"Era un lloc tret d'un conte de Maupassant, amb una vista sobre el riu com d'un quadre de Sisley." (pàg. 38)
Per si us anima a la lectura
Lectures
dimecres, 3 de febrer de 2021
París era una festa
"Era un lloc tret d'un conte de Maupassant, amb una vista sobre el riu com d'un quadre de Sisley." (pàg. 38)
divendres, 8 de gener de 2021
Stefan Zweig i els suïcidis d'Europa
- A la pàgina 73 apareix un "ficcionalitzada" que no sé si és un mot admès. Tampoc no sé com dir-ho si no és mitjançant una perífrasi.
- Les referències a la Primera guerra mundial es fan com "Guerra Gran" i sem sembla que sempre ho he llegit com Gran Guerra.
- A la pàgina 130 hi ha una "revelació histèrica" que no em sona bé, tot i que pot ser.
- A la pàgina 131 es diu que Zweig escriu la carta als "amics estrangers" com si fos el primer cop que s'hi refereix i és un tema que s'ha comentat abans.
divendres, 27 de novembre de 2020
Stoner
Hi ha edicions amb la coberta més bonica, però crec que aquesta (és l'edició que he llegit) fa justícia al contingut.
L'arrencada em recordava el Retrat d'un artista adolescent, per la peronalitat inadaptada del protagonista. Stoner és malgirbat, va a la universitat, però els seus pares exploten una granja misèrrima sobre una terra molt ingrata, gris, polsegosa a Missouri. Hi arriba amb un vestit que li ha de durar qui sap quant (en un moment, se'l dibuixa "Pepito Vadecurt"), un abric rònec que li fa vergonya de fer-lo servir i sense diners per estudiar agricultura, però troba un professor no espcialment brillant ni estimat pels alumnes que el fa anar cap a la literatura. Fa carrera a la facultat i mor.
John Williams (2012). Stoner (trad. Antonio Díez Fernández). Tenerife: Baile del Sol
dimarts, 24 de novembre de 2020
Milkman
La mescla que trobarem al llarg del llibre. Pocs noms, la vida personal i la lluita armada. No s'ubica res enlloc, però tens la sensació de llegir dins d'un mapa de Dublin.
"A tot arreu on anaves i tot el que feies era u a declaració política, encara que no ho volguessis." (pàg. 39)
dijous, 3 de setembre de 2020
Souvenirs dormants
"Un jour, sur les quais, le titre d'un livre a retenu mon attention, Les Temps des rencontres. Pour moi aussi, il y a eu un temps des rencontres, dans un passé lointain. À cette époque, j'avais souvent peur du vide. Je n'éprouvais pas ce vertige quan j'étais seul, mais avec certaines personnes dont justement je venais de faire la rencontre. Je me dissais pour me rassurer: il se présentera bien une occasion de leur fausser compagnie. Quelques-unes de ces personnes, vous ne saviez jusqu'où elles risquaient de vous entraîner. La pente était glissante." (pàg. 9)
Un dia, als quais ("moll", "andana" no em sembla que recullin el sentit dels quais de París), el títol d'un llibre em va cridar l'atenció: Les Temps des rencontres. Jo també vaig tenir-ne un, de temps de trobades, fa molt de temps. En aquella èpoc, em feia por el buit. Però no sentia aquella mena de vertigen quan estava sol; no, mñes aviat el sentia quan estava amb alguna persona que acabava de trobar. Una mica per consolar-me em deia: ja arribarà el moment de discutir amb ells. No se sap mai fins a quin punt et poden provocar algunes d'aquestes persones. És un pendent lliscant.
"Paris, pour moi, est semé de fantômes, aussi nombreux que les stations de métro et touts leur points lumineux, quand il vous arrivait d'appuyer sur les boutons du tableau des correspondences." (pàg. 18)
París, per a mi, està ple de fantasmes. N'hi ha tants com estacions de metro, com els punts luminosos que s'encenen quan prems els botons dels taulers de les línies.
Fa servir aquesta imatge diverses vegades en la novel·la: gent que coneixes a partir d'altra gent que et fa conèixer altra gent...
"Il me semble aussi qu'au cours de ces années 1963, 1964, le vieux monde retenait une dernière fois son souffle avant de s'écrouler, comme toutes ces maisons et tous ces immeubles des faubourgs et de la périphérie que l'on s'appretait a détruire." (pàg. 23)
Em sembla que durant els any 1963 i 1964 el món antic aguantava la respitració una darrera vegada abans d'enfondrar-se, com les cases i els edicidis dels antics sububrbis i la perifèria que esperaven ser enderrocats.
Estava predisposada a explicar-m´ho tot. Molta gent de tota mena ho han fet al llarg dels anys i sovint me'n demano els motius. Devia inspirar confiança. M'agradava escoltar la gent i fer-los preguntes.
"Au moins ces paroles n'étaient pas perdues pour toujours. Elles remplissent cinq cahiers, avec des dates et des points de suspension." (pàg. 43) parla des fragments de conversa que recull als cafès.
Almenys aquestes paraules no es perdrien per sempre. Omplien cinc quaderns, amb dats i punts suspensius.
Entre les pàgines 71 i 75 retrata una situació d'angoixa. És un fet sense gaire importància, però que els que remirem el passat sovint entenem perfectament i ens fa gràcia de veure'l tan ben explicat.
"Ce serait pour une autre fois. J'avais encore réussi, de justesse, à détourner le rêve, selons les conseils d'Hervey de Saint-Denys." (pàg. 89)
Aquest cop, salvat. Me n'havia sortit, encara que justet, i havia aconseguit desviar el somni segons els consells d'Hervey de Saint-Denys.
"Mon intuition a été si fugace, une allumette dont la flamme minuscule brille quelques secondes dans l'obscurité avant de s'éteindre..." (pàg. 98)
La meva intucició ha estat fugaç, com un llumí que brilla a l'obcuritat amb una flama minúscula uns pocs segons abans d'apagar-se.
"Mais était-ce vraiment le bon chemin? Dans vos souvenirs se mêlent des images de routes que vous avez prises et dont vous ne savez plus quelles provinces elles traversaient." (pàg. 110
Però era aquest realment el camí correcte? EN els records es mesclen imatges de camins que has transitat però que no pots recordar quins llocs travessaven.
dilluns, 24 d’agost de 2020
Mensaje a los estudiantes de arquitectura
"La tradición se representa como una flecha dirigida hacia adelante y de manera alguna hacia el pasado." (pàg. 24)
Una de les idees cabdals de l'escrit, el respecte de la tradició. Hi tornarà.
"Elementos arquitectónicos suficientemente apoyados en la naturaleza para poder servir de soporte a una legislación. [...]
Lo comprendí durante un largo viaje que realicé en 1911, con la mochila a la espalda, de Praga hasta el Asia Menor y Grecia. Descubrí la arquitectura, instalada en su sitio. Y más que eso: la aquitectura expresaba el sitio,..." (pàg. 29)
Potser no són les citacions més representatives, però explica que els edificis s'han de pensar per al lloc on es fan. No es pot fer "calatravisme" i plantar el mateix pont a Barcelona, Logronyo, Londres... Hi insisteix a la citació següent.
"Desde el exterior, vuestra obra arquitectónica se unirá al sitio. Pero desde el exterior [sic; crec que ha de ser interior] lo integrará." (pàg. 30)
"Resultado: esta sala [una sala d'espectacles molt gran al Palau dels Soviets (sembla)], casi tan grande como la plaza de la Concordia, está desprovista de todo punto de apoyo molesto; ¡ella es sostenida ,a l igual que Judith sostiene la cabeza de Holofernes, por los cabellos!" (pàg. 35)
Una altra idea cabdal de l'escrit: l'arquitectura ha de generar espais adequats a l'ús que se'n demana.
"Precisamente, la arquitectura y la música son hermanas, proporcionando la una y la otra el tiempo y el espacio." (pàg. 37)
"El respeto hacia el pasado es una actitud filial, natural para todo creador: un hijo siente hacia su padre amor y respeto. Les demostraré cuánta atención he consagrado desde mi juventud al estudio de los folklores: [...]. ¡Todo esto no ha impedido que los detractores me acusaran de querer destruir sistemáticament el pasado!" (pàg. 40)
Torna a la tradició. M'he saltat la llista d'intervencions que recorda i m'ha fet gràcia la frase final.
"Esto reemplazaría esos estudios vulgares de los yesos antiguos que han manchado la consideración así adquirida de los griegos y romanos, del mismo modo que el catecismo había desflorado para nostros el resplandor de las Escrituras." (pàg. 49)
No em va impactar tant la referència (el "esto") com la comparació final que trobo brillant.
Al final del llibre hi ha un petit assaig, "Si tuviese que enseñarles arquitectura", que lliga perfectament amb el to de la resta del llibre.
Enlloc explica quina mena d'artefacte és el que s'hi explica. Una classe?, un recull de conferències?, respostes de preguntes rebudes? El que és innegable és el to acadèmic i de recull d'experiències (l'original és de l'any 1957); una mena de "jo, que ja soc gran, us vull explicar a vosaltres, joves que m'admireu, les bases d'aquest art i mirar de desfer alguns malentesos".
Una lectura molt agradable i profitosa, malgrat la traducció.
Le Corbusier (2013). Mensaje a los Estudiantes de Arquitectura (trad: Nina de Kalada). Buenos Aires: Ediciones Infinito.