En una pensió alemanya

Alerta, no totes les històries passen a la pensió alemanya on fa estada l'autora. De fet, els fet més truculents (les narracions més cruels) tenen lloc en altres escenaris (si no ès que m'he fet un embolic amb els noms).

Una cosa que he notat és que ser l'única estrangera li permet un munt de llicències que fan la narració força més lleugera: pot parlar de tothom com si ella no hi fos: és l'estrangera (no s'hi integra i no li faciliten la integració), pot expressar pensaments al fil dels diàlegs sense que sembli forçat (cosa que acaba de definir els personatges), pot entomar comentaris despectius respecte de les illes (si és a Alemanya, per força poden expressar-se lliurement els nadius). Tot això ho recull amb un allunyament que li facilita la ironia i li permet retratar els personatge sense cap mena de fre. Molt bé.

"[...] fins que quedar tips de la broma i vam deixar que el cambrer s'encarregués de somriure, atès que ell cobrava per ser amable amb els clients." (pàg. 50)

[durant un part] "L'Anna [la cuinera], expulsada de la cambra de la Frau per la infermera, es va negar a treballar i va seure en un racó fent d'infermera de si mateixa, atenta als sorolls del pis de dalt. En Hans [uns dels criats de la casa] es va mostrar més comprensiu que la Sabina [l'ajudant de la cuinera]. També va renunciar a la feina i es va quedar dret al costat de la finestra, fent burilles." (pàg. 63)

"--Bé, per Déu! A mi ningú no em pot acusar de no saber què és patir --va dir." (pàg. 85)

Això ho diu l'Andreas (el marit de la Frau) quan el metge li anuncia que és pare d'un nen (té dues nenes mes grans). És el final de la narració on se'ns expliquen els patiments del marit i de tothom que envolta la partera.

"El petit grup d'hostes de la pensió que estava fent una cura es van saludar als graons de l'entrada, amb els crits de joia i emoció que anuncien de forma tan agradable fins i tot l'excursió alemanya més modesta. Herr Erchardt i jo encara no ens havíem vist aquell dia i, per tant, d'acord amb l'estricte costum de la pensió, ens vam preguntar quantes hores havíem dormit a la it, si havíem tingut somnis agradables, si el cafè era acabat de fer quan havíem baixat a esmorzar, i com havíem passat el matí. Després de l'esforç de pujar aquests graons de cortesia gairebé nacional vam arribar a dalt de tot, triomfants i somrients, i vam fer una pausa per recuperar l'alè." (pàg. 99)

La citació és llarga, però recull molt bé la manera com l'autora ens explicar com són els hostes: allunyament, ironia, inducció...

"--M'agrada aquesta gent [uns pagesos que lloguen habitacions en una casa apartada]. [...]

--Per què?

--Oh, perquè viuen a prop de la terra, i per tant la menyspreen." (pàg. 106)

No han fet gens de cas als comentaris sobre la bondat del paisatge que han vist durant el passeig, tampoc han fet cap comentari sobre el temps, fins i tot quan els ho han preguntat directament.

No afegeixo cap més fragment perquè és millor descobrir les històries i gaudir-les sense cap a priori. Penso que aquestes pinzellades ja mostren una mica el to del  recull.

Katherine Mansfield (2011). En una pensió alemanya (trad. Anna Llisterri). Barcelona: L'Avenç.