Tres anys

"El Làptev sabia que era lleig, i ara es podeia sentir aquella lletjor per tot el cos. Era baixet, prim, vermell de galtes, i els cabells se li havien esclarissat tant que sovint tenia fred al cap. Li faltava del tot aquella expressió de senzillesa elegant que afavoreix també les cares més barroeres i poc agraciades; en companyia de dones era maldestre, escessivament loquaç, encarcarat." (pàg. 13)

Això és el protagonista de la novel·la. La primera descripció, que després s'profundirà (aques fragment només es dedica a l'aspecte) i ens acabarà de pintar un personatge gris "perquè la vida l'ha fet així".

"L'endemà la Polina Nikolàievna li va enviar al magatzem dos llibres que ell li havia deixat i totes les seves cartes i fotografies; ho acompanyava amb una noteta d'una sola paraula: 'prou!'" (pàg. 94)

Hi ha més història, però és una manera dràstica de trencar una relació.

Pel [sic] Làptev era desagradable que la seva dona, tan jove (encara no arribava als vint-i-dos), enraonés de l'amor amb aquella serietat i aquella fredor. Intuïa per què era així." (pàg. 122)

"--¡Que ben fet! --va dir ella, sorpresa d'haver entès el quadre tot d'una--. ¡Mira, Alioxa! ¿Veus quina calma, aquí?" (pàg. 147)

Al final, té el quadre a casa seva (el llibre no ens diu com hi arriba). Mirar els quadres amb la mateix actitud avorrida amb què escolta música, perquè és el que toca, fins que salta un clic i entèn un quadre. Potser és només un paràgraf, però és tan brillant...

"Al maig els Làptev van anar a la casa de camp de Sokólniki. En aquell moment la Iúlia ja estava en estat." (pàg. 149)

"Darrerament havia guanyat pes, i tenia una manera de caminar de dama, una mica engandulida." (pàg. 155)

Al cap de dos dies, el Làptev el va passar a veure un moment per dir-li que la Lida tenia la diftèria i que la Iúlia Serguéievna i la nena s'havien contagiat, i cinc dies després va arribar la notícia que la Lida i la Iúlia es recuperaven però que la nena s'havia mort i que els Làptev havien tornat de la casa de camp a la ciutat." (pàg. 161-162)

Hi apareix un cop el nom de la nena, Òlia, en les 12 pàgines que hi ha entre que l'autor ens diu que la Iúlia està embarassada i el diaque es mor. Potser es parla d'ella al llarg de deu línies en total. No podia ser que una alegria durés massa en l'ambient que ens descriu el llibre...

"--Sigui com sigui, cal que deixem correr els pensaments de felicitat --va dir, mirant el carrer--. No existeix. Per mi no ha existit mai. Deu ser que no existeix en general. Tot i que un cop a la vida sí que vaig ser feliç, aquella nit que seia sota el teu paraigua. T'havies descuidat el paraigua a ca la Nina. ¿Te'n recordes? --li va preguntar, girant-se cap a la dona--. Llavors estava enamorat de tu i recordo que em vaig passar tota la nit assegut sota aquell paraigua i em sentia com al paradís." (pàg 196)

L'amor passa en aquesta novel·la, com en uns vasos comunicants, del protagonista a la protagonista, però el moment en què tots dos devien "coincidir" passa tan ràpid que ni ells ni nosaltres ens n'assabentem. Les darreres pàgines de la novel·la tenen prou senyals confirmant això que dic.

La grisor més grisa. No és la vida quotidiana, és la grisor. Amb matissos, però grisor. Molt trist. En algún lloc vaig llegir que els russos estan abocats, per naturalesa, a viure lluny de la felicitat, en la tragèdia. Bé, això.

Com sempre que llegeixo un llibre rus acabo desesperant de reconèixer els personatges amb tantes denominacions diferents.

Un llibre d'amor? Sí, però també de desamor i del costum que arriba a poder confondre's amb l'amor.

Definicions cruels i tallants, personatges fugissers que, tot i amb això, deixen una empremta important en els protagonistes. Relacions malaltisses, relacions gairebé d'esclavatge. Situacions inversemblants que s'epliquen amb tota normalitat.

Fa gust llegir la quotidianitat passada pel sedàs de Txékhov, ho guarneix tot d'uns colors que et sorprenen i t'arrosseguen on ell et vol tenir.

Anton Txékhov (2022). Tres anys (trad. Arnau Barios). Terrassa: Cal Carré.