Cap de les lectures anteriors sobre els camps de concentració (d'extermini) m'havia fet entendre per què es va suïcidar tanta gent després d'haver escapat d'aquell infern. Sempre m'havia semblat estrany. Pensava que l'agraïment per haver-ne sortit, per haver tornat a la vida "normal" els devia donar força per refer la vida. Aquest llibre m'ha fet veure-ho tot des d'una altra perspectiva.
"Cadascú s'havia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A l'arribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la comdició d'ésser humà i aleshores l'abandona la memòria. La memòria se'n va a tires, com tires de pell cremada. Que pugui sobreviure així de despullat és el que no enteneu. És el que no us sé explicar [...]. I qui ha sobreviscut ha d'iniciar la reconquesta de la seva memòria, ha de reconquerir el que tenia abans: el seu saber, la seva experiència, els seus records d'infància, la seva habilitat manual i les seves facultats intel·lectuals, la seva sensibilitat, la seva aptitud per somniar, per imaginar, per riure. Si no mesureu l'esforç que això costa, no val la pena que intenti fer-vos-ho entendre." (pàg. 41)
I tot el llibre ens explica com de difícil és la convivència amb els que no han passat per la mateixa experiència (els silencis, les converses a mitges, els sobreentesos...) i amb els que hi han passat. L'autora ho explica, resumit, en el poema de les pàgines 43 i 44.
"Potser perquè allà res no era de veritat, em refereixo al fet que tot estava fora de la nostra vida real. En el meu cas, va ser a la tornada que vaig perdre realment la meva mare. Va morir quan la Mariette i jo érem al a presó. I va ser a la tornada quan vaig perdre realment la Mariette. L'havia vist morir allà, però va ser a la tornada que vaig perdre la meva germana. Dura per tothom, per mi va ser la mentable, la tornada. Lamentable, sòrdida, un cúmul de detalls mesquins." (pàg. 68)
"Qui de nosaltres gosava pensar més enllà?
Tornar
ja era demanar l'impossible
era demanar-ho tot
¿gosaríem demanar encara més?
Tornar
tot ens seria restituït.
Tornar no ho és tot
és tornar per posar-se de nou a viure
a viure el dia a dia..." (pàg. 79)
A les pàgines 167 i 168 explica el cas de la Louise que es va casar amb un altre deportat com ella. La cosa és tragicòmica. És com un acudit, com l'acudit de l'encostipat de l'home. L'home, com que havia estat deportat, no podia treballar, s'havia de cuidar, d'anar al metge... Ella havia de cuidar-lo. "Després de vint anys de matrimoni ja només hi ha un deportat a la parella: ell." Crec que queda clar el que volia dir.
"Que tenaç que arriba a ser l'esperança! Que deseperada arriba a ser!" (pàg. 170)
"Devem ser les úniques que veiem la veritat de les nostres companyes, les úniques que veiem el seu rostre nu a sota." (pàg. 177)
Uns trobada de deportades per anar a l'enterrament d'una companya. Aquesta frase és una mena de conclusió de les presentacions i les converses en el tren.
"Refer la vida, quina expressió... Si hi ha una cosa que no es pot refer, una cosa que no es pot tornar a començar, és ben bé la vida. Esborrar i tornar a començar... Esborrar i escriure al damunt... No veig com seria possible." (pàg. 193)
Charlotte Delbo (2019). La mesura dels nostres dies (trad. Valèria Gaillard). Barcelona: Club Editor.
