El jueu errant ha arribat

"Però quan algú flirteja amb Déu a través de difícils caràcters d'impremta no pensa en criatures beneites." (pàg. 16)

Els jueus llegint la Torà, els moviments,,, Diries que els transporten, com si els droguessin.

"Quan has pogut sortir del pou, no has de tallar les cordes que en salvaran d'altres." (pag. 30)

"No se'n poden anar, solament parlen ídix i vostè sap que la llengua és l'autèntica frontera!" (pàg. 84)

"Un jueu, per a un europeu oriental, és l'encarnació del paràsit." (pàg. 92)

"'Seràs construïda', diu el seu (Tel Aviv) blasó.

D'ençà del dia de la primera pedra, l'àrab ha respost: 'Seràs destruïda.'" (pàg. 172)

Ja des de l'inici de l'arribada dels jueus a Palestina. La "conllevancia" inicial es justifica per la situació d'inferioritat total dels jueus acabats d'arribar. Quan comencen a prosperar, tot s'accelera.

 

El capítol 23 és tan actual que fa mal.

"Per arribar a la planta baixa de la segona barraca, has de passar per la teulada de la primera. De la teulada de la segona, passes a la planta de la tercera. I anar fent així. On són els carrers? Ben mirat, on són?" (pàg. 193-194)

Aquest gueto tan miserable també fou assaltat brutalment. No és només enveja o què sé jo; sembla odi visceral i així ens ho descriu.

 

"La senyora X... és a l'hospital de Jerusalem. Li han matat el marit als peus i després li han degollat el fill als braços. 'Tu, tu continuaràs viva...' li repetien aquests homes del segle vint." (pàg. 195)

"del segle vint" Quina mestria: calen molt poques paraules per definir algú...

"Té una ànima bella que li visita tothora la dolça cara." (pàg. 209)

Aquesta frase ja compensaria llegir el llibre.

 

"A Palestina el seu orgull (dels jueus) s'ha satisfet. Han conquerit el dret de ser un cràpula o un geni sense deixar, per això, de ser jueu." (pàg. 214)

Aquest fragment ve després d'unes "anècdotes" que, com a català, em sonaven molt: els èxits d'un jueu polonès eren els èxits d'un polonès; els seus fracassos, eren d'un jueu.

 

"A Rússia, els jueus esperen ser degollats. El dia que els sòviets cedeixin terreny, les Creus Roges podran preparar les ambulàncies. La canilla ària farà anar els ullals." (pàg. 218)

Aquesta frase és com el resum del resum que està fent de la situació dels jueus en el moment de publicar els articles. Hitler encara devia estar fent la mili i els nazis alemanys encara no eren res. El panorama que ens ha pintat desmunta una mica la sorpresa que sembla que ens vol transmetre Zweig.

Tenia la imatge de l'elit jueva de l'Europa del tombat del segle xx que apareix a les obres de Zweig i Roth i el retrat que ens presenta Londres és del tot diferent. Després de recórrer la misèria dels jueus de l'Europa oriental, arriba a Palestina. fa molta gràcia com ho explica. Agafar un transport (no he entès si era un taxi o una tartana) que aixeca una polseguera immensa fins que arriba a prop de Tel Aviv; la carretera està asfaltada. Tot ho explica així, amb poques paraules, jugant amb els sobreentesos. Interessant com a lector...

 

Els capítols finals, són terrorífics, sobretot pel paral·lelisme amb l'actualitat.

Albert Londres (2025). El jueu errant ha arribat (trad. Susanna Fosch). Barcelona: Afers.

Kaddish pel fill no nascut

He tornat a llegir aquesta meravella i no entenc com es que no hi ha la fitxa de la lectura anterior al blog. No és el primer cop que em passa. Crec que he perdut diverses fitxes (no en tinc cap del Kerstéz, per exemple). En fi.

No recordava res del contingut d'aquesta novel·la/assaig/diari... artefacte; només el ritme que em va sorprendre, i ho ha tornat a fer!

"i la cara del doctor Obláth va recobrar el posat de filòsof professional, d'intel·lectual hongarès d'intel·ligència mitjana, de perspectives mitjanes, de mitjana edat, d'altura mitjana, d'ingressos mitjans, d'opinions mitjanes, i els plecs del seu somriure cínic i feliç li van fer desaparèixer els ulls ametllats." (pàg. 18)

Aquesta conversa amb el doctor Obláth és l'origen del llibre. 

 "constato que en secret les dones boniques em continuen agradant amb una mena d'atracció impertorbable, inesgotable, i fins i tot diria que natural, que, tanmateix, encara que em sembli fàcilment comprensible, no deixa de ser essencialment misteriosa, perquè existeix gairebé amb independència de la meva voluntat, i per això és indignant, i en tot cas no es pot gestionar amb la facilitat amb què gestiono, per exemple, l'amor que sento pels plàtans," (pàg. 33)

 

"quan un criminal boig no acaba en un manicomi o a la presó, sinó a la cancelleria o a qualsevol altre lloc de comandament, de seguida comenceu a cercar allò que té d'interessant, d'original, d'extraordinari, i fins i tot, encara que no goseu dir-ho en veu alta, i ho feu en secret, per tal de no sentir-vos petits com nans," pàg. 49)

I sí, parla de Hitler.

"[...] les frases que necessitem tard o d'hora troben el camí cap a nosaltres," (pàg. 96

 

"Però la por, estimada, li vaig dir, funciona amb nosaltres amb moltes variables i un cop ha cristal·litzat com a ordre mundial, molt sovint no és més que una simple superstició." (pàg. 126-127)

 

"enfonsar-m'hi

Déu meu

deixa que m'enfonsi

pels segles dels segles,

Amén" (pàg. 147)

I així s'acaba el llibre. De vegades no entenia els suïcidis o les depressions dels supervivents dels camps de concentració. Crec que aquesta oració/súplica final resumeix molt bé com es deuen sentir. El llibre és el pròleg d'aquesta frase.

 

Aquest cop, com que ja sabia què em trobaria, m'he entretingut a comptar els punts i apart del llibre: pàgines 10, 13, 21, 21, 26,40, 111. Kerstéz ja ens avisa que té incontinència verbal i tot són records que s'enllacen, es criden i s'encavalquen per justificar la resposta que dona al doctor Obláth.

 

Imre Kerstéz (2004). Kaddish pel fill no nascut (trad. Eloi Castelló). Barcelona: Quaderns Crema.

Els caps bescanviats

Sorprenent. Una mica com Els ulls del germà etern d'Stefan Sweig. Devia ser una moda de l'època (no ho he investigat), però igual de sorprenent. El domini de la retòrica oriental, els noms (de persones i llocs), la filosofia subjacent... Sorprenent.

 

"I faig servir la paraula 'escoltívol' perquè deriva del fet d'escoltar i tan sols el silenci ens invita de debò a escoltar. És el silenci el que ens permet agusar l'oïda, sentir tot allò que el silenci murmura en els seus somnis i que, a nosaltres, també ens arriba com en un somni." (pàg. 18)

 

I ara, els dos amics protagonistes d'aquesta història, tot i estar d'acord, discuteixen com si fossin sofistes grecs.

 

"¡Perquè així com la bellesa i l'esperit conflueixen en la passió, la vida i la mort conflueixen en l'amor." (pàg. 42)

 

La frase, bé. La reacció de l'interlocutor, impagable.

 

"El que queda aquí més clarament demostrat és la importància determinant de la testa, als ulls de la gent, de cara a identificar una persona humana. Si un dia veieu passar per la porta un germà vostre, un fill o un veí amb el cap que sempre li heu conegut damunt les espatlles, encara que la resta de la seva aparença no sigui ben bé la normal, ¡no se us acudirà pas dubtar, ni un moment, que aquest individu podria no ser el germà, el fill o el veí en qüestió." (pàg. 130)

 

Aquest fragment és el moll de l'ós de la narració (remireu-ne el títol).

 

 

Thomas Mann (1989). Els caps bescanviats (trad. Margarida Sugranyes). Barcelona: Edhasa.

Caligula & Le malentendu

He rellegit això i m'ha tornat a sorprendre. Quina ploma més esmolada!

Una reflexió sobre el poder i els límits de la voluntat de qui l'ostenta.

Cherea: "Un empereur artiste, cela n'est pas convenable. Nous en avons eu un ou deux, bien entendu. Il y a des brevis galeuses partout. Mais les autres ont eu le bon goût de rester des fonctionnaires." (pàg. 21)

Un emperador artista no ens convé. Certament, n'hem tingut un o dos, sempre hi ha cabres boges, però els altres han tingut el bon gust de ser funcionaris.

Helicon: "Tu sais bien que je ne pense jamais. Je suis bien trop intelligent pour ça." (pàg. 25)

Ja saps que no penso mai; soc massa intel·ligent.

Caligula: "Tu n'en sais rien. C'est parce qu'on ne les tient jamais jusqu'au bout que rien n'est obtenu. Mais il suffit peut-être de rester logique jusqu'à la fin." (pàg. 26)

No en tens ni idea. És perquè no els sostenim [els nostres desitjos] fins al final que no els assolim. Però segurament, n'hi ha prou a ser lògic fins al final.

Caligula: "Gouverner, c'est voler, tout le monde sait ça. Mais il y a la manière. Pour moi, je volerais franchement." (pàg. 34)

Governar és robar, tothom ho sap. La diferència rau en la manera de fer-ho: jo ho faré obertament.

Cherea: "Sans doute, ce n'est pas la première fois que, chez nous, un homme dispose d'un pouvoir sans limites, mais c'est la prière fois que qu'il s'en sert sans limites, jusqu'à nier l'homme et le monde." (pàg. 51)

No és el primer cop que, a casa nostra, un home té un poder sense límits, però és la primera vegada que algú l'utilitza ilimitadament, fins a negar l'home i el món.

Scipion: "Je puis nier une chose sans me croire obligé de la salir o de retirer aux autres les droit d'y croire." (pàg. 93)

Puc negar una cosa sense sentir-me obligat a embrutar-la o a prohibir als altres de creure-hi.

Cherea: "Non, Scipion, il t'a désespéré. Et désespérér une jeune âme est un crime qui passe touts ceux qu'il a commis jusqu'ici. Je te jure que cela suffirait pour que je le tue avec emportement." (pàg. 119)

No, Escipió. T'ha desesperat i desesperar una ànima jove és el pitjor crim que ha comés fins ara. I et juro que amb això n'hi ha prou perquè el mati amb ràbia.

De Le malentendu només he recollit una citació:

La mère: "C'est la punition, Martha, et je supose qu'il est une heure où tous les meurtriers sont comme moi, vidés par l'intérieur, stériles, sans avenir possible. C'est pour cela qu'on les supprime, ils ne sont bons à rien" (pàg. 227)

És el càstig, Marta, i suposo que hi ha un moment en que tots els assassins queden buits per dintre, estèrils, sense futur; com jo. Deu ser per això que se'ls elimina: no són bons per a res.

Le malentendu. Només engegar, ja veus com acabarà i tot el que facin o diguin els personatges no ho canviarà. Potser és això el que ens vol explicar (i ho fa molt i molt bé). La crueltat no volguda, les temences de la dona del protagonista, les converses entre el protagonista i les hostaleres... Tot ho veus des de l'òptica del final que veus a venir. Brutal!

Albert Camus (1958). Caligula suivi de Le malentendu. Paris: Folio

L'estepa

"soc el criat de mon germà, mon germà ho és dels clients que venen, els clients ho són del Varlàmov, i si jo tingués deu milions, el Vrkàmov seria criat meu. [...] perquè nohi ha cap gran senyor ni ca pmilionari que, per una monedeta de més a més no estigui disposat a besar-li la mà a un jueu ronyós. (pàg. 62)

Qui parla esdefineix om un jueu ronyós que si tingués diners...

"Així que es pon el sol i que la fosca embolcalla la terra, lrd sngoixes del dia s'obliden [...] carrisquejos, xiulets i esgarraps, baixos, tenors i sopranos de l'estepa, tot es barreja en una remor monòtona, incessant, bona per lliurar-se als records i pensar coses tristes (pàg. 73-74)

Aqusata és una de les descripcions de l'estepa. No sabia quina triar i m'he decantat per aqusta perquè ho fa des dels sons. M'ha semblat interessant.

"--¿A estudiar? Caram... A veure, doncs, que la Verge t'ajudi... Sí. Dos caps pensen més que un. Nostre Senyor a unli dona un seny,a un altre n'hi dona dos, i de vegades fins i tot tres [...]. Amb un seny venim al món, l'altre ens el guanyem aprenent, i el tercer ens ve si fem bona vida." (pàg. 83)

Els tres senys...

"A qui contempla les fondàries del cel sense apartar-ne els ulls durant molta estona, els pensaments i l'ànima se li amaren de solitud." (pàg. 118)

"Tots havien entès que era un home enamorat i feliç, feliç fins a la tristesa [...]. En veure aquell home feliç, els altres es van ensopir i també van voler ser feliços. S'havien quedat tots ruminat. (pàg. 138)

"Feliç fins a la tristessa" i la demostracio de felicitat que provoca "ensopiment als altres"... Ensopiment perqupè tots rumien co es pot ser tan feliç. Els contrastos presentats són molt interessants,

"--Iegori --va dir, fluix--. Au, pega'm.

[...]

Sense esperar que el Iegóruixka li pegués o li digués res, va tornar a terra d'un salt i va dir:

--Estic avorrit de tot!

[...]

És aquesta vida nostra, perduda, remaleïda..." (pàg. 14)

Qui diu això és un carreter violent que ja ha fet enutjar un company abans de fotre's amb en Iegóruixka (que s'hi ha rebotat deixant veure una qualitat del caràcter que no li coneixíem fins unes planes abans). Aquest estic "avorrit de tot" ho va repetint de camí al seu lloc amb veu plorosa (diu el text) mentre demana perdó al company ofès. L'estepa immensa, plana, igual, polsosa, ennervant... que recorren a peu, al costat dels carros, sense parar...

Anton Txékhov (2025). L'estepa (trad. Arnau Barios). Barcelona: Cal Carré 

Pàl·lid cavall, pàl·lid genet

L'antiga condició mortal

"La Maria i la Miranda, de dotze i vuit anys, sabien que eren petites, però tenien la impressió d'haver viscut molts anys. No havien viscut només els que tenien, sinó que els semblava que els seus records començaven molts anys abans de néixer, en les vides dels adults del seu voltant, gent gran de més de quaranta anys, la majoria, que tenien la mania de repetir que ells tambñe havien estat joves. Es feia difícil de creure. (pàg. 14)

"En primer lloc, una bellesa havia de ser alta; i fos quin fos el color dels ulls, el cabell havia de ser fosc, com més fosc millor; i la pell pàl·lida i suau. L'agilitat i la lleugeresa de moviments eren requisits importants. Una bellesa havia de ser molt bona ballant, excel·lent muntant a cavall, amb una manera de fer serena i una alegria amable temperada en tot moment  per la dignitat. Havia de tenir unes mans i unes dents boniques, no cal dir-ho i, per damunt de tot això, una misteriosa àura que atragués i captivés el cor. Tot plegat era tan emocionant com descoratgador." (pàg. 19)

"Ja feia molt de temps que havien après a distingir entre la vida, que era real i seriosa, i no pas un camí cap a la tomba; la poesia, que era plena de grans veritats però no era real; i les històries de ficció o el material de lectura prohibit, on tot passava com enlloc més, amb la sublim irellevància de les coses inversemblants, de manera que no calia amoïnar-se gens, perqupè no contenien ni un gram de veritat." (pàg.49)

"L'humor semblava passatger, però l'amargor era un estat d'ànim permanent." (pàg. 72-73)

"Però, què era bo i què era dolent? Odio l'amor, va pensar, com si això fos la resposta; odio estimar i ser estimada, ho odio. I els seus agitats i confusos pensaments van rebre un xoc reconforant gràcies a aquest sobtat esfonsament d'una  bella i dolorosa estructura d'imatges distorsionades i d'idees falses." (pàg. 91 i 92)

En aquesta primera novel·la es nota el pas del temps i he mirat de recollir citacions que ho exemplifiquin. La mirada de les protagonistes va progressant: entre la descripció de bellesa i el raonament final de la Miranda (que ja és casada i fa temps que viu fora de casa) hi ha un món.

M'ha impressionat el text de la primera citació: l'acumulació de la memòria, la incorporació del que se'ns explica, la confusió entre el que és record propi i el recollit... I la distinció entre vida, poesia i ficció (tres categories!) ja m'ha semblat sublim.

El vi del migdia

"El senyor Thompson era un home ferreny, colrat pel sol, de cabells gruixuts i negres i unes patilles d'una setmana. Era orgullós i cridaner i posava el cap tan dret que tota la cara li quedava en línia amb la nou del coll, i le spatilles semblaven prolongar-se galta avall fins a desaparèixer dins una mata del pèl negre que apuntava entre els botons descordats de la camisa. [...] El senyor Thompson va veure un home de pit estret amb uns ulls blaus tan pàl·lids que gairev

bé eren blancs. ELs ulls, sota les celles blanques, el miraven i no el miraven des d'aquella cara llarga i xuclada. El senyor Thompson, fixant-se en la llargada del llavi superior, va pensar que devia ser un altre d'aquells irlandesos." (pà. 95-96)

Només he recollit les dues definicions inicials de la novel·la, no explico res de l'argument perquè fa gust descobrir-lo mentre llegeixes. Tot el text té un regust del Faulkner de Mentre em moria: pols, sordidesa, calor, feina que no s'acaba mai...

Pàl·lid cavall, pàl·lid genet

"'No diguis mai gent quan vulguis dir persones', li havia explicat el vell Gibbons a la Miranda, 'i no diguis mai pràcticament, digues sempore gairebé, i per l'amor de Déu, mentre jo sigui aquí, no se t'acudeixi mai fer servir doncs en el sentit de ja que, sota cap concepte. Ara ja estàs ensenyada, ja te'n pots anar'." (pàg. 178-179)

"[...]la Miranda mirava al seu voltant amb els ulls hostils i furtius del foraster aqui no agrada el país on es troba, que no entén la llengua que s'hi parla i que no té cap desig d'aprendre-la, que no té la intenció de quedar-s'hi a viure, però que està desaemparat i no pot anar-se'n quan ell voldria." (pàg. 241)

No sé si és la millor descripció de la grip (suposo que com a malaltia), però no he vist mai tan ben explicada la febre; sembla que ets al cinema veient les imatges distorsionar-se, canviant de color de manera inversemblant i succeint-se a ritme canviant... Impressionant.

Tres novel·les curtes: L'antiga condició mortal, El vi del migdia i Pàl·lid cavall, pàl·lid genet.

Les dues primeres miren el tombant del segle XIX i la tercera se situa al 1918. Pel que fa a l'argument, copio aqui la contra del llibre:

L'antiga condició mortal relata el pas a l'edat adulta de la Miranda i la seva germana, sota l'ombra mítica d'una tieta que va morir massa jove i massa lliure. En El vi del migdia l'aparició d’un foraster misteriós porta el benestar i la desgràcia a una granja de Texas. A Pàl·lid cavall, pàl·lid genet, que dona nom al recull, ens retrobem amb la Miranda —alter ego de l'autora al llarg de la seva carrera—. Segons Joyce Carol Oates, «és l'obra de ficció més famosa i reeixida sobre l'epidèmia de grip de 1918, brillant i captivadora».

Katherine Anne Porter (2025). Pàl·lid cavall, pàl·lid genet (trad. Albert Pla i Nualart i Núria Guilayn Llinàs). Barcelona: La SegonaPerifèria 

Nits de pesta

 

Una fantasia, aquesta novel·la. La història de la independència d'una illa que no exiteix amb uns protagonistes que no existeixen i tot profusament documentat amb llibres d'història, testimonis i cartes. Un narrador, que no és l'autor de la novel·la, que parla elogiosament d'Orham Pamuk. Cap al final l'"autora" se'ns presenta. Una cosa dinsde l'altra amb salts d'escala constants: Europa, l'imperi otomà, l'illa, cada un dels protagonistes i les seves relacions i els seus sentiments. Detalls ínfims al costat de narracions de grans fets. Tot molt versemblant i molt fals.

Política internacional del tombant del segle XX, desaparició de l'imperi otomà que no va saber llegir els signes dels temps i va quedar ancorat en un passat esplendorós (una mica com l'escut d'Espanya de Carles III; el que hi ha a la biblioteca de Catalunya).

No he pogut desfer-me de la tentació de llegir molts passatges en clau de l'actualitat catalana i trobo que m'ha anat bé per seguir la lectura.

Un geni, el Pamuk!

"Aquesta era una informació que el petit Kâmil ja sabia perquè des de petit havia sentit les campanes de les esglésies, però que no sabia que sabia --i potser per això en aquell moment va experimentar un neguit que podríem considerar 'metafísic'--." (pàg. 172)

Una teoria del coneixement, Coses que tenim a dins i, en un moment, es recuperen. Una imatge, una paraula... No sabem per què, de cop i volta s'activa un coneixemnt que teníem adormit al fons del cervell.

"Alguns historiadors de Minguer, analitzant la rapidesa en què es van produir els esdeveniments, subscriuen la idea que si el vell carreter no s'hagués desplomat i hagués patit tals convulsions potser la història de Minguer hauria avançat d'una altra manera." (pàg. 423)

Aquesta visió de la història tant d'antes... "Si els turcs no haguessin perdut a Lepant...". Una visió molt arrelada entre els amateurs del segle passat.

"Sense la determinació, la inspiració i el valor del comandant Kâmil, avui dia la nació mingueresa encara seia esclava d'altres nacions --solia dir el ministre d'Intel·ligència-- I, qui sap, pot ser la nació mingueresa primer oblidaria la seva llengua i després perdria la seva identitat, desapareixeria del mapa... 

[...] En aquestes escoles es reescriuria la història de l'illa; i per simplificar-la, es recorreria a tota mena de llegendes, des d'Homer fins a l'amor del comandant Kâmil i la Zeynep, recopilades en un llibre anomenat Anahatf ('La lletra mare'), que s'utilitzaria per a ensenyar als nens la seva llengua. (pàg. 743)

Perdre la llengua, perdre la identitat. Deixar-se diluir en una entitat més gran. Maneres de destruir una nació. I la segona part de la citació: si la història no és clara o no és prou heròica, sempre hi ha llegendes per complementar-la...

"Però els vaig explicar honestament que la majoria dels diaris i les novel·les es publicaven en grec o turc. Era probable que persones com la senyora inspectora de cabells tenyits de groc es volguessin convèncer que l'educació en minguerès era més pròspera que la realitat que veien a les aules, i que els informes que redactava per a la gent de més amunt fossin exagerats." (pàg. 820)

Mols fragments del llibre m'han fet pensar en l'avui de Catalunya, però aquest és especialment feridor: "la immersió lingüística va com  un tro" i després la realitat és la que és. Però també passa el mateix a Espanya, pensem en "la transició exemplar" i el paper del rei... En fi...

Orhan Pamuk (2022). Nits de pesta (trad. Xavier Gaillard). Barcelona: Animallibres.