Apuntes para un naufragio

"En Lampedusa, un pescador me dijo:

--¿Sabes qué pez ha vuelto? La lubina.

Luego encendió un cigarrillo y lo apuró en silencio.

--¿Y sabes por qué están de vuelta? ¿Sabes de qué se alimentan? Pues eso.

Apagó el cigarrillo y se fue.

La verdad es que no había nada más que añadir." (pàg. 9)

"Paola conducía pausadamente, sin prisas. Quería que aquel recordatorio concluyera durante el trayecto, para dejarlo en el coche sin llevárselo a casa." (pàg. 69)

Els llocs que acoten temps. Ho fa servir molt. Mai ho havia vist així i té molt de sentit.

"Alberto no bajaba del coche.

Seguía titubeando.

Un escalofrío me sacudió la espalda, la intuición se me encendió: ¿era aquél un momento pulpo?" (pàg. 77)

"El momento pulpo se da cuando una historia, si quiere, viene a ti, y no hay necesidad de ensartarla o de abalanzarse hacia ella. Es necesario estar cerca de ella, eso sí, respetar sus tiempos y estar listo para acogerla con los sentidos bien despiertos. Y ya está." (pàg. 79)

La definició ve precedida de l'explciació del fet que li dona nom. Una anècdota familiar que explica una manera de treballar que aplica a l'elaboració de la narració.

"Hasta entonces no supe que los ciegos salían solos de vacaciones.

Melo escuchaba sus historias con la boca abierta. Los dejó hablar durante tres días sin decir ni mu. Más tarde, en el desayuno, les dirigió un apregunta directa.

--Pero ¿vosotros soñáis?

Estuvo rumiando aquella pregunta durante días.

--Sí --respondieron marido y mujer al unísono, riendo, contentos de que no hubiera embarazo.

--¿Y qué soñáis? --insistió Melo.

La pareja respondió nuevamente al unísono.

Soñamos sonidos, olores, sensaciones táctiles." (pàg. 118 i 119)

"En la cultura occidental, la imagen certifica la realidad de lo existente: un acontecimiento, una revolución, un deceso, de algún modo ganan importancia si los capta la mirada. Aquello que no se ve en cierto modo queda desvirtuado por no haber sido objeto de visión. La cultura oral ha cedido paso a la visual." (pàg. 126)

"Eran personas y parecían esponjas." (pàg. 183)

Frases curtes, molts paràgrafs són molt curts, però mai et queda la sensació que les descripcions no són completes.

Sembla, d'entrada, un llibre de l'Aleksièvitx, però la manera com entrellaça notes sobre la seva vida personal i familiar que acaben de donar els colors que falten a la redacció el fa molt diferent. De vegades sembla que aquests incisos familiars o de paisatge o anècdotes, són sobrers, però sempre tenen un paper important en la narració i en els fets narrats.

La tragèdia de Lampedusa t'arriba molt directament (rellegiu la primera citació que he recollit; és la que obre el llibre) tant la viscuda pels que hi arriben, com la viscuda pels que hi viuen que, atesa la barbaritat del que viuen els immigrants, sovint no es té en compte.

No pots parar de llegir tot i el mal que fan els fets narrats...

Davide Enia (2020). Apuntes para un naufragio (trad. Miquel Izquierdo). Barcelona: Minúscula.

Nadal a cals Ivànov

i

La gent del projecteartefacte van publicitar la versió pdf de descàrrega lliure d'aquesta obra de teatre en començar la pandèmia i aquests dies, entre lectura i lectura, l'he recordada i l'he llegida.

El Prefaci, signat per Max Kloza és molt interessant. No coneixia aquest corrent i està explicat molt breument i clara. És d'agrair.

Al llarg de la lectura, és molt breu, no feia més que pensar en Ionesco amb un punt més de tragèdia, de fatalisme que, segurament, es deu als avatars vitals de l'autor, la vida del qual no es pot comparar a la que va dur Ionesco que, potser, les va passar magres una etapa de la seva vida, però suposo que no tena la percepció que havia de ser reprimit per l'estalinisme (amb l'estil repressor estalinista).

Bé, des del títol de l'obra podeu accedir al pdf i us recomano que no us salteu el Prefaci, és força útil per llegir l'obra amb els ulls ben oberts.

Mireu la llista de personatges i ja us fareu una idea del que podeu trobar en els quatre actes de l'obra:

Pétia Perov – nen d'un any

Nina Serova – nena de vuit anys

Vària Petrova – nena de disset anys

Volódia Komarov – nen de vint-i-cinc anys

Sónia Ostrova – nena de trenta-dos anys

Mixa Pestrov – nen de setanta-sis anys

Dúnia Xústrova – nena de vuitanta-dos anys

Puziriova – la mare

Puziriov – el pare

La gossa Vera

L'enterramorts

Criats, cuiners, soldats, professors de grec i llatí

Aleksandr Vvedenski (2017). Nadal a cals Ivànov (trad. Arnau Barios). projecteartefacte.wordpress.com

Le terra eixorca

Què dir que no s'hagi dit ja sobre aqust llibre... Quines ganes tenia de fer servir aquesta frase de Les Luthiers!

Bé, l'edició de Lleonard Muntaner és bilingüe; molt discreta, l'original anglès ocupa el peu de pàgina, cosa que obliga a tenir les notes al final del llibre i, com que l'original ja té les notes d'Eliot, resulta que tenim dos jocs de notes que costa combinar amb la lectura. Bé, era un problema de mal solucionar i tampoc no cal consultar les notes mentre fas la lectura, la primera lectura.

He combinat la lectura amb l'audició de la que van fer sir Alec Guiness i Fiona Shaw que he trobat a Youtube, en la qual, a banda de les veus (impressionants) i les imatges de la dramatització d'ella (d'Alec Guiness només tenen fotos), apareix el text conforme el van llegint com si fos un karaoke. Hi ha moltes més versions, però aquesta m'ha agradat i m'ha servit per a comprovar que bé que llisca la traducció.

No he entès el sentit de la cronologia final. Podria ser interessant, però no l'han cuidada gens i contrasta molt amb la resta del llibre: coses mal citades, cap coherència tipogràfica, coses mal col·locades... Una pena perquè et fa acabar la lectura amb mal sabor de boca.

Sobre el text, no puc comentar res perquè, com m'acostuma a passar quan llegeixo poesia, noto que se m'escapen un munt de coses i em fa cosa comentar res. Però no m'importa, la poesia sí que la rellegeixo sovint, normalment sense ordre, a petites dosis i miro de gaudir-la tant com puc més per la música que per la lletra. Cadascú legeix com pot o sap i jo ho faig així.

El que no puc deixar de dir és com impressiona la quantitat de lectures que trapuen en aquest poema.

T. S. Elliot (2018). La terra eixorca (trad. Neus Nadal). Palma: Lleonard Muntaner.

A l'horitzó

"Per a ell [en Hakan, el protagonista, és suec], l'anglès era encara una allau de sons desfets, líauids, que no existien en la seva llengua materna, les erres, les des, les xeixs que es combinaven amb vocals especialment gelationoses. Froude prueja rar xur per zost. Mirla frecklin tzou. Or fris iouda lluny. Crul rostis rscla amic..." (pàg. 33)

M'ha redordat els sons alemanys reproduits a Memòries d'un vaca. A banda, aquest fragment ja marca un dels trets més curiosos del llibre: el protagonista, que fa de narrador, no pot explicar-nos gairebé res perquè no entén res del que li diuen. A poc, a poc aprén l'idioma i la narració cada vegada és més fluida. No m'ho havia trobat mai i m'ha fet molta gràcia.

"En Linus [germà del Hakan, coprotagonsita del llibre tot i que...] li havia explicat altresprodigis naturals:per exemple, que cada dia naixia un sol nou. Mentre recorria el cel, el disc lluminós es consumia, s'enfonsava, es desintegrava a l'horitzó i es vessava com si fos cera per l'abisme que hi havia a l'extrem del món. I igual que un cerer, déu reaprofitava aquell degoteig per fer un sol nou dirant la nit." (pàg.75)

"Un cervell sense cos. Al llarg de molts milions d'anys, aquest gangli pensant es va forjar per a si mateix les estructures materials que esdevindrien la seva carcassa i els seus instruments: en altres paraules, el cervell va generar el seu propi cos". (pàg. 90)

Que n'heu de dir d'aquesta teoria? La matèria primigènia (gelatinosa, com a la majoria de la literatura" mare de l'evolució humana. El que ens diferencia de la resta d'animals és l'origen del que ens hi fa semblants. Retorçat, però suggerent.

"El projecte Andròmeda", un telefilm dolentet però amb un fil semblant a això. Paga la pena mirar-lo només per això.

"En Hakan es va adonar que fins aleshores sempre havia pensat que aquells vastos territoris eren buits, que només eren habitats durant el breu període de temps que els viatgers trigaven a travessar-los, i que despré la solitud es tancava darrere seu, com l'oceà al voltant del deixant d'un vaixell. A mes a més, va entendre que tots aquells viatgers, i ell també, eren, de fet, uns intrusos." (pàg. 111)

"Fins llavors, en Hakan havia anat d'un lloc a l'altre fugint del passat però sense mirar cap al futur. Sempre s'havia mantingut en un present constant, deixant enrere paisatges i persones però sense adreçar-se mai a una destinació que ell es pogués representar mentalment amb més o menys concreció." (pàg. 240)

És molt interessant la relació entre espai, temps, racionalitat...

"Durant aquells dies es va adonar que a excepció de l'incident amb la tintura i l'estofat de guatlles, msi no havia mentit ni traït la confiança de ningú." (pàg. 294)

"Els terrenys del voltant del castell no s'assemblaven a res del que en Hakan havia vist en tota la seva vida. El domini de l'hombre sobre la natura era total." (pàg. 314).

Que se'n pot dir una novel·la d'iniciació? El protagonista surt encara nen de Suècia, es perd i queda sol a Amèrica i comença el viatge de tornada ja gran, amb "fama" i sent capaç de narrar la seva hitòria.

Que se'n pot dir road-movie o novel·la de oest? Tota la novel·Ela explica un viatge, molt més exern que intern per les dificultats apuntades del protagonista per a explicar-nos els seus pensament. I de l'oest, també, tot i que el viatge sigui en sentit contrari.

Que se'n pot dir un a buddy-novel? Una part del llibre en Hakan té algun col·lega que li dona suport, que l'ajuda a madurar, però la resta del temps, és un viatger solitari i, normalment, amb por dels altres.

La presència del Linus és d'allò més interessant, multifunció... Ja go veureu en llegir la novel·la.

 

Hernán Díaz (2020). A l'hortizó (trad. Josefina Caball). Barcelona: Edicions del Periscopi.