Sobre la historia natural de la destrucción

L'havia llegit fa temps, però en acabar la darrera lectura, el vaig veure a la prestatgeria i en el context d'aquests dies (octubre 2023) semblava que em deia "llegeix-me".
El plantejament inicial et deixa estabornit: la quantitat de bombes que van caure sobre Alemanya, la sistematització de la destrucció, la sensació que l'economia de guerra empenyia a seguir bombardejant tot i que la ràtio despesa/resultat era molt minsa (despesa econòmica i en vides d'aviadors). Però això és un aspecte que desapareix de l'anàlisi de seguida perquè el tema que centra el llibre és per què els alemanys no van saber/poder/voler explicar (i explicar-se) mai què va passar en aquell final de l guerra. Per què, pel que sembla, van fer servir la ràpida i excel·lent reconstrucció del país com a tap per a aquests records.

>"[...]la extraña mezcla de autocompasión, autojustifiacción rastrera, sentimiento de inocencia ofendida y despecho en las manifestaciones de la voluntad de los alemanes de reconstruir un país 'mayor y más poderoso de lo que nunca fue' [...]. La reconstrucciòn alemana, entretanto ya legendaria y, en cierto aspecto, realmente digna de admiración, después de la devastación causada por el enemigo, una reconstrucción equivalente a una segunda liquidación, en fases sucesivas, de la propia historia anterior, impidió de antemano todo recuerdo; mediante la productividad exigida y la creación de una nueva realidad sin historia, orientó a la población exclusivamente hacia el futuro y la obligó a callar sobre lo que había pasado." (pàg. 16-17)

Crec que això, juntament amb el sentiment d'haver rebut un càstig merescut pel que havien fet a la guerra, vull creure que no tan estès entre la població, serien els pilars fonamentals de l'escassa literatura produïda a Alemanya sobre la brutal destrucció del país amb què acaba la guerra.

I si no m'erro, aquestes són les dues explicacions que troba Sebald a la manca d'escrits d'autors alemanys sobre un tema, la destrucció del seu país, que hauria de ser font inexhaurible de llibres.

Després, passa a analitzar amb deteniment les poques obres produïdes a Alemanya i les, no gaires més, produïdes a l'estranger per autors alemanys sobre el tema per concloure que no són estrictament explicacions de la memòria dels autors i que cap d'ells, en general, és capaç de descriure aquella època.

Hi ha un capítol final força llarg dedicat a un autor, Andersh, que no sé ben bé com encaixa en la resta del llibre. Evidentment, abunda en el tema central, però l'autor no és cap superconegut i Sebald mateix critica tots els seus escrits amb contundència; contingut, estil, idees subjacents... Tot és trinxat amb minuciositat i objectivitat,

W. G. Sebald (2003). Sobre la historia natural de la destrucción (trad. Miguel Sáenz). Barcelona: Anagrama.