dimarts, 21 de gener de 2020

Brooklyn

“En veure el respecte aclaparador amb què la seva mare se l'escoltava [a un capellà que ha vingut d'Amèrica, el pare Flood], l'Eilis es va sentir com quan era petita i el metge venia a casa. El que li resultava nou era el silenci de la Rose [la seva germana]; se la va mirar, desitjant que preguntés alguna cosa, o fes un comentari, però semblava que la Rose estigués immersa en una mena de somni. Mentre se la mirava, es va sorprendre de veure que no l'havia vista mai tan guapa. I llavors es va adonar que ja començava a sentir la necessitat de recordar aquella habitació, la seva germana, tota l'escena, com si ja n'estigués separada. Va entendre que durant aquell silenci, d’alguna manera s'havia arribat a l'acord tàcit que l'Eilis se n'aniria a Amèrica. Tenia la sensació que si havien convidat el pare Flood a casa era perquè la Rose sabia que ell ho podia arreglar” (pàg. 25)

“[...] cada vegada que arribava a la tornada se la mirava i endolcia la melodia, n'alentia el ritme, abaixava el cap i aconseguia transmetre la sensació que allò no era una cançó que s'hagués après, sinó el que realment volia dir.” (pàg. 88)

“Li semblava que formava part d'un somni del qual s'havia despertat amb una força considerable feia un cert temps, i ara que estava desperta, la seva presència, que havia estat tan sòlida, no tenia forma ni substància; era simplement una ombra col·locada als marges de cada moment de la nit i el dia.” (pàg. 224)

Colm Tóibin (2012). Brooklyn (trad. Ferran Ràfols Gesa). Barcelona: Ara llibres.

Les benignes

"Germans de l'espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d'una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro." (pàg. 7)

No us reprodueixo els comptes de les pàgines 20-22 perquè fan mal quan els llegeixes i no vull tornar-los a mirar amb atenció per copiar-los. Encara al·lucino ara (i acabo de començar el llibre) que un paio tan jove pugui escriure això en primera persona...

"Hi ha homes per als quals la guerra, o fins i tot l'assassinat, són una solució, però jo no sóc d'aquesta mena, per a mi, com per a la majoria de la gent, la guerra i l'assassinat són una pregunta, una pregunta sense resposta, perquè quan algú crida en la nit ningú no li respon. I una cosa porta a l'altra: vaig començar en el marc del servei, i després, sota la pressió dels esdeveniments, vaig acabar desbordant aquest marc; però tot això va lligat, estretament, íntimament lligat: dir que si no hi hagués hagut la guerra jo hauria arribat igualment a aquells extrems és impossible. Potser hauria passat, però potser no, potser hauria trobat una altra solució. No es pot saber. Eckhart va escriure: A l'infern, un àngel vola dins el seu propi nuvolet de Paradís. Jo he entès sempre que el contrari també ha de ser cert, que un dimoni al Paradís volaria al si del seu propi nuvolet de l'Infern." (pàg. 32)

"És cert que jo no prenia part en les execucions, jo no comandava els escamots; però això no canviava gran cosa, perquè hi assistia regularment, ajudava a preparar-les i després redactava els meus informes." (pàg. 115)

"Per als russos, com per a nosaltres, l'home no comptava per a res: la Nació, l'Estat, ho eren tot, i en aquest sentit les nostres imatges eren un reflex l'una de l'altra. També els jueus tenien aquest fort sentiment de la comunitat, del Volk, ploraven es seus morts, els enterraven si podien i recitaven el Kadish; però mentre un de sol quedés amb vida, Israel vivia. Segurament per això eren els nostres enemics més destacats, s'assemblaven massa a nosaltres." (pàg. 122)

"Per la seva banda, el jueu, quan se sotmetia a la Llei, sentia que aquesta Llei vivia en ell, i com més terrible, dura, exigent era, més l'adorava. El nacionalsocialisme havia de ser també això: una llei vivent. Matar era una cosa terrible; la reacció dels oficials ho mostrava prou, encara que no tots comprenguessin les conseqüències de la seva pròpia reacció [...]. Però era possible que aquesta cosa terrible fos també una cosa necessària: en aquest cas, calia sotmetre's a aquesta necessitat." (pàg. 123).

"En molts casos, em vaig dir, allò que havia pres per sadisme gratuït, la brutalitat inaudita amb que certs homes tractaven els condemnats abans d'executar-los, no era sinó una conseqüència de la pietat monstruosa que sentien i que, incapaç d'expressar-se d'una altra manera, esdevenia ràbia, però un a ràbia impotent, sense objecte, que aleshores, gairebé inevitablement, havia de girar-se contra els que n'eren la causa primera." (pàg. 176-177)


“Per ser franc, allí no hi havia el tipus de persones amb les quals em relaciono fàcilment. Els havien anat a buscar al fons dels despatxos de l'RSHA, i la majoria eren molt ambiciosos, només veien la feina de l'Einsatzgruppe com un trampolí; gairebé tots ells, des del mateix dia de la seva arribada, semblaven considerar el treball d'extermini com una cosa natural, i ni tan sols es plantejaven les preguntes que tant havien turmentat els homes des del primer any.” (pàg. 283-284)

“[Un presoner jueu amb un nen a braços al protagonista] ‘Sé el que vostès estan fent aquí’, va dir calmadament l'home. ‘És una abominació. Volia senzillament desitjar-li que sobrevisquin a aquesta guerra per despertar-se, d'aquí a vint anys, cada nit, cridant. Espero que siguin incapaços de mirar els seus fills sense veure els nostres que han assassinat.’ Em va girar l'esquena i es va allunyar abans que jo pogués respondre.” (pàg. 291)


“Era bell com una frase de Bach [es refereix a un paisatge].” (pàg. 338)


No us perdeu l'entrevista/interrogatori que li fa el protagonista a un presoner rus, un comissari del partir comunista. Són 11 pàgines (pàg. 464-475) delicioses, potser poc reals perquè estan carregades de didactisme, però molt sucoses.

"'El que compta de debò', afirmava citant Jünger, que llegia àvidament, 'no és perquè es lluita, sinó com es lluita.'" (pàg. 556)

Objectivant els problemes de la feina (transportar jueus):
"Vull dir que el transport sempre és un problema, les finances també, perquè ja sap que hem de pagar a la Reichsbahn per cada passatger, i jo, que no tinc pressupost per a això, m'he d'espavilar. Ens valem dels jueus, molt bé, però resulta que la Reichsbahn només accepta el pagament en reichsmarks, o en tot cas en zlotys, si se'ls envia al GG, però a Tessalònica tenen dracmes i fer el canvi allà mateix és impossible." (pàg. 662)


"Però permeteu que us digui que l'inhumà no existeix. Només hi ha l'humà un cop i un altre, i aquest Döll [empleat en un camp d'extermini] n’és un bon exemple. ¿Què era, Döll, sinó un bon pare de família que volia donar de menjar als seus fills, i que obeïa el seu govern encara que en el seu fur intern no hi estigués completament d'acord? Si hagués nascut a França o a Amèrica, se l'hauria pogut considerar un pilar de la seva comunitat; però va néixer a Alemanya i és, doncs, un criminal. La necessitat, com ja sabien els grecs, és una deessa no sols cega, sinó també cruel. I no és que els criminals manquessin en aquella època." (pàg. 697-698)

Parlant de colonització.
"[...] en la política americana, precursora i model de la nostra, de la creació d'espai vital mitjançant l'assassinat i els desplaçaments forçats –Amèrica, és té tendència a oblidar-ho, era ni més ni menys que un ‘espai verge’, però els americans van tenir èxit allà on nosaltres vam fracassar, la qual cosa marca tota la diferència." (pàg. 698-699)

Parlant dels presoners que treballen a les fàbriques de les SS.
"'I què els passa, als que vostès tornen?' Vaig preguntar en un to neutre. Schenke em va mirar amb un gest de sorpresa: 'No en tinc ni idea. No és assumpte meu. Suposo que els deuen apedaçar a l'hospital. ¿Vostè no ho sap?' Vaig contemplar pensativament aquell jove enginyer tan motivat: ¿De debò era possible que no ho sabés? Les xemeneies de Birkenau treien fum constantment a vuit quilòmetres d'allà, i jo sabia tant bé com tothom que els rumors corrien. Però, al capdavall, si no volia saber, li era possible no saber. Les regles del secret i del camuflatge també servien per a això.” (pàg. 730)

"[...], tot això, doncs, el Reichsführer ho feia deliberadament, seguint instruccions, i només podia haver-hi un motiu per a això, d'aquí el trasbals perceptible dels oients, que comprenien bé aquest motiu: era per tal que cap d'ells no pogués, més tard, dir que no en sabia res, no pogués intentar de fer creure, en cas de derrota, que era innocent del pitjor, no pogués pensar, un dia, que es podia retirar del joc; era per fer que es mullessin, i ells ho comprenien molt bé, d'aquí el seu desassossec." (pàg. 791)

Parla de la conferència de Poznan, en què Himler va reunir tots els alts càrrecs de l'Alemanya nazi i va parlar per primera vegada sense embuts de la solució final emprant un llenguatge cru i directe "mort", "assassinat", "extermini"...

"Tornava al vespre sota un cel fosc, una massa feixuga i grisa que tenia com a fons la neu que queia de vegades com un drap sobre els pobles llunyans, i encara més enrere, un cel delicat, blau i groc pàl·lid, amb només uns quants núvols d'un violeta mut, aureolats per la llum dels sol ponent, emblavint la neu i el glaç dels aiguamolls que amaren la terra polonesa." (pàg. 1000)

Aquesta descripció la trobem mentre el protagonista torna d'inspeccionar l'evacuació d'Auschwitz on han deixat un forn en funcionament per a les darreres "eliminacions" ("cap pres viu ha de caure en mans soviètiques", és la consigna).


"La segona setmana d'abril [és l'abril de 1945 a Berlín  pocs dies abans que hi entressin les tropes soviètiques], l'orquestra filharmònica va fer un últim concert, el programa, execrable, estava completament en línia amb el gust del moment [...] però hi vaig anar malgrat tot. [...] a la sortida, diversos Hilterjurgend en uniforme i amb cistells regalaven als espectadors càpsules de cianur." (pàg. 1120)

"Estava trist, però sense saber massa per què. Sentia de cop tot el pes del passat, del dolor de la vida i de l memòria inalterable, em vaig quedar sol amb l'hipopòtam agonitzant, alguns estruços i els cadàvers [és al zoo de Berlín que ha estat bombardejat], sol amb el temps i la tristesa i la pena del record i la crueltat de la meva existència. Les Compassives havien trobat el meu rastre." (pàg. 1152, final del llibre)

Jonathan Littell (2007). Les benignes (trad. Pau Joan Hernàndez). Barcelona: Quaderns Crema.

En les citacions de "Les Benignes" només he recollit passatges de contingut perquè m'ha impressionat molt, tant que em distreu de la qualitat literària del text (que en té) i de la seva estructura (que és prou complexa). Perquè us en feu una idea del que vull dir, els capítols tenen el nom de les parts de les sonates de Bach (tocatta, allemanda, courante, sarabanda, minuet, air, giga) i els ritmes s'hi corresponen bastant. No he pogut comprovar si ha aconseguit de reproduir l'efecte de les repeticions que exigeixen alguns d'aquests moviments, perquè ja us he dit que em distreu el que explica i no crec que sigui capaç de fer-ne una segona lectura (la fredor com es descriu el contingut aclapara una mica).

Tampoc no dic que sigui una narració rodona, hi ha peces de l'argument que costen d'empassar i que no està clar perquè hi són, però, en conjunt, el text està molt i molt bé.

No parlaré de l'edició del llibre: si no és per riure, no m'agrada escorxar ningú.

Una nota final: la darrera pàgina fa que vegis TOT el que has llegit des d'una nova perspectiva o, almenys, que et replantegis com a possibles algunes explicacions que havies descartat. Per això només vaig posar com a citació de la darrera pàgina el fragment final on cita "les Compassives" (tot i que crec que hauria de ser "les Benignes", però... ja vaig dir que no parlaria de la traducció i l'edició), no volia fer un spoiler (m'agrada més "no volia aixafar-vos la guitarra").


Bona lectura!



Desolacions. Caribou Island

David Vann (2011). Desolacions. Caribou Island (trad. Francesc Rovira). Barcelona: Empúries.

Si heu llegit Dorothy Parker o algun dels contes cruels sobre les relacions de parella de Quim Monzó, ja heu fet el fet. De tota manera, t’ho passes bé llegint-lo perquè està ben escrit i ben travat.

No more comments... 

La primavera a Pequín. Un dietari

"Sóc de la mena de persones que pensen que el fet de plantejar-nos alguns interrogants vol dir que les coses van bé." (pàg. 8)

"Opinió i descripció fan un mal maridatge." (pàg. 16)

"El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci." (cita Enric Sòria Mentre parlem)

Entre aquestes dues citacions defensa la impossibilitat de les opinions indiscutibles o que no som ningú pe creure'ns que les tenim.

"Fa molt de temps fèiem broma sobre la mort d'un dels dos,
però de sobte, davant els meus ulls, te n'has anat.
Gairebé ja hem donat la teva roba;
el teu cosidor és tancat, no goso mirar-lo...,
continuo repartint el teu tresor entre els servents
--de vegades, en somnis, et duc obsequis--.
Segurament tothom coneix aquesta aflicció
--però no com la coneiexen els qui han estat pobres junts."
Yuan Zhen. Una elegia, II (pàg. 41)

Allò que fem d'esma se'ns pot acabar convertint en un problema gegantí. [...] Adquirim uns mecanismes amb més o menys esforç i, un cop els hem fet nostres, els deixem actuar en un pinyó lliure rutinari. Com més grans ens fem, més ens refiem d'aquest funcionament consuetudinari i més ens costa un aprenentatge nou o tronar a comprovar, fil per randa, l'entrellat de causa i conseqüència de moltes de les nostre accions." (pà. 178-179)

"El teu record hauria de ser un fum o una boira,
però m'és una espasa clavada a tocar del penya-segat."
Liu He. Dia d'estiu (pàg. 194)

Francesc Parcerisas (2013). La primavera a Pequín. Un dietari. Barcelona: Quaderns Crema

Només coneixia el Parcerisas traductor (i el trobava excel·lent). Aquest llibre dóna el que promet: és un dietari, un recull de records de situacions que li han cridat l'atenció, acompanyat per citacions de poetes xinesos i transcripcions de somnis que va tenir l'autor mentre redactava el llibre. Una barreja estranya, trufada de referències bibliogràfiques que li venen al cap a partir de les situacions que explica...


Fragments d'un pergamí malmès pel foc

"El llampec, la intensitat de la seva resplendor, es manifesta a si mateix i alhora posa de manifest la foscor del voltant. Fa visible la nit, de la mateixa manera que el sol descriu el silenci. A ple sol, en la claror blanca del migdia mediterrani, no llampega. El llampec no és perceptible. La seva matriu és la negror dels núvols de tempesta o de la nit. És llavors qjue es revela, que 'diu' foscor. Encén, com si diguéssim, la contrarietat." (pàg. 13)

"Els creadors, els científics, els descobridors, els sobirans de la política i de la guerra forgen el nostre món. No són com nosaltres. D'aquí ve el desfici que tenim per detectar algun defecte en la seva magnitud, per rebaixar-los al nostre nivell insignificant." (pàg. 30)

"D'una manera desconcertant, Mefistòfeles és capaç de combinar la intenció maligna amb una autoconsciència tràgica, amb un record insuportable d'allò angèlic." (pàg. 42)

"Plutó continua sent una presència vaga, encara que sigui només perquè aquest déu de la riquesa es confon eternament --fins i tot en Dant-- amb plutó, déu del món d'ultratomba. D'aquí venen els usos vacil·lants del terme 'plutocràcia'." (pàg. 47)

"A les portes de les cambres de gas, els creients continuaven fent dejuni i murmurant les seves lletanies." (pàg. 59)

"El modus operandi de l'experiència musical, la força vital de la seva inutilitat, el domini incontrolable que pot exercir sobre la nostra ment i sobre el nostre cos continua sent, com la música mateixa, un misteri.
Per què plora Epicarn quan Aríon canta? No hi ha cap resposta bona. Només la certesa que les nostres vides serien d'una pobresa inconcebible si no plorés." (pàg. 70)

George Steiner (2013). Fragments d'un pergamí malmès pel foc (trad. Josefina Caball). Barcelona: Arcàdia.

Us reprodueixo la contracoberta del llibre:
"La troballa (fictícia) d'un pergamí malmès pel foc, a les ruïnes d'una vil·la d'Herculà, convida George Steiner a interpretar el sentit que podria tenir el text original, que alguns atribueixen a Epicarn d'Agra. El llegat d'aquest suposat moralista i retòric del segle II aC es confon amb el que podria ser, pròpiament, uns síntesi dels interessos intel·lectuals i vitals de l'autor d'aquest llibre.

George Steiner reflexiona, tot jugant amb la conjectura, sobre l'eloqüència del silenci (el no dit) en la poesia i la filosofia, les gratificacions de l'amistat, el potencial de l'educació i la raresa del talent, la realitat ontològica del mal, l'omnipotència dels diners, els perills de la religió, la transcendència de la música i la llibertat d'escollir la mort."

Crec que aquest llibre s'ha de tenir a mà i, de tant en tant, llegir-ne un fragment com ho faríem amb un poemari.



Bagheria

"La muerte y yo nos habíamos hecho parientes. La conocía muy bien. Me era familiar, como una prima idiota con quien se tienen ganas de jugar y de quien se puede esperar cualquier cosa: tanto un gesto afectuoso como una patada, tanto un beso como una cuchillada." (pàg. 12)

"Y los versos de Emily Dickinson, que repetía en inglés, en voz baja, intentando descubrir el secreto de aquel ritmo de baile lento, jugoso, solemne, pero también caprichoso e imprevisible." (pàg. 68)

"Es siempre limitador y estúpido meteera las personas dentro de una categoría, ya sea una clase o un sexo. No tener en cuenta lo imprevisible es de bobos y boba es la idea de un mundo de iguales sin diferencias, historias personales, vicisitudes particulares y huellas de viajes interiores sin meta y sin finalidad definidas al partir." (pàg. 84)

"Un día encontranos setas [...]. Pero ¿quién nos decía sie rea venenosas o no? Y así elegimos a suertes un 'cobaya'. Se comería un trocito. Y si al cabo de ocho horas no le había sucedido nada, también los demás comeríamos." (pàg. 160)

Dacia Maraini (2013). Bagheria (trad. Juan Carlos de Miguel y Canuto). Barcelona: Minúscula.

El darrer fragment no és massa lluït, però és una idea que sempre he tingut al cap: el mèrit del segon humà que va menjar una seta, tant si el primer va morir com si no...

El traductor té un nom molt llarg i fa una "Nota del traductor" de tres pàgines, que no sé si queda justificada pel que fa després... No more comments.

Jo no he trobat el què del llibre, però sóc molt especial per a alguns temes.

El malentendido

"[...]poco a poco --como se reconoce una sonrisa, una mirada en un rostro que lo años han cambiado y, vacilando, vuelven a encontrarse con su ayuda las facciones queridas--, Yves fue descubriendo de nuevo..." (pàg. 11)

"Quizá por eso, cuando la joven desapareció entre la multitud de bañistas, Yves sintió una pequeña, fugitiva angustia, una de esas extrañas pesadumbres que son a los grandes disgustos lo que el pinchazo de una aguja a la herida de un cuchillo." (pàg. 14)

"Yves Harteloup había nacido en 1890, en pleno 'fin de siglo', bendita época en la que en París aún había hombres que no hacían nada, en la que se podía ser perverso con empeño y vicioso con orgullo, en la que, para la mayoría de los mortales, la vida, encauzada y apacible, discurría como un arroyo cuyo curso uniforme y cuya probable duración resultaban más o menos previsibles desde la fuente." (pàg. 16)

"La música tiene el poder de resucitar los días del pasado, en especial, la música sencilla. Algunos rostros de mujer, pensaba Yves, también." (pàg. 33)

"En lugar de pesarle, su larga castidad se le antojaba tan valiosa como su infancia recuperada; el deseo que tenía por ella le causaba uno de esos deliciosos sufrimientos que nos esforzamos en prolongar, como cuando en pleno verano tenemos sed, pero nos divierte mantener largo rato junto a los labios un vaso de agua helada perlado de frías gotitas y no beber." (pág. 47)

"El amor que nace del miedo y la soledad es tan triste y poderoso como la muerte." (pág. 109)

"Y el suspiro resignado de aquel hobre fuerte y bueno, que no obstante podía ser violento en ocasiones, como Denise bien sabía, dejó en el corazón de su mujer una de esas leves heridas traidoras que, aunque al principio apenas molesten, acaban produciendo un dolor que crece lenta pero inexorablemente." (pàg. 125-126)

"Era uno de esos espléndidos domingos de París en que el azul del cielo se extiende sobre los tejados como una flamante pieza de seda, sin una sola arruga de sombra." (pàg. 131)

"¿Acaso se piensa en lo que se tiene, en lo que uno está seguro de poseer siempre?" (pàg. 147)

"Sólo murmuraba una y otra vez, como una niña pequeña que repite algo que nio entiende: 'Ya está, ya está, se acabó... No me di cuenta de que era la felicidad... Y ahora se acabó...'" (final del llibre)

Irène Némirovsky (2010). El malentendido (trad. José Antonio Soriano Marco). Barcelona: Salamandra.

Notes de Madame Bovari i Anna Karenina (i els seus reflexos masculins) encarnats en una parella d'amants (Yves i Denise) en una prosa elegant com del segle XIX, i també tota una càrrega de crítica a la burgesia de començament de segle, aquella que no ha treballat mai i no pot ni imaginar com és la vida treballant.


Victus

No us explicaré quins camins accidentats m'han fet llegir Victus, la qüestió és que l'he llegit i m'ha semblat que dóna per fer-ne una minisèrie de televisió.

No he entès (entre moooooltes altres coses) perquè, contra tota la tradició iconogràfica, en aquest llibre Caïm assassina Abel amb un pedrot.

Anònim, segle XV. (Wikimedia Commons)

No more comments...

Albert Sánchez Piñol (2012). Victus. Barcelona 1714. Barcelona: La Campana.

El rei Lear


Bufó:
"Fixeu-vos-hi bé, oncle.
Tingues més d'alló que ensenyis,
parla menys del que coneguis,
empresta menys del que tinguis,
vés a cavall, més que a peu,
escolta més del que et creguis,
deixa les dones i el beure,
queda't dintre a casa teva,
i, si ho fas així, tindràs
molt més del que imagines."
(pàg. 45-46)

Bufó:
"Que no us hauríeu d'haver fet vell abans d'haver-vos fet savi." (pàg. 57)

Osvald:
 "Per qui m'has pres?"
Kent:
"Per un canalla, un brètol, per un que no menja sinó escorrialles, per un truà miserable, orgullós, superficial, de tres mudes de roba [als criats se'ls donava tres vestits cada anys. N de T], de cent lliures [James I havia concedit als pobres la possibilitat de fer-se cavallers per cent lliures. N de T], de porques mitges d'estam; per un gallina de fetge esblaimat, per un estalviabaralles, per un fill de puta, per un brètol miramiralls, llepaculs i melindrós; per un esclau que només ha heretat un bagul, per un que, per fer mèrits, faria comerç amb les putes. I no ets més que una barreja de canalla, captaire, covard, arlot, i fill i hereu d'una gossa bastarda; un que atonyinaré fins que lladri clamorosament, si em nega la més petita síl·laba de tots els títols que li he donat." (pàg. 65)

Bonica rastellera d'insults. No és massa poètic però m'ha arribat al cor... Quin ritme!

Lear
"Si no doneu a la naturalesa més del que la naturalesa necessita, la vida humana és tan barata com la vida de les bèsties." (pàg. 83)

Edgard (el fill desheretat de Gloucester):
"Ah, món, món, món! Si les teves estranyes mutacions no et fessin odiós, seria dur de fer-se vell." (pàg. 115)

Gloucester (després que li arrenquin els ulls):
"Ja no em queda camí, i en conseqüència no necessito els ulls. Quan els tenia, em vaig entrebancar. Quan tenim els mitjans, sovint ens tornem massa refiats, quan no en tenim, en canvi, en traiem avantatges." (pàg. 116)

Gloucester:
"És el flagell dels temps que els folls guiïn els cecs." (pàg. 117)

Albany (el marit d'una de les filles de Lear, el que no intervé quan enceguen Gloucester):
"La saviesa i la bondat semblen abjectes als abjectes [...]. Si el cel no fa baixar ràpidament els esperits visibles que castiguin aquesta vil ofensa, aleshores els homes, entre ells mateixos es devoraran, com els monstres del mar." (pàg. 120)

Cavaller (explica la reacció de la filla deshereatada de Lear quan li expliquen que el seu pare ha embogit):
"Aquell somriure alegre que jugava als seus llavis semblava que volia desconèixer quins hostes habitaven els seus ulls, hostes que se n'anaven com si fossin perles que s'han desprès de diamants. En fi: La tristesa seria una raresa molt estimada si pogués en tots nosaltres adornar-se d'aquella forma." (pàg. 124)

Lear:
"[...] Posa't ulleres, fes com el polític canallesc, que fa veure que veu les coses que no veu." (pàg. 135)

Gloucester (assabentat de l'allau de morts --i encara en queden):
"El Rei s'ha tornat boig. Que fort és el meu seny per fer-me aguantar dret i sentir clarament els meus dolors! Tant de bo fos dement per tenir els pensaments lluny de les penes, així els dolors, enduts pel fals imaginar, perdrien el coneixement de si mateixos." (pàg. 139)

Edmund (fa veure que és bona persona...):
"Ara suem i ens raja sang; hi ha amics que han perdut els amics; els judicis més justos resulten maleïts amb la ira calenta dels que han sentit el rigor del combat." (pàg. 152)

William Shakespeare (1988). El Rei Lear (trad. Salvador Oliva). Barcelona: TV3 - Vicens Vives.

I no us explico res del final... Us deixo una pregunta per quan el llegiu: Tenia Shakespeare arrels valencianes? Perquè si no, no s'explica la mascletà que va muntar per tancar aquesta tragèdia.



Els pagesos (1)



"L'avió és un artefacte meravellós, típic de l’època de la ignorància progressiva que vivim. Viatjar en avió vol dir, literalment, no veure res. Hom hi viatja centenars, milers de quilòmetres, sense veure res concret. Que hi pot haver res més característic en el temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d’uns milers de cretins que viatgen sense veure res?" (pàg. 3)


"Vaig de poble en poble, a peu, quan les distàncies que els separen són discretes. Si són excessives, demano al primer pastor que trobo un lloc en el seu carro o en el seu tamborell. Si m'accepta, bé. I si no m'accepta, també. En aquest darrer cas, esdevé forçós dirigir-se a un altre pagès d'una més generosa presència. "Si no la trobo, enarboro un qualsevol pudent paper del meu portamonedes i tothom em rep amb els braços oberts. Quan constato que m’obren els braços, m’entendreixo. Voleu fer feliç la gent? Pagueu!" (pàg. 9)

"Així, doncs, la intranscendència del meu viatge és absolutament explícita. L’única cosa que es pot esdevenir, quan hom contempla una posta de sol en aquest temps, és que caigui un ruixat que no us doni temps d’arribar al porxo més veí." (pàg. 11)
Aquesta frase la trobem darrere una descripció d'allò més bucòlica dels paisatges en caure el sol.

"Caminar pels corriols d’un bell país —tan ben cultivat, tan lluminosament ordenat com el nostre país —és cosa molt delicada i fina. De vegades anguilegen entre les pinedes obscures, solitàries, tocades per un aire callat, ondulants en la greu i alta sonoritat que el vent modula en les copes dels pins."  (pàg. 14)
"Anguilejar": no trobeu immensament descriptiu aquest verb? Si no existís, s'hauria d'inventar.

"Un poble que disposa d’ombres suscita la sociabilitat perquè té llocs on la gent pot dialogar còmodament i lliurement." (pàg. 16)

Això és una lloança a les places dels pobles amb plàtans i, aprofitant l'avinentesa, mentre ho agraeix als avis que tothom menysprea per ingenus (diu ell), fot un clatellot als nous gestors que (diu ell) no se'ls passaria pel cap de plantar arbres en una plaça.

"De seure a ajeure’s, hi ha molt poca distància; d’ajeure’s a deixar caure la parpella, encara n’hi ha menys." (pàg. 17)

"Si, per casualitat, un pagès mira el sol, és per saber quina hora és. Si un pagès contempla el paisatge, feu-me un petit favor; no creguéssiu que en el seu pensament batega una vel·leïtat de panteisme, una forma qualsevol d’amor a la naturalesa. El paisatge és bell o simplement bonic en tant que és un pretext per a imaginar o arrodonir un contracte de compravenda." (pàg. 18)

"Les coses sempre valen el mateix, però com que ara, per a tenir-les, s’han de donar més bitllets, la gent es pensa que valen més." (pàg. 21)
No es pot explicar de manera més planera la diferència entre preu i valor. La frase està en boca d'un franciscà mendicant (espècie en extinció).

"Pensant en les monarquies absolutes del segle XVII que foren tingudes per estables i permanents, els naturalistes classificaren les coses serioses del món en regnes; el regne mineral, el regne vegetal, el regne animal." (pàg. 24)

“Et cet agneau, tétant sa mère, n’est qu’un avenir de gigots!” (pàg. 24)
['I aquest anyell que mama no és més que uns gigots en potència']

Sembla ser la citació d'un poeta, del qual no ens en diu el nom i trobem la frase després d'una descripció entendridora, per bucòlica, d'un ramat de bens amb xaiets mamant.
Em diverteix tant aquest manera que té d'enfilar-nos amb un seguit d'adjectius precisos, clars, poètics (crec que Pla m'escopiria si pogués llegir "poètic" referit a la seva obra) per després deixar-nos caure a terra amb una frase així.


"Hi vaig estar conforme; sempre m’ha semblat adient fer la més petita quantitat de papers ridículs possibles." (pàg. 30)

"No he posat mai entre cometes la paraula, entre altres raons perquè estic una mica tip de paraules posades entre cometes i de tenir el cervell entre cometes; la paraula de referència és perfectament clara i perfectament comprensible." (pàg. 45)

"Queda, doncs, perfectament entès; en aquest llibre no es parla ni dels pagesos en sentit general o universal —tot el que és considerat universal m’horroritza— ni tan sols de la classe pagesa peninsular. En aquesta península la vida del camp té una varietat tan prodigiosa que seria una pura pretensió tenir d’aquest panorama tan dilatat una idea clara i concreta. Ho deixo per als qui bracegen, il·lusòriament, idees. A mi, m’interessen els fets." (pàg45)
[A això és refereix Pla quan s'autoqualifica de materialista.]

"Catalunya forma part de la romanitat. Formar part de la romanitat vol dir, en definitiva, tenir una concepció de la vida basada en el contracte, en la relació humana paccionada —en el do ut des. Les relacions humanes a Catalunya no han estat basades, de temps immemorial, en el caprici paternalístic, sinó en el contracte lliurement consentit. Això és viu i importantíssim." (pàg46 )


"L’home modern tendeix en general a dividir la seva manera d’ésser en compartiments estancs. En la seva vida quotidiana es produeix una separació entre el treball, les distraccions, la vida familiar, les relacions, els viatges, l’estiueig. En cadascuna d’aquestes successives ocupacions, la personalitat humana es manifesta d’una manera diferent. El treball arriba fins en aquesta ratlla, fins a aquesta hora, més enllà de la qual es produeix la dispersió sobre altres maneres, sobre altres ocupacions, sobre altres passatemps, de vegades més agradables o menys. Aquesta tendència és, en la vida moderna, inqüestionable, i encara que a mi, personalment, em seria impossible de dividir-me, d’una manera absoluta, en compartiments separats, és notori que tendeix a la formació de tipus que varien de mentalitat, d’humor, d’aspecte i fins de lèxic, segons l’ocupació, la feina, la diversió o el joc de cada moment." (pàg. 48-49)


"Els pagesos han guanyat algun quartet. Alguns, pocs; altres, menys. I els ha passat el que sol arribar a les persones que guanyen diners fàcilment." (pàg. 54)


"En les ciutats, tot s’esdevé en les zones profundes, o sia més enllà del menjador. En els pobles rurals, tot succeeix a la carretera." (pàg55)


"El ritme de les masies està basat en les necessitats digestives, en el fons somàtic de la vida." (pàg62)


"L’especialització quan pot ésser contrarestada amb una fortuna que asseguri les evasions és una forma de vida excel·lent. L’especialització sense evasió possible, amb pobresa, és una trista vida." (pàg63)

"Ara bé; un home que es mou en medis pràcticament hostils, o almenys indiferents, no té més que un camí per a subsistir; afinar la prudència, aguditzar els sentits, assegurar-se i reassegurar-se, eliminar tota genialitat, calcular, dormir, com aquell qui diu, amb un ull obert… La meva idea és, doncs, aquesta; tota persona que viu en un medi caòtic, sistemàticament desgavellat, dominat per imponderables, es converteix, instintivament, en un conservador. Tota persona que viu en un medi d’inseguretat es converteix, aspira a ésser un home prudent. Els pagesos són conservadors perquè les garrotades que reben de la meteorologia còsmica i de la meteorologia comercial eliminen de la seva manera d’ésser tota vel·leïtat d’aventura. Amb la imaginació poden ésser subtils. En la pràctica, són mediocres i obvis, com sembla que han d’ésser els crustacis." (pàg90)

"La bona diplomàcia —i la bona educació— de tots els temps s’han basat sempre en la matisació per matar el relleu, per suavitzar l’afirmació o la negativa, per assegurar l’evasió, si no hi ha altre camí. Per a dir que no sense ofendre, els pagesos tenen aptituds úniques, són una meravella. «Ja ho deia, jo, que potser no li hauria de dir…», «Ja! m’ho semblava, que vostè imaginaria que només puc estar-hi conforme una mica…». La matisació és un instrument magnífic per a la dilació —arma dels pagesos. Qui dia passa any empeny. El temps ho arregla tot. És sempre una tendència a creure que les millors solucions—les que convenen— són les basades en l’oblit." (pàg95)

"En les relacions humanes, el coneixement no ha estat mai l’origen de l’amor. Sovint és el principi de l’odi. Entre els homes i les dones —generalment parlant— l’amor dura mentre es manté cec." pag 98

"En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. Això és un fet observable en tots els estaments —no pas solament en els pagesos. A tot arreu, l’acceptació d’un valor personal autèntic, d’una capacitat per a l’acció, d’una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d’admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment plausible." (pàg99)

"Era un home d’una cinquantena d’anys, potent, dinàmic, vermell, d’una loquacitat vivíssima. Feia la impressió d’una persona acabada de construir, vull dir d’una fortuna fresca i acabada de pintar. Aquell senyor feia, veritablement, olor de pintura tot ell." (pàg. 118)

I no vaig anotar la pàgina en el moment i ara no la recordo, però em va impactar la frase següent (referida a un personatge): "Era d'una incúria i una deixadesa asiàtiques".

Josep Pla (1952). Els pagesos*

*L'estic llegint en una edició digital que no diu enlloc d'on ha sortit. Ho sento.

Els pagesos (2)

"Tot això són vulgaritats. Les vulgaritats, però, existeixen, pesen. En aquest país de xerrameca i d’incoherència, gairebé tothom tendeix a creure que les solucions estan en el pensament més que en la realitat de les coses mateixes. És de les vulgaritats que neix el criteri." (pàg. 127)

"Tothom parla avui de la crisi moral que travessem. Es parla avui de la crisi com si fos una cosa voluntària i deliberada, com si un bon dia la gent hagués decidit emprendre el camí de la mala vida. No. Aquesta crisi és la conseqüència de la inestabilitat monetària, de la inflació monetària. La moral pràctica de cada moment ha tingut sempre una relació directa amb el mecanisme de la moneda."(pàg. 129)

No us sembla escrit fa una estona?

"Les nostres personalitats més remarcables fan l’efecte de pagesos que sense deixar d’ésser-ho han sabut vèncer la desfibració del país, la petitesa provincial, les comoditats de la mediocritat i els plaers de l’energumenisme. Les personalitats, en canvi, més negatives fan l’efecte sempre de pagesos en estat primigeni." (pàg. 131)


"La quinta essència de l’esperit provincià consisteix en una irrefrenable tendència a admirar les coses mediocres, ínfimes, negligibles per raons tòpiques, per seguir el corrent. L’esperit provincià implica la pèrdua del propi i personal discerniment. Contra la dolçor letàrgica d’aquesta mandra infecta, m’agrada la gent de criteri contrastat, de magnífica indiferència. Allò que diem en el meu país:
—Qui tingui més que sopi dos cops…
Em sembla una posició excel·lent.
Cada dia es fa més difícil, però, de trobar gent així. Cada dia pesa més la presència de mendicants ben vestits, d’aspirants a paràsits i de paràsits en exercici, d’aduladors benpensants i discrets." 
(pàg. 131-132)


"Fer el pagès no vol pas dir, en la nostra llengua, solament, fer el babau per passar per llest; vol dir, també, fer el llest per aparentar una normalitat acostada a la badoqueria. La cosa és, doncs, passablement complexa." (pàg. 132)


En aquest país, on hi ha escrita, en l’època del naturalisme, tanta literatura rural, no s’ocorregué a penes a ningú que poguessin existir pagesos específics, reals, de carn i ossos." (pàg. 151)

"La valoració del paisatge per raons merament estètiques està reduïda a minories numèricament escasses, molt petites, generalment parasitàries, improductives." (pàg. 152)

"Malgrat la gran pobresa d’algunes de les nostres zones rurals, no vaig trobar mai, abans de la revolució i de la guerra civil, en els ambients de la prostitució rutinària del país, una sola dona nascuda en alguna de les masies del país. Examinant el fet com el fenomen d’una classe, té una gran categoria i psicològicament és un fenomen clau, importantíssim." (pàg. 153)
Que les fulles de l'estil no ens tapin el bosc de la constatació empírica de l'afirmació...

"Atès que la prosperitat és un gran element, en aquest país, per a comprendre els misteris de la teologia, assisteixen als oficis i als sermons, i els agraden si són eloqüents i arravatats. Després van a prendre el vermut amb olives." (pàg. 158)

"El diner només s’estima quan es coneix el gust que té. Llavors es converteix en una disciplina que aclareix el cap i tranquil·litza els sentits. El diner s’estima en proporció del que es posseeix. Com més se’n té més s’estima i menys se’n gasta. Per això els rics solen ésser cada dia més rics i els pobres cada dia —indefectiblement— més pobres." (pàg. 158-159)

"Aquests dos personatges representen, sumats, almenys noranta anys de vida en sòrdides pensions familiars i cases de dispeses, menjant coses molt viatjades, espolvorejades de safrà, pebre bo i altres productes groguencs i fatídics." (pàg. 159)
Parla de dos venedors, d'aquells que van pels pobles amb el mostrari a la maleta, però "menjant coses molt viatjades" i "altres productes groguencs i fatídics" no té desperdici.

"El que s’assembla més a un pobre és un avariciós, perquè l’avariciós no és més que l’home que representa el paper de pobre. El pobre-pobre és generalment —dintre de les seves possibilitats— pròdig i maforadat. És per això que precisament és pobre. Per a ésser un avariciós autèntic, la primera condició és tenir algun quartet." (pàg. 160)
Què me'n dieu de "maforadat"?

"Per a crear conjunts entendridors no hi ha com una llum tèbia." (pàg. 162)

"Les pageses —que saben, com ningú, la importància del matrimoni, que l’inventaren, que viuen per casar-se, que comprenen que no hi ha casa de pagès que pugui mantenir-se sense l’existència d’una parella establerta sobre relacions pacífiques—, les pageses conserven la blancor de la seva pell perquè aquest és el gust dels homes del seu ram. Quan hom viu a la intempèrie, i es comprèn la grollera destrucció permanent de la naturalesa, el menys que es pot demanar és una cuixa blanca i fina." (pàg. 166)

"El dia és honorable, dóna prestància, i la llengua alemanya té una frase feta segons la qual el matí té gust d’or. La nit, en canvi, és mísera i trista, com la filosofia." (pàg. 172)

"No hi ha com l’aire lliure per a no pensar, per a no fer res. L’aire lliure és el plaer, la distracció, la curiositat, la varietat —el plaer dels ulls, que és el més gran que existeix. A l’aire lliure ni tan sols se somnia; no es fa res." (pàg. 179)

"Fa anys, decennis, segles, que el ploricó es produeix en aquest país, no pas quan les desgràcies es podrien evitar, sinó després, quan no hi ha res a fer. És un país bonic —extraordinari." (pàg. 198)

"El seu aprenent, Miquelet Cals, era un jove d’una vintena d’anys, petit i corpulent, rosat de cara, amb un bon pàmpol molsut d’orella, dentadura blanca i dos sacsons a la barba d’un canongisme perfecte." (pàg. 202)
La papada de canonge elevada a categoria...

Josep Pla (1952). Els pagesos

Els pagesos (i 3)


"Com que els és sempre difícil d'asseure's bé en una cadira —generalment només hi apunten l’anca—, es mantenen amb el cos tibat una mica endavant, les mans obertes recolzades als genolls, com si engrapessin l'articulació de les extremitats.
En la mitja llum de l’establiment, de cop i volta tinc la revelació d’aquestes mans. En un moment determinat no veig res més que aquestes mans. Són unes mans generalment enormes, morenes, amb les articulacions dels dits una mica —de vegades— deformades, bonyegudes, impressionants. Són unes mans que han tocat coses, formades per la presència de la intel·ligència en el tacte, sublimades, en certa manera, per les ratlles negres de les ungles descurades. Mans magnífiques, mans de treball, que us fascinen la mirada, sensacionals. La seva immobilitat sobre els genolls augmenta encara el seu volum de presència. Us entren en tumult per la mirada." (pàg. 212)

"Hi ha un tercer refrany també molt utilitzat que diu: «Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era», locució que jo sospito que és una correcció dramàtica de la locució llatina: «Audaces, fortuna juvat». És una fórmula de decadència, de por, de pusil·lanimitat d’irrisorietat davant l’enlluernadora locució llatina." (pàg. 214)

"[...] els qui van bé. Aquests són els qui tenen un roc a la faixa, els qui se les pensen totes, els qui senten créixer l’herba, els qui saben sempre d’on ve el vent, els qui sempre en tenen una per dir, els entremaliats, els qui passen per malla, els qui passen per ull, els qui quan tu hi vas ells ja en tornen, els fins com una mostela, els llestos. (pàg. 216)
Explica els sistema de valors dels pagesos, fonamentat en l'èxit, però és impressionant la col·lecció de sinònims.

"Ha fet un matí brillant i agut. M’ha fet pensar en un vers d’un poema de Sagarra: «Jo faig ma ruta un dematí lluent…». Un matí lluent; aquest és l’adjectiu precís. Més enllà de les cases es veien els camps d’un verd clar, radiant, amb el sol d’hivern bolcat sobre els sembrats petits." (pàg. 220)

"Entre els homes, entre els homes i les dones, tot es pot més o menys compondre, més aviat o més tard, en una forma o altra, perquè la composició forma part de l’hàbit de la vida, que és el més fort que hi ha." (pàg. 222)

"El reverend Guitarriu era sentenciós i d’una considerable força persuasiva. La dialèctica de Carmeta [la majordoma del mòssèn] tenia la fluixa precarietat de les coses purament mundanes." (pàg. 227)

"Per fortuna, les possibilitats econòmiques de la població no foren mai prou voluminoses perquè les malalties poguessin sobrepassar el marc local —com a màxim provincial. Així tothom sempre féu tot el que pogué i la conformació és manifestà constantment d’una manera positiva i admirable." (pàg. 228)

"Ésser pagès, en aquest país, no vol pas dir solament saber fangar, cavar, llaurar, sembrar, podar, magencar, segar, batre, herbejar, esporgar, empeltar, veremar, etcètera; vol dir, sobretot, creure que el cel i la terra són una mateixa cosa —o almenys dues coses lligades molt estretament." (pàg. 230)
Algú creu que l'etcètera no l'ha posat per fer bonic?

"Els notaris són una cosa certa, seriosa i dura com la pedra." (pàg. 235)

"Aquest país, que té, en el seu passat, l’íntima meravella vigorosa del temple romànic, arribà en la seva despersonalització a la intranscendent badoqueria del barroc, buit, superficial i eloqüent. És com passar de la sensualitat sana a l’onanisme." (pàg. 245)

"Poc abans de passar avall, el poeta Paul Valéry, amb aquella naturalitat que utilitzava per a formular les coses més transcendents, digué (segons «Le Figaró Littéraire»):
—La vie, quelle couillonade…!" (pàg. 254)

"—Ja n’han de saber, de coses, vostès…! —digué el pagès al notari.
—N’hem de saber tantes com els confessors… —constatà, somrient, el notari.—Oh, no! Tantes, no! Ni pensar-hi… —observà el pagès amb una gran serietat— Els notaris n’han de saber moltes més, perquè, a vostès, els hem de dir la veritat." (pàg. 258)

"Per un pagès, estar bo vol dir estar gras, ple, tenir bon color, tenir la galta plena i una bona anca. Un home escanyolit i flac té a priori menys consideració, menys importància —menys substància directiva, diríem— que un home gras. Un home de pes (en el sentit de la prudència i de la precaució) és un home gras (en el sentit del pes de la bàscula). La nul·litat d’un home gras es descobreix sempre molt més tard que la d’un home esprimatxat." (pàg. 259)

"La naturalesa humana no està pas feta per a la vida contemplativa permanent. Dedicar-s’hi tota la vida seria un turment, una malaltia, l’enfolliment. L’equilibri de la vida del pastor és el ramat. És el ramat el que engega el pastor. És el ramat el que el salva de la vida literàrio-musical-artística —dels horrors de la vida contemplativa." (pàg. 273)

"En el vol dels ocells, els moments d’aparent immobilitat són més fascinadors. De vegades s’aguanten parats, planejant amb les al obertes en tensió. Després, es remunten, verticals, elegants, esvelts, o baixen dibuixant cercles en espiral, d’una gràcia que mai la paraula humana no podria descriure. Adjectivar una corba és difícil." (pàg. 273)


"Serrat ja no era un pagès. Formava part d’una altra forma de passió; del plaer comercial. Tenia la decisió molt més ràpida, anava al gra més de pressa, el seu diner era més llisquent i lubrificat." (pàg. 276)

"Gramaticalment, la pobresa, en el nostre país, està perfectament matisada. Una cosa és un pobre vergonyant, una altra un pobre de solemnitat, una altra un pobre de Jesucrist, una altra un pobre per antonomàsia —un mendicant. De pobres, com de nassos, n’hi ha de moltes classes." (pàg. 276)

"Era un senyor cordial i obert, que feia la impressió d’haver viscut molt, però potser no havia vist mai res del que se li havia presentat davant." (pàg. 281)

"Hi ha moments que fer el senyor consisteix a ser un imbècil; ara consisteix a ser un bandarra. La vida és ondulant." (pàg. 282)

"En el curs de la tardor, el paisatge anà perdent pes i en produir-se les primeres baixes temperatures —immediatament després del solstici d’hivern— el món exterior semblà contreure’s i tot plegat es tornà macilent i sec. El paisatge esdevingué un croquis de paisatge —una punta seca." (pàg. 284)

"Crepuscle cru, lívid, inhòspit. Glaça." (pàg. 285)

Josep Pla (1952). Els pagesos







Lettres à un jeune poète

Aquesta és l'única nota que pujaré d'aquesta lectura.


Només us vull dir que feia anys que sabia que havia de llegir aquest llibre  i no trobava el moment (ni el llibre). Dijous en vaig trobar una edició digital en francès (sobre l'edició de Le Seuil de 1966) i he deixat sobre la tauleta de nit El carrer estret de Pla (a mig llegir) i Tigre de paper d'Olivier Rolin (just començat).

Tradueixo tan bé com puc del francès

"Entreu en vos mateix, cerqueu la necessitat que us fa escriure: examineu si té les arrels al fons del vostre cor. Confesseu-vos a vos mateix: moriríeu si se us prohibís d'escriure? I sobre tot, pregunteu-vos en el moment més silent de les vostres nits: "Em sento veritablement obligat a escriure?". Furgueu a la cerca de la més profunda resposta. Si aquesta resposta és afirmativa, si podeu respondre a una pregunta tan seriosa amb un contundent: "Ho he de fer", aleshores construïu la vostra vida al voltant d'aquesta necessitat." (pàg. 8)

Rainer Maria Rilke (1966). "Lettres à un jeune poète". OEuvres I : Prose (traduction de Bernard Grasset). Paris: Le Seuil.

divendres, 17 de gener de 2020

El carrer estret

"Les «poques coses» cada dia m’apassionen i m’agraden més. Estic tan fatigat de constatar que darrera de les «grans coses» no hi ha absolutament res, que tendeixo gairebé inconscientment a valorar les coses amb un criteri contrari a les seves dimensions externes." (pàg. 325)

"Intermitentment llegeixo, en llibres i diaris, que els filòsofs de moda, els autors que es cotitzen, es pregunten —amb un tremolo de ploma angoixat, potser fictici— quin és el sentit de la vida. Quina estranya pregunta, valga’m Déu! Francisqueta, que es troba en la vida, arrelada en la vida, que és en la vida, coneix perfectament el seu sentit. Tots saben exactament el sentit de la nostra pròpia vida. En trobar-nos a soles amb nosaltres mateixos (el diàleg és ja una comèdia), sabem perfectament el que volem. Ho sabem amb una estricta precisió. El que passa només és que el sentit de la nostra pròpia vida, quan no és una pura niciesa, és quelcom tan minúscul, tan insignificant, tan fabulosament irrisori, que no es pot explicar ni als amics més íntims. En algunes persones el sentit de la vida consisteix en l’exercici de la maldat desinteressada, capriciosa, gratuïta. Però això és el que es pot explicar menys." (pàg. 344)


"Per a arribar-hi calgué travessar la platja deserta. La sorra cremava. L’aire era asfixiant. La llum era la pura dispersió —una força exaltada i rutilant. El blau de la mar tenia una roentor brunyida, era com una matèria sòlida, en vibració frenètica. Davant del sorral, les onades s’inflaven i morien en la remor d’un silenci monòton." (pàg. 352)


"A la senyora Maristany, li passa el que sol passar a la majoria de la gent: té un cor més sensible a les absències que a les presències." (pàg. 365)


"El meu oncle fou un home una mica donat a la inflor verbal i al paràgraf rodó. El fet d'haver tingut una veu més aviat opaca i d'escassa vibració féu que aquest lleuger defecte se li notés poc." (pàg. 403)


"La persona que està davant d’un negoci ha d’aparentar, en el tracte amb els clients, ésser un perplex (almenys), perquè no hi ha res que satisfaci tant el públic com sospitar que els seus servidors tenen el candor assegurat i una determinada quantitat de pueril bona jeia. Els presumits són feliços, però solen fer la infelicitat dels altres." (pàg. 427)


"La seva mirada, grisa, és una mica tardana i bovina --la mirada fatigada de l'obvietat incommovible." (pàg. 428)


"Però el país és país de prometences, de foguerades momentànies que porten a fer una prometença. Davant d’una dificultat momentània, d’un ridícul pel qual hom ha passat, hom promet deixar-se la barba, o fer un esforç estrenu, o deixar de fumar, o fer-se capellà, fins que es compleixin unes determinades condicions, sempre incertes." (pàg. 438)


"Al senyor Sebastià, li queia la bava quan podia tenir Jordi sobre els seus genolls i jugar una estona amb ell. Generalment li deia les ximpleries que les persones grans diuen en el país a les criatures, i les hi deia, a més a més, segons el costum establert, això és, canviant de veu, utilitzant una veu i unes paraules estranyíssimes. Jo pensava, en sentir-lo, que el dia que el senyor Sebastià es decideixi a utilitzar aquest estrany parlar per a demostrar als seus amics l’estimació i la consideració en què els té serà pres per un franc boig, no solament pels seus interlocutors, sinó per totes les persones que siguin presents a l’escena. Però és d’aquesta manera que hom parla a les criatures. Hom parla a les criatures amb aquella veu que només és possible de sentir en els teatres del país i que hom utilitza sens dubte per necessitat, és a dir, perquè hom creu que, quan es parla amb naturalitat, la sinceritat i la serietat en queden excloses. Si aquesta explicació no és vera, equina explicació podria donar-se del fet?" (pàg. 448)


"Enmig del soroll, l’home se sent fort. Davant del silenci, descobreix la seva inanitat i la seva petitesa aclaparadores." (pàg. 453)


"Només els personatges de les novel·les saben exactament el que es diuen, enraonen d’una manera deliberada i conscientment. Les tres quartes parts del que diem els homes de carn i ossos són sorolls certament articulats, però desproveïts d’un qualsevol sentit, frases automàtiques. Si hom medita un moment en aquest fet, veu cobrir una gran part de la pròpia vida d’irrisorietat i de grotesc.

En aquella tertúlia de botiguers l’automatisme col•loquial era enorme. De vegades parlaven mitja hora seguida del temps a base de frases fetes —a base de frases l’aparició de les quals podia predir-se amb una seguretat perfecta. Jo escoltava aquelles converses. Jo escoltava aquelles converses literalment esborronat, perquè em donaven una idea claríssima de la meva pròpia manera de parlar, de la seva radical inanitat i de la seva buidor" (pàg. 473)

"Però fou una pausa molt curta. Qui l’hauria poguda contenir? L’encalabrinament de la curiositat és com un cavallet enjogassat i indominable. Romp els estreps. Com a persona dominada per aquestes tendències, sovint s’ho feia tot ella mateixa. El que no sabia, ho inventava francament. " (pàg. 489)


"La vida del poble em fa una mica de por. Hi sento el perill del naufragi a cada moment —del naufragi de sentir-me un home satisfet, saturat, catalogat definitivament. Davant de la comoditat que ofereix aquesta vida he de fer un esforç per no deixar-me envair. Aquest esforç, l’haig d’augmentar ara que hi sóc a temps. Més endavant, no tindria pas prou força per a oferir una qualsevol resistència." (pàg. 510)


"Quan una relació humana arriba a equilibrar l’afecte i la ironia, la cordialitat i la reticència, assoleix un punt de maduresa que la fan importantíssima. És com una relació matrimonial que hagués conservat totes les qualitats i hagués perdut els seus defectes." (pàg. 511)


"Com gairebé totes les persones que tenen vel·leïtats artíxtiques, és un soca." (pàg. 511)


"L'esparter senyor Pujol manté la seva absurda promesa [va prometre no tornar a entrar mai al cafè perquè no el volien a dins amb el seu gos, el Murillo]; Murillo corre adelerat pels cafès i pels carrers. L'amo és un doctrinari, el gos, un empíric" (pàg. 512)



Josep Pla. El carrer estret.


En l'edició digital que he llegit, El carrer estret està darrere Els pagesos i comença a la pàgina 296