Tots els contes. Volum 1

La Laura Borràs presentava un dia Víctor Català com "la nostra Tarantino" i, tot i que pot semblar una boutade, és una definició prou encertada.

 

Aquest primer volum recull els contes de dues publicacions: Jubileu i Vida mólta. Els contes que va escriure entre 1948 i 1949. És interessant mirar el dia en què va acabar cada conte (dada que consta ala darrera pàgina de cadascun) per comprovar el ritme d'escriptura de l'autora; en general, prou intens.

 

 "Quan el serf demostrà que podia tant com el senyor, es convertí davant la llei igual a un altre ciutadà. La revolució femenina contra l'esclavatge, contra la supeditació, que anys ha furgava orbament, a tall de taup, pel subsòl de la consciència universal, acabava de pujar a flor, d'arribar sobtadament a la llum, mercès al cataclisme. 

[...] Tot lo que creixin, amb la gimnàstica del vol, les ales incipients i impacients de la dona, minvaran les de l'home, fins a tornar-se veritablement pariones les unes de les altres. Però, entretant... (pàg. 20)

"De peces pel drapaire en tinc més que un foc no cremaria." (pàg. 31)

Hi ha un munt d'expressions gràfiques com aquesta al llibre; quin gust! Potser és una cosa de l'Empordà, aquesta manera de fer. Mireu l'exemple següent (encara dura un altre paràgraf):

"Subjecte interessant, el doctor Carandell! Alt com un perxó, desguiguellat d'andamis, amb el front solcat per tres profundes arrugues travesseres i ambaquell fit de color de xocolata amb llet, agressivament plantat enmig de la templa dreta, si no era, precisament, bufó com un angelet de retaula, exhalava de si tals efluvis de simpatia que li captaven un amic en cada persona que liq ueia al davant. Tenia la pell del rostre d'un trencat monocrom, que semblava relacionat amb quelcom del fetge, però que ho desmentien les orelles, naturalment vermelles, tant a l'estiu com a l'hivern, mateix que se les hagues refregades o que hi sentís molt fred." (pàg. 49-50)

"Lo que hi ha, és que la mandra ha de vertebrar-se d'una manera o altra perquè es pugui aguantar bé i vostè no és organitzador;" (pàg. 31)

Lo que hi ha... per què no? i aquesta reflexió sobre la mandra...

Una altra definició; no em puc resistir. Només un trosset:

"Era alta, presenta, dreta, ben encoixinada de carns i amb un roste ple i sanitós, que, sense ésser bell, tenia l'atractiu de la jovenesa i la salut, amb un no sé què llaminerament temptador de préssec, envellutat i acolorit , a punt per ésser abastat i mossegat." (pàg. 72)

"Mes, la Cristineta tenia persistències suaument perforants de gota d'aigua, i en Salvador se l'estimava tant, que en tot plet que tinguessin, ella, al capdavall, sempre duia les de guanyar." (pàg. 91)

"--Les dones, senyor Anton, són una mena de bestiar que s'ha de menar molt acotat, si es vol que llauri dret.

--Les dones, Pelegrí, són com vòs i com jo, si fa no fa, i si nosaltres volem ésser respectats cal que les respectem an elles també, sobretot les casades, que són el millor adjutori del marit." (pàg 450)

"Els drames en què es debaten les pobres criatures humanes abunden més que les pedres del carrer i no es pot donar un pas que no s'ensopegui amb un o altre." (Pàg. 476)

 

Víctor Català (2018). Tots els contes. Volum1. Barcelona: Club editor.

Explica-m'ho tot

"Els que ens han precedit tenen necessàriamnt una influència sobre nosaltres." (pàg. 38)

Important. Hi ha gent que sembla que se n'oblidi, que no ho tingui en compte i n'hi ha que s'ho agafen per la banda tremenda com una cosa que no té remei ni es pot modificar de cap manera.

"Una menjadora de pecats [...].

Al món hi ha persones qu ees mengen els pecats dels altres, i això és el que la Janice va fer tota la vida, començant pel seu pare i la madrastra i després amb el proefssor aquell fastigós, que, si fos ara i fes el mateix, el denunciarien i el farien fora de la feina, i desprñes amb el boig de l'Olive amb quei es va embolicar després de deixar la universitat. No deixava de menjar-se els pecats dels altres." (pàg. 100-101)

Un concepte que tornarà a aparèixer al llarg del llibre. El defineix un dels pesonatges, una senyora gran i sol que explica històries. Fa gràcia que les conclusions més interessants de les històries les tregui algú com ella (Ii passarà més cops) sense estudis quan els protagonistes són dos intel·lectuals. També rserà ella, cap al final, la que ens expliqui què hem d'entendre del llibre...

Se m'ha fet una mica canssat la insistència en les obvietats i en la importància de parlar, d'explicar històries per combatre la soledat. El text ja ens ho mostra i, potser, cal confiar una mica més en els lectors.

M'ha semblat que hi ha algun problema d'edició: noms que es confonen i alguna explicació que no quadra massa amb l'entorn... 

Elizabeth Strout (2025). Explica-m'ho tot (trad. Núria Busquet Molins). Barcelona: Edicions de 1984.

Les coses

No tenia ca lectura pendent i mirant la prestatgeria he vist aquest Perec i patapam! He pensat "torna-hi" (m'havien vençut els intents anteriors) i quan estava més engrescat, seguint el fil de la narració, veient com una pel·lícula l'època retratada... falta un plec!

 

Que poc necessita l'autor per pintar les coses, per retratar personatges...

 

Una generació del carpe diem, potser amb mes ínfules del compte (a París les ínfules deu ser el normal), que es relacionen amb els altres i amb la feina d'una manera que ens sona molt llunyana i que se'ns presenta sense amabilitat ni crítica; tal qual.

 

Recorda tants narracions posteriors que penses que és un plagi fins que mires la data de publicació.

 

 

Georges Perec (1988). Les coses (trad. Pascale Bardoulaud i Ramon Lladó). Barcelona: La Magrana

Alimentar a la bestia

Un clàssic de la literatura de muntanya redactat amb la clara consciència de ser-ho. Se'ns presenta la vida de Mo Antoine de manera crua, amb un deix d'admiració per part de l'autor (que el coneixia) remarcant la personalitat controvertida de l'escalador. Molt interessant, i reveladora de la personalitat del personatge, és la narració de la primera a l'Ogre amb Bonnington i Doug Scott: tots sabem (els interessats en el tema) que Scott es va trencar els dos turmells a prop de l'aresta del cim en la baixada, que, poc després, Bonnington es va trencar diverses costelles i que van aconseguir baixar. El paper d'Antoine en aquesta aventura sempre havia quedat eclipsat pel protagonisme dels dos accidentats i aquí se'ns presenta la seva tasca silenciosa i dura i la manera com va saber esquivar el protagonisme que, sense cap mena de dubte, mereixia. Doncs així, tots els capítols del llibre: expedicions exitoses, expedicions sense cim... Expedicions amb amics. Una manera de veure la muntanya que ja és gairebé una relíquia.

 

Estil àgil i directe, periodístic, per explicar la vida i la manera de fer d'un escalador molt més importat del que la història ens ha transmès. Sort que el seu amic Al Alvarez va decidir publicar aquesta petita joia.

 

Al Alvarez (2025). Alimentar a la bestia. Barcelona: Libros del Asteroide.

 

Vinieron como golondrinas

Quina lectura tan magnífica. Et presenta els personatges, et deixa temps perquè te'ls imaginis i, en acabat, te'ls fa redibuixar amb noves dades.

 

Una família, el pal de paller de la qual és la mare. Els dos fills, els seus problemes i les problemes de relació entre ells (i amb els altres). En resum, una història familiar, un cop i les reaccions.

Sembla senzill i clar, oi? Doncs enteu-hi! 

 

 

William Maxwell (2006). Vinieron como golondrinas (trad. Gabriel Bustelo). Barcelona: Libros del asteroide.

El fino arte de crear mostruos

A la faixa, Rodrigo Fresan diu "va como una moto" i és del tot cert. Tot passa molt ràpid i les escenes i els personatges s'enllacen frenèticament. Apareix molts gent i l'autora ja procura que no ens costi de pair aquest allau de noms ens els presenta i re-presenta en una mena de ritornellos que, contràriament al que podríem pensar, contribueixen a mantenir el ritme de la narració. Fets gairebé inversemblants, reflexions gairebé inversemblants que s'encavalquen sense descans i que deuen la credibilitat a l'entorn geogràfic destacat noms començar la novel·la: "Morteros se inundaba con facilidad y sin causas". A partir d'aquí ja tot és creïble i et submergeixes en el mon particular de Silvana Vogt (o que Silvana Vogt ha creat per a nosaltres).

 

SilvanaVogt (2025). El fino arte de crear mostéruos. Barcelona: H&O editorial.

Torno del bosc amb les mans tenyides

Bé, en general. Jo no gosaria qualificar-lo com a novel·la, però si que es una cosa molt personal. Fa la impressió que ha agafat la llibreta de viatges que, pel que sembla, ha confeccionat al llarg dels anys, i n'ha triat alguns passatges per reunir-los en aquest volum. Per això (és l'explicació que m'ha semblat més coherent) el text fa impressió d'irregularitat. A banda, hi ha alguna frase difícil d'entendre, crec que li falta correcció i edició. Llàstima.

A la pàgina 37, 38 i 39 parla de la memòria i, tot i que no és el que explica, jo ho he llegit en clau d'Alzheimer (per la part que m'afecta) i he trobat que la descripció és molt bona. És una lectura de la memòria que trobo molt encertada.

"La pintura que fixa les nostres paraules està feta de la por d'un arbre." (pàg. 53)

Relacionar memòria, escriptura i por m'ha semblat genial. Ho desenvolupa al text, però la frase sola és molt bona.

"Els cossos càlids dels seus companys de viatge tenen, per a ells, la consistència freda de es roques allisades pel pas de l'aigua." (pàg. 54)

Ha comparat la vida a un riu i ens parla dels aprofitats. Trobo que la imatge es interessant. Quino ho deia de manera més prosaica: "No se puede amasar pan sin hacer harina a los demás".

Vaig entrar amb els dos peus al mig del cercle sense adonar-me'n i a l'instant més tard, com si m'hagués abatut un vaquermamb un llaç llençat hàbilment, ja jeia per terra." (pàg. 63)

Hi ha alguna altra frase inpossible com aquesta (poques, gràcies a Déu), però es nota que no ha passat un corrector pel text i fa ràbia.

"Viatjo perquè confio que la fricció amb el desconegut i el conflicte provocat pels punts de vista incompatibles em canviïn. La identitat és sempre una negociació. Som el que volem ser. Som fins on ens atrevim a ser. No n'hi ha prou amb veure, sentir, descobrir, conèixer. La llunyania ens ransforma només si estem disposats a aguantar el sotrac. No es pot viatjar d'una manera plàcida o fàcil.

El contacte amb la diferència ens roba totes les seguretats." (pàg. 105)

No estic d'acord amb totes les afirmacions, però algunes, com ara la darrera, són molt i molt encertades. Això, però més a sac, és EL tema d'Amin Maalouf.

"La seducció sembla permesa, aquí a les dones no els imposen una indumentària que amagui els cabells i les corbes, els canells i els turmells. Els ulls de les hostesses no estan atrapats en l'estreta espitllera de la por submisa. [...] Són nines de porcellana, totes iguals, innòcues per al sistema." (pàg. 150)

Parla d'una aerolínia d'un país musulmà. No cal comentar res, oi?

"Capficat en la seva cursa diària d'obstacles, el noi es distreu escoltant la lectura de les sures en rus. La lletania de les aleies ressona ambn la solemnitat d'un ritus ortodox" (pàg. 154)

Ho desenvolupa, però el contrast és fort.

"El pare pega la mare, la mare pega el nen, el nen pega el gosset, el gosset persegueix el gat i el gat el ratolí i el ratolí s'amaga en un forat per pensar quines malifetes empescar-se per tornar a engegar la cadana. La condici´ño subalterna ens roba la dignitat, ens tornem durs de cor, incapaços de veure la bellesa, dereconenèixer-nos en el mirall dels altres. Quan ens sentim fràgils, som cecs per a qualsevol bondat." (pàg. 164)

Això és una gran explicació de la violència a la socitat. Llàstima que el corrector no hagi passat per aquí.

"Sarajevo és el lloc de la meva derrota definitiva, l'esvoranc que no puc travessar. Hi va néixer la meva mare el 1948 sense haver conegut el seu pare perquè 'se l'havia endut la guerra'. Ella es va fer adulta amb aquella frase fins que un dia, de cop, va comprendre l'engany. L'havien estat alimentant amb silencis i vaig heretar d'ella aquesta mudesa espantosa. Hi ha preguntes que no puc ni formular, la ment s'hi nega i el cos se'm rebel·la amb un espasme de fàstic." (pàg. 165)

"La llengua ni ñes un cavall dòcil ni tampoc una força ensalvatgida que no acabem de dominar del tot. " (pàg. 170-171)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Simona Skrabec (2019). Torno del bosc amb les mans tenyides. Barelona: L'Avenç.