A la pàgina 9, com una mena de divisa, Modiano recull una citació de Maurice Blanchot (Le livre a venir):
"Qui veut se souvenir doit se confier à l'oubli, à ce risque qu'est l'oubli absolu et à ce beau hasard que devient alors le souvenir."
Qui vulgui recordar, deu confiar en l'oblit, arriscar-se a l'oblit absolut i al joiós atzar que, aleshores, esdevé el record.
Amb aquest títol tan suggerent i aquesta citació obrint el llibre, no tenim mes remei que llençar-nos-hi sense xarxa!
És un Modiano, cap sorpresa: memòria, casualitats, implicació personal (real o ficcionada)... Un dossier robat, cinquanta anys de tenir com a rerefons la investigació, trobades, converses, notes,,, Modiano!
"Toutes ces paroles perdues, certaines que vous avez prononcées vous-même, celles que vous avez entendues et dont vous n'avez pas gardé le souvenir, et d'autres qui vous étaient adressées et auxquelles vous n'avez prêté aucune attention... Et quelquefois, au réveil, ou très tard dans la nuit, une phrase vous revient en mémoire, mais vous ignorez qui vous l'a chuchotée dans le passé. (pàg. 29)
Totes aquestes paraules perdudes, les que heu pronunciat vosaltres, les que heu sentit i no recordeu i les que us van dir sense que hi prestéssiu la més mínima atenció... I, de vegades, en despertar, o molt tard a la nit, una frase us retorna a la memòria i no sabeu qui us la va xiuxiuejar en el passat.
Sempre preocupat pel funcionament de la memòria, sempre preocupat per no perdre res del passat. La paraula com a base de la memòria, més que no pas els gestos o les olors.
"Aujourd'hui, j'entame la soixante-troisième page de ce livre en me disant que l'Internet ne m'est d'aucun secours [...].
Tan mieux, car il n'y aurait plus matière à écrire un livre. Il suffirait de recopier des phrasesqui apparaissent sur un écran, sans le moindre effort d'imagination." (pàg. 63)
Avui, començo la pàgina seixanta-tres d'aquest llibre i em recordo que Internet no em serveix de res [...].
Millor, perquè d'una altra manera, no hi hauria matèria per a escriure un llibre. Només caldria recopiar les frases que apareixen a la pantalla sense cap intervenció de la imaginació.
Ara segueix tota una comparació entre la fotografia digital i la analògica (amb el procés de revelatge com a metàfora). La imaginació per a filar els records dispersos (o per a omplir buits).
"Oui, j'avais choisi une très mauvaise méthode. Cet afflux trop brutal de souvenirs risquait d'en cacher d'autres, plus secrets, et de brouiller définitivement les pistes." (pàg. 84)
Sí, havia triat un mètode equivocat. La brutal aportació de records, podia amagar-ne d'altres i malmetre les pistes.
"Cela me confortait dans l'idée que, si vous avez parfois des trous de mémoire, tous les details de votre vie sont écrits quelque part à l'encre sympathique." (pàg. 93)
Això reforçava la idea que si algun cop tens buits a la memòria, tots els detalls importants de la vida els trobaràs escrits en tinta simpàtica en algun lloc.
 |
La meva edició és la llisa de color
crema. Aquesta no l'he trobada. |
El títol, la justificació del títol i de la utilitat de recuperar records.
"Dans le tracé assez rectiligne de ma vie, elle [Noëlle Lefebvre] était une question demeurée sans réponse. Et si je continue d'écrire ce livre, c'est uniquement dans l'espoir, peut-être chimérique, de trouver une réponse. Je me demande : Faut il vraiment trouver une réponse ?
J'ai peur qu'une fois que vous avez toutes les réponses votre vie se referme sur vous comme une piège, dans le bruit que font les clés des cellules de prison. Ne serait-il pas préférable de laisser autour de soi des terrains vagues où l'on puisse s'échapper ?" (pàg. 101-102)
En el traçat prou rectilini de la meva vida, ella era una pregunta sense resposta. I si encara escric aquest llibre, és en l'esperança, potser quimèrica, de trobar-la. Ara be, em pregunto 'Cal trobar-la?'
Em fa por que quan es tinguin totes les repostes, la vida ens tanqui com si fos una trampa amb aquell soroll que fan les claus de les cel·les de les presons. No seria molt millor deixar sempre un espai al voltant de cadascú amb terrenys inexplorats que ens permetessin d'escapar en cas de necessitat?
A la pàgina 119-120 hi ha la constatació que cadascú recorda les coses a la seva manera i ja no explico res més perquè el final és sorprenent.
He arribat a pensar que el llibre és tot un joc, una mena de metàfora d'alguna cosa. O bé, un exemple de com s'ho fa l'autor per treballar la memòria. O bé una autoficció que ens ajudi a creure (o descreure) les seves obres anteriors... Com a resum de la seva manera d'esciure, m'ha semblat bonic.
Patrick Modiano (2019). Encre sympathique. París: Gallimard
