[...] Se'n va anar perquè allò era anar conra natura, perquè allò no havia estat sincer. El sincer hauria estat que el meu sacrificat i magnànim amic li hagues ofert casa seva, les propietats, fins a l'última vaca, fins a l'últim clau. Aquestes persones senzilles que estan al graó més baix de l'escala social viuen en els extrems. Tenen molta més imaginació del que sospitem. No s'acontenten amb mitges tintes. O bé volen ser senyors, però completament senyors, o bé minyones, però completament minyones." (pàg. 108-109)
"--[...] Vostè, oi que estima la humanitat?
-Jo? No l,estimo.
--Com diu?
--No l'estimo perquè mai no l'he vista, perquè no la conec. La humanitat és un concepte mort. I fixi's, senyor conseller, que tots els impostors estimen la humanitat. [...] No hi ha res més còmode. Mai ningú no vindrà a trobar-me per presentar-se i dir: 'jo sóc la humanitat'. [...] Només existeixen les persones. La humanitat, no." (pàg. 111)
"... cada règim pren el poder per asseure a la poltrona els parroquians del seu partit, per trepitjar i afeblir els contrincants." (pàg. 114)
"La companyia de les minyones representa per a les senyores de la bona societat el que l'amor de les prostitutes per als homes. Quan no els fa falta, les poden despatxar." (pàg. 122)
"[els ulls] amb aquestes espitlleres es dediquen a guaitar el món exterior, a esbrinar quin és el motiu de la creació." (pàg. 159)
"A les dues de la matinada, les finestres de la cuina bategaven. Es va aixecar i les va tancar.
A fora s'havia girat un vent fred. Els arbres brunzien.
Tot seguit va sentir com plovia." (pàg, 167)
I això és el final d'una relació; el senyor no ha vingut a cercar la minyona. Crec que no pot ser més cruel.
"Escoltaven amb joia l'orquestra de negres que, imitant els udols dels animals i la regurgitació del fàstic causat per la guerra, feien un brogit més fort que qualsevol altre soroll, més fort fins i tot que la maregassa de la desesperació i la repugnància que duien a dins. Es quedaven una mica embadocats, després es posaven a ballar." (pàg. 171)
I això seria el jazz...
Quin bon retrat de l'època i quines descripcions dels personatges més ben fetes. Molts cops, sense dir res, només retratant-ne gestos, o mirades. La dona del metge, per exemple, en diu ben poca cosa, però com la coneixem cap al final... M'ha al·lucinat l'explicació de l'encontre amb el director general del banc. Com transmet la idea d'importància del negoci financer i la mística de l'executiu agressiu (a començament del segle xx!). Ho trobareu a la pàgina 136.
Em fa posar una mica nerviós que totes les novel·les (d'acord, no totes; les que he llegit) que protagonitza una minyona continguin una violació que, a més, la minyona acaba acceptant com a normal o com a signe de distinció.
Així, com a resum, una mica com Calor de sang. Mentre llegeixes no pots imaginar com acabarà. Un ensurt. Potser, a cop passat, vista la cruesa, la crueltat que gasta per definir alguns personatges, hauria d'haver-me posat en alerta.
Dezsö Kosztolányi (2006). Anna Édes (trad. Eloi Castelló). Barcelona: Proa.
