Exactament el contrari del que f aaquí la premsa. Així d'entrada em ve al cap el judici paral·lel de les nenes d'Alcàsser que van fer a allò qu esdeia noséquè Mississipi (perquè no vull parlar d'actualitat).
"Pot passar que els interessos polítics les [la veritat i la justícia] enfosqueixin temporalment; qualsevol poble que no basés en elles la seva única raó de ser seria un poble condemnat." (pàg. 36)
"L'única sortida airosa, si s'ha comès un error, seria reparar-lo;" (pàg. 39)
"Hem vist tot això [el judici i la manca de resposta popular]. I ignoro quin símptoma haurà provocat en la resta d'espectadors, perquè ningú en parla, ningú s'indigna. Però a mi m'ha fet esgarrifar, pequè revela amb una violència inesperada, la malaltia que ens afecta a tots. La premsa immunda ha fet descarrilar la nació, i l'abscés de perversió i corrupció en què s'ha vist catapultada ha acabat d'estendre l'úlcera a plena llum del dia." (pàg. 55)
"Hem vist una explotació roïna del patriotisme, hem vist sacsejar el fantasma de l'estranger en un assumpte d'honor que només incumbeix la família francesa." (pàg. 60)
"Al Barri Llatí cremava el foc sagrat de la bella bogeria dels vint anys, quan totes les esperances són realitats, i el demà es presenta com el triomf segur de la Ciutat perfecta." (pàg. 65)
"I nosaltres et cedirem fraternalment el lloc, feliços de desaparèixer després d'haver acomplert la nostra part de la labor, i descansar en el bon somni de la mort si sabem que tu agafaràs el relleu i tiraràs endavant els nostres somnis." (pàg. 74)
"És un crim explotar el patriotisme per fomentar l'odi i, ras i curt, és un crim convertir el sabre en el Déu modern, quan tota la ciència humana s'esforça en la tasca venidora de veritat i justícia." (pàg. 115)
"Ai, senyors!, l'Afer Dreyfus és ara anecdòtic, sembla diminut i llunyà al costat de les terribles qüestions que s'han plantejat. Ja no hi ha Afer Dreyfus, ara només es tracta de saber si França és encara la França dels drets de l'home, la que va donar la llibertat al món, la que havia de donar-li la justícia." (pàg. 131)
Com ha descobert el fons del fons de l'afer, quina manera de reconduir l'atenció i centrar-la, quin exercici d'inferència...
"El seu vot es previsible, perquè neix de la seva perllongada feblesa i impotència. Es pensen que no tenen cap més opció perquè no tenen el valor d'actuar d'una alra manera." (pàg. 181)
"Però la idea que es pot salvar un poble d'un mal que el rossega decretant que aquest mal no existeix no deixa de ser una concepció curta de mires. S'ha fet l'amnistia, no es faran els judicis, ja no es pot perseguir els culpables." (pàg. 185)
El novel·lista entra a fons en el món de la premsa per prendre partit en un afer que, com es veu en alguna de les citacions recollides, va més enllà d'una acusació falsa justificada amb arguments racistes, i més enllà de defensar l'honor de les altes esferes de la milícia. L'afer Dreyfus soscavà els fonaments de la societat francesa, mosrà les seves misèries per por de fer caure culpables perquè podrien posar en perill el bon nom d'una institució. Tots els francesos, sembla ser, hi van prendre partit (Proust en parla, per exemple). Vist des d'ara (2021) és inevitable veure paral·lelismes amb el que estem vivint a Catalunya (i moltes de les citacions triades responen a aquesta inquietud). No cal explicar-ho gaire més i ja sé que les circumstàncies no són les mateixes i tot això, però aquest paral·lelisme m'ha condicionat la lectura d'aquest llibre que és sensacional.
Fa gust veure algú valent que assumeix responsabilitats després de prendre partit obertament.
Émile Zola (2010). Jo acuso. La veritat en marxa (edició i traducció de Valèria Gaillard). Barcelona: Angle editorial.
