dimarts, 15 de novembre de 2022

1969

No és un llibre per, com faig habitualment, col·locar aquí un recull de citacions per poder tastar l'estil de l'autor o les frases que m'han tocat més. Només reproduiré un parell de fragments; l'un perquè m'ha recordat la infància, aquelles col·leccions de lletres separades amb punts que trobaves impresses en els papers oficials (per demanar una beca, per exemple) i l'altre perquè podria estar acabat d'escriure i també sonaria igualment fals. Vegem-los:

"Muy agradecido por la atención que me pueda dispensar, le saluda atentamente, quedando suyo affmo. s.s.q.e.s.m." (pàg. 269)

Jo crec que és "suyo afectuosísimo seguro servidor que estrecha su mano". La "e" es canviava per una "b" si la cosa es dirigia a un clergue (besa). Sempre m'ha fet gràcia que estigués tot tan previst, tan fixat i que aquestes mostres de respecte tan impostades convisquessin amb tractes més de carrer, més llatins com el que es recull en una petició que un (sembla ser, pel context) excompany de classe dirigeix al nou governador civil de Barcelona que acaba amb "un abrazo, cacho macho". Crec que és el reflex exacte de la societat d'aquell moment.

"El Gobierno piensa practicar una política de información diáfana, con el fin de que la opinión pública pueda juzgar su gestión y manifestar sus puntos de vista." (pàg. 449)

No calen gaires comentaris... 

Una constatació de per riure: els agents de les forces d'ordre públic d'abans feien anar un voabulari (de vegades de manera errònia) que els d'ara serien incapaços no d'entendre, sinó de memoritzar.

Ara, més seriosament, quan vaig començar a sentir coses sobre aquesta obra vaig arrufar el nas pensant "un Aleksiévitx", però no. L'Eduard Márquez ha fet una passa més, o un camí diferent amb, si fa no fa, la mateixa base. Esclar que l'una és periodista i l'latre, novel·lista i aixó, potser, ho explica tot. A 1969,  tot el que hi apareix ha estat triat amb una intenció narrativa i ordenat per confegir un relat cronològicament ordenat d'un any que l'autor considera clau en la història de Catalunya i, tot i que no es diu clarament, també d'Espanya.

Col·locar al mateix nivell entrevistes transcrites, documents oficials, cartes entre administracions,  informes policials, etc., tots ells (o la gran majoria) anonimitzats, serveix a l'autor per allunyar-se de la narració i no caure en lògiques fílies i fòbies que haguessin desvirtuat el relat. Potser també una mica per compensar la "deshumanització" amb que les forces de l'ordre públic tracten els "separatistes", "obrers revolucionaris" i altres persones "no afectes al règim".

Una cosa que em fa pensar és la traducció al castellà. No sé com marquen quines parts son traduïdes i quines no. Segurament es perdran l'oralitat dels testimonis en català

Un parell de reflexions polítiques al fil del text: moltes de les coses que es plantegen els testimonis que aporta el llibre les tornem a tenir ara a l'aparador, com si ningú s'hi haguès parar a recollir el testimoni de tota la feina que es va fer en la clandestinitat. I el retrat de la gent de dretes, del règim (o mes a la dreta) que no tots parlen castellà, també n'hi ha de catalans. Això no ho hauríem d'oblidar ni ens hauria d'escandalitzar: hi ha catalans molt de dretes, com arreu. Ho dic perquè de vegades sembla que hi ha gent que no s'ho creu o que ho acaba de descobrir i se n'escandalitza.

La mà ordenadora de l'autor, que es deixa veure tan clarament en les obres anteriors, aquí dexapareix, però no del tot; una prova d'això és, per exemple, és l'aparició dels informes d'"ambient" redactats per la policia i que apareixen amb un ritme molt clar al llarg de l'obra.

No hi ha capítols, no hi ha temes (que sí trobem a les obres d'Aleksiévitx) i això obliga a llegir a un ritme molt picat que fa que et sigui difícil deixar el llibre. D'altra banda, com a lector et sents ben tractat, la lectura et fa sentir llest: "aquest que ens explica això és el de la denúnicia d'abans" i, si no tens una edat que et permeti reconèixer els fets, t'obliga a buscar informació per saber de què parla en cada moment: la curiositat que ens mou a tots que intenta endevinar els noms que se'ns oculten...

Moltes pàgines, un fet insòlit en l'obra de Márquez, però fàcils de llegir. Mai no et cau el llibre de les mans.

Pel que fa a la pretensió de repetir experiment fins arribar al final de la transició (que nos dimos entre todos)... Ho veig una mica magre. Per part de l'autor, no sé si es veurà en cor de repetir esquema i manera de fer en un munt de llibres (potser s'avorrirà de fer el mateix durant deu o dotze llibres) i per part de la recepció, no sé si serem capaços de tenir l'atenció necessària per llegir tants volums d'intrahistòria seguits. El temps ens ho dirà.

Eduard Márquez (2022). 1969. Barcelona: L'altra editorial.

dilluns, 17 d’octubre de 2022

La nit de la iguana

La nit de la iguana és el títol d'una novel·la curta de Tennessee Williams que ell mateix va adaptar al teatre de diverses maneres fins que l'any 1961 es va estrenar a Broadway en la seva configuració actual de tres actes.

Pel que fa a l'argument, crec que es millor descobrir-lo mentre llegim el llibret, tot i que els que tenim una edat segur que no podrem treure'ns del cap les interpretacions d'Ava Gardner, Richard Burton i Deborah Kerr en la magnífica pel·lícula de John Huston (1964). La lectura de Huston és... seva.

He llegit l'obra d'una tirada i en el viatge de tornada a casa, n'he rellegit alguns fragments. No podia parar. Quina personatges tan ben dibuixats, quins diàlegs tan rics... Tot el que passa, tot el que es descriu al text està al servei dels personatges, de la seva caracterització. Res no hi és sobrer; tot funciona com un mecanisme de rellotgeria.

Un exemple. El reverend Shannon apareix, gairebé tota l'estona com un alcohòlic (en plena lluita per deixar de ser-ho) que no és capaç de dominar els seus instints marcats per una educació repressiva fins que en el fragment següent (una acotació) apareix amb un posat més luminós:
"S'està comportant amb l'ancià amb una tendresa ferotge, gairebé escarnint-lo; cosa que fem quan el patetisme de la gent vella, anciana, moribunda, arriba a ferir els nostres propis nervis destrossats i la nostra sensibilitat fins al punt que aquesta demanda exterior ultrapassa les nostres reserves emocionals bàsiques." (pàg. 103)

I aquest tret de caràcter s'acaba de definir en aquest diàleg:
"Hannah: Sisplau, no li digui avi.
Maxine: El Shannon bé que li diu avi.
Hannah, agafant la copa: Quan ho diu ell, no sona despectiu, però quan ho diu vostè, sí. El meu avi és un gentleman, en l'autèntic sentit de la paraula. És un home gentil!" (pàg. 112 i 113)

Sense voltes. Una acotació destaca el caràcter del Shannon amagat sota anys d'alcohol i repressió i un diàleg ho remarca. I quan parlem de repressió no podem oblidar que és reverend d'alguna confessió protestant que tracta amb un Déu castigador omnipotent que no perdona; el Déu de l'antic testament i que la seva infància l'ha marcada una mare de religiositat rigorosa. L'incident que el va fer "deixar" l'església, ens indica que vol veure la relació amb Déu d'una altra manera. Llegiu com ho veu la Hannah. Han lligat el Shannon en una hamaca perquè no faci bestieses i ella li prepara una tisana:

"Hanna: A qui no li agradaria sofrir i expiar els propis pecats i els del món sencer, si això es pogués fer en una hamaca, amb cordes en lloc de claus, en un turó mil vegades més encantador que el Gòlgota, la Muntanya de la Calavera, senyor Shannon? La manera que té de retorçar-se i gemegar en aquesta hamaca resulta gairebé voluptuosa... sense claus, sense sang, sense mort. No li sembla que és una forma de crucifixió relativament còmoda, gairebé voluptuosa, per sofrir la culpa del món, senyor Shannon?" (pàg. 147).

Les relacions entre els personatges també es definexen a partir dels diàlegs i, de vegades, a partir de les acotacions que marquen espais. Són totes prou complexes com per resumir-les aquí, però és molt interessant el triangle Shannon-Maxine-Hannah. S'atreuen i es repel·leixen per raons d'allò més variat.

Un detall. A la pàgina 109 la Hanna "(Treu un paquet de cigarretes de la butxaca, després de'l torna a guardar immediatament, sense agafar-ne cap.)" i a la pàgina 117 hi ha una rèplica de Shannon:
"Si em foten fora? Docs tornar a l'Església, o tirar-me a l'oceà i començar a nedar fins ala Xina. (Hanna es treu de la butxaca un paquet de cigarretes arrugat. Descobreix que només n'hi queden dues, i decideix guardar-se-les per més tard. Es torna a guradar el paquet a la butxaca.) Que em donaria una cigarreta, senyoreta Jelkes? (Ella li ofereix el paquet. Ell l'agafa, l'arruga encara més i el llença per sobre de la barana de la terrassa.) No ho fumi més, això, les fan amb el tabac que treuen de les burilles que els captaires recullen [...]."
I a partir d'aquest detall, el Shannon la defineix. Una definició que ens acaba de dibuixar el personatge de la Hanna que, segurament, tots tenim mig embastada a partir de les acotacions sobre vestuari, moviments i relacions amb els altres.

La família d'alemanys nazis sempre en banyador, lloant el Führer, disposats a riure-se'n dels altres des de la seva superioritat són el punt còmic que ens permet descansar una mica en l'ambien enrarit que emmarca l'obra. Una mica com els vigilants de Molt soroll per no res. Podrien no ser-hi? Suprimim-los i provem de definir els personatges principals: ens faltarà el contrapunt per definir-los a la contra.

La iguana. Sí, sí que apareix en el text. Un parell de cops. Com a anèdota i com a metèfora de tot plegat. Crec que és millor trobar-ho per un mateix.

El final tan obert és impressionant:
L'avi ha mort just després de culminar la seva obra i la Hannah, per tant, s'ha quedat sola amb el dilema de quedar-se a l'hotel o marxar, però sense guia.
El Shannon segueix jugant amb la beguda i baixa a la platja amb la Maxine. Sembla que hi ha optat, però no és del tot clar. Les converses anteriors no semblen anar per aquest camí.
La Maxine vol tenir el Shannon (el d'abans), vol tenir-lo a l'hotel, però també vol deixar-ho tot.


Tenessee Williams (2020). La nit de la iguana (trad. Carlota Subirós). Barcelona: Arola editors.




divendres, 7 d’octubre de 2022

Steiner o las cosas que hacíamos en Checoslovaquia

Ja havia llegit algun altre llibre sobre la vida en l'Europa soviètica i recordo tenir la mateixa sensació que m'ha deixat aquest. L'autor explica les coses amb una ironia fina que et fa veure la part còmica de la situació, però que no et deixa riure obertament perquè penses, crec que amb raó, que el que explica era així; que la vida de la gent anava per una banda i el partit, per una altra. No sé si m'explico... Hi ha un passatge del llibre que explica que en una fàbrica, la locomotora que havia d'arrossegar els vagons de material (tant primeres matèries de l'estació a la fàbrica, com productes manufacturats de la fàbrica a l'estació) era massa petita i poc potent i no podia arrossegar, per exemple, el carbó. Els empleats ho solucionaven fent que la locomotora que havia portat el carbó empenyés els vagons amb prou força per a arribar a la fàbrica on la locomotora petita els esperava i els feia frenar abans d'entrar al recinte. Una solució força artesanal, arriscada i perillosa. En un context de fantasia, faria petar de riure, però quan ho llegeixes aquí, tot et fa pensar que la cosa era així i només pots llegir-ho amb un somriure. A continuació el final d'aquest passatge. Per cert, un dels delegats és qui ha denegat totes les peticions per canviar la locomotora (cosa que té conseqüències en la narració):

"Tras el primer impacto [un accident; una locomotora que rebenta unes portes a tocar del local on celebren un congrés del partit] la mayoría de los delegados se quedó inmóvil. Con el segundo, algo más atenuado, algunos se lanzaron al suelo. Los que habían sido entrenados para estos supuestos se cubrieron la coronilla con las manos y los que habían sido relamente bien entrenados echaron mano de sus revólveres," (pàg. 108)

Això volia dir. No se sap si és la mirada irònica de l'autor o simplement constatar que la realitat passava per sobre de qualsevol previsió soviètica.

També comparat amb altres lectures paral·leles, he vist el mateix estil com naïf, volgudament naïf, suposo. A Steiner... també he vist que redacta com si escribís les memòries des de la vellesa; repeteix començament de capítols per a afegir-hi detalls o per a recuperar moments que complementa o ajuden a explicar coses noves. Com si escrivis en espiral.

M'ha fet gràcia la precisió amb què presenta les diferents maneres de manifestar-se l'amor i l'enamorament:

Els capítols "Lucie" i "En picado" parlen de com se l'estima l'avia i com s'enamora ell.

A "Los brazos" ens explica un enamorament per costum: "No fue unestruendo de traviesas ni un alboroto de campanadas. Fue una leve armonía en mitad del silencio solo roto por la ilusión del sutil temblor de unas campanillas." (pàg. 197). Les travesses i les campanes fan referència als altres dos capítols que expliquen els altres dos enamoraments. Això era el que volia dir en parlar "d'espiral".

A "El sueño de mi madre" explica un amor a primera vista, dels que esclaten en "alboroto de campanas" i sembla que no puguin acabar-se mai.

Bé, i també hi ha la cosa històrica de la invasió de Txecoslovàquia a la Revolució del vellut que emmarca tota la narració amb excursions als anys d'abans de les guerres per poder explicar episodis que necessita perquè entenem el que ens explica.


Martin Fahrner (2022). Steiner o las cosas que hacíamos en Checoslovaquia (trad. E.Gutiérrez Casado). Barcelona: Sajalín.

dimecres, 5 d’octubre de 2022

Els irredempts

La sensació d'ofec, d'estar enfonsat i no saber sortir-se'n s'aconsegueix des de la primera pàgina, la primera línia. Ara, les metàfores que utilitza són molt estranyes, semblen descosits del text que et fan aturar, però al final he acabat per pensar que només busquen reforçar la sensació d'ofec iuxtaposant paraules, la música de les quals sí que hi ajuda. Crec que és un problema meu i he vist més esforç per l'efectisme que desenvolupament de la idea del llibre (que, torno a dir que segurament és personal) l'he trobada molt feble. No crec que el llibre suporti capítols més llargs ni més pàgines. I els tres temes que tracta, fora del dessassossec que mostren, que expliquen i encomanen..., no semblen tenir cap més nexe.

"Sembla que havia arribat a la trama des del trauma." (pàg. 37)

"La seva veu era la seva veu, però amb alguna cosa incurable, blava, densa." (pàg. 52)

"El solar és un vel. Una disfàgia. Als nens se'ls trenquen les ungles. Alguns mengen sorra, i no és només per l'anèmia. Hi ha brots de sarna en alguns caps sota els barrets de llana." (pàg. 67)
Això representa que és un informe que, si som fidels al fil del text, presenta el claustre a inspecció... El ritme, l'efecte de la imatge per sobre de qualsevol cosa.

"El pare ens observava i, amb una mirada crua i rotacional, ens llançava mil cadires al cap." (pàg. 110)


Cristina Garcia de Molina (2022). Els irredempts. Barcelona: LaBreu Edicions

dimecres, 21 de setembre de 2022

Gegants de gel

"Els diaris d'Ernst Jünger del període 1939-1948 porten el títol de Strahlugen ('Radiacions'). [...] Ningú no és impermeable a aquesta màquina de pennetrar éssers humans que és la vida." (pàg. 32)
Hi ha un munt de referències cultes d'aquestes al llarg del llibre. No són farciment, les utilitza. Del concepte radiacions en treu molt de suc.

"Els arbres bandera fan vida en la direcció del vent immisericorde. [...] Durant els escassos dies de calma el seu posat forçat els deixa en una situació incòmoda, com si una alteració en la perspectiva del món els haguera deixat ambel pas canviat. Així, sorprès enmig d'una evasió impossible, l'arbre bandera espera pacient la tornada del vent qie done sentit a l'angle oblicu amb què contempla la vida." (pàg. 33)

"[...] l'esdevenir de les seves tasques quotidianes no els permetia dedicar-se a l'exhuberància del pensar." (pàg. 52)
He recollit la frase perquè fa gràcia (una mica com de Calders), però està emmarcada en un episodi "adolescent-pantalla" que esgarrifa.

"[...] i per això es feia entre nosaltres un silenci feixuc, ple de calitja d'agost." (pàg. 226)

"En una d'aquells llistes [de morts durant la guerra] Ewa va veure escrit el nom de Janek Malczewski [el seu home]. Va tornar a mirar. Janek Malczewski. Va tornar a mirar. Però ja les llàgrimes no li deixaven veure res." (pàg. 258)

"En els viatge em trobava gent que feia països com qui fa el pa o el dinar. Hem fet Vietnam, deien agosarats i satisfets, plens d'una bufa inconscient que els cobria d'importància lèxica. Perquè se suposa que Vietnam no estava fet fins que arribaren ells, disposats a gaudir del paradís sense  cap vici etnocentrista, excepte aquell fer emprat de forma innocent i discreta." (pàg. 288)


Un "Decameró" o un "L'illa dels set crepuscles" més breu i concentrat. La pesta o malaltia terminal no hi és, però tenim el desassossec d'occident. I la mentida; no sabem quantes s'escolen en el text. I molta literatura i cinema i música i història que van apareixent com excursos del fil principal. I la història dels polonesos durant la Segona Guerra Mundial i un episodi esgarrifós d'adolescent i pantalles...

Una pregunta, la història del francès i la seva xicota?

Una lectura hipnòtica. Una escriptura hipnòtica. Moltes pauses. Un ritme calculadament pausat.

I els gegants de gel que no apareixen fins al final del text...


Joan Benesiu (2015). Gegants de gel. Barelona: Edicions del Periscopi.

dilluns, 19 de setembre de 2022

Junil a les terres dels bàrbars

m
m
m
m
"Tots els escriptors, quan pensa en ells, s'assemblen a l'Homer de marbre pintat de colors vius que ressalten la buidor de la mirada." (pàg. 32)
De colors vius... Per fi en una novel·la es reflecteix el dubte sobre la sobrietat dels romans: que ens hagin arribat totes les estàtues nues de color no vol dir que les fessin així. Una mica com les eglesies medievals).

"Un poble sense esclaus? És impossible, això no existeix! Si no hi ha esclaus, qui treballa? Els patricis? Els patricis fan el pa i renten la roba? I es netegen les latrines?" (pàg. 89) 

"[...] però si ensopeguem amb algun bàrbar que parla com nosaltres i també parla com ells,llavors fem que ens acompanyi... O si és un que només parla la seva llengua li ensenyem aparlar com nosaltres, que no és gens difícil si tothom ho fa, fins i tot l mainada i l'últim dels idiotes..." (pàg. 98)

La versió Joan-Lluis Lluís del poema de Moratín
Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
Arte diabólica es,
dijo, torciendo el mostacho,
que para hablar en gabacho
un fidalgo en Portugal
llega a viejo, y lo habla mal,
y aquí lo parla un muchacho.

"Junil pensa que potser hauria d'acostar-se a Verdapell i tranquil·litzar-la, però no li cau gaire bé; des del primer dia la troba aspra i tancada, com si no estigues mai satisfeta de ser allà on és. I a tu, com et troben, els altres, Junil?" (pàg. 129)

"Feia tres anys que era esclau del meu fill. I no us diré com em tractava.
Els grills han callat." (pàg. 144)
Quina manera d'acabar un capítol. És una conversa molt trista i el remat la realça.

"[...]però els dèus, tot sovint, pugnen en favor de qui guanya." (pàg. 245)
Vendrán los sarracenos 
y nos molerán a palos,
porque Dios ayuda a los malos
cuando son más que los buenos.

"No puc escoltar-lo sense saber si vol que l'escolti." (pàg. 173)
Només recullo aquesta frase per indicar el lloc on es parla de tradició oral i fixació escrita. És una reflexió interessant. Molt de l'estil d'allò que explicaven de les fotos i els pobles de l'Àfrica.

"Són catorze, i sent catorze ja ningú no s'estranya que aviat siguin disset." (pàg. 196)
La nova normalitat, les adaptacions que viuen els personatges tot al llarg de la caminada.

"Tots parlen la llengua de tots, i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix qun parlen a tots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua." (pàg. 208)
I segueix desenvolupant aquesta idea de koiné i de la funció principal de la llengua.

"--No, no, això no ho explicaré, perquè tinguin ganes de creure'm he d'explicar coses que no han vist mai, ni n'han sentit a parlar. M'he adonat que només m'escolten de debò si els porto cap al desconegut. El que els agrada és la foscor que  a poc a poc es va obrint, sabeu?" (pàg. 227)

"Aquestes carícies no regalades pesaran a la seva mà tot el dia." (pàg. 230)


Encara no hi ha projecte de fer-ne una pel·lícula?

Com qui no vol la cosa, l'autor fa aparèixer temes que, consegüentment amb els protagonistes triats, són defensats amb arguments molt planers, clars i contundents. Així, se'ns parla de la funció de la llengua, de les convencions en les relacions, de política, de religió... No es tant que els temes apareguin a les converses a la vora del foc dels protagonistes, que també, cosa que podria fer que tot semblés forçat, sinó que les actituds, les maneres de fer, els diàlegs... Pertot arreu, es despengen opinions sobre aquests temes que ens fan pensar.
També és destacable el paper del narrador. Hi ha moltes veus. Normalment, veiem les coses des dels ulls de la Junil (no sempre), però l'autor no s'amaga del seu paper de narrador omniscient i ens fa saber (aquesta menera d'interpel·lar el lector l'he trobada força interessant) que ens amaga informació perquè no ens cal (o no ens cal en aquell moment) o els motius pels quals ens diu allò en aquell moment. Fa la impressió que els tens al davant i et va explicant la història.
També parla amb els personatges (pàg. 129)... És una manera de narrar molt interessant.


Joan-Lluís Lluís (2021). Junil a les terres dels bàrbars. Barcelona: Club Editor.

dimarts, 13 de setembre de 2022

Le grand monde

"--Non, c'est ne pas pareil. Si tu expliques trois fois un truc à quelau'un et qu'il ne le comprend pas, c'est un imbecile. Mais si, à la fin, il est certain de l'avoir compris mieux que toi, alors, tu as affaire à un con." (pàg. 21)
--No, no és el mateix. Si expliques tres cops una cosa a algú i no ho comprèn, és un imbècil; però si en acabar està segur d'haver-ho comprès millor que tu, aleshores ets davant d'un carallot.


"Seuls des naïfs auraient vu une coincidence dans le fait que l'Hôtel Kassar accuellirait le même jour, à la même heure, le père au restaurant et la fille dans la suite nuptiale." (pàg. 112)
Només un ingenu hagués entès com a coincidència en el fet que l'hotel Kassar acollis el mateix dia i a la mateixa hora el pare al restaurant i la filla a la suite nupcial.


"Ça n'était às facile, cette vie sans réussite, sans argent, toujours aux crochets des parents, et pénible ce mariage avec une femme qu'il n'aimait pas, qui ne l'amait pas d'avantage, cette existence médiocre, sans avenir, sans plaisir ni sexe, sans jouissance, sans amour, sans reconaissance, en peine de tout, mais l'injustice serra la gorge de Jean au point qu'il ne put rien répondre." (pàg. 160)
No era fàcil. Una vida sense èxit, sense diners, sempre penjats dels pares; un matrimoni penós amb una dona que no estimava i que tampoc no l'estimava; una existència mediocre, sense futur, sense plaer ni sexe, sense gaudi, sense amor, sense reconeixement, amb por de tot... Però la injustícia li tancà la gola i no pogue respondre.


"Il avait le cou gonflé, comme ces volailles qui veuelnt impressioner un adversaire." (pàg. 342) [és el cap d'Etiènne mirant de respondre-li una pregunta complicada]
Tenia el coll inflat, com els pollastres quan volen impressionar un adversari.


"--Voui, dit le barman qui avait posé trois bouteilles de bière sur le comptoir et entamait déjà la sienne.
La commande du client incluait celle du serveur." (pàg. 551)
"Angèle en était a la moitié de sa bière, Hélène achevait la sienne, le barman entalait sa quatrième." (pàg. 552)
--Pozí, va dir el cambrer que havia posat tres ampolles de cervesa sobre el taulell i ja encetava la seva.
La comanda del client incloïa la beguda del cambrer.
Angèle havia begut la meitat de la seva cervesa, Hélène, n'acabava la seva i el cambrer ja n'encetava la quarta.


--Je suis enceinte, Jean. Nous allons avoir un enfant.
Le vissage de Jean se décomposa, il devint blanc comme de la craie.
--Mais..., articula-t-il.
Il avança alors la main, saisit vivement celle de Geneviève.
--C'est merveilleux, mon amour." (pàg. 579; final del llibre).
--Estic prenyada, Jean. Tincrem un fill.
A Jean se li descomposà la cara, es va posar pàlid com la crea.
--Però..., va comença a dir.
Aleshores, avançà la mà, agafà ambforça la de Geneviève.
--És meravellós, amor meu.

Aquest fragment s'ha de llegir en relació al que he posat de la pàgina 160 per copsar lamagnitud de la tragèdia.



Una família, els Pelletier, que sembla que es desfà, però no. Tres històries d'amor molt diferents. Grans retrats amb traços molt breus. Una història complicada amb implicacions imprevistes, morts inesperats, inexplicables, opi. Ambicions encreuades, girs inesperats... Tot en el marc del colonialisme de just acabar la Segona Guerra Mundial que ja comença a mostrar signes de mort.
Es veu tant una pel·lícula quan ho llegeixes que no sé perquè encara no l'han feta.

Pierre Lemaitre (2022). Le grand monde. París: Calmand-Levy.