt fort. Aquell home madur que contava la història amistosa amb una parella de joves em tocà de prop. Era un trio amorós que començava amb una escapada cap al sud, cap a la mar, cap a l'inexplorat. Sé que em va causar una impressió tan viva que vaig desitjar conèixer l'escriptora., Antònia Maria Flabetti, que amb una volada potent m'oferia una narració que era un tour de force en el sentit que l'entenia Henry James. Per això, aquell horabaixa de setembre va convertir-se en un dia inoblidable.

Escriure és cercar sense saber què. Explor una frase o un fraseig. Tot el meu esforç va dirigit a trobar un to o una dicció especial. Molt abans del tema de la història, perquè aquí no hi ha intriga que valgui, vull assajar unes velocitat i unes petites músiques. Quant al narrador, és més una veu que un personatge.

Llegesc un llibre fet de temps i de llum, d'ardor i de malenconia. M'agrada perquè hi ha de tot: passió, sexe, mort, tràfics, perills, viatges, fugides i persecucions, continents, mars, pobles i camps, detalls memorables i escenes grandioses i amor sempre seguit. Tot és com una gran cambra d'ecos que ressonen plors, xiuxiueigs, crits, rialles, alens, espireig de foc entre els arbres i la carícia del vent sobre el mar.

El bé suprem és com l'aigua que a deu mil coses fa bé sense cap brega. Perviu en els llocs més baixos, els que tothom menysprea. (Dao de jing)

Ell sabia fer un ús magistral de l'el·lipsi, contar de manera fragmentària, sense subratllar i fins i tot sense narrar completament, dur a bon terme associacions il·luminadores entre elements dispersos i secundaris o en aparença anecdòtics, combinar sense fatiga ni parany el que és dit i el que ha passat amb el que és simplement pensat i, sobretot, sabia observar, reflexionar, insinuar, matisar.

Qualsevol hauria dit que queien carretades de foscor, tan negra era la pluja dins la nit. Les parets de les cases i l'asfalt es confonien i la sabonera de les ones a la platja de can Pere Antoni era grisosa. La lluna creixent havia desaparegut per complet i la nit de finals d'estiu era gelada i humida com un coval infecte.

Vaig a la recerca d'un equilibri nou: donar al mateix temps una imatge directa de la felicitat de totes les primeres vegades, de tots els naixements fundadors, i del flux de la consciència que els companya des d'un origen indistintament individual i universal.

Tu ets gran, i enfront de la teva grandesa tota altra grandesa queda enfonsada, i tota excel·lència minvada. Tu ets gran més que qualsevol pensament, i alt, més que el cel més alt. Tu ets gran per damunt tota grandesa i excels per damunt de tota lloança.

Crec que el mes d'agost no és gaire bo per a la salut perquè cada any, amb aquesta sensació irritant d'haver d'anar vestida de mig dol mentre la suor fa matx per tots els llocs més poc discrets del cos humà, m'he afartat d'anar a tanatoris i funerals de tota casta d'amistats.

M'agradaria desaparèixer dins un llibre fet només de citacions. Això era un projecte de Flaubert: un llibre en què cap línia no havia de ser seva.

Filar una tela d'aranya per atrapar extravagàncies: curolles d'uns instants passats, perduts ben enfora dins zones d'oblit, que xifren alguns dels moments amb més dimensions de la meva vida.

Celebrarem molts d'anys les estacions dels amors llargs…



Biel Mesquida (2015). Trèmolo. Barcelona: Edicions 62.

El crit de l'ocell domèstic


"--Revisora, perdoni, ¿com podríem posar-nos d'acord...? Veurà, voldria... En fi, ¿és possible viatjar sol?
Em repassa de dalt a baix.
--Depèn de què vulgui fer.
¿Què vol que faci?
--Llegir un llibre i prou.
--Si és un llibre i prou, cinc-cents rubles." (pàg. 10)

"Són fets els uns pels altres --perorava el jove--, els pegats i els pegadors. Si peguessin així un professor de Berkeley, de tanta vergonya, es penjaria. En canvi, aquests s'aixecaran s'espolsaran i apa, no ve d'aquí." (pàg. 17)

"--A Amèrica no hi ha patronímics.
És veritat. El país on s'obliden els noms dels pares. L'avió ja és territori americà." (pàg. 44)

"Hi ha gitanos als Estats Units? Diuen que són a tot arreu. Però no, aquí el lligam amb els temps arcaics el proporcionen els indis. D'altra banda, d'indi no n'ha vist cap durant tots aquests anys que fa que vola, només ha trobat algun nom assilvestrat com Idaho." (pàg. 54)

"[...] l'intent en si de retenir la felicitat ja en demostra el fracàs." (pàg. 63)

"Quan emigres, el que perds no és la teva terra, sinó l'estranger, la idea que te n'havies fet." (pàg. 79)

"Aquí [una escola d'escacs de Leningrad] van estudiar els millors: campions del món, grans mestres. Els seus retrats pengen al passadís i a le saules, i quan algú no torna d'Occident o emigra, [en] despengen el retrat i el seu nom esdevé dolç i prohibit." (pàg. 93)

Tot i que la traducció és molt agradable (no es sé, de rus, però la lectura de la traducció és molt agradable), hi ha algunes errades, com  aquest "en" que no hi és.

"¿Quan ho entendrà, la jovenalla, que no hi ha passat-futur?" (pàg. 97)

"A la segona volta [en un torneig d'escacs] ja no li costa gens vèncer el contrincant, mira com juguen a les taules de la vora i se sent com un rapinyaire entre ocells d'hivernacle." (pàg. 99)

"[...], de moment s'ha de dedicar a les llengües estrangeres, a l'estudi i a fer-se traductor, l'home que no existeix." (pàg. 102)

M'ha fet gràcia la frase perquè el tema de la invisibilitat dels traductors ha revifat en començar l'estiu i, de cop i volta, me'l trobo aquí.

"la nostra civilització és un projecte financer i legislatiu." (pàg. 111)

"Tota la vida, el Matvei ha viscut en un sistema de dues dues dimensions, de dues coordenades. Primer, els escacs: negres-blanques, guanyar-perdre, u-zero. Pel·lícules: els nostres - els altres, els nazis - els russos. Després[,] van venir altres parelles: òrgans de seguretat - dissidents, resistència-traïció. Va marxar, no es va quedar atrapat. Però aquí[,] el mateix: blancs-negres, de dretes - d'esquerres, republicans-demòcrates. De la suma de tots aquests vectors en surt el quadre del món, com en diu la gent adulta, amb experiència, gent que ha après, sospita  en Matvei, a amagar la seva situació desesperada, a atapeir els buits de l'ànima, a ensordir el dolor. Uns ho han après millor que altres." (pàg. 115)

Més problemes de correcció: comes que faltes i els guionets que, a l'original, sempre estan sense espai, independentment que uneixin paraula-paraula o més d'una paraula - més d'una paraula...

En alguna pàgina abans hi ha una altra referència a la facilitat de la vida en els escacs, tot ordenat, dues dimensions, la vida plana...

"La província és casa: bruta, càlida, teva." (pàg. 131)

"El crit de l'ocell domèstic dissipa el mal que ha pres força durant la nit." (pàg. 131)

"Potser Moscou no creu en llàgrimes, però nosaltres és en l'únic que creiem." (pàg. 134)

Les coses són complicades, però són com són i ja ens està bé. A casa hi estem bé. Els coneguts. Tot torna... No ho sé. aquest conte ("El crit d el'ocell domèstic"), l'he vist com una mena de resum del que ha dit i del que dirà. És molt rodó (en el sentit que es tanca). I és un bon aparador de la resta del llibre. Frases que pinten coses: sense que tinguin nexes aparents, però la pintura la veus. No diu concretament el que entens en acabat, però t'ho fa entendre. Tampoc no ho sé explicar.

"La nostra tasca és guarir malalties, guanyar diners, preocupar-nos per la família: sí, bona feina, potser la millor, però una feina, al cap i a la fi, amb els seus límits. Hem d'entrar en la vida dels malalts tan poc com puguem." (pàg. 141)

Típic consell que, qui el dóna, no el segueix mai; però qui no ha dit  una frase així abans d'embrancar-se a donar un consell a algú que ha conegut a la feina?

"La típica situació: aquesta parella són d'aquells que, tot i no estar-se d'envair l'espai del veí quan no hi és, consideren la mínima atenció amb altri poc menys que un ultratge. Són el suport del règim. Però això va a part." (pàg. 142)

"Els homes no escriuen diaris 'per un mateix' i la manera de narrar d'Alexander Ivànovitx ja pressuposa un lector." (pàg. 146)

En aquesta frase (que m'ha agradat molt pel que diu) es veu molt bé que potser no calia matar el "per a": escriu el diari "per llegir-lo només ell" o l'ha escrit sol, sense ajuda, perquè ha volgut?

"Costa, d''anar fent per ordre', quan simplement vius en pau i amb tot com toca." (pàg. 160)

Se m'ha escapat. Sempre he pensat que les vides grises havien de ser ordenades, per força. He fet dues voltes a la frase i no sé...

"Més endavant la Valentina Guérinkhovna plorarà i dirà que en aquests minuts per primera vegada va notar el lloc exacte on és el cor, i nosaltres li buscarem gotetes cardíaques." (pàg. 182)

Quina manera més bonica de pintar el dolor...

En fi, s'ha acomplert la línia d'esdeveniments. Va començar amb la cobdícia, amb l'explotació dels clàssics, després una passió prohibida, després un crim. Als protagonistes els toca la mort i la presó, a nosaltres, els figurants i el cor, l'exili." (pàg. 191)

"No, no vaig decidir res, òbviament. Tan sols vaig viure com estava escrit des del moment de néixer." (pàg. 195)

"Sí, al món passen unes coses que no són de broma, ¿i què som nosaltres, amb les nostres petits disgustos?" (pàg. 208)

"Vam néixer en una guerra, morirem en una altra." (pàg. 214)

"Un raïm s'ha emparrat ran del Mont Ararat." (pàg. 215)

És la frase que clou aquest conte i és l'embarbussament que la mare del protagonista li feia repetir de petit. Tot torna. Tot està escrit. Vivim plàcidament (aproximadament) en el nostre entorn i sempre hi tornem. Ens trobem amb bona gent arreu.

He perdut el paper on anotava les coses coses ortogràficament dubtoses (ja m'acostuma a passar, això). Recordo especialment que m'ha xocat que en aquest llibre ningú no te "cabell", tots tenen "pèl".


Svetlana Aleksiévich: "El autor se dirige a sus personajes como si fueran sus pacientes, les pregunta dónde les duele y cómo…, en definitiva, ¿cómo les duele el alma?"

Francesc Serés: "Maksim Óssipov (Moscou, 1963) és la darrera baula d’una cadena d'escriptors que canvien de temps però que, com a metges, continuen fent-se responsables dels homes que han de curar."


Jaume C. Pons Alorda: "A més d'escriptor, Óssipov és metge, [...]. I és que Óssipov és despietat, tendre i precís com només ho pot ser un cirurgià de l'ànima quan, a través d'aquests contes que ens proposa, indaga en les llagues obertes d’una Gran Mare Rússia absolutament devastada, amb uns éssers desvalguts, quasi abandonats a una inclemència fora mida."

Maksim Óssipov (2016). El crit de l'ocell domèstic (trad. Arnau Barios). Barcelona: Club editor.