b
Això per començar. És el segon paràgraf del llibre.
"Les últimes fulles de l'hivern tremolen. L'aigua dibuixa un moaré de silencis. La llum de sodi dels fanals omple el carrer d'ombres òrfenes." (pàg. 41)
Aquest paràgraf es repeteix diverses vegades al llarg de l'obra. És la referència al clima fosc que envolta l'esforç de recordar (i la violència que comporta recuperar els records d'un mort). Ja no sé si és el meu cap, però els records que es recuperen en l'obra sempre són luminosos. No em ve al cap cap escena de nit fosca i plujosa com les cinc de la novel·la.
"--Pero ¿no et preocupa no saber gairebé res de la teva infantesa?
--Suposo que em conformo amb el que hi ha... A més a més, no sé si vull prescindir de l'ajuda de l'oblit.
--¿Prescindir de l'ajut de l'oblit?
--Sí, no sé si val la pena recordar segons què. Ja m'està bé així.
--A mi no. Vull evitar com sigui l'esvaïment del meu passat." (pàg. 64)
Quines dues concecions tan diferents de la memòria. Ella, que vol "evitar l'esvaïment" del passat i arriba a enregistrar vídeo i àudio de les seves trobades amb la gent, que recull malaltissament tota mena de sensacions en llibretes i que guarda i classifica tota mena d'objectes i ell que "no sap si vol prescindir de l'ajuda de l'oblit".
--Un dia vaig trobar el meu pare cridant de por perquè no reconeixia el seu reflex al mirall.
La veu de la Sela Huber,a punt d'esquerdar-se, havia encongit el cor del Lars Belden.
--Vaig haver de treure tots els miralls de la casa. Costa fer-se'n el càrrec quan no s'ha passat. D'un dia per l'altre, encara que la malaltia comenci de manera aparentment inofensiva, la vida es capgira. I l'oblit s'estén com una plaga. Avui són les claus, demà les paraules o els llocs, l'altre caminar. Com un nen, però a l'intrevés. Per qacabar morint en posició fetal sense saber qui ets." (pàg. 65)
I ja està aquest greu fragment sobre l'Alzheimer que m'ha fet mès mal de llegir que tot el que n'havia llegit fins ara,,,
"Les argúcies per defensar-se, per justificar-se, poden mñes que la veritat. L'amaguem sota un tel impossible de trencar." (pàg. 94)
La morta havia demanat de manera sorprenent ajuda per refer els seus records i aquesta reflexió és el resultat de sentir els que la volien ajudar. Una descripció perfecta de la memòria com a construcció personal del passat a partir del present. No és tan simple com ho acabo de descriure, però és el primer pas per explicar-ho.
"Tant de bo pogués guardar en un lloc segur el teu esguard d'avui." (pàg. 103)
La petjada que deixa la mirada en les coses és una altra de les frases que es repeteix a la novel·la. La idea m'ha semblat brillant (de fet, tots notem quan algú ens està mirant fixament, fins i tot si el tenim al darrere) i la pretensió de voler conservar una mirada, una manera de mirar en un instant...
Estic fent una segona volta a les novel·les de l'Eduard Màrquez, perquè vaig perdre les notes de lectura i perquè en tenia un bon record i volia comprovar-ho. Doncs, comprovat! Molt millor del que recordava.
Cinc nits de febrer és una meravella de composició. Frases que es repeteixen per reforçar la sensació de situacionsn repetides. L'ambient fosc i plujós que convida a treballar la memòria, la presència persistent de la música (i quina música!) que ho envaeix tot, el tractament sense escarafalls d'una realitat sorprenent fent-la "menjable".
El treball sobre la memòria és impressionant. Les imatges recollides per la morta se superposen amb les recordades pel protagonista i la no coincidència ens fa, a ell i a nosaltres, repensar el que recordem.
Eduard Márquez (2000). Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns crema,
