dimarts, 21 de març del 2023

Éléazar ou La Source et le Buisson

"Il ne craignait pas la mort. Seul l'adulte, solidement enraciné dans la terre vivante, redoute l'arrachament d'une mort inatendue et injuste. L'enfant et le viellard flottent sans attaches à la surface de l'existence, et la quittent sans souffrance." (pàg. 11)
No tenia por de la mort. Només els adults, tan arrelats a la terra viva, temen l'estrebada d'una mort sobtada i injusta. L'infant i l'ancià floten sense lligadures a la superfície de l'existència i l'abandonen sense patiment.
 
"On aurait dit qu'il avait à coeur de perpétuer la tradition biblique qui dresse l'un contre l'autre, l'agricultor sédentaire Caïn contre le pasteur nomade Abel, et qui interdit de mêler dens la même étoffe le lin, produit végétal,et la laine d'origine animal." (pàg. 14)
Semblava que volia perpetuar la tradició bíblica de confrontament, la que enfronta l'agricultor sedentari, Caín, amb el pastor nòmada, Abel, i prohibeix de mesclar lli, d'origen vegetal, i llana, d'origen animal, en un mateix teixit.

"Elle n'avait jamais vu de nègres, et observait, fascinée, ces peaux, ces visages, ces accoutrements. Elle admirait la complications des coiffures, la petitese des oreilles, le contraste heureux que faisaient leurs bijoux et leurs vêtements multicolores sur leur corps sculpté dans l'ébène." (pàg. 63)
No havia vist mai cap negre i observava, fascinada, aquelles pells, aquelles cares, aquells guarniments. Admirava la complicació dels pentinats, la petitesa de les orelles, el contrast feliç de les joies i les vestimentes multicolors sobre els cossos esculpits en eben.

"Mais après sa rencontre avec Serpent d'Airain, Éléazar se demandait si Yahweh n'avait pas tué Moïse tout simplement en lui dévoilant sa face. Ne lui avait-il pas dit sur le Sinaï : Non tu ne verras pas ma face, car un homme ne peut voir la face de Dieu et continuer a vivre." (pàg. 100)
Però després de la trobada amb Serp d'Aram, Eleàzar sospitava que Jahvè havia mort Moisès simplement mostrant-li el rostre. Que potser no li havia dit al Sinaí: No em veuràs el rostre, perquè un home no pot veure el rostre de Déu i continuar viu?
 
 
La font i l'esbarzer, viure (alimentar-se, cobrir les necessitats materials) o obeir la voluntat de Déu. El dilema de Moisès en sortir d'Egipte cap a Canà i d'Eleàzar camí de Califòrnia.
 
Una visió nova de les aventures de l'Oest. Bé, no nova del tot, que la cosa bíblica de les caravanes, dels enfrontaments entre ramaders i agricultors ja s'ha explotat fins a l'infinit en la història del cinema, però la capacitat de Tournier per novel·lar episodis clàssics (aquí l'Èxode, a Vendredi ou les limbes du Pacifique, la història de Robinson) i treure'ls suc filosòfic o modificar-los al seu gust per explicar-nos qualsevol cosa és extraordinària. Potser viure en una rectoria rural li ha facilitat aquesta mena de feina...
 
El paral·lelisme entre aquesta història i el llibre de l'Èxode és evident des del començament, però si se'ns ha escapat, l'autor hi dedica unes quantes pàgines (riu, desert, 40 dies de travessa de l'Oceà, cedir als idòlatres...). I, en aquest sentit, el final del llibre ja és de traca

Molt ben explotat el contrast entre la Irlanda natal ("la verda Erin"), aigua, verd, boira, pluja, i el desert, tot sec, sempre igual, amb perills desconeguts.
 
L'obediència als designis de Déu... Obrir la Bíblia a l'atzar i trobar el que Déu ens demana... Una mica "boirós".

Un detall que m'ha cridat l'atenció: la petitesa de les orelles dels negres (aka, persones de color). Després de llegir-ho m'ha semblat que sí, que deu ser cert.
 

Michel Tournier (1996). Éléazar ou La Source et le Buisson. París: Gallimard.

dilluns, 13 de març del 2023

La mujer que escribió Frankenstein

"Así aparece el monstuo del doctor Frankenstein por primera vez. Se escapa del doctor, que lo persigue. El monstruo deja pistas y mensajes para el doctor mientras se fuga porque no quiere que el doctor pierda el rastro: al escaparse, lo va atrapando." (pàg. 45)
 
"De él [del monstre] puede decirse que él es solo. Los otros pueden estar solos, pero él es solo." (pàg. 108)

"El diario de Polidori (un dels que van conviure amb els Shelley i Byron a Suïssa, que va participar en el joc on va sorgir Frankenstein) está contaminado [ple de rancúnia envers Byron], como su cuento de vampiros. Una tía de Polidori lo encontró y lo copió, amputando secciones que consideraba indecentes. Después cremó el manuscrito original y el diario de John Polidori (y de su tía) cayó en manos de un sobrino del doctor, que lo publicó. Así como hay biografías de personas y de muertos, hay biografías de libros." (pàg. 112)

"Eran [els Shelley] como escribían. Eran una decisión. Seguía adelante." (pàg. 118)

"Mary Shelley no escribía como el escritor que se informa y sabe, sino como el lector que tiene miedo pero mira." (pàg. 126)

"Habían transformado una novela inclasificable, [...], en una hitoria gótica. Frankenstein era ahora el típico científico loco que había perdido el norte entre un experimento y otro. El monstruo ya no se parecía tanto a un ser humano. La locura del médico y la anormalidad del monstruo dejaban más tranquilo y cómodo al espectador, que podía asustarse por lo que pasaba en el escenario sin sentir repugnancia ni incomodidad. " (pàg. 157)
Parla de l'efecte de les adaptacions teatrals de l'obra i de la manera com fan que la història pugui ser païda pels espectadors.

"Hasta hacía poco tiempo, la gente, simplemente, se moria. Nadie pensaba que una persona se muriese de algo." (pàg. 162)

"El señor Brke aportó una palabra al diccionario inglés. Lo que hacía no tenía nombte en ningún idioma. El verbo, to burke, significa, exactamente, 'matar para diseccionar'." (pàg. 177)
Sempre m'ha admirat la facilitat d'abosrció que tenen els anglesos envers el vocabulari. Un delinqüent confesa que matava gent per vendre'n els cadàves als metges i comq ue no tenen paraual per definir l'acció, adopten el nom del paio com a neologisme.


Més que una biografia, és posar en context la vida de Mary Shelley, de Mary Wollstonecraft Godwin. Sí que coneixerem moltes coses de la vida de Mary Shelley en acabar de llegir la novel·la, però també tindrem notícies del Londres de l'època: lladres de tombes, inicis de l'anatomia, gust per l'obscurantisme... És a dir, tots els elements que ajudaran a entendre com una noia de divuit anys va ser capaç d'escriure Frankenstein.

A banda, tot el text traspua erudició: apareixen, perquè toca, perquè tenen contacte amb els Shelley, un munt d'escriptors i intel·lectuals de l'època.

És un llibre sorprenent, s'hi barregen fonts directes (els diaris de Mary Shelley, per exemple) amb altres diaris, amb notícies, amb lleis, amb citacions d'altres autors... Tot això compon un mosaic que ens posa la vida i l'obra de l'autora de Frankenstein en context. Crec que això, juntament amb l'estil amè de l'autora és el que fa tan llegible el llibre.
 
Crec que les citacions que he recollit reflecteixen aquest estil àgil que aporta dades, moltes, sense ofegar el lector.

 
Esther Cross (2022). La mujer que escribió Frankenstein. Barcelona: Minúscula.

dimecres, 8 de març del 2023

El llibre d'Elionor

He llegit el llibre i, després, he sentit la presentació que en va fer l'autora al Més 3/24. Ha estat com fer una segona lectura.

Vaig llegir el llibre com una col·lecció de somnis i pensava tota l'estona en "En companyia de l'altre" i no vaig entendre la divisió en tres capítols. La lectura és molt agradable i els ambients i les situacions estan molt ben (i bellament) explicades. M'empassava les pàgines gaudint de la bellesa del vocabulari i del ritme.
 
En sentir l'explicació de l'autora vaig acabar de reblar el clau. Les tres parts tenien un sentit i l'evolució que intuïa era volguda i estava explicada.
 
Tampoc no he pres cap nota de lectura. Fa de tan bon llegir que costa aturar-se i anotar res. M'he deixat portar.
 

Antònia Carré-Pons (2022). El llibre d'Elionor. Cornellà de Llobregat: LaBreu Edicions.

dilluns, 6 de març del 2023

Tres anys

"El Làptev sabia que era lleig, i ara es podeia sentir aquella lletjor per tot el cos. Era baixet, prim, vermell de galtes, i els cabells se li havien esclarissat tant que sovint tenia fred al cap. Li faltava del tot aquella expressió de senzillesa elegant que afavoreix també les cares més barroeres i poc agraciades; en companyia de dones era maldestre, escessivament loquaç, encarcarat." (pàg. 13)

Això és el protagonista de la novel·la. La primera descripció, que després s'profundirà (aques fragment només es dedica a l'aspecte) i ens acabarà de pintar un personatge gris "perquè la vida l'ha fet així".

"L'endemà la Polina Nikolàievna li va enviar al magatzem dos llibres que ell li havia deixat i totes les seves cartes i fotografies; ho acompanyava amb una noteta d'una sola paraula: 'prou!'" (pàg. 94)

Hi ha més història, però és una manera dràstica de trencar una relació.

Pel [sic] Làptev era desagradable que la seva dona, tan jove (encara no arribava als vint-i-dos), enraonés de l'amor amb aquella serietat i aquella fredor. Intuïa per què era així." (pàg. 122)

"--¡Que ben fet! --va dir ella, sorpresa d'haver entès el quadre tot d'una--. ¡Mira, Alioxa! ¿Veus quina calma, aquí?" (pàg. 147)

Al final, té el quadre a casa seva (el llibre no ens diu com hi arriba). Mirar els quadres amb la mateix actitud avorrida amb què escolta música, perquè és el que toca, fins que salta un clic i entèn un quadre. Potser és només un paràgraf, però és tan brillant...

"Al maig els Làptev van anar a la casa de camp de Sokólniki. En aquell moment la Iúlia ja estava en estat." (pàg. 149)

"Darrerament havia guanyat pes, i tenia una manera de caminar de dama, una mica engandulida." (pàg. 155)

Al cap de dos dies, el Làptev el va passar a veure un moment per dir-li que la Lida tenia la diftèria i que la Iúlia Serguéievna i la nena s'havien contagiat, i cinc dies després va arribar la notícia que la Lida i la Iúlia es recuperaven però que la nena s'havia mort i que els Làptev havien tornat de la casa de camp a la ciutat." (pàg. 161-162)

Hi apareix un cop el nom de la nena, Òlia, en les 12 pàgines que hi ha entre que l'autor ens diu que la Iúlia està embarassada i el diaque es mor. Potser es parla d'ella al llarg de deu línies en total. No podia ser que una alegria durés massa en l'ambient que ens descriu el llibre...

"--Sigui com sigui, cal que deixem correr els pensaments de felicitat --va dir, mirant el carrer--. No existeix. Per mi no ha existit mai. Deu ser que no existeix en general. Tot i que un cop a la vida sí que vaig ser feliç, aquella nit que seia sota el teu paraigua. T'havies descuidat el paraigua a ca la Nina. ¿Te'n recordes? --li va preguntar, girant-se cap a la dona--. Llavors estava enamorat de tu i recordo que em vaig passar tota la nit assegut sota aquell paraigua i em sentia com al paradís." (pàg 196)

L'amor passa en aquesta novel·la, com en uns vasos comunicants, del protagonista a la protagonista, però el moment en què tots dos devien "coincidir" passa tan ràpid que ni ells ni nosaltres ens n'assabentem. Les darreres pàgines de la novel·la tenen prou senyals confirmant això que dic.


La grisor més grisa. No és la vida quotidiana, és la grisor. Amb matissos, però grisor. Molt trist. En algún lloc vaig llegir que els russos estan abocats, per naturalesa, a viure lluny de la felicitat, en la tragèdia. Bé, això.

Com sempre que llegeixo un llibre rus acabo desesperant de reconèixer els personatges amb tantes denominacions diferents.

Un llibre d'amor? Sí, però també de desamor i del costum que arriba a poder confondre's amb l'amor.

Definicions cruels i tallants, personatges fugissers que, tot i amb això, deixen una empremta important en els protagonistes. Relacions malaltisses, relacions gairebé d'esclavatge. Situacions inversemblants que s'epliquen amb tota normalitat.

Fa gust llegir la quotidianitat passada pel sedàs de Txékhov, ho guarneix tot d'uns colors que et sorprenen i t'arrosseguen on ell et vol tenir.


Anton Txékhov (2022). Tres anys (trad. Arnau Barios). Terrassa: Cal Carré.