"L'avió és un artefacte meravellós, típic de l’època de la ignorància progressiva que vivim. Viatjar en avió vol dir, literalment, no veure res. Hom hi viatja centenars, milers de quilòmetres, sense veure res concret. Que hi pot haver res més característic en el temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d’uns milers de cretins que viatgen sense veure res?" (pàg. 3)
"Vaig de poble en poble, a peu, quan les distàncies que els separen són discretes. Si són excessives, demano al primer pastor que trobo un lloc en el seu carro o en el seu tamborell. Si m'accepta, bé. I si no m'accepta, també. En aquest darrer cas, esdevé forçós dirigir-se a un altre pagès d'una més generosa presència. "Si no la trobo, enarboro un qualsevol pudent paper
del meu portamonedes i tothom em rep amb els braços oberts.
Quan constato que m’obren els braços, m’entendreixo. Voleu fer feliç la gent?
Pagueu!" (pàg. 9)
"Així,
doncs, la intranscendència del meu viatge és absolutament explícita. L’única
cosa que es pot esdevenir, quan hom contempla una posta de sol en aquest temps,
és que caigui un ruixat que no us doni temps d’arribar al porxo més veí." (pàg. 11)
Aquesta frase la trobem darrere una descripció d'allò més bucòlica dels paisatges en caure el sol.
"Caminar pels
corriols d’un bell país —tan ben cultivat, tan lluminosament ordenat com el
nostre país —és cosa molt delicada i fina. De vegades anguilegen entre les
pinedes obscures, solitàries, tocades per un aire callat, ondulants en la greu
i alta sonoritat que el vent modula en les copes dels pins." (pàg. 14)
"Anguilejar": no trobeu immensament descriptiu aquest verb? Si no existís, s'hauria d'inventar.
"Un poble que
disposa d’ombres suscita la sociabilitat perquè té llocs on la gent pot
dialogar còmodament i lliurement." (pàg. 16)
Això és una lloança a les places dels pobles amb plàtans i, aprofitant l'avinentesa, mentre ho agraeix als avis que tothom menysprea per ingenus (diu ell), fot un clatellot als nous gestors que (diu ell) no se'ls passaria pel cap de plantar arbres en una plaça.
"De seure a
ajeure’s, hi ha molt poca distància; d’ajeure’s a deixar caure la parpella,
encara n’hi ha menys." (pàg. 17)
"Si, per
casualitat, un pagès mira el sol, és per saber quina hora és. Si un pagès
contempla el paisatge, feu-me un petit favor; no creguéssiu que en el seu pensament
batega una vel·leïtat de panteisme, una forma qualsevol d’amor a la naturalesa.
El paisatge és bell o simplement bonic en tant que és un pretext per a imaginar
o arrodonir un contracte de compravenda." (pàg. 18)
"Les coses sempre
valen el mateix, però com que ara, per a tenir-les, s’han de donar més
bitllets, la gent es pensa que valen més." (pàg. 21)
No es pot explicar de manera més planera la diferència entre preu i valor. La frase està en boca d'un franciscà mendicant (espècie en extinció).
"Pensant en les
monarquies absolutes del segle XVII que foren tingudes per estables i
permanents, els naturalistes classificaren les coses serioses del món en
regnes; el regne mineral, el regne vegetal, el regne animal." (pàg. 24)
“Et
cet agneau, tétant sa mère, n’est qu’un avenir de gigots!” (pàg. 24)
['I aquest anyell que mama no és més que uns gigots en potència']
Sembla ser la citació d'un poeta, del qual no ens en diu el nom i trobem la frase després d'una descripció entendridora, per bucòlica, d'un ramat de bens amb xaiets mamant.
Em diverteix tant aquest manera que té d'enfilar-nos amb un seguit d'adjectius precisos, clars, poètics (crec que Pla m'escopiria si pogués llegir "poètic" referit a la seva obra) per després deixar-nos caure a terra amb una frase així.
"Hi vaig estar conforme; sempre m’ha semblat adient fer la més petita quantitat de papers ridículs possibles." (pàg. 30)
"No he posat mai entre cometes la paraula, entre altres raons perquè estic una mica tip de paraules posades entre cometes i de tenir el cervell entre cometes; la paraula de referència és perfectament clara i perfectament comprensible." (pàg. 45)
"Queda, doncs, perfectament entès; en aquest llibre no es parla ni dels pagesos en sentit general o universal —tot el que és considerat universal m’horroritza— ni tan sols de la classe pagesa peninsular. En aquesta península la vida del camp té una varietat tan prodigiosa que seria una pura pretensió tenir d’aquest panorama tan dilatat una idea clara i concreta. Ho deixo per als qui bracegen, il·lusòriament, idees. A mi, m’interessen els fets." (pàg. 45)
[A això és refereix Pla quan s'autoqualifica de materialista.]
"Catalunya forma part de la romanitat. Formar part de la romanitat vol dir, en definitiva, tenir una concepció de la vida basada en el contracte, en la relació humana paccionada —en el do ut des. Les relacions humanes a Catalunya no han estat basades, de temps immemorial, en el caprici paternalístic, sinó en el contracte lliurement consentit. Això és viu i importantíssim." (pàg. 46 )
"L’home modern tendeix en general a dividir la seva manera d’ésser en compartiments estancs. En la seva vida quotidiana es produeix una separació entre el treball, les distraccions, la vida familiar, les relacions, els viatges, l’estiueig. En cadascuna d’aquestes successives ocupacions, la personalitat humana es manifesta d’una manera diferent. El treball arriba fins en aquesta ratlla, fins a aquesta hora, més enllà de la qual es produeix la dispersió sobre altres maneres, sobre altres ocupacions, sobre altres passatemps, de vegades més agradables o menys. Aquesta tendència és, en la vida moderna, inqüestionable, i encara que a mi, personalment, em seria impossible de dividir-me, d’una manera absoluta, en compartiments separats, és notori que tendeix a la formació de tipus que varien de mentalitat, d’humor, d’aspecte i fins de lèxic, segons l’ocupació, la feina, la diversió o el joc de cada moment." (pàg. 48-49)
"Els pagesos han guanyat algun quartet. Alguns, pocs; altres, menys. I els ha passat el que sol arribar a les persones que guanyen diners fàcilment." (pàg. 54)
"En les ciutats, tot s’esdevé en les zones profundes, o sia més enllà del menjador. En els pobles rurals, tot succeeix a la carretera." (pàg. 55)
"El ritme de les masies està basat en les necessitats digestives, en el fons somàtic de la vida." (pàg. 62)
"L’especialització quan pot ésser contrarestada amb una fortuna que asseguri les evasions és una forma de vida excel·lent. L’especialització sense evasió possible, amb pobresa, és una trista vida." (pàg. 63)
"Ara bé; un home que es mou en medis pràcticament hostils, o almenys indiferents, no té més que un camí per a subsistir; afinar la prudència, aguditzar els sentits, assegurar-se i reassegurar-se, eliminar tota genialitat, calcular, dormir, com aquell qui diu, amb un ull obert… La meva idea és, doncs, aquesta; tota persona que viu en un medi caòtic, sistemàticament desgavellat, dominat per imponderables, es converteix, instintivament, en un conservador. Tota persona que viu en un medi d’inseguretat es converteix, aspira a ésser un home prudent. Els pagesos són conservadors perquè les garrotades que reben de la meteorologia còsmica i de la meteorologia comercial eliminen de la seva manera d’ésser tota vel·leïtat d’aventura. Amb la imaginació poden ésser subtils. En la pràctica, són mediocres i obvis, com sembla que han d’ésser els crustacis." (pàg. 90)
"La bona diplomàcia —i la bona educació— de tots els temps s’han basat sempre en la matisació per matar el relleu, per suavitzar l’afirmació o la negativa, per assegurar l’evasió, si no hi ha altre camí. Per a dir que no sense ofendre, els pagesos tenen aptituds úniques, són una meravella. «Ja ho deia, jo, que potser no li hauria de dir…», «Ja! m’ho semblava, que vostè imaginaria que només puc estar-hi conforme una mica…». La matisació és un instrument magnífic per a la dilació —arma dels pagesos. Qui dia passa any empeny. El temps ho arregla tot. És sempre una tendència a creure que les millors solucions—les que convenen— són les basades en l’oblit." (pàg. 95)
"En les relacions humanes, el coneixement no ha estat mai l’origen de l’amor. Sovint és el principi de l’odi. Entre els homes i les dones —generalment parlant— l’amor dura mentre es manté cec." pag 98
"En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet observable en tots els estaments —no pas solament en els pagesos. A tot arreu, l’acceptació d’un valor personal autèntic, d’una capacitat per a l’acció, d’una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d’admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment plausible." (pàg. 99)
"Era un home d’una cinquantena d’anys, potent, dinàmic, vermell, d’una loquacitat vivíssima. Feia la impressió d’una persona acabada de construir, vull dir d’una fortuna fresca i acabada de pintar. Aquell senyor feia, veritablement, olor de pintura tot ell." (pàg. 118)
I no vaig anotar la pàgina en el moment i ara no la recordo, però em va impactar la frase següent (referida a un personatge): "Era d'una incúria i una deixadesa asiàtiques".
Josep Pla (1952). Els pagesos*
*L'estic llegint en una edició digital que no diu enlloc d'on ha sortit. Ho sento.
