Gegants de gel

"Els diaris d'Ernst Jünger del període 1939-1948 porten el títol de Strahlugen ('Radiacions'). [...] Ningú no és impermeable a aquesta màquina de pennetrar éssers humans que és la vida." (pàg. 32)

Hi ha un munt de referències cultes d'aquestes al llarg del llibre. No són farciment, les utilitza. Del concepte radiacions en treu molt de suc.

"Els arbres bandera fan vida en la direcció del vent immisericorde. [...] Durant els escassos dies de calma el seu posat forçat els deixa en una situació incòmoda, com si una alteració en la perspectiva del món els haguera deixat ambel pas canviat. Així, sorprès enmig d'una evasió impossible, l'arbre bandera espera pacient la tornada del vent qie done sentit a l'angle oblicu amb què contempla la vida." (pàg. 33)

"[...] l'esdevenir de les seves tasques quotidianes no els permetia dedicar-se a l'exhuberància del pensar." (pàg. 52)

He recollit la frase perquè fa gràcia (una mica com de Calders), però està emmarcada en un episodi "adolescent-pantalla" que esgarrifa.

"[...] i per això es feia entre nosaltres un silenci feixuc, ple de calitja d'agost." (pàg. 226)

"En una d'aquells llistes [de morts durant la guerra] Ewa va veure escrit el nom de Janek Malczewski [el seu home]. Va tornar a mirar. Janek Malczewski. Va tornar a mirar. Però ja les llàgrimes no li deixaven veure res." (pàg. 258)

"En els viatge em trobava gent que feia països com qui fa el pa o el dinar. Hem fet Vietnam, deien agosarats i satisfets, plens d'una bufa inconscient que els cobria d'importància lèxica. Perquè se suposa que Vietnam no estava fet fins que arribaren ells, disposats a gaudir del paradís sense  cap vici etnocentrista, excepte aquell fer emprat de forma innocent i discreta." (pàg. 288)

Un "Decameró" o un "L'illa dels set crepuscles" més breu i concentrat. La pesta o malaltia terminal no hi és, però tenim el desassossec d'occident. I la mentida; no sabem quantes s'escolen en el text. I molta literatura i cinema i música i història que van apareixent com excursos del fil principal. I la història dels polonesos durant la Segona Guerra Mundial i un episodi esgarrifós d'adolescent i pantalles...

Una pregunta, la història del francès i la seva xicota?

Una lectura hipnòtica. Una escriptura hipnòtica. Moltes pauses. Un ritme calculadament pausat.

I els gegants de gel que no apareixen fins al final del text...

Joan Benesiu (2015). Gegants de gel. Barelona: Edicions del Periscopi.

Junil a les terres dels bàrbars

m

m

m

m

"Tots els escriptors, quan pensa en ells, s'assemblen a l'Homer de marbre pintat de colors vius que ressalten la buidor de la mirada." (pàg. 32)

De colors vius... Per fi en una novel·la es reflecteix el dubte sobre la sobrietat dels romans: que ens hagin arribat totes les estàtues nues de color no vol dir que les fessin així. Una mica com les eglesies medievals).

"Un poble sense esclaus? És impossible, això no existeix! Si no hi ha esclaus, qui treballa? Els patricis? Els patricis fan el pa i renten la roba? I es netegen les latrines?" (pàg. 89) 

"[...] però si ensopeguem amb algun bàrbar que parla com nosaltres i també parla com ells,llavors fem que ens acompanyi... O si és un que només parla la seva llengua li ensenyem aparlar com nosaltres, que no és gens difícil si tothom ho fa, fins i tot l mainada i l'últim dels idiotes..." (pàg. 98)

La versió Joan-Lluis Lluís del poema de Moratín

Admiróse un portugués

de ver que en su tierna infancia

todos los niños en Francia

supiesen hablar francés.

Arte diabólica es,

dijo, torciendo el mostacho,

que para hablar en gabacho

un fidalgo en Portugal

llega a viejo, y lo habla mal,

y aquí lo parla un muchacho.

"Junil pensa que potser hauria d'acostar-se a Verdapell i tranquil·litzar-la, però no li cau gaire bé; des del primer dia la troba aspra i tancada, com si no estigues mai satisfeta de ser allà on és. I a tu, com et troben, els altres, Junil?" (pàg. 129)

"Feia tres anys que era esclau del meu fill. I no us diré com em tractava.

Els grills han callat." (pàg. 144)

Quina manera d'acabar un capítol. És una conversa molt trista i el remat la realça.

"[...]però els dèus, tot sovint, pugnen en favor de qui guanya." (pàg. 245)

Vendrán los sarracenos 

y nos molerán a palos,

porque Dios ayuda a los malos

cuando son más que los buenos.

"No puc escoltar-lo sense saber si vol que l'escolti." (pàg. 173)

Només recullo aquesta frase per indicar el lloc on es parla de tradició oral i fixació escrita. És una reflexió interessant. Molt de l'estil d'allò que explicaven de les fotos i els pobles de l'Àfrica.

"Són catorze, i sent catorze ja ningú no s'estranya que aviat siguin disset." (pàg. 196)

La nova normalitat, les adaptacions que viuen els personatges tot al llarg de la caminada.

"Tots parlen la llengua de tots, i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix qun parlen a tots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua." (pàg. 208)

I segueix desenvolupant aquesta idea de koiné i de la funció principal de la llengua.

"--No, no, això no ho explicaré, perquè tinguin ganes de creure'm he d'explicar coses que no han vist mai, ni n'han sentit a parlar. M'he adonat que només m'escolten de debò si els porto cap al desconegut. El que els agrada és la foscor que  a poc a poc es va obrint, sabeu?" (pàg. 227)

"Aquestes carícies no regalades pesaran a la seva mà tot el dia." (pàg. 230)

Encara no hi ha projecte de fer-ne una pel·lícula?

Com qui no vol la cosa, l'autor fa aparèixer temes que, consegüentment amb els protagonistes triats, són defensats amb arguments molt planers, clars i contundents. Així, se'ns parla de la funció de la llengua, de les convencions en les relacions, de política, de religió... No es tant que els temes apareguin a les converses a la vora del foc dels protagonistes, que també, cosa que podria fer que tot semblés forçat, sinó que les actituds, les maneres de fer, els diàlegs... Pertot arreu, es despengen opinions sobre aquests temes que ens fan pensar.

També és destacable el paper del narrador. Hi ha moltes veus. Normalment, veiem les coses des dels ulls de la Junil (no sempre), però l'autor no s'amaga del seu paper de narrador omniscient i ens fa saber (aquesta menera d'interpel·lar el lector l'he trobada força interessant) que ens amaga informació perquè no ens cal (o no ens cal en aquell moment) o els motius pels quals ens diu allò en aquell moment. Fa la impressió que els tens al davant i et va explicant la història.

També parla amb els personatges (pàg. 129)... És una manera de narrar molt interessant.

Joan-Lluís Lluís (2021). Junil a les terres dels bàrbars. Barcelona: Club Editor.

Le grand monde

"--Non, c'est ne pas pareil. Si tu expliques trois fois un truc à quelau'un et qu'il ne le comprend pas, c'est un imbecile. Mais si, à la fin, il est certain de l'avoir compris mieux que toi, alors, tu as affaire à un con." (pàg. 21)

--No, no és el mateix. Si expliques tres cops una cosa a algú i no ho comprèn, és un imbècil; però si en acabar està segur d'haver-ho comprès millor que tu, aleshores ets davant d'un carallot.

"Seuls des naïfs auraient vu une coincidence dans le fait que l'Hôtel Kassar accuellirait le même jour, à la même heure, le père au restaurant et la fille dans la suite nuptiale." (pàg. 112)

Només un ingenu hagués entès com a coincidència en el fet que l'hotel Kassar acollis el mateix dia i a la mateixa hora el pare al restaurant i la filla a la suite nupcial.

"Ça n'était às facile, cette vie sans réussite, sans argent, toujours aux crochets des parents, et pénible ce mariage avec une femme qu'il n'aimait pas, qui ne l'amait pas d'avantage, cette existence médiocre, sans avenir, sans plaisir ni sexe, sans jouissance, sans amour, sans reconaissance, en peine de tout, mais l'injustice serra la gorge de Jean au point qu'il ne put rien répondre." (pàg. 160)

No era fàcil. Una vida sense èxit, sense diners, sempre penjats dels pares; un matrimoni penós amb una dona que no estimava i que tampoc no l'estimava; una existència mediocre, sense futur, sense plaer ni sexe, sense gaudi, sense amor, sense reconeixement, amb por de tot... Però la injustícia li tancà la gola i no pogue respondre.

"Il avait le cou gonflé, comme ces volailles qui veuelnt impressioner un adversaire." (pàg. 342) [és el cap d'Etiènne mirant de respondre-li una pregunta complicada]

Tenia el coll inflat, com els pollastres quan volen impressionar un adversari.

"--Voui, dit le barman qui avait posé trois bouteilles de bière sur le comptoir et entamait déjà la sienne.

La commande du client incluait celle du serveur." (pàg. 551)

"Angèle en était a la moitié de sa bière, Hélène achevait la sienne, le barman entalait sa quatrième." (pàg. 552)

--Pozí, va dir el cambrer que havia posat tres ampolles de cervesa sobre el taulell i ja encetava la seva.

La comanda del client incloïa la beguda del cambrer.

Angèle havia begut la meitat de la seva cervesa, Hélène, n'acabava la seva i el cambrer ja n'encetava la quarta.

--Je suis enceinte, Jean. Nous allons avoir un enfant.

Le vissage de Jean se décomposa, il devint blanc comme de la craie.

--Mais..., articula-t-il.

Il avança alors la main, saisit vivement celle de Geneviève.

--C'est merveilleux, mon amour." (pàg. 579; final del llibre).

--Estic prenyada, Jean. Tincrem un fill.

A Jean se li descomposà la cara, es va posar pàlid com la crea.

--Però..., va comença a dir.

Aleshores, avançà la mà, agafà ambforça la de Geneviève.

--És meravellós, amor meu.

Aquest fragment s'ha de llegir en relació al que he posat de la pàgina 160 per copsar lamagnitud de la tragèdia.

Una família, els Pelletier, que sembla que es desfà, però no. Tres històries d'amor molt diferents. Grans retrats amb traços molt breus. Una història complicada amb implicacions imprevistes, morts inesperats, inexplicables, opi. Ambicions encreuades, girs inesperats... Tot en el marc del colonialisme de just acabar la Segona Guerra Mundial que ja comença a mostrar signes de mort.

Es veu tant una pel·lícula quan ho llegeixes que no sé perquè encara no l'han feta.

Pierre Lemaitre (2022). Le grand monde. París: Calmand-Levy.

Apeirògon

Abans de dir res del llibre, una nota sobre el títol. Un apeirògon és (definició de diccionari) un "polígon generalitzat amb una infinitat nombrable de costats. No diu gaire cosa aprofitable per al comú dels mortals ("infinitat nombrable" sembla un contrasentit), però en algun lloc del llibre (no vaig anotar la pàgina de la citació) diu que si el mires de lluny, un apeirògon sembla una circumferència, però si t'hi apropes, si ho amplies, es veuen les rectes com intersecten. Visió general, detalls; en aparença..., en concret...

"Quan era petit em pensava que ser palestí, musulmà, àrab, era un càstig de Déu. I traginava aquest càsig d'un cantó a l'altre com un pes feixuc penjat al coll. QUan ets petit sempre preguntes per què, però quan som adults ja no pensem a preguntar per què. Acceptem les coses. Ens destrossaven les cases. Acceptat. Ens feien passar pels controls como ramats de bestiar. Acceptat." (pàg. 280).

La reflexió segueix i enllaça amb es jueus i l'Holocaust i inclou una frase que ajuda a entendre moltes coses "Nosaltres, els palestins, ens vam convertir en les víctimes de les víctimes".

"Les bombes van explotar a la vora de la confluència dels carrers Ben Yehuda i Ben Hilel, també conegut com a carrer de Hillel, nom en honor de Hillel el Vell, autor, al segle primer abans de Crist, de l'ètica de la reprocitat: El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú." (pàg. 364-365)

Això, de la visió general als detalls. Tot és ple d'escenes com aquesta. Sembla que no aporta res (on va esclatar la bomba), però el detall del nom del carrer, hi aporta una aproximació nova, diferent...

[Hi ha un cavall que fa rodar la pedra d'un molí d'oli] "El que en Bassam no podia entendre, de petit, era com el cavall podia estar fent voltes tot el dia sense caure exhaust. No va ser fins que va tenir sis anys que va descobrir que hi havia tres cavalls blancs idèntics que feien torns.

Dos anys després van adquirir una premsa electrica i van deixar els cavalls en un camp pedregós on van passar la resta de ls seus dies movent-se, sempre, en cercles sense fi." (pàg. 390)

"Feia un dia tapat. Hi havia una flassada de calor estesa sobre la ciutat. El vent era ple de metralla de pols." (pàg. 488)

"La paraula hebrea que vol dir magrana, rimon, és la mateixa paraula que es fa servir per dir granada. Seguns alguns erudits bíblics, la magrana era el fruit prohibit del jardí de l'Edèn. Diuen que normalment té 613 granes, que es correspon amb el nombre de manaments de la Torà." (pàg. 504)

Un tast. No he recollit res de la relació amb el dolor perquè crec que és tan fonamental que trencaria la màgia de la lectura si en retallés trossos.

Moltes mostres d'erudició que no molesten i acaben enllaçant amb algun fet concret que s'explica en algun altre lloc del llibre. Algunes descripcions molt particulars. Una numeració dels capítols que no he arribat a entendre, pensava ingènuament que a partir de mig llibre, reprendria els capítols anteriors i els faria una volta o que explicaria les coses des de l'altre punt de vista, però no... Haurem d'esperar que algun llest ens ho expliqui.

Per a acabar; és tan fàcil veure  paral·lelismes...

Colum McCaan (2021). Apeirògon (trad. Marta Pera). Barcelona: L'altra editorial.

El pont d'Alexander

"Llavors, en l'exaltació amorosa, allò li evocava la mort --l'única cosa tan forta com l'amor. A la claror de la Lluna, sota les estrelles esplèndides i fredes, les úniques coses despertes i desvetllades eren dues: la mort i l'amor, el riu torrencial i el cor cremant." (pàg. 120)

"Cap relació humana n'és tant, de completa, que copsi tots els aspectes d'una persona." (pàg. 137)

I sí, jo també en deia Willa Carther fins que he picat el nom en aquesta entrada...

Només he copiat dues citacions perquè em sabia greu perdre el ritme de la lectura prenent notes. Passa tot tan suaument, retrata tan i tan bé els pensaments, els dubtes i el patiment dels personatges... Que soni tan bé un tema tan suat és meravellós! Com passen els diàlegs, com veus el neguit dels protagonistes...

Willa Cather (2021). El pont d'Alexander (trad. Núria Sales). Terrassa: Cal Carré.

La quarta paret

"No. No digui això. No ho sap pas. No ho sap ningú el que és una matança. La gent explica la sang dels morts, però no les rialles dels assassins. No veu els seus ulls en el moment de matar. No els sent cantar victòria en el camí de tornada. No parla de les seves dones, que fan onejar les camises ensagnades de terrat en terrat com si fossin banderes." (pàg. 168)

I no destaco cap més fragment d'aquest text brutal (la manera d'escriure, de descriure, de Chalandon és brutal) que no sembla que hagi de dur on ens du fins ben avancçada la novel·la. Potser aquest fragment és l'única pista del que ens trobarem.

La guerra, la seva brutalitat, com embruteix els qui hi viuen, les sensacions que transmet... És tot molt físic. Fa mal. I no ho sembla quan arrenques la lectura.

No sé com són les traduccions al castellà, però aquesta no fa gaire gust de llegir, algunes tries són molt discutibles; sembla que li falta una lectura final atenta per part del corrector (i és la segona edició!). Sort que el contingut ho compensa...

Sorj Chalandon (2015). La quarta paret (trad. Josep Alemany). Barcelona: Edicions de 1984.

M'ha agradat molt la coberta de l'edició de Livre de pôche:

Les villes de papier

"On aurait pu mieux choisir." (pàg. 12)

Podrien haver triat [un nom] millor.

I aixi ventila la història de l'origen del nom de la vila on va néixer Emily Dickinson (era un paio poc humà, per ser educat).

"Emily Dickinson est un écran blanc, une page vierge." (pàg. 14)

Emily Dickinson és una pantalla en blanc, una pàgina verge.

No sé si era la intenció de l'autora explicar això, però així és com ha afrontat la vida d'Emily Dickinson a l'hora d'escriure aquest llibre.

"--Après quelques mois, les pages auront absorbé l'humidité de la plante,et vou pourrez la coller dans votre herbier.

Emily s'émerveille en silence de cela : les livres s'abreuvent a l'eau dels fleurs." (pàg. 20)

--D'aqui a pocs mesos, les pàgines hauran absorbit l'humitat de la planta i podreu col·locar-la a l'herbari.

Emily ho troba meravellós: els llibres s'abeuren amb l'aigua de les flors.

Podeu veure l'herbari d'Emily Dickinson que conserven a Harvard en aquest enllaç. 

"vaut-il mieux avoir la connaissance, l'expérience nécessaires pour les décrire telles qu'elles sont enréalité, ou la liberté de les inventer?" (pàg 31)

què és millor, tenir el coneixement i l'experiència necessàries per a desciure-les com són o la llibertat per a inventar-les?

L'autora intercala capítols on parla d'ella i aquest fragment és en un d'aquests capítols. L'he transcrit perquè és família (i ens prepara per llegir-lo) del final de la nota de l'autora que tanca el llibre.

"-- Mais comment cela est-il possible ? Demande Emily.

-- C'est une ville de papier . Les gens qui ont dessiné la carte l'on inventée de toutes pièces afin de s'assurer que personne ne leur volerait leur travail." (pàg. 49-50)

-- Però, com pot ser? Pregunta Emily.

-- És un poble de paper. Els que han fet el mapa l'han inventada de cap a cap per assegurar-se que ningú no els robarà el fruit de la seva feina.

No explico més perquè el fragment és deliciós i fa referència a un poble que apareix més vegades amb una vida poètica molt interessant. He posat el fragment perquè es l'explicació del títol de l'obra.

"Ce mensonge n'était-il pas pire que le simple constat : Dieu est mystère, Il est silence, et Emily comprend d'abord le monde par les mots." (pàg. 69)

Aquesta mentida no és pitjor que la simple constatació: Déu és misteri, silenci, i Emily comprén el mon a partir de les paraules.

Això és el colofó de l'explicació de la relació d'Emily Dickinson amb la religió.

"Le Poète, quand il entre  dans la salle de classe, a les cheveux tirés vers l'arrière, comme si lui seul luttait contre un vent invisible, et il ne cesse d'éprouver le désordre de sa tempétueuse chevelure en y passant les doigts . Il est bel homme : le front haut, les yeux sombres sous des sourcils fortement arqués, le nez aquilin, les levres minces comme il sied a ceus qu'occupent des pensées élevées . Il fait en parlant beaucoup de gestes, dont certains ne sont pas nécessaires.

Il regarde sans le voir le petit groupe de collegiènnes..." (pàg. 72-73)

El poeta, quan entra a l'aula, du els cabells tirants enrere com si lluités contra unvent invisible. No para 

de mirar d'ordenar la cabellera en passat-hi els dits. És formós: el front ample, els ulls ombrívols sota unes celles molt arquejades, el nas aquilí i els llavis prims com correspon als que s'ocupen dels pensaments elevats. Fa molts gestos mentre parla, la majoria dels quals, completament superflus.

Mira, sense veure'l, el petit grup de col·legiales...

Fa tota l'explicació del recital, de la impressió que el recital fa a Emily Dickinson (de la supèrbia del poeta) i com reflexiona sobre la poesia en presenciar-lo. 

Ils ont tous les deux vingt et un ans. Lui est avocat, elle est femme ; elle sera donc femme d'avocat . Et mère, bien sûr . Emily voit le destin de la mariée s'étirer davant elle, tracé d'avance, une ombre portée. (pàg. 101)

Tots dos tenen vints-i-un anys. Ell és advocat, ella és dona; per tant, ella serà dona d'advocat i, segurament, mare. Emily veu el destí de la noucasada estendre's al seu davant com si en fos l'ombra.

Havia de ser dur ser feminista a l'època...

"À Boston, les habitants de la ville avaient tous l'air de cousins plus ou moins eloignés de John F. Kennedy : même regard franc, même sourire, même désinvolture étudiée." (pàg. 115)

A Boston, tothom semblava ser un cosí més o menys proper de John F. Kennedy: la mateixa mirada franca, el mateix somriure, la mateixa desimboltura estudiada.

L'autora mira al voltant quan es trasllada a Boston.

"À ce moment précis, debout au milieu de l'automme, Emily est au confluent de deux éternités -- l'été disparu, l'hiver à venir. Il lui faut se tenir bien immobile, tête haute, pour ne sobrer ni dans l'un ni dans l'autre, mais continuer d'avancer à pas prudents sur le fil d'un bri d'herbe. (pàg. 121)

En aquell moment precís, dempeus enmig de la tardor, Emily és en l'aiguabarreig de dues eternitats --l'estiu desaparegut i l'hivern per arribar. Ha d'estatr ben immòbil, el cap alçat per no caure en cap dels dos i poder continuar caminant emb pas prudent pel fil d'un bri d'herba.

"Emily a passé sa petite enfance et sa vie adulte a Homestead, dont le nom laisse deviner qu'il s'agissait de l'incarnation même de ce qu'est un home -- plus qu'une maison, un foyer ; plus qu'un foyer, le feu qui y brûle." (pàg. 125)

Emily ha passat la infància i la vida adulta a Homestead, nom que ens fa pensar en la encarnació d'allò que entenem com a llar --més que una casa, una llar; més que un fogar, el foc que hi crema.

"Emily, elle, a despuis longtemps décidé qu'écrire est non seulement un verbe intransitif, mais qu'il porte sa fin en soi." (pàg. 145)

Emily ha decidit de fa temps que escriure no és només un verb intransitiu, sinó que és una acció que du la finalitat en ella mateixa.

Una manera de dir que no pensava publicar el que escrivia.

"Parce qu'on croit que le poète n'a pas de famille, mais c'est faux, bien sûr . La poète est fille, soeur, cousine . C'est le poème qui est orphelin." (pàg. 178)

Hi ha qui creu que el poeta no té família, però s'equivoca. La poeta és filla, germana, cosina... És el poema que és orfe.

"Il faut avoir une bien haute opinion de soi-même pour vouloir tout le temps être entouré de qui nous ressemble." (pàg. 192)

Cal tenir una opinió d'un mateix molt elevada per a voler estat tothora envoltat dels nostres semblants.

A que mai havíeu vist una justificació de la soledat per aquesta banda?

"Avant que d'être un libre, le fascicule est une brassée de plantes qui soignent." (pàg. 196)

Abans de formar un llibre, cada plec és una braçada de plantes remeieres.

"[...] quelques-uns enfin sont fruit de mon imagination. Tant mieux si l'on n'arrive pas trop à distinguer lesquels." (pàg. 205)

[...] alguns  són fruit de la meva imaginació. Seria fantàstic que no es puguessin identificar.

Això és del paràgraf de la nota final de l'autora a què em referia en el comentari de la pàgina 31. 

Aquest llibre ha guanyat el Renaudot d'assaig de 2020. Però també podria haver guanyat el Renaudot de poesia si existís. Recrea, crea, recorda passatges de la vida de Dickinson i hi intercala fragments del  trasllat de l'autora a Nova Anglaterra i records dels llocs on ha viscut. A Ledevoir.com trobareu una análisi més exhaustiva de l'obra amb un títol molt suggeridor "La realité augmentée de Dominique Fortier".

Dominique Fortier (2020). Les villes de papier. Une vie d'Emily Dickinson. París: Grasset.

He posat la imatge de l'edició original (Éditions Alto, 2018) perquè les cobertes de Grasset són molt austeres.