dilluns, 24 d’agost de 2020

Mensaje a los estudiantes de arquitectura

"[...] yo había otorgado a la casa su importancia funadmental, calificándola como 'máquina de vivir´, y reclamando así de ella la respuesta total e impecable a una pregunta bien formulada." (pàg. 21)

"La tradición se representa como una flecha dirigida hacia adelante y de manera alguna hacia el pasado." (pàg. 24)

Una de les idees cabdals de l'escrit, el respecte de la tradició. Hi tornarà.

"Elementos arquitectónicos suficientemente apoyados en la naturaleza para poder servir de soporte a una legislación. [...]

Lo comprendí durante un largo viaje que realicé en 1911, con la mochila a la espalda, de Praga hasta el Asia Menor y Grecia. Descubrí la arquitectura, instalada en su sitio. Y más que eso: la aquitectura expresaba el sitio,..." (pàg. 29)

Potser no són les citacions més representatives, però explica que els edificis s'han de pensar per al lloc on es fan. No es pot fer "calatravisme" i plantar el mateix pont a Barcelona, Logronyo, Londres... Hi insisteix a la citació següent.

"Desde el exterior, vuestra obra arquitectónica se unirá al sitio. Pero desde el exterior [sic; crec que ha de ser interior] lo integrará." (pàg. 30)

"Resultado: esta sala [una sala d'espectacles molt gran al Palau dels Soviets (sembla)], casi tan grande como la plaza de la Concordia, está desprovista de todo punto de apoyo molesto; ¡ella es sostenida ,a l igual que Judith sostiene la cabeza de Holofernes, por los cabellos!" (pàg. 35)

Una altra idea cabdal de l'escrit: l'arquitectura ha de generar espais adequats a l'ús que se'n demana.

"Precisamente, la arquitectura y la música son hermanas, proporcionando la una y la otra el tiempo y el espacio." (pàg. 37)

"El respeto hacia el pasado es una actitud filial, natural para todo creador: un hijo siente hacia su padre amor y respeto. Les demostraré cuánta atención he consagrado desde mi juventud al estudio de los folklores: [...]. ¡Todo esto no ha impedido que los detractores me acusaran de querer destruir sistemáticament el pasado!" (pàg. 40)

Torna a la tradició. M'he saltat la llista d'intervencions que recorda i m'ha fet gràcia la frase final.

"Esto reemplazaría esos estudios vulgares de los yesos antiguos que han manchado la consideración así adquirida de los griegos y romanos, del mismo modo que el catecismo había desflorado para nostros el resplandor de las Escrituras." (pàg. 49)

No em va impactar tant la referència (el "esto") com la comparació final que trobo brillant.


Al final del llibre hi ha un petit assaig, "Si tuviese que enseñarles arquitectura", que lliga perfectament amb el to de la resta del llibre.

Enlloc explica quina mena d'artefacte és el que s'hi explica. Una classe?, un recull de conferències?, respostes de preguntes rebudes? El que és innegable és el to acadèmic i de recull d'experiències (l'original és de l'any 1957); una mena de "jo, que ja soc gran, us vull explicar a vosaltres, joves que m'admireu, les bases d'aquest art i mirar de desfer alguns malentesos".

Una lectura molt agradable i profitosa, malgrat la traducció.


Le Corbusier (2013). Mensaje a los Estudiantes de Arquitectura (trad: Nina de Kalada). Buenos Aires: Ediciones Infinito.

dimecres, 5 d’agost de 2020

Érase un río

"--Yo no me busco los problemas --dijo Brian. [...] Pero de algún modo los problemas me acaban encontrando, ¿a que sí, hermanito?" (pàg. 85)

Només he anotat aquesta frase del llibre. Trobo que la fatalitat, el destí, té molt de paper en aquesta narració.

Però no és només aixó, evidentment. Llegeixes la novel·la com si fos una pel·lícula de l'oest (tot i que el riu hi és omnipresent, no és un "Cor de les tenebres"). El riu és el paisatge, la font de vida, de conflictes...

Dic pel·lícula de l'oest perquè no paren de passar coses, perquè mostra una moral (una ètica) violenta i allunyada de la normalitat (una mica com a "Paint Your Wagon"): hi ha morts i robatoris i embarassos i trets i revenges sense cap mena de penediment i completament justificats. La terra té amos, però no gaire. La llei i l'ordre, la societat, hi és, però no es deixen sentir la major part del temps... La neteja..., com a les pel·lícules de l'oest.

També hi ha espai per a la tendresa, molt d'espai, que contrasta molt amb l'ambient rude que s'hi descriu i els personatges rudes que l'habiten.

Al·lucina la quantitat de noms de plantes i animals que hi apareixen i el munt de tècniques de supervivència que s'hi descriuen.

Les famílies queden molt malparades, les relacions personals, menys...


Bonnie Jo Campbell (2019). Érase un río (trad. Tomás Cobos). Barcelona: Dirty Books.