Torrents de primavera

A totes les edicions d'altres països que he vist inclouen el subtítol a la coberta, Edhasa el va deixar a la portadella: "Novel·la romàntica en honor d'una gran raça en extinció". 

 

Aquesta edició té un pròleg de David Barnet que, a mi, m'ha deixat mal gust de boca. M'explico. El pròleg és molt interessant, ple d'erudició i explicacions interessants, però en acabar de llegir-lo he pensat "jo no seré capaç de trobar tot això al llibre" i, efectivament, no tinc cap dels referents que el prologuista cita i ens diu que Hemingway parodia.

 

Potser el subtítol a la coberta ens hagués ajudat una mica a pensar que el llibre és una paròdia...
 

Un cop superat aquest entrebanc, quan entres en la novel·la, gaudeixes de la lectura com en la resta de Hemingways: prosa tallada, descripcions ràpides i punyents, tot molt fluid. Potser sí que, (pensat després de llegir i amb el record del pròleg) el tema i el tractament dels personatges són una mica estranys, però no ho sé dir.

 

M'ha estranyat molt un fragment en què presenta dos personatges que no aprofita per a res: apareixen aquí, expliquen un parell de coses i desapareixen. Desapareixen; si no m'erro no hi ha cap referència als personatges o a la conversa en la resta del text ("Si en el primer acte tens una pistola penjada a la paret, al capítol següent s'ha de disparar. Si no, no la hi posis." Txèhhov).  

 

M'encanta l'amoralitat del protagonista. Fa les coses sense valorar-les. Simplement fa:

 

"A prop seu [d'en Yogi Johnson], dues finestres més enllà, hi havia l'Scripps O'Neal, un home alt i prim, carallarg, xuclat de galtes. Tots dos, palplantats, contemplaven el pati de la fábrica, que era dessert. [...]

L'Scripps O'Neil tenia dues dones. Mentre, immòbil, mirava per la finestra --alt, prim i resistent, amb aquella aurèola de força que l'envoltava--, pensava en totes dues. Una vivia a Mancelona, i l'altra a Petoskey." (pàg. 21-22)

Aquests fragments són la primera aparició del protagonista (just és la primera pàgina de la novel·la). Entre l'un i l'altre, l'autor ens parla d'en Yogi Johnson; no gaire, mitja pàgina per dibuixar-ne els trets que ens permetran interpretar-lo.

La naturalitat amb que apareixen les dues dones m'impressiona. Després, també amb tota naturalitat, ens en parla de les dues. Cap remordiment, cap judici, cap explicació. Tot passa. I així amb tots els personatges amb que interactua. Passen per la seva vida i punt. Per a ells, potser la cosa és diferent (en algun cas ho és), però no sembla que el nostre protagonista se n'adoni

 

Per acabar, quina gran col·lecció els Clàssics moderns d'Edhasa!

 

 

Ernest Hemingway (1992). Torrents de primavera (trad. Josep Pons-Artigues). Bercelona: Edhasa.

En una pensió alemanya

Alerta, no totes les històries passen a la pensió alemanya on fa estada l'autora. De fet, els fet més truculents (les narracions més cruels) tenen lloc en altres escenaris (si no ès que m'he fet un embolic amb els noms).

Una cosa que he notat és que ser l'única estrangera li permet un munt de llicències que fan la narració força més lleugera: pot parlar de tothom com si ella no hi fos: és l'estrangera (no s'hi integra i no li faciliten la integració), pot expresar pensaments al fil dels diàlegs sense que sembli forçat (cosa que acaba de definir els personatges), pot entomar comentaris despesctius respecte de les illes (si és a Alemanya, per força poden expresar-se lliurement els nadius). Tot això ho recull amb un allunyament que li facilita la ironia i li permet retratar els personatge sense cap mena de fre. Molt bé.

"[...] fins que quedar tips de la broma i vam deixar que el cambrer s'encarregués de somriure, atès que ell cobrava per ser amable amb els clients." (pàg. 50)

[durant un part] "L'Anna [la cuinera], expulsada de la cambra de la Frau per la infermera, es va negar a treballar i va seure en un racó fent d'infermera de si mateixa, atenta als sorolls del pis de dalt. En Hans [uns dels criats de la casa] es va mostrar mñes compresnsiu que la Sabina [l'ajudant de la cuinera]. També va renunciar a la feina i es va quedar dret al costat de la finestra, fent burilles." (pàg. 63)

"--Bé, per Déu! A mi ningú no em pot acusar de no saber què és patir --va dir." (pàg. 85)

Això ho diu l'Andreas (el marit de la Frau) qun el metge li anuncia que és pare d'un nen (té dues nenes mes grans). És el final de la narració on se'ns expliquen els patiments del marit i de tothom que envolta la partera.

"El petit grup d'hostes de la pensió que estava fent una cura es van saludar als graons de l'entrada, amb els crits de joia i emoció que anuncien de forma tan agradable fins i tot l'excursiò alemanya més modesta. Herr Erchardt i jo encara no ens havíem vist aquell dia i, per tant, d'acord amb l'estricte costum de la pensió, ens vam preguntar quantes hores havíem dormit a la it, si havíem tigut somnis agradables, si el cafè era acabat de fer quan havíem baixat a esmorzar, i comhavíem passat el matí. Després de l'esforç de pujar aquests graons de cortesi gairebé nacional vam arribar a dalt de tot, triomfants i somrients, i vam fer una pausa per recuperar l'alè." (pàg. 99)

La citació és llarga, però recull molt bé la manera com l'autora ens explicar com són els hostes: allunyament, ironia, inducció...

"--M'agrada aquesta gent [uns pagessos que lloguen habitacions en una casa apartada]. [...]

--Per què?

--Oh, perquè viuen a prop de la terra, i per tant la menyspreen." (pàg. 106)

No han fet gens de cas als comentaris sobre la bondat del paisatge que han vist durant el passeig, tampoc han fet cap comentari sobre el temps, fins i tot quan els ho han pregunat directament.

No afegeio cap més fragment perquè é smillor descobrir les històries i gaudir-les sense cap a priori. Penso que aquestes pinzellades ja mostren una mica el to del  recull.

Katherine Mansfield (2011). En una pensió alemanya (trad. Anna Llisterri). Barcelona: L'Avenç.

Sobre la historia natural de la destrucción

L'havia llegit fa temps, però en acabar la darrera lectura, el vaig veure a la prestatgeria i en el contxt d'aquests dies (octubre 2023) semblava que em deia "llegeix-me".
El plantejament inicial et deixa estalbornit: la quantitat de bombes que van caure sobre Alemanya, la sistematització de la desrtrucció, la sensació que l'economia de guerra empenyia a seguir bombardejant tot i que la ratio despesa/resultat era molt minsa (despesa econòmica i en vides d'aviadors). Però això és un aspecte que desapareix de l'anàlisi de seguida perquè el tema que centra el llibre és per què els alemanys no van saber/pder/voler explicar (i explicar-se) mai què va passar en aquell final de l guerra. Per què, pel que sembla, van fer servir la ràpida i excel·lent reconstrucció del país com a tap per a aquests records.

>"[...]la extraña mezcla de autocompasión, autojustifiacción rastrera, sentimiento de inocencia ofendida y despecho en las manifestaciones de la voluntad de los alemanes de reconstruir un país 'mayor y más poderoso de lo que nunca fue' [...]. La reconstrucciòn alemana, entretanto ya legendaria y, en cierto aspecto, realmente digna de admiración, después de la devastación causada por el enemigo, una reconstrucción equivalente a una segunda liquidación, en fases sucesivas, de la propia historia anterior, impidió de antemano todo recuerdo; mediante la productividad exigida y la creación de una nueva realidad sin hostoria, orientó a la población exclusivamente hacia el futuro y la obligó a callar sobre lo que había pasado." (pàg. 16-17)

Crec que aquesta, juntament amb el sentiment d'haver rebut un càstig merescut pel que havien fet a la guerra, vull creure que no tan estès entre la població, serien els pilars fonamentals de l'escassa literatura produïda a Alemanya sobre la brutal destrucció del país amb què acaba la guerra.

I si no m'erro, aquestes sòn les dues explicacions que troba Sebald a la manca d'escrits d'autors almanys sobre un tema, la destrucció del seu país, que hauria de ser font inexahurible de llibres.

Després, passa a analitzar amb deteniment les poques obres produïdes a Alemanya i les, no gaires més, produïdes a l'esranger per autors alemnays sobre el tema per concloure que no són extrictament explicacions de la memòriadelas autors i que cap d'ells, en general, és capaç de descriure aquella època.

Hi ha un capítol final força llarg dedicat a un autor, Andersh, que no sé ben bé com encaixa en la resta del llibre. Evidentment, abunda en el tema central, però l'autor no és cap superconegut i Sebald mateix critica tots els seus escrits amb contundència; contingut, estil, idees subjacents... Tot és trinxat amb minuciositat i objectivitat,

W. G. Sebald (2003). Sobre la historia natural de la destrucción (trad. Miguel Sáenz). Barcelona: Anagrama.