Sota la pell, un arbre

Un exercici de memòria, records, entrevistes, un diari... El descobriment de la sexualitat, la vida política i social del començament de la Guerra civil, relacions personals.

Sembla un exercici de recuparació de la memòria, però és una novel·la. Ha plantejat un escenari molt plausible amb uns personatges (alguns de reals, de ben segur) molt plausibles, també) i ha establert una teranyina de relacions i records que recuperen la vida.

No sé si és el que busca, però queda tan ben dibuixat el recorregut de l'eufòria i sobtada caiguda final del republicanisme durant la guerra. I l'exili, i la reconstrucció, i la tornada enrere i els "nacionals de tota la vida"... Allò que ens explicaven els avis, però ben escrit.

Segurament es pot explicar millor, però jo no ho puc fer.

Les reproduccions de les declaracions de les persones grans estan salpebrades del vocabulari del Segrià a tocar de la Franja. Sembla que els sentis amb aquella música tan seva.

 

Crec que les dues citacions següents són de la crítica que va aparèixer a El País:

"Aquesta novel·la de Pere Pena és una mostra de com l'alta literatura i l'entreteniment no tenen per què ser contraris." Miquel de Palol

"Una novel·la extraordinària: memòria personal, memòria de tota una època i, sobretot, una lliçó de saviesa sobre el cor humà." Carlos Marzal

"Què determina que un record perduri o desaparegui? Aquest és el misteri, perquè no depèn exactament del valor o la importància de l'experiència viscuda." (pàg. 33)

"A les escoles, ensenyem a la canalla que podem analitzar la història des de fora, com si fos un cos anatòmic, però és mentida, només es pot mirar d'entendre-la una mica des de dins, prenent consciència de ser també tu mateix objecte de l'estudi. (pàg. 57)

"Perot i Mandinga" (pàg. 144)

A casa meva, era "Patacot i Mandinga". M'ha fet gràcia de trobar una altra versió del que deia ma mare.

"Desitgem un munt de coses mentre vivim, moltes, i la majoria les oblidem, perquè n'arriba una i una altra, i l'una tapa l'altra, i així successivament, fins que parem de desitjar i ens morim." (pàg. 219)

La vida com una  successió de desitjos, l'ànima sempre volent el que no té i quan aquest anhel desapareix, s'acaba la vida. Una visió molt interessant...

"'Filosòficament i pedagògicament són tan diferents el jove i la donzella que no es poden educar amb les mateixes normes i plegats, car es desfaria la seva individualitat psíquica, afemellant l'home i masclejant la dona". Quina bestiesa! En realitat, no els molesta que es converteixin les aules en espais mixtos [...], el que els irrita de veritat, fins a l'exasperació, es la idea d'un ensenyament compartit, amb un mateix programa educatiu." (pàg. 250)

El paràgraf encara no acaba, desenvolupa una mica més la idea, però el que m'ha interessat és la defensa de l'educació segregada (no n'havia sentit mai cap argument que la defensés) i la primera reacció ja és prou contundent i clara.

"A l'estiu, com d'habitud, a la plana de Lleida fa un sol que espetega. Durant la canícula, que el termòmetre es mantingui de manera constant entre els 36 i els 40 o 42 graus no és cap anomalia." (pàg. 283)

Explica l'actualitat. Durant la canícula, no des d'inici d'estiu!

"Potser a partir dels noranta anys, la mirada es torna infantil, assedegada de vida tambñe però d'una altra manera, a l'inrevés; no enfoca cap al futur, com fa el desig de manera natural, sinó cap al passat. Un temps, però reconstruït, reformulat i projectat cap endavant a través de l'interlocutor." (pàg. 330-331)

Una de les moltes reflexions sobre la memòria que ens regala l'autor. Recordem que aquesta és la primera novel·la d'un poeta...

"Com  retenir-los si cada cop els quedaven menys paraules, si la mà invisible de l'Alzheimer les esborrava les cares, els confonia les dates?" (pàg. 524)

Això. Estic sensible amb el tema Alzheimer i cada cop que trobo una descripció que s'hi apropa la llegeixo amb delit. Aquesta és molt lúcida.

"Contra la desmemòria i l'oblit, contra la vellesa i la mort, el deseig i la voluntat d'inventar." (pàg. 538)

Una altra refelxió sobre l'Alzheimer interessant. La mare li ha demanat que deixi de ser el seu fill i sigui el seu pare. A banda de les relflexions filosòfiques (que tambe les escriu), aquesta fabulació contra l'oblit m'ha semblat interessant.

Cinc nits de febrer

b

"La pluja pica furiosa la claraboia del celobert. Resona. Desfigura la fràgil convicció del silenci." (pàg. 13)

Això per començar. És el segon paràgraf del llibre.

"Les últimes fulles de l'hivern tremolen. L'aigua dibuixa un moaré de silencis. La llum de sodi dels fanals omple el carrer d'ombres òrfenes." (pàg. 41)

Aquest paràgraf es repeteix diverses vegades al llarg de l'obra. És la referència al clima fosc que envolta l'esforç de recordar (i la violència que comporta recuperar els records d'un mort). Ja no sé si és el meu cap, però els records que es recuperen en l'obra sempre són luminosos. No em ve al cap cap escena de nit fosca i plujosa com les cinc de la novel·la.

"--Pero ¿no et preocupa no saber gairebé res de la teva infantesa?

--Suposo que em conformo amb el que hi ha... A més a més, no sé si vull prescindir de l'ajuda de l'oblit.

--¿Prescindir de l'ajut de l'oblit?

--Sí, no sé si val la pena recordar segons què. Ja m'està bé així.

--A mi no. Vull evitar com sigui l'esvaïment del meu passat." (pàg. 64)

Quines dues concecions tan diferents de la memòria. Ella, que vol "evitar l'esvaïment" del passat i arriba a enregistrar vídeo i àudio de les seves trobades amb la gent, que recull malaltissament tota mena de sensacions en llibretes i que guarda i classifica tota mena d'objectes i ell que "no sap si vol prescindir de l'ajuda de l'oblit".

--Un dia vaig trobar el meu pare cridant de por perquè no reconeixia el seu reflex al mirall.

La veu de la Sela Huber,a punt d'esquerdar-se, havia encongit el cor del Lars Belden.

--Vaig haver de treure tots els miralls de la casa. Costa fer-se'n el càrrec quan no s'ha passat. D'un dia per l'altre, encara que la malaltia comenci de manera aparentment inofensiva, la vida es capgira. I l'oblit s'estén com una plaga. Avui són les claus, demà les paraules o els llocs, l'altre caminar. Com un nen, però a l'intrevés. Per qacabar morint en posició fetal sense saber qui ets." (pàg. 65)

I ja està aquest greu fragment sobre l'Alzheimer que m'ha fet mès mal de llegir que tot el que n'havia llegit fins ara,,,

"Les argúcies per defensar-se, per justificar-se, poden mñes que la veritat. L'amaguem sota un tel impossible de trencar." (pàg. 94)

La morta havia demanat de manera sorprenent ajuda per refer els seus records i aquesta reflexió és el resultat de sentir els que la volien ajudar. Una descripció perfecta de la memòria com a construcció personal del passat a partir del present. No és tan simple com ho acabo de descriure, però és el primer pas per explicar-ho.

"Tant de bo pogués guardar en un lloc segur el teu esguard d'avui." (pàg. 103)

La petjada que deixa la mirada en les coses és una altra de les frases que es repeteix a la novel·la. La idea m'ha semblat brillant (de fet, tots notem quan algú ens està mirant fixament, fins i tot si el tenim al darrere) i la pretensió de voler conservar una mirada, una manera de mirar en un instant...

Estic fent una segona volta a les novel·les de l'Eduard Màrquez, perquè vaig perdre les notes de lectura i perquè en tenia un bon record i volia comprovar-ho. Doncs, comprovat! Molt millor del que recordava.

Cinc nits de febrer és una meravella de composició. Frases que es repeteixen per reforçar la sensació de situacionsn repetides. L'ambient fosc i plujós que convida a treballar la memòria, la presència persistent de la música (i quina música!) que ho envaeix tot, el tractament sense escarafalls d'una realitat sorprenent fent-la "menjable".

El treball sobre la memòria és impressionant. Les imatges recollides per la morta se superposen amb les recordades pel protagonista i la no coincidència ens fa, a ell i a nosaltres, repensar el que recordem.

Eduard Márquez (2000). Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns crema,

El jueu errant ha arribat

"Però quan algú flirteja amb Déu a través de difícils caràcters d'impremta no pensa en criatures beneites." (pàg. 16)

Els jueus llegint la Torà, els moviments,,, Diries que els transporten, com si els droguessin.

"Quan has pogut sortir del pou, no has de tallar les cordes que en salvaran d'altres." (pag. 30)

"No se'n poden anar, solament parlen ídix i vostè sap que la llengua és l'autèntica frontera!" (pàg. 84)

"Un jueu, per a un europeu oriental, és l'encarnació del paràsit." (pàg. 92)

"'Seràs construïda', diu el seu (Tel Aviv) blasó.

D'ençà del dia de la primera pedra, l'àrab ha respost: 'Seràs destruïda.'" (pàg. 172)

Ja des de l'inici de l'arribada dels jueus a Palestina. La "conllevancia" inicial es justifica per la situació d'inferioritat total dels jueus acabats d'arribar. Quan comencen a prosperar, tot s'accelera.

 

El capítol 23 és tan actual que fa mal.

"Per arribar a la planta baixa de la segona barraca, has de passar per la teulada de la primera. De la teulada de la segona, passes a la planta de la tercera. I anar fent així. On són els carrers? Ben mirat, on són?" (pàg. 193-194)

Aquest gueto tan miserable també fou assaltat brutalment. No és només enveja o què sé jo; sembla odi visceral i així ens ho descriu.

 

"La senyora X... és a l'hospital de Jerusalem. Li han matat el marit als peus i després li han degollat el fill als braços. 'Tu, tu continuaràs viva...' li repetien aquests homes del segle vint." (pàg. 195)

"del segle vint" Quina mestria: calen molt poques paraules per definir algú...

"Té una ànima bella que li visita tothora la dolça cara." (pàg. 209)

Aquesta frase ja compensaria llegir el llibre.

 

"A Palestina el seu orgull (dels jueus) s'ha satisfet. Han conquerit el dret de ser un cràpula o un geni sense deixar, per això, de ser jueu." (pàg. 214)

Aquest fragment ve després d'unes "anècdotes" que, com a català, em sonaven molt: els èxits d'un jueu polonès eren els èxits d'un polonès; els seus fracassos, eren d'un jueu.

 

"A Rússia, els jueus esperen ser degollats. El dia que els sòviets cedeixin terreny, les Creus Roges podran preparar les ambulàncies. La canilla ària farà anar els ullals." (pàg. 218)

Aquesta frase és com el resum del resum que està fent de la situació dels jueus en el moment de publicar els articles. Hitler encara devia estar fent la mili i els nazis alemanys encara no eren res. El panorama que ens ha pintat desmunta una mica la sorpresa que sembla que ens vol transmetre Zweig.

Tenia la imatge de l'elit jueva de l'Europa del tombat del segle xx que apareix a les obres de Zweig i Roth i el retrat que ens presenta Londres és del tot diferent. Després de recórrer la misèria dels jueus de l'Europa oriental, arriba a Palestina. fa molta gràcia com ho explica. Agafar un transport (no he entès si era un taxi o una tartana) que aixeca una polseguera immensa fins que arriba a prop de Tel Aviv; la carretera està asfaltada. Tot ho explica així, amb poques paraules, jugant amb els sobreentesos. Interessant com a lector...

 

Els capítols finals, són terrorífics, sobretot pel paral·lelisme amb l'actualitat.

Albert Londres (2025). El jueu errant ha arribat (trad. Susanna Fosch). Barcelona: Afers.

Kaddish pel fill no nascut

He tornat a llegir aquesta meravella i no entenc com es que no hi ha la fitxa de la lectura anterior al blog. No és el primer cop que em passa. Crec que he perdut diverses fitxes (no en tinc cap del Kerstéz, per exemple). En fi.

No recordava res del contingut d'aquesta novel·la/assaig/diari... artefacte; només el ritme que em va sorprendre, i ho ha tornat a fer!

"i la cara del doctor Obláth va recobrar el posat de filòsof professional, d'intel·lectual hongarès d'intel·ligència mitjana, de perspectives mitjanes, de mitjana edat, d'altura mitjana, d'ingressos mitjans, d'opinions mitjanes, i els plecs del seu somriure cínic i feliç li van fer desaparèixer els ulls ametllats." (pàg. 18)

Aquesta conversa amb el doctor Obláth és l'origen del llibre. 

 "constato que en secret les dones boniques em continuen agradant amb una mena d'atracció impertorbable, inesgotable, i fins i tot diria que natural, que, tanmateix, encara que em sembli fàcilment comprensible, no deixa de ser essencialment misteriosa, perquè existeix gairebé amb independència de la meva voluntat, i per això és indignant, i en tot cas no es pot gestionar amb la facilitat amb què gestiono, per exemple, l'amor que sento pels plàtans," (pàg. 33)

 

"quan un criminal boig no acaba en un manicomi o a la presó, sinó a la cancelleria o a qualsevol altre lloc de comandament, de seguida comenceu a cercar allò que té d'interessant, d'original, d'extraordinari, i fins i tot, encara que no goseu dir-ho en veu alta, i ho feu en secret, per tal de no sentir-vos petits com nans," pàg. 49)

I sí, parla de Hitler.

"[...] les frases que necessitem tard o d'hora troben el camí cap a nosaltres," (pàg. 96

 

"Però la por, estimada, li vaig dir, funciona amb nosaltres amb moltes variables i un cop ha cristal·litzat com a ordre mundial, molt sovint no és més que una simple superstició." (pàg. 126-127)

 

"enfonsar-m'hi

Déu meu

deixa que m'enfonsi

pels segles dels segles,

Amén" (pàg. 147)

I així s'acaba el llibre. De vegades no entenia els suïcidis o les depressions dels supervivents dels camps de concentració. Crec que aquesta oració/súplica final resumeix molt bé com es deuen sentir. El llibre és el pròleg d'aquesta frase.

 

Aquest cop, com que ja sabia què em trobaria, m'he entretingut a comptar els punts i apart del llibre: pàgines 10, 13, 21, 21, 26,40, 111. Kerstéz ja ens avisa que té incontinència verbal i tot són records que s'enllacen, es criden i s'encavalquen per justificar la resposta que dona al doctor Obláth.

 

Imre Kerstéz (2004). Kaddish pel fill no nascut (trad. Eloi Castelló). Barcelona: Quaderns Crema.

Els caps bescanviats

Sorprenent. Una mica com Els ulls del germà etern d'Stefan Sweig. Devia ser una moda de l'època (no ho he investigat), però igual de sorprenent. El domini de la retòrica oriental, els noms (de persones i llocs), la filosofia subjacent... Sorprenent.

 

"I faig servir la paraula 'escoltívol' perquè deriva del fet d'escoltar i tan sols el silenci ens invita de debò a escoltar. És el silenci el que ens permet agusar l'oïda, sentir tot allò que el silenci murmura en els seus somnis i que, a nosaltres, també ens arriba com en un somni." (pàg. 18)

 

I ara, els dos amics protagonistes d'aquesta història, tot i estar d'acord, discuteixen com si fossin sofistes grecs.

 

"¡Perquè així com la bellesa i l'esperit conflueixen en la passió, la vida i la mort conflueixen en l'amor." (pàg. 42)

 

La frase, bé. La reacció de l'interlocutor, impagable.

 

"El que queda aquí més clarament demostrat és la importància determinant de la testa, als ulls de la gent, de cara a identificar una persona humana. Si un dia veieu passar per la porta un germà vostre, un fill o un veí amb el cap que sempre li heu conegut damunt les espatlles, encara que la resta de la seva aparença no sigui ben bé la normal, ¡no se us acudirà pas dubtar, ni un moment, que aquest individu podria no ser el germà, el fill o el veí en qüestió." (pàg. 130)

 

Aquest fragment és el moll de l'ós de la narració (remireu-ne el títol).

 

 

Thomas Mann (1989). Els caps bescanviats (trad. Margarida Sugranyes). Barcelona: Edhasa.

Caligula & Le malentendu

He rellegit això i m'ha tornat a sorprendre. Quina ploma més esmolada!

Una reflexió sobre el poder i els límits de la voluntat de qui l'ostenta.

Cherea: "Un empereur artiste, cela n'est pas convenable. Nous en avons eu un ou deux, bien entendu. Il y a des brevis galeuses partout. Mais les autres ont eu le bon goût de rester des fonctionnaires." (pàg. 21)

Un emperador artista no ens convé. Certament, n'hem tingut un o dos, sempre hi ha cabres boges, però els altres han tingut el bon gust de ser funcionaris.

Helicon: "Tu sais bien que je ne pense jamais. Je suis bien trop intelligent pour ça." (pàg. 25)

Ja saps que no penso mai; soc massa intel·ligent.

Caligula: "Tu n'en sais rien. C'est parce qu'on ne les tient jamais jusqu'au bout que rien n'est obtenu. Mais il suffit peut-être de rester logique jusqu'à la fin." (pàg. 26)

No en tens ni idea. És perquè no els sostenim [els nostres desitjos] fins al final que no els assolim. Però segurament, n'hi ha prou a ser lògic fins al final.

Caligula: "Gouverner, c'est voler, tout le monde sait ça. Mais il y a la manière. Pour moi, je volerais franchement." (pàg. 34)

Governar és robar, tothom ho sap. La diferència rau en la manera de fer-ho: jo ho faré obertament.

Cherea: "Sans doute, ce n'est pas la première fois que, chez nous, un homme dispose d'un pouvoir sans limites, mais c'est la prière fois que qu'il s'en sert sans limites, jusqu'à nier l'homme et le monde." (pàg. 51)

No és el primer cop que, a casa nostra, un home té un poder sense límits, però és la primera vegada que algú l'utilitza ilimitadament, fins a negar l'home i el món.

Scipion: "Je puis nier une chose sans me croire obligé de la salir o de retirer aux autres les droit d'y croire." (pàg. 93)

Puc negar una cosa sense sentir-me obligat a embrutar-la o a prohibir als altres de creure-hi.

Cherea: "Non, Scipion, il t'a désespéré. Et désespérér une jeune âme est un crime qui passe touts ceux qu'il a commis jusqu'ici. Je te jure que cela suffirait pour que je le tue avec emportement." (pàg. 119)

No, Escipió. T'ha desesperat i desesperar una ànima jove és el pitjor crim que ha comés fins ara. I et juro que amb això n'hi ha prou perquè el mati amb ràbia.

De Le malentendu només he recollit una citació:

La mère: "C'est la punition, Martha, et je supose qu'il est une heure où tous les meurtriers sont comme moi, vidés par l'intérieur, stériles, sans avenir possible. C'est pour cela qu'on les supprime, ils ne sont bons à rien" (pàg. 227)

És el càstig, Marta, i suposo que hi ha un moment en que tots els assassins queden buits per dintre, estèrils, sense futur; com jo. Deu ser per això que se'ls elimina: no són bons per a res.

Le malentendu. Només engegar, ja veus com acabarà i tot el que facin o diguin els personatges no ho canviarà. Potser és això el que ens vol explicar (i ho fa molt i molt bé). La crueltat no volguda, les temences de la dona del protagonista, les converses entre el protagonista i les hostaleres... Tot ho veus des de l'òptica del final que veus a venir. Brutal!

Albert Camus (1958). Caligula suivi de Le malentendu. Paris: Folio

L'estepa

"soc el criat de mon germà, mon germà ho és dels clients que venen, els clients ho són del Varlàmov, i si jo tingués deu milions, el Vrkàmov seria criat meu. [...] perquè nohi ha cap gran senyor ni ca pmilionari que, per una monedeta de més a més no estigui disposat a besar-li la mà a un jueu ronyós. (pàg. 62)

Qui parla esdefineix om un jueu ronyós que si tingués diners...

"Així que es pon el sol i que la fosca embolcalla la terra, lrd sngoixes del dia s'obliden [...] carrisquejos, xiulets i esgarraps, baixos, tenors i sopranos de l'estepa, tot es barreja en una remor monòtona, incessant, bona per lliurar-se als records i pensar coses tristes (pàg. 73-74)

Aqusata és una de les descripcions de l'estepa. No sabia quina triar i m'he decantat per aqusta perquè ho fa des dels sons. M'ha semblat interessant.

"--¿A estudiar? Caram... A veure, doncs, que la Verge t'ajudi... Sí. Dos caps pensen més que un. Nostre Senyor a unli dona un seny,a un altre n'hi dona dos, i de vegades fins i tot tres [...]. Amb un seny venim al món, l'altre ens el guanyem aprenent, i el tercer ens ve si fem bona vida." (pàg. 83)

Els tres senys...

"A qui contempla les fondàries del cel sense apartar-ne els ulls durant molta estona, els pensaments i l'ànima se li amaren de solitud." (pàg. 118)

"Tots havien entès que era un home enamorat i feliç, feliç fins a la tristesa [...]. En veure aquell home feliç, els altres es van ensopir i també van voler ser feliços. S'havien quedat tots ruminat. (pàg. 138)

"Feliç fins a la tristessa" i la demostracio de felicitat que provoca "ensopiment als altres"... Ensopiment perqupè tots rumien co es pot ser tan feliç. Els contrastos presentats són molt interessants,

"--Iegori --va dir, fluix--. Au, pega'm.

[...]

Sense esperar que el Iegóruixka li pegués o li digués res, va tornar a terra d'un salt i va dir:

--Estic avorrit de tot!

[...]

És aquesta vida nostra, perduda, remaleïda..." (pàg. 14)

Qui diu això és un carreter violent que ja ha fet enutjar un company abans de fotre's amb en Iegóruixka (que s'hi ha rebotat deixant veure una qualitat del caràcter que no li coneixíem fins unes planes abans). Aquest estic "avorrit de tot" ho va repetint de camí al seu lloc amb veu plorosa (diu el text) mentre demana perdó al company ofès. L'estepa immensa, plana, igual, polsosa, ennervant... que recorren a peu, al costat dels carros, sense parar...

Anton Txékhov (2025). L'estepa (trad. Arnau Barios). Barcelona: Cal Carré