Allò que va passar a Cardós

Es poden dir moltes coses d'aquesta novel·la: crònica d'un temps, tractat de registres, una novel·la negra... i tot seria cert. Vas passant les pàgines i no pots parar. Sembla que miris una pel·lícula.

També el pots mirar com un tractat de sociolingüística: què passa amb la població local quan hi ha una allau d'immigració? I quan dic "allau" em refereixo a quantitat i concentració en poc temps. Doncs, com es pot llegir, la poblaciò, el llenguatge i els costums se'n ressenteixen. D'acord, parlem de les valls de Cardós, una cosa molt local i d'una població més aviat escassa, però és el que tenen les novel·les locals ben fetes, són extrapolables, expliquen coses universals.

La mort d'un guardia civil l'any 1966 no és cosa de no res,és normal referir-s'hi com "allò que va passar a Cardos".

Ramon Solsona (2016). Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa.

La ballarina de Berlín

Un llibre de Bezsonoff. Ja saps què hi trobaràs: una prosa excessiva, una descripció del moment històric molt ben travada, unes descripcions que signaria Pla i aquest saber fer de llengua que és com el seu segell. A banda, fa un Hitchcok impressionant.

No tinc notes perquè el vaig llegir en digital al tren i no vaig poder copiar-ne fragments.

Al Berlín previ a l'ascens definitiu de Hitler un exoficial polonès fa d'espia i l'autor s'esforça a fer-nos saber que les diplomàcies occidentals no li fan cas quan els avisa dels senyals que percep. Bé, tampoc els alemanys se n'adonen gaire i l'hedonisme del període d'entreguerres queda molt ben retratat.

A banda, les peripècies amatòries de l'espia (totes les seves informants són dones) i una frase que m'ha quedat gravada ("tenia les inquietuds metafísiques d'un batraci") com a resum de l'encant de l'espia: cap complicació, tot ben intranscendent, cosa que facilita les converses.

 

J. D. Bezsonoff (2017). La ballarina de Berlín. Barcelona: Empúries.

Muerte con pingüino

No crec que es pugui destacar res especialment d'aquest llibre; el post-it que acostumo a enganxar als llibres quan els començo per anotar-hi citacions està buit. És com un riu que t'atrapa i no pots parar de llegir. La situació és tan surrealista que l'acceptes sense problemes i ja tot fa baixada. Fa riure, fa patir, té un ritme molt ben treballat i de fons la idea de la soledat es deixa veure tota l'estona amb diverses fesomies, però sempre la pots reconèixer.

 

Que no es pot fer res per escapar del destí és una idea que es repeteix amb diverses formulacions al llarg del llibre. No només amb paraules, tot el que s'hi explica ho corrobora. I, per si la situació no fos prou complexa, hi ha l'afegit del paisatge: l'hivern (cap al final, la primavera) de la Ucraïna postsoviètica amb tot el que comporta.

 

El pingüí... El pingüí és tot. No parla, sembla que passa de tot, però es fa estimar i estima, mira el món sense saber com llegir-lo, està malalt, desubicat...

 

Els personatges entren i surten de la trama sense estridències, gairebé sense deixar rastre. Les relacions que s'hi expliquen són tan superficials (poc compromís) que, fora de l'ambient d'aquesta novel·la, serien inversemblants: els personatges s'arriben a conèixer (estimar?), però quan falten, no passa res.

D'acord, no serà un premi Nobel, però és una molt bona lectura. Molt de l'estil de l'editorial.

 

 

Andrei Kurkov (2023). Muerte con pingüino (trad. Mario Grande i Mercedes Fernández). Barcelona: Blackie Books.

Necrópolis

"Es una quimera incontrolada que confunde dentro de mi el pasado con el presente; pero no deja de ser cierto que hay momentos en los cuales el hombre emite un fluido invisible y fuerte que los demás perciben como la presencia de algo ajeno, extraordinario, que les sacude como un barco que topa contra una ola inesperada." (pàg. 29)

"Como la escena se repite durante meses, al final no te queda más remedio que resignarte a la imagen. Cuando no te rindes, claro." (pág. 189)

Les persones ens acostumem a l'horror. És terrible, però és la manera de sobreviure. A la citació següent ho explica millor.

"El hombre procura ayudarse como sabe y puede. Además, en estos casos es importante también otra verdad: no siempre conviene que el hombre esté consciente del todo. En algunos casos es mucho mejor quedarse en un estado casi letárgico." (pàg. 198)

"Tal vez la limpieza ritual sea parecida, ya que el pecador la necesitaba de una manea instintiva. De ahí que también la necesidad para establecer un rígido orden exterior en el pueblo alemán no sea mas que una tendencia compensatoria de sus desviaciones interiores." (pàg. 200)

La por com a font d'ordre, dels crits, del sadisme, de la obediència. En parla molt de diverses maneres... Tot i que critica, cap al final del llibre, un col·lega per demanar l'extinció del poble alemany, ell no mostra una comprensió massa millor...

"Ana Frank dice que a pesar de todo no dejó de creer en la bondad de la esencia del hombre. Y estoy de acuerdo, pero la cuestión es cuándo la humanidad llegará a organizarse y quién la organizará de manera que pueda prevalecer la bondad y no la depravación y el sadismo." (pàg. 220)

Torna a aquesta idea a partir d'un llibre d'un excol·lega del camp que proposa acabar amb l'estirp del poble que ha estat  capaç de generar tot aquest mal i Pahor troba que no és la manera.

"El filósofo Russell afirma que a Nietzsche no se hubiera ocurrido que también su superhombre pudiera ser fruto del miedo, ya que quien no teme a sus vecinos, no siente ninguna necesidad de destruirlos." (pàg. 239)

A la pàgina 240 parla de la decepció de l'home de postguerra que no es deu tant al fet que no s'hagi destruït el poble alemany, sinó al fet que "hay gente que, a causa de planes estratégicos permite que perduren las antiguas aberraciones, porque se utiliza a la gente contagiada para construir una nueva sociedad europea, (...)" 

És tan actual: la transició, les crítiques que es fan a la UE i l'Otan....

Boris Pahor (2010). Necrópolis (trad. Bárbara Pregelj. Pròleg de Caludio Magris). Barcelona: Anagrama.

Fortuna

"Com que no s'havia desprès mai d'aquell personatge, ja de més gran va arribar a dubtar de si no havia estat realment sempre així o de si, amb el pas dels anys, l'ànima se li havia anat emmotllant a aquella màscara." (pàg. 41)

"Llavors va saber que aquella forma solemne d'alegria, tan pura perquè no tenia contingut, tan fiable perquè no depenia de ningú més, era l'estat al qual aspiraria sempre a partir de llavors." (pàg.50)

"L'interessaven sobretot els autors vius, si bé, al principi, es negava a trobar-se amb ells, perquè sabia que etre l'obra i la persona hi havia una distància que només podia ser decebedora." (pàg.79)

"Una esquella ressonava pel cel esquitxat de ramats de núvols petits i compactes, mentre els ocells, invisibles, continuaven sent incapaços d'alliberar-se del captiver de les seves dues o quatre notes.· (pàg. 117)

"Hi ha persones que en algunes situacions amaguen les seves veritables emocions sota l'exageraió i la hipèrbole, i no s'adonen que la seva caricatura fora mida revela la mesura exacta del sentiment que volien amagar." (pàg. 143). 

"Soc finanacer en una ciutat governada per financers. El meu pae va ser financeren una ciutat governada per industrials. El seu pare va ser financer en una ciutat governada per comerciants. El seu pare va ser financer en una ciutat governada per una societat molt unida, indoent i beata ,com la majoria de les aristocràcies provincianes. Aquestes quatre ciutats són una mateixa: Nova York." (pàg. 157)

"Tothom jugava a les finances amb diners de fireta. Fins i tot les dones van enrar al mercat! [...] Les dones només representaven l'1,5 per cent dels diletants que jugaven a la borsa al començament de la dècada. Al final s'acostaven al 40 per cent. Hi podia haver un indicador mes clar del desastre que vindria? (pàg. 207-208)

Aquest "toc femení" explicaria el trànsit fàcil i ràpid de la il·lusió a la histèria en els inversors la tardor de 1929.

"Només havia vist exemples austers i senyorials d'art-déco a les pel·lícules: els estereotips dels despatxos dels magnats de la indústria, de les finances i de la premsa, que sovint eren descrits com uns dèspotes sense escrúpols. Línies paral·leles que s'empaitaven mútuament en trajectòries anguloses, des dels mobles cromats fins als marcs de les finestres i a fora a la ciutat, continuant a les façanes dels edificis dels voltants i més enllà, seguit ens carrers que s'entrereuaven fins a l'horitzó." (pàg. 255-256)

"I s'adreçava a mi. Era la primera vegada que llegia una cosa que existia en un espai vague entre el món intel·lectual i l'emocional. Des d'aquell moment he identificat aquell territori ambigu com el terreny exclusiu de la literatura." (pàg. 279)

"Preguntant-me quina olor feien de debò els diners --en comptes de l'olor del munt de mans que els havien tocat al llarg dels anys--, vaig ficar el nas dins del sobre. Feien la mateixa olor que el pare. Però per sota de la tinta també em va arribar una flaire com de bosc. Un deix de terra molla i d'herbes que no coneixia. Com si els bitllets fossin fruit de la natura." (pàg. 293)

La frase "feien la mateixa olor que el pare" s'explica perquè el pare és impressor, dels d'abans que no ha volgut passar de la linotípia; dels que veuen el món a l'inrevés, com els revolucionaris (el pare és anarquista): els tipistes llegeixen les paraules amb les lletres capgirades abans d'imprimir i els revolucionaris veuen el món com hauria de ser en mirar-lo com és ara. És una imatge que l'Ida farà servir unes quantes vegades.

"Tarda

Campanes de l'església. Re fa# mi la. Seguit de resposta retrògrada: la mi fa# re." (pàg. 412)

I la lectura i interpretació de la música (fins i tot aquesta senzilla; a la pàgina 117 ja havia parlat de les esquelles) segueix i s'embolica i creix. Les notes les sent en les reaccions que li provoquen. Ho aplicarà a les matemàtiques...

"Tarda

No hi ha res més íntim que el dolor. Només afecta una persona.

Però qui?

A qui es refereix la frase 'em fa mal'? A la persona que infligeix el mal o a qui el pateix?

I 'fa mal' vol dir fer-ne o patir-ne?" (pàg. 418)

SUMARI

OBLIGACIONS

Harold Vanner

11

LA MEVA VIDA

Andrew Bevel

149

MEMÒRIES, RECORDS

Ida Partenza

219

FUTURS

Mildred Bevel

409

He copiat el sumari com apareix a la pàgina nou del llibre, perquè és interessant començar a llegir-lo sabent què hi trobaràs: quatre voltes a la mateixa història (no especifico gaire més per no espatllar la lectura a ningú). No és una idea nova a la literatura (sense pensar-hi gaire recordo que ja ho fa Sándor Márai a La dona justa), però aquí es toquen molts temes, de maneres diferents, amb èmfasis diferents, i tot plegat en un context històric molt interessant que és el marc perfecte per al tema que es mou al fons de tots els relats: diners, fortuna.

Hernan Díaz (2023). Fortuna (trad. Josefina Caball). Barcelona: Edicions del Perisocpi.

El somrís del mariner inconegut

Quina feinada de traducció. No em sé imaginar el color de l'italià original, però mirant com ha quedat el català, devia ser un festival!

Moltes vegades m'he perdut i ja molt al començament de la lectura vaig decidir que era millor deixar-me portar per la música de les frases, pel color de les descripcions, que no pas consultar el diccionari sense fre. M'ha interessat moltíssim el "com", més que no pas el "què".

No sé si he entès l'estructura del llibre, sembla que explica, des de Sicília, el moment del triomf de Garibaldi a Itàlia, però tot farcit amb històries més personals al voltant del retrat del mariner inconegut. Personatges, fets, revoltes, càstigs, la dèria pels cargols... Un totum revolutum explicat amb un vocabulari i una sintaxi que t'embolcalla i no et deixa parar.

M'han sorprès les enumeracions sense comes que et fan llegir a una velocitat inusual. Mireu aquest paràgraf que reuneix diverses de les coses que volia explicar:

"Succeí, Interdonato, que vaig romandre encara en aquell poble una setmana llarga per manca de bèsties i carruatges i sobretot a causa de l'ordenança imposada pel delegat a tothom, tret dels de la Guàrdia, d'estar  tancat i barrat a casa, de no entrar ni sortir fora i dins del pobre reduït a terra maleïda, quarantena, setge o diüturn toc de queda. De jorn hi hagueren aleshores a les estances ecos d'incursions galops campaneigs esclafits crides ordres reclams temporitzacions crits i trompeteigs, i tot això que de dia era real i desxifrable, de nit la nit ho feia confús terrífic angoixant..." (pàg. 170)

Molt divertit, pel concepte, el recull de les suposades transcripcions de poemes (grafits) a les parets de la presó. Són d'un nivell com si hi haguessin tancat només poetes. És en un dels apèndix.

 

Sorprenent.

 

 

Vincenzo Consolo (2006). El somrís del mariner inconegut (trad. Alexis Eudald Solà). Barcelona: Proa.

Trobareu un comentari erudit de l'obra en aquest article de l'Àlex Susanna per al diari Ara.

Un rodet de fil blau

"--¿Us he adonat tots plegats que últimament sembla que els ocells siguin més conversadors? Com si avui dia parlessin, més que no pas cantar. ¿Ho sentiu?

Tots van parar l'orella un moment.

--Potser és per la calor --va suggerir l'Abby.

--Em preocupa que hagin renunciat a la música i ara es dediquin a la prosa.

--Oh, no em puc creure que facin això --va dir l'Abby--. Probablement estan cansats i han decidit deixar el protagosnisme als grills." (pàg. 140)

"--Era una esplèndida tarda verd-i-groga, i bufava una brisa suau... ---va començar l'Abby. Sempre començava d'aquella manera, exactament les mateixes paraules cada vegada. Al porxo tots es van relaxar. Les cares es van suavitzar i les mans van quedar fluixes damunt la falda." (pàg. 145)

I ja no he rescatat cap altre fragment; i podria haver-ho fet! És una lectura molt reconfortant. Els personatges estan retratats amb molta claredat. De vegades, per la descripció; de vegades, per les converses, i de vegades, pel físic.

L'estructura és molt simple: la història de tres generacions d'una família, tot bastant lineal fins que torna enrere a mig llibre per explicar coses de la primera generació. Sense distraccions, et pots concentrar a entendre els conflictes i les relacions familiars i, evidentment, a gaudir de les descripcions.

Tot passa sense estridències, tots se'ns presenta com normal i amb tota normalitat, tot i que, després, t'adones que hi ha coses que no ho són tant...

Descripcions detallades, secrets, relacions complicades... La vida!

Anne Tyler (2015). Un rodet de fil blau (trad. Marc Rubió). Barcelona: L'altra editorial.