dimecres, 28 de desembre del 2022

En companyia de l'altre

Contràriament al que faig habitualment, no he pres cap nota de lectura d'aquest llibre. M'ha sorprés tant la lectura i m'ha arrossegat tant que no volia perdre el temps anotant res.

Alguns dels contes em sonaven a coneguts (el paio que canvia de cassa en un barri residencial de cases iguals, Monzó?), però aquestes substitucions, transmutacions o com s'hagin de dir, estan tan ben explicades que no pots parar de llegir i gaudir de la intel·ligènia i l'erudició de l'autor.

Molt elegant fins i tot en els passatges més recargolats o bruts. La volta que fa en el tema dels bessons...

La introducció i algunes de les miniatures són magistrals.




Vicenç Pagès Jordà (1999). En companyia de l'altre. Barcelona: Edicions 62 (El Balancí, 346).

Encre sympathique

A la pàgina 9, com una mena de divisa, Modiano recull una citació de Maurice Blanchot  (Le livre a venir):

"Qui veut se souvenir doit se confier à l'oubli, à ce risque qu'est l'oubli absolu et à ce beau hasard que devient alors le souvenir."
Qui vulgui recordar, deu confiar en l'oblit, arriscar-se a l'oblit absolut i al joiós atzar que, aleshores, esdevé el record.

Amb aquest títol tan suggerent i aquesta citació obrint el llibre, no tenim mes remei que llençar-nos-hi sense xarxa!

És un Modiano, cap sorpresa: memòria, casualitats, implicació personal (real o ficcionada)... Un dossier robat, cinquanta anys de tenir com a rerefons la investigació, trobades, converses, notes,,, Modiano!

"Toutes ces paroles perdues, certaines que vous avez prononcées vous-même, celles que vous avez entendues et dont vous n'avez pas gardé le souvenir, et d'autres qui vous étaient adressées et auxquelles vous n'avez prêté aucune attention... Et quelquefois, au réveil, ou très tard dans la nuit, une phrase vous revient en mémoire, mais vous ignorez qui vous l'a chuchotée dans le passé. (pàg. 29)
Totes aquestes paraules perdudes, les que heu pronunciat vosaltres, les que heu sentit i no recordeu i les que us van dir sense que hi prestéssiu la més mínima atenció... I, de vegades, en despertar, o molt tard a la nit, una frase us retorna a la memòria i no sabeu qui us la va xiuxiuejar en el passat.

Sempre preocupat pel funcionament de la memòria, sempre preocupat per no perdre res del passat. La paraula com a base de la memòria, més que no pas els gestos o les olors.

"Aujourd'hui, j'entame la soixante-troisième page de ce livre en me disant que l'Internet ne m'est d'aucun secours [...].
Tan mieux, car il n'y aurait plus matière à écrire un livre. Il suffirait de recopier des phrasesqui apparaissent sur un écran, sans le moindre effort d'imagination." (pàg. 63)
Avui, començo la pàgina seixanta-tres d'aquest llibre i em recordo que Internet no em serveix de res [...].
Millor, perquè d'una altra manera, no hi hauria matèria per a escriure un llibre. Només caldria recopiar les frases que apareixen a la pantalla sense cap intervenció de la imaginació.

Ara segueix tota una comparació entre la fotografia digital i la analògica (amb el procés de revelatge com a metàfora). La imaginació per a filar els records dispersos (o per a omplir buits).

"Oui, j'avais choisi une très mauvaise méthode. Cet afflux trop brutal de souvenirs risquait d'en cacher d'autres, plus secrets, et de brouiller définitivement les pistes." (pàg. 84)
Sí, havia triat un mètode equivocat. La brutal aportació de records, podia amagar-ne d'altres i malmetre les pistes.

"Cela me confortait dans l'idée que, si vous avez parfois des trous de mémoire, tous les details de votre vie sont écrits quelque part à l'encre sympathique." (pàg. 93)
Això reforçava la idea que si algun cop tens buits a la memòria, tots els detalls importants de la vida els trobaràs escrits en tinta simpàtica en algun lloc.
La meva edició és la llisa de color
crema. Aquesta no l'he trobada.
El títol, la justificació del títol i de la utilitat de recuperar records.

"Dans le tracé assez rectiligne de ma vie, elle [Noëlle Lefebvre] était une question demeurée sans réponse. Et si je continue d'écrire ce livre, c'est uniquement dans l'espoir, peut-être chimérique, de trouver une réponse. Je me demande : Faut il vraiment trouver une réponse ?
J'ai peur qu'une fois que vous avez toutes les réponses votre vie se referme sur vous comme une piège, dans le bruit que font les clés des cellules de prison. Ne serait-il pas préférable de laisser autour de soi des terrains vagues où l'on puisse s'échapper ?" (pàg. 101-102)
En el traçat prou rectilini de la meva vida, ella era una pregunta sense resposta. I si encara escric aquest llibre, és en l'esperança, potser quimèrica, de trobar-la. Ara be, em pregunto 'Cal trobar-la?'
Em fa por que quan es tinguin totes les repostes, la vida ens tanqui com si fos una trampa amb aquell soroll que fan les claus de les cel·les de les presons. No seria molt millor deixar sempre un espai al voltant de cadascú amb terrenys inexplorats que ens permetessin d'escapar en cas de necessitat?

A la pàgina 119-120 hi ha la constatació que cadascú recorda les coses a la seva manera i ja no explico res més perquè el final és sorprenent.

He arribat a pensar que el llibre és tot un joc, una mena de metàfora d'alguna cosa. O bé, un exemple de com s'ho fa l'autor per treballar la memòria. O bé una autoficció que ens ajudi a creure (o descreure) les seves obres anteriors... Com a resum de la seva manera d'esciure, m'ha semblat bonic.


Patrick Modiano (2019). Encre sympathique. París: Gallimard

Lila

"Podia ser que tot allò li semblés tan bonic perquè havia saltat uns quants àpats. Segons com, saltar àpats fa que les coses siguin més brillants." (pàg. 16)
Pobresa, Miró

"En el cas de les dones, ser vella només vol dir no ser jove, i ella havia suat tota la seva joventut abans que la joventut ni tan sols prengués peu." (pàg. 24)

"I ella, ¿sentia enuig abans de coneixe'n la paraula? ¿Li hauria semblat que tenia dret, a sentir enuig?
Coneixement i vida...

"En aquelles èpoques la Lila tenia la impressió que no eren res de res, la Doll i ella, però vet aquí que parlaven d'elles ni menys ni més que a la Bíblia." (pàg. 147)

"Gris tot ell, amb algun borrall de rosa aquí i allà perquè sabessis on hi haia hagut les roses. Ell no sabia què era ni per què el guardaven. No servia per a res, menys per a l'ús que elles en feien: fer memòria juntes." (pàg. 156)
Un xal que el Doane va cremar en un rampell

"Fa tant de temps que el món és aquí que fa la sensació que tot té algun sentit. Ja cal que vagis amb compte. No saps mai el que et poses a les mans." (pàg. 157)
Una de les llargues converses amb el fill/filla que ha de néixer.

"L'home li buscava els ulls a veure si hi havia tristor o fatiga, i ella girava la cara, perquè no se sabia mai què hi podia trobar, tenint en compte els pensaments que tenia. Havia pensat que les persones són com els seus cossos. I als cossos no se'ls pot fer confiança." (pàg. 199)
Allò que els ulls són la finestra de l'ànima, però dut a l'extrem o a la base, com gairebé tots els coneixements de la Lila, que sempre arrenquen del que és tangible i no fan gaire més recorregut. En aquest cas, el cos de la Lila és fort de tan treballar, però alhora, és tan fràgil que no pot ser-ho més.

"I quina mirada que li va fer aquell home, des de la pena immensa de la seva felicitat tan gran!" (pàg. 291)
Aquesta contradicció, com si la felicitat no pugués ser un estadi absolut, un lloc on viure...

"Parlar amb desconeguts era exposar-se a prendre mal tot d'una." (pàg. 293)
Tota una vida amb aquest principi gravat en el cervell i el comportament, ha de ser difícil de canviar.

Aspror de la vida, delicadesa dels detalls, acostament progressiu a la realitat (embolic temporal) records i vivències per a poder explicar què passa. Això fa que la lectura no sigui lineal ni fàcil, d'entrada. El temps es mescla en el cap de la Lila perquè sempre li cal explorar el passat per poder entendre i explicar el present i tot el que té al cap és tan intuïtiu, tan poc elaborat (en aparença) que cal recuperar "físicament" el passat cada vegada. I aquesta mena de coneixement, de teoria del coneixement, és el que utilitza per acostar-se a la religió i el que sorprèn contínumanet el seu home (el reverend) quan en parlen. Preguntes i més preguntes des del desconeixement absolut i la innocència que no sempre són esperades.

Sincerament, quan quedava poc per acabar el llibre, em feia por avançar massa de pressa i trobar que encara li quedava alguna desgràcia per patir... La senzillesa aparent del comportament i el pensament de la protagonista faciliten l'empatia.


Maryline Robinson (2015). Lila (trad. Esther Tallada). Barcelona: Edicions de 1984.