Idaho

"Si la música ha pogut viure amagada en els dits de la Sylvia durant setze anys..." (pàg. 143)

Una constant del llibre les sensacions són molt físiques, els colors, els records, els sons, els sentiments, viuen en el cos i ho expressa així.

"Més tard desitja haver baixat de la llitera i haver-se assegut al costat de la Jenny." (pàg. 147)

Penediments molt ben explicats. Ens permet de veure l'escena i pensar cap enrere què podria haver passat. Ho fa més vegades. Hi ha frases que demanen una estona llarga de lectura.

"I ara, l'única persona que sap la veritat de la seva desesperació porta l'odi tatuat a la mà." (pàg. 156)

Un camioner que agafa el protagonista quan fa autostop du tatuada una esvàstica a la mà. Potser és fixació de l'autora, potser no és una cosa tan estranya a l'amèrica profunda...

"A fora, els udols dels coiots escaven túnels a través del silenci gelat." (pàg. 160)

Com ja he dit, tot molt físic. Poser aquestes metàfores ja estan molt gastades, però en aquest text no molesten gens.

"Nervis. La paraula mateixa ja fa una certa olor."

La circumstància, l'olor de fer-se gran. Com explica la mare a la filla petita que sa germana gran ja no és una nena. La conversa, les reaccions, els pensaments de les protagonistes...

El capítol "1973" explica la mort del pare del protagonista i és molt cru. Oníric, però cru.

(pàg. 334-338). La protagonista compon música i el text la fa sonar.

En tot el text les explicacions són molt físiques, molt del cos. És com si el text ens exposés que hi ha dins del cap de qui pot anar a viure en un entorn tan isolat, bonic, però dur: idees i sentiments que (pel que explica) la manca de referents literaris dels protagonistes, fa que els refereixin a l'entorn.

Els temes són molt durs i les primeres pàgines demanen molta voluntat per passar-les. No pots evitar pensar que si tot ha de ser així, no compensa de seguir: maltractaments, silencis, acceptacions... Quan tot es va explicant (o gairebé tot), el llibre ja només fa mal per la duresa dels temes que tracta.

El capítol "2009" sembla despenjat, però explica un episodi de molt al començament del llibre i dona  (o no) un apunt un pèl inquietant a la personalitat d'una de les protagonistes.

L'estructura temporal és molt embolicada, però no et perds.

Feu-vos un arbre genealògic de la família protagonista perquè els noms són molt semblants i, de vegades, costa una mica seguir el fil si no tens clar qui parla.

Diria que cap a la pàgina 200 el corrector va plegar o el van canviar o es va cansar.

La casa de foc

"Com que tu no tens gaire vida, vols la des altres." (pàg. 267)

No he recollit més citacions del llibre perquè em recava perdre el ritme de lectura, perquè tot està molt ben travat i no crec que es pugui destacar res per sobre de res. Tot lliga perfectament.

La citació m'ha fet pensar en Modiano, en aquest furonejar en la vida dels altres sense opinar, sense jutjar, afrontant la informació com si no la puguessis assumir.

Si no m'erro, no sabem el nom del protagonista i, per reflex, sabem algunes coses de la seva vida, però el que omple les pàgines és la vida dels altres i no, com acostuma a passar, la vida dels altres passada pel filtre de les reaccions que em provoquen. Sembla admirar gairebé tothom amb qui tracta.

No puc jutjar sobre el llenguatge, sobre si és el de la zona (l'altre dia vaig llegir una lectora que deia que no el reconeixia i ella era de la zona).

El nivell sembla que tota l'estona es vulgui enlairar i llegeixes amb un ai al cor pensant que aquesta conversa es passarà de la ratlla, però no passa. Voltes i voltes, fruit del preguntar sense preguntar i del respondre sense dir, molt poble. ("Oi? Oi.")

Tot el mon en una vall, tots els problemes en una vall, totes les relacions en una vall i relatades per "un que no trobaria aigua al mar", que sembla caigut com Gurb.

Fa uns dies, a Twitter, vaig trobar un núvol de conceptes de la novel·la i trobo que n'és un bon resum, una mostra del que mirava de dir en aquestes ratlles.

Els anells de Saturn

"Curiosament, el nombre de pescadors es manté sempre més o menys igual. Per cada un que aixeca el campament se n'hi presenta un altre, de manera que la societat de de pescadors, ensopida de dia i vigilant de nit, no anvia ambel pas dels anys, si més no en aparença, i sota aquesta forma es remunta fins més enllà del que la memòria és capaç de retenir. Pel que es veu, no es dona gaire sovint que un pescador entri en contacte amb el seu veí, ja que, malgrat que tots tenen l'esguard fix en l'est [...], cadascun d'ells s'està tot sol a la platja i només es refia de si mateix [...]." (pàg. 60)

Una visió de la societat, de les relacions humanes.

Vegeu a la pàgina 81 (i voltants) com arriba als temes. Parla de Bioy, d'Uqbar i no sabem com hi arriba i com en surt.

Va en avió, veu un tractor i diu "Però enlloc no es veia ningú. Tant se val si se sobrevola Terranova com la miríada de llums que guspiregen entre Boston I filadèlfia el tombant de la nit, els deserts nacrats d'Aràbia, la regió del Ruhr o la zona e Frankfurt, sempre fa la impressió que no hi ha persones, només el que elles han creat els llocs on corren a amagar-se." (pàg. 102)

A la pàgina 135 explica la raó per la qual els belgues són com són. Una mica el motiu dels acudits de belgues que fan els francesos. Diu "fa l'efecte que les persobes que transiten pels carrers guarden dins seu l'obscur secret congolès.". És molt cru, però ho lliga de manera que et passa.

El tema dura fins a la pàgina 140 i passa de Bèlgica al Congo, parla de Napoleó i dels esclaus. Dels esclaus, salta als esclaus blancs, cosa que li permet parlar d'Irlanda.

"Els pares s'intercanviaven els fills perquè no suportaven assistir a l'agonia de les seves criatures." (pàg. 164)

"No pensava en res, i a cada pas que feia la buidor de dintre meu i del meu voltant es tornava més gran, i el silenci, més pregon." (pàg. 257)

Sebald passeja per Norfolk, en un paisatge, normalment, desert, immens. Les imatges en blanc i negre que il·lustren el llibre són tan grises i evocadores i buides i tristes i estranyes com els paisatges que travessa. Maresmes, ciutats vingudes a menys, restes de la guerra, paisatges dominats per l'home que han retornat a la salvatgia, però ja transformats, que no tornaran a ser com eren.

Sorprenent. Com passa d'un tema a l'altre. Com a l'Ulisses, imatges i situacions que li recorden altres imatges i situacions. Com a Danubi, paissatges evocats que descriu, històries de llocs i persones que hi vivien recordades. Com un passeig de l'Espinàs, però amb més ànsia d'erudició. Et passeja enrte la vivència personal i la història dels llocs i les persones amb una habilitat que sorprén. Fa pensar en les passejades amb l'amic erudit que troba relats en tot el que veu mesclant història, filosofia, anècdotes, ciència...

Una mica Modiano amb les coincidències que mouen la història i li permeten passar d'un episodi a l'altre. Coincidència, però narrada, registrada.

Pel to i tot plegat, m'ha fet pensar en un llibre oriental. En un avi turc (per posar una nacionalitat) explicant històries. Que les enllaça de manera que no saps mai què és real, què és evocat i què és somni. 

W. G. Sebald (2020). Els anells de Saturn (trad. Anna Soler Horta). Barcelona: Flâneur.

París era una festa

"Era un lloc tret d'un conte de Maupassant, amb una vista sobre el riu com d'un quadre de Sisley." (pàg. 38)

"Un cop allà, sempre et podies ficar al muesu, i llavors, si tenies la panxa buida que et feia rau-rau, els quadres es tornaven més nítids, més clars i bonics. Passant gana vaig començar a entendre millor Cézanne, i a veure realment com feia els paisatges." (pàg. 71

Miró explicava que no volia (o no podia, no ho recordo gaire bé) prendre drogues i quan volia estimular la imaginació esperava per pintar fins que li venien al·lucinacions per la gana.

El capitolet "Sobre l'escriptura en primera persona", tres pàgines, és una meravella que s'ha de rellegir.

"No em descuidaria d'escriure. Era el que havia nascut per fer, el que havia fet i el que tornaria a fer. El que la gent poguñes dir de les novel·les i dels contes i del que havia escrit jam'estava bé." (pàg. 278)

Recordo una frase molt similar a Rilke, a les Cartes a un jove poeta". 

No puc ser gaire objectiu en jutjar aquest llibre perquè la prosa de Hemingway m'al·lucina. Escriu com si li caiguessin le paraules de la ploma i, en aquesl llibre, sabem que no era així. Que tenia un mètode (i una facilitat, certament) i ens l'explica salpebrat amb anècdotes dels "bons anys de París", sobretot, els viscuts amb la seva primera dona.

Molta fet molta gràcia constatar que els escriptors es fan entre ells i no amb pintors o músics (que potser no és tan així). Per exemple, sabia de l'existència de Picasso (devien coincidir a París), però no el menciona més enllà d'un moment circumstancial.

Mirant el paràgraf final del llibre em pregunto si Hemingway tenia clar que s'havia de publicar o tot el llibre no és més que el conjunt de notes, de provatures, d'exercicis de ploma que feia diàriament l'autor (s'ha d'escriure sempre, trobar el paràgraf genial...). Que no dic que no tingui qualitat, He gaudit molt amb la lectura, però picosseja temes que no sempre tenen connexió. Bé, la relació amb F. Scott Fitzgerald és tota una altra cosa.

Per cert, sorprenentment, he trobat diversos problemes de traducció en el llibre. He anotat les frases que en català em sonaven malament i he buscat l'original. Evidentment, a la xarxa no hi ha l'edició restaurada i una de les frases pertany a un capitol que no he trobat enlloc:

It was an evilly run bar --> Un cafè amb mala idea [cafè de mala mort, amb un servei nefast]

with a falsely fragile depravity --> amb un aire de depravació d'una falsa fragilitat [amb un aire de depravació camuflat de falsa fragilitat]

--> Inclinat el cos cap a la velocitat

I thought the hell with it --> engegar-ho a rodar [deixar-ho córrer]

that could not have cost us very much more than four or five times what it would have cost us if we bought it ourselves --> que no devia costar gaire més que quatre o cinc cops el que ens hauria costat en qualsevol altre lloc [la frase original ja és prou estranya, però la solució adoptada grinyola molt]

Ernest Hemingway (2018). París era una festa (trad. Ferran Ràfols Gesa). Barcelona: Viena.

Stefan Zweig i els suïcidis d'Europa

"Un refugi durador en excés, esdevé desterrament, o exili interior." (pàg. 77)

A banda que crec que està mal puntuada, la frase podria ser, en un cert sentit, un resumen de Mendel.

L'explicació de com el narrador recupera la història de Mendel (pàgines 99 i 100) m'ha reordat la manera de fer de Modiano.

A la citació de les pàgines 102-103 (corresponen a la pàgina 248 d'El món d'ahir) es comenta el següent:

"Per sintetitzar-ho podríem dir que, en aquesta espècie d'autocrítica generacional, Zweig troba a faltar el que Walter Benjamin va anomenar 'Alarma d'incendis', que seria una de les funcions més importants de l'intel·lectual quan s'acosta un temps de catàstrofe. Algú que manté la serenitat i dona la veu d'alerta: cal tallar la metxa abans que l'espurna arribi a prendre la dinamita." (pàg. 103)

Això és precissament el que li retreu gairebé constantent Roth en la seva correspondència. I la citació és prou generosa amb Zweig.

Les pàgines de l'interrogatori de Mendel (109-110) semblen un catàleg dels defectes de la combinació censura - govern totalitari - funcionaris curts. Faria riure si no fos perquè sabem les conseqüencies que ha de tenir.

"Per descomptat, ni per als il·lustrats anglesos, o els francesos, ni per als escriptors alemanys la llibertat de premsa era qüestionable. Ni tan sols per als pamflets o els libels; sense aquesta llibertat de premsa es destruiria la llibertat mateixa que caracteritza els pobles civilitzats." (pàg. 111)

"Òbviament, tan sols es pot descriure Mendel en aquests termes de manera tangencial, perquè Zweig el situa més enllà d'aquestes premises; la seva rebel·lia no és declarada, res no sabem tampoc de la seva deseperació, la seva forma d'allunyament de la realitat cabia en la geograia de marbre d'una taula les vetes de la qual dibuixaven un delirant mapa d'Europa que les ulleres de Mendel no van saber interpretar." (pàg. 118)

No em direu que la frase no és poètica...

Un assaig, molt interessant. T'obre la porta a fer-te preguntes que no resol. Planteja un un munt de problemes en la lectura de Zweig que te'n suggereixen d'altres a partir de les lectures que hagis pogut fer i no jutja el personatge. Es nota el gust de l'autor per la cultura dels cafès, que ja ha tractat en altres  llibres, però no molesta perquè s'adiu molt bé amb el personatge i l'època que tracta.

No entenc perquè hi ha citacions sense traduir. Crec que no costava gaire fer-ho, amb la nota corresponent, sobretot si tenim en compte que el francès va desaparèixer de les escoles fa bastant de temps.

He trobat al faltar alguna explicació més contundent sobre les contradiccions en la trajectòria de Zweig, potser el propòsit del llibre és que les treguem nosaltres.

La correspondència Zweig-Roth, que no he vist citada (explicat, el capítol és anterior a l'edició de la correspondència), em sembla que hauria estat interessant per a interpretar la postura de Zweig com, més aviat, ingènua davant les amenaces de l'ascens del nacionalsocialisme. Potser, a la llum dels escrits anteriors, els que se citen en el llibre corresponents a la Gran Guerra, Zweig no veia cap amenaça, sinó una evolució natural de la situació. Això sí que ho ha aconseguit la lectura: he hagut de desterrar les opinions que m'havia format sobre Zweig.

La celebració de la recuperació amb Romain Rollan em sembla una mica sobreactuada; és a dir, no crec que Zweig estigués gaire convençut que aquesta relació havia tornat on era abans de les seves declaracions durant la Gran Guerra.

Hi ha alguna cosa d'edició/correcció que m'ha xocat (a banda de les citacions sense traduir):

• A la pàgina 73 apareix un "ficcionalitzada" que no sé si és un mot admès. Tampoc no sé com dir-ho si no és mitjançant una perífrasi.
• Les referències a la Primera guerra mundial es fan com "Guerra Gran" i sem sembla que sempre ho he llegit com Gran Guerra.
• A la pàgina 130 hi ha una "revelació histèrica" que no em sona bé, tot i que pot ser.
• A la pàgina 131 es diu que Zweig escriu la carta als "amics estrangers" com si fos el primer cop que s'hi refereix i és un tema que s'ha comentat abans.

Martí Mortende, Antoni (2020). Stefan Zweig i els suïcidis d'Europa. Mallorca: Lleonard Muntaner

Stoner

A la contraportada hi ha un text de Tom Hanks que diu: "Se trata simplemente de una novela sobre un tipo que va a la universidad y se convierte en un maestro. Pero es una de las cosas más fascinantes que jamás he encontrado".

Hi ha edicions amb la coberta més bonica, però crec que aquesta (és l'edició que he llegit) fa justícia al contingut.

L'arrencada em recordava el Retrat d'un artista adolescent, per la peronalitat inadaptada del protagonista. Stoner és malgirbat, va a la universitat, però els seus pares exploten una granja misèrrima sobre una terra molt ingrata, gris, polsegosa a Missouri. Hi arriba amb un vestit que li ha de durar qui sap quant (en un moment, se'l dibuixa "Pepito Vadecurt"), un abric rònec que li fa vergonya de fer-lo servir i sense diners per estudiar agricultura, però troba un professor no espcialment brillant ni estimat pels alumnes que el fa anar cap a la literatura. Fa carrera a la facultat i mor.

Tota la vida d'estudiant es ventila en deu pàgines! La resta explica la seva vida gris com a professor universitari.

Tot molt gris, tot molt sòrdid. Fins i tot l'episodi mitjanament feliç que ocupa una part de la segona meitat de la nove·la molesta per feliç. Sort que acaba tan tristament i abrupta i sense sobresalts com es podia esperar del to general de l'obra.

No he rescatat cap citació perquè excepte el final, no hi ha res que destaqui, però tot el llibre t'atrapa amb una força que no saps d'on surt. No és una obra perfecta (crec que hi ha algun problema de guió), no està perfectament traduïda (hi he vist alguna errada i això que no controlo gaire l'idioma), però atrapa.

El personatge no té cap mena de carisma, no destaca per res. No és dolent, no és bo, no és un intel·lectual, no és el professor de "El club dels poetes morts", no és un pare excel·lent (ni un mal pare), no es un marit exemplar (ni una mala parella)...

S'hi expliquen coses, s'expliquen bé. La lectura és àgil. Et queden escenes gravades i no saps ben bé per què. No ho sé.

Hi ha traducció catalana d'Albert Torrescasana a La Butxaca.

John Williams (2012). Stoner (trad. Antonio Díez Fernández). Tenerife: Baile del Sol

Milkman

"En aquell moment, a divuit anys, havent pujat en una societat en la qual es premia el gallet fàcilment i les normes bàsiques eren que si no et tractaven amb violènia física, si no et dirigien insults verbals clars ni et llançaven mirades provocadores,volia dir que no passava res, i per tant, ¿com podies sentir-te atacada per una cosa que no existia? A divuit anys no entenia ben bé en què consistia envair l'espai íntim d'un altre." (pàg. 15)

La mescla que trobarem al llarg del llibre. Pocs noms, la vida personal i la lluita armada. No s'ubica res enlloc, però tens la sensació de llegir dins d'un mapa de Dublin.

"A tot arreu on anaves i tot el que feies era u a declaració política, encara que no ho volguessis." (pàg. 39)

Crec que el clima en què es desenvoluparà l'acció ja queda ben retratat.

"Per tant, mentre jo m'estava clavada al sofà, amb la boca oberta, els ulls esbatanats, mossegant-mes les ungles i exclamant:..." (pàg. 58)

Una foto, un quadre. Simple, directe.

"En aquell temps valia més mirar de passar inadvertit que no pas admetre que els teus hàbits propis i personals havien caigut per sota del que la societat considerava normal, Si no ho feies, et posaven l'etiqueta d'inadaptat psicològic i t'apartaven com als altres marginats." (pàg. 82)

"La convenció era no admetre-ho, no acceptar el detall perquè aquests tipus de detall implicaria triar i triar implicariaresponsabilitzar-se." (pàg. 94)

"L'havien mort perquè el gos mostrava afecte, perquè no podien suportar agradar ningú, no podien sofrir la innocència, la franquesa, la sinceritat, ni una indefensió, un afecte i una puresa tan purs i tendres que calia eliminar el gos i les seves qualitats. No ho podien suportar. L'havien de matar. Probablement ells ho devien veure com un acte d'autodefensa." (pàg 117-118)

Tota aquesta reflexió és a partir de "La finestra indiscreta". Hi ha més exemples, però tot ho llegeix sota l'òptica del conflicte. Les relacions, les actuacions, les idees, les reaccions... S'accepta com a normal una situació d'allò mes estranya. Parla de les "persones luminoses" que contrasten amb la realitat i, per això, no els poden suportar.

"En el cas d'un home, això [ingresar en un hospital mental] volia dir que no havia complert els seus deures com a home, cosa que equivalia a no haver aconseguit, sobretot, salvar les aparences." (pàg. 121)

"I per això feien falta els gossos. Eren importants, un element d'equilibri, una barrera, un amortidor que ens protegia dels conflictes mortals instantanis, cara a cara, provocats per aquells sentiments d'odi als altres, d'odi a un mateix, el tipus de conflictes que esclaten en un no res entre individus, entre clans, entre nacions, entre sexes, i que fan un mal general irreversible." (pàg. 126)

Els gossos avisen de l'arribada de les tropes. En algun moment, els soldats sacrifiquen un munt de gossos.

"'Ho he guanyat en una rifa', explicaven, i mentre deien aquestes paraules s'arronsaven d'espatlles amb gestos exagerats per donar a entendre que, per desocmptat, ells no eren confidents i que ningú no havia de pensar que ho eren. Semblava que no s'adonessin, malgrat el munt de cadàvers de confidents que s'apilaven als carrerons de la zona, que no enganyaven ningú, i encara menys els renunciants." (pàg. 141)

La naturalitat amb què es viuen situacions al·lucinants, el control social, la violència..., tot resumit en aquest fragment.

"Ara, en sentir les paraules del lleter, em va preocupar que el mig xicot pogués córrer un perill molt més imminent." (pàg. 145)

Al lleter (el Milkman del títol) no li cal amenaçar; només ha de dir, mig dir, insinuar. Ningú no en sap res i tothom ho sap tot. No mana, però...

Entre les pàgines 161 i 163 hi ha la trobada de les "fans" al lavabo. Els consells, les converses són tan de l'època més rància del franquisme... El llibre retrata una societat que sembla ancorada en els anys quaranta/cinquanta que, des d'ara i aquí, ens sembla molt llunyana, però que no ho és tant a la realitat que mira de reflectir.

"Sí, va ser una sorpresa, ell em va sorprendre i jo em vaig sorprendre a mi mateixa de ser capaç de passar-li el farcell i després pujar a la camioneta sense preocupar-me de res, sabent que em podia fiar d'ell, que era honest i que faria el que havia dit que faria." (pàg. 186)

"Feien córrer que havia anat així, va dir, perquè aquesta era la mena de coses que s'inventava la gent, perquè aquí no podies morir i prou, no podies tenir una mort normal, per causes naturals, ni per accident, com ara caure per la finestra, sobretot tenint en compte el munt de morts violentes que hi havia al districte." (pàg. 187)

"Després, sota un cel negre com el carbó, vaig treure la clau i, per primera vegada des de feia segles, la vaig introduir al pany com si res, sense tremolar." (pàg. 211)

"Nosaltres érem l'enemic [per a la policia]; els terroristes, terroristes civils, gent que es relacionava amb els terroristes, o sinplement, individus sospitosos de ser terroristes si bé encara això no s'havia pogut demostrar." (pàg. 232)

" [...]¿I què passaria, amiga de tota la vida, si una persona de ment sana es trobés enmig d'un entorn sencer, d'una raça sencera, que hagués perdut el seny? Probablement, aquesta persona seria vista per la consciència col·lectiva com una persona boja, però ¿ho seria, de boja? 'Sí', va dir l'amiga..." (pàg. 255)

No us recorda un conte del Monzó? És el "què diran" portat a l'extrem. Pots ser mal vist perquè fas coses que serien normals en un altre lloc o ambient.

 "Els assassinats ordinaris eren inquietants, incomprensibles, just els assassinats que no passaven mai aquí." (pàg. 300-301)

El mateix argument que la citació de la pàgina 187.

"Com que l'amor que sentia per l'estimada era correspost i ell no podia suportar el caràcter vulnerable d'aquella relació recíproca de donar i rebre, va posar-hi fi abansde perdre-la,a bansque la hi arrabassés el destí o algú altre." (pàg. 343)

Hi ha tota una teoria sobre les relacions i els matrimonis que es pot resumir amb aquesta citació molt interessant. És, en resum, l'acceptació de la desgràcia inevitable que impregna tot en el llibre.

Anna Burns (2018). Milkman (trad. Josefinal Cavall). Edicions de 1984.