divendres, 27 de novembre de 2020

Stoner


A la contraportada hi ha un text de Tom Hanks que diu: "Se trata simplemente de una novela sobre un tipo que va a la universidad y se convierte en un maestro. Pero es una de las cosas más fascinantes que jamás he encontrado".

Hi ha edicions amb la coberta més bonica, però crec que aquesta (és l'edició que he llegit) fa justícia al contingut.

L'arrencada em recordava el Retrat d'un artista adolescent, per la peronalitat inadaptada del protagonista. Stoner és malgirbat, va a la universitat, però els seus pares exploten una granja misèrrima sobre una terra molt ingrata, gris, polsegosa a Missouri. Hi arriba amb un vestit que li ha de durar qui sap quant (en un moment, se'l dibuixa "Pepito Vadecurt"), un abric rònec que li fa vergonya de fer-lo servir i sense diners per estudiar agricultura, però troba un professor no espcialment brillant ni estimat pels alumnes que el fa anar cap a la literatura. Fa carrera a la facultat i mor.

Tota la vida d'estudiant es ventila en deu pàgines! La resta explica la seva vida gris com a professor universitari.

Tot molt gris, tot molt sòrdid. Fins i tot l'episodi mitjanament feliç que ocupa una part de la segona meitat de la nove·la molesta per feliç. Sort que acaba tan tristament i abrupta i sense sobresalts com es podia esperar del to general de l'obra.

No he rescatat cap citació perquè excepte el final, no hi ha res que destaqui, però tot el llibre t'atrapa amb una força que no saps d'on surt. No és una obra perfecta (crec que hi ha algun problema de guió), no està perfectament traduïda (hi he vist alguna errada i això que no controlo gaire l'idioma), però atrapa.

El personatge no té cap mena de carisma, no destaca per res. No és dolent, no és bo, no és un intel·lectual, no és el professor de "El club dels poetes morts", no és un pare excel·lent (ni un mal pare), no es un marit exemplar (ni una mala parella)...

S'hi expliquen coses, s'expliquen bé. La lectura és àgil. Et queden escenes gravades i no saps ben bé per què. No ho sé.

Hi ha traducció catalana d'Albert Torrescasana a La Butxaca.

John Williams (2012). Stoner (trad. Antonio Díez Fernández). Tenerife: Baile del Sol

dimarts, 24 de novembre de 2020

Milkman

"En aquell moment, a divuit anys, havent pujat en una societat en la qual es premia el gallet fàcilment i les normes bàsiques eren que si no et tractaven amb violènia física, si no et dirigien insults verbals clars ni et llançaven mirades provocadores,volia dir que no passava res, i per tant, ¿com podies sentir-te atacada per una cosa que no existia? A divuit anys no entenia ben bé en què consistia envair l'espai íntim d'un altre." (pàg. 15)

La mescla que trobarem al llarg del llibre. Pocs noms, la vida personal i la lluita armada. No s'ubica res enlloc, però tens la sensació de llegir dins d'un mapa de Dublin.

"A tot arreu on anaves i tot el que feies era u a declaració política, encara que no ho volguessis." (pàg. 39)

Crec que el clima en què es desenvoluparà l'acció ja queda ben retratat.

"Per tant, mentre jo m'estava clavada al sofà, amb la boca oberta, els ulls esbatanats, mossegant-mes les ungles i exclamant:..." (pàg. 58)

Una foto, un quadre. Simple, directe.

"En aquell temps valia més mirar de passar inadvertit que no pas admetre que els teus hàbits propis i personals havien caigut per sota del que la societat considerava normal, Si no ho feies, et posaven l'etiqueta d'inadaptat psicològic i t'apartaven com als altres marginats." (pàg. 82)

"La convenció era no admetre-ho, no acceptar el detall perquè aquests tipus de detall implicaria triar i triar implicariaresponsabilitzar-se." (pàg. 94)

"L'havien mort perquè el gos mostrava afecte, perquè no podien suportar agradar ningú, no podien sofrir la innocència, la franquesa, la sinceritat, ni una indefensió, un afecte i una puresa tan purs i tendres que calia eliminar el gos i les seves qualitats. No ho podien suportar. L'havien de matar. Probablement ells ho devien veure com un acte d'autodefensa." (pàg 117-118)

Tota aquesta reflexió és a partir de "La finestra indiscreta". Hi ha més exemples, però tot ho llegeix sota l'òptica del conflicte. Les relacions, les actuacions, les idees, les reaccions... S'accepta com a normal una situació d'allò mes estranya. Parla de les "persones luminoses" que contrasten amb la realitat i, per això, no els poden suportar.

"En el cas d'un home, això [ingresar en un hospital mental] volia dir que no havia complert els seus deures com a home, cosa que equivalia a no haver aconseguit, sobretot, salvar les aparences." (pàg. 121)

"I per això feien falta els gossos. Eren importants, un element d'equilibri, una barrera, un amortidor que ens protegia dels conflictes mortals instantanis, cara a cara, provocats per aquells sentiments d'odi als altres, d'odi a un mateix, el tipus de conflictes que esclaten en un no res entre individus, entre clans, entre nacions, entre sexes, i que fan un mal general irreversible." (pàg. 126)

Els gossos avisen de l'arribada de les tropes. En algun moment, els soldats sacrifiquen un munt de gossos.

"'Ho he guanyat en una rifa', explicaven, i mentre deien aquestes paraules s'arronsaven d'espatlles amb gestos exagerats per donar a entendre que, per desocmptat, ells no eren confidents i que ningú no havia de pensar que ho eren. Semblava que no s'adonessin, malgrat el munt de cadàvers de confidents que s'apilaven als carrerons de la zona, que no enganyaven ningú, i encara menys els renunciants." (pàg. 141)

La naturalitat amb què es viuen situacions al·lucinants, el control social, la violència..., tot resumit en aquest fragment.

"Ara, en sentir les paraules del lleter, em va preocupar que el mig xicot pogués córrer un perill molt més imminent." (pàg. 145)

Al lleter (el Milkman del títol) no li cal amenaçar; només ha de dir, mig dir, insinuar. Ningú no en sap res i tothom ho sap tot. No mana, però...

Entre les pàgines 161 i 163 hi ha la trobada de les "fans" al lavabo. Els consells, les converses són tan de l'època més rància del franquisme... El llibre retrata una societat que sembla ancorada en els anys quaranta/cinquanta que, des d'ara i aquí, ens sembla molt llunyana, però que no ho és tant a la realitat que mira de reflectir.

"Sí, va ser una sorpresa, ell em va sorprendre i jo em vaig sorprendre a mi mateixa de ser capaç de passar-li el farcell i després pujar a la camioneta sense preocupar-me de res, sabent que em podia fiar d'ell, que era honest i que faria el que havia dit que faria." (pàg. 186)

"Feien córrer que havia anat així, va dir, perquè aquesta era la mena de coses que s'inventava la gent, perquè aquí no podies morir i prou, no podies tenir una mort normal, per causes naturals, ni per accident, com ara caure per la finestra, sobretot tenint en compte el munt de morts violentes que hi havia al districte." (pàg. 187)

"Després, sota un cel negre com el carbó, vaig treure la clau i, per primera vegada des de feia segles, la vaig introduir al pany com si res, sense tremolar." (pàg. 211)

"Nosaltres érem l'enemic [per a la policia]; els terroristes, terroristes civils, gent que es relacionava amb els terroristes, o sinplement, individus sospitosos de ser terroristes si bé encara això no s'havia pogut demostrar." (pàg. 232)

" [...]¿I què passaria, amiga de tota la vida, si una persona de ment sana es trobés enmig d'un entorn sencer, d'una raça sencera, que hagués perdut el seny? Probablement, aquesta persona seria vista per la consciència col·lectiva com una persona boja, però ¿ho seria, de boja? 'Sí', va dir l'amiga..." (pàg. 255)

No us recorda un conte del Monzó? És el "què diran" portat a l'extrem. Pots ser mal vist perquè fas coses que serien normals en un altre lloc o ambient.

 "Els assassinats ordinaris eren inquietants, incomprensibles, just els assassinats que no passaven mai aquí." (pàg. 300-301)

El mateix argument que la citació de la pàgina 187.

"Com que l'amor que sentia per l'estimada era correspost i ell no podia suportar el caràcter vulnerable d'aquella relació recíproca de donar i rebre, va posar-hi fi abansde perdre-la,a bansque la hi arrabassés el destí o algú altre." (pàg. 343)

Hi ha tota una teoria sobre les relacions i els matrimonis que es pot resumir amb aquesta citació molt interessant. És, en resum, l'acceptació de la desgràcia inevitable que impregna tot en el llibre.


Anna Burns (2018). Milkman (trad. Josefinal Cavall). Edicions de 1984.