Els lladres de bellesa

Distingit senyor:

Ara mateix he acabat la lectura de la seva novel·la "Les llàgrimes de Satanàs". No li parlaré ni de l'argument, calcat dels "Oiseaux enchanteurs" de Pierre d'Arcy, publicat el 1985 a Ginebra, ni de l'estil, que pateix d'una relativa incoherència malgrat els seus esforços per donar homogeneïtat al conjunt. En canvi, he estat sensible a les diverses citacions amb les quals vostè ha farcit la seva prosa: realment ha pouat del fons comú de la literatura mundial. Per la meva banda he observat fragments de frases, hauria de dir branquillons, de Proust, de Zola, de Théophile Gautier, de Sòfocles,de Tanizaki, de Mishima, de Moravia, de Goethe, i això només per començar. Diria que pel cap baix, dels 250.000 mots n'hi deu haver a penes 1.000 de seus, i encara la majoria són conjuncions i adverbis. No troba que són molts deutes per a una obra de 200 pàgines?... Per què no ho discutim tranquil·lament mentre prenem alguna cosa?

Això és la carta que fa que es coneguin els dos protagonistes de la novel·la...

El microplagi és només l'excusa perquè es coneguin, però és un fragment (llarg) saborós. Després la novel·la canvia de rumb i explora altres menes de robatoris molt més intrigants i pseudocientífics.

He de dir que alguna escena d'aquesta "segona part" m'ha recordat escenes de pel·lícuels de vanpirs de sèrie B.

Pascal Bruckner (1999). Els lladres de bellesa (trad. Montserrat Planas). Barcelona: Proa.

_______________________________

1. He posat la imatge de l'audiollibre perquè l'edició que tinc és la de Proa (tapa taronja) i i cap de les cobertes que he trobat a Internet em feien el pes.

2. Començo a recuperar entrades antigues que es van perdre quan Google va desmuntar G+.

La tercera illa. Poesia catalana de l’Alguer

Ahir vaig anar a la presentació de La tercera illa. Poesia catalana de l'Alguer (1945-2013). Antologia feta per Joan Elies Adell.

Gràcies Joan Elies! Com vas dir mentre sentíem Antoni Coronzu llegint els seus poemes (i algun altre de l’antologia): “ens ho estàvem perdent”.

I en aquests moments en què apareixen pseudollengües catalanes amb identitats inversemblants, fa gust que algú ens recordi que hi ha poesia catalana a l'Alguer, que no és poesia algueresa ni corso-catalana ni cap altra denominació enganyosa.

Perdoneu el paràgraf final, però aquests dies tinc "mal de llengües".

Joan Eies Adell, ed. (2013). La Tercera Illa. Poesia catalana de l'Alguer (1945-2013). Barcelona: Saldonar.

______________________

No sé per què això estava on no tocava. L'entrada és de fa uns vuit anys.

24 contes

El Vanka, el tercer conte del recull escrit en 1886 comença dient que el protagonista, "[...] un nen de nou anys que feia tres mesos havien deixat a càrrec del sabater Aliakhin perquè aprengués l'ofici, [...]" escriu, d'amagat,una carta al seu avi (és orfe). 1886! No és de família bona i escriu una carta...

"Sota aquella obediència i aquella resignació s'amagava l'astúcia més jesuítica." (pàg. 18)

En el conte "La Verotxka" ella es declara... Hi ha tantes coses modernes en aquests textos...

L'arrencada de "La bona fortuna" podria ser un text que explica un quadre a persones invidents. Fins que comença la conversa, tenim dues planes descriptives precioses.

"El vell parlava engrescat, com si s'estiguñes sincerant amb els altres dos. No estava avesat a xerrar tant, n tant de pressa, per aixó feia veu de nas, quequejava i, notant-se, aquest parlar defectuós, mirava d'embellir-lo amb gestos del cap, de les mans i de les espatlles seques;" (pàg. 46)

"Va passar el primer oreig de la matinada corrent pel camí, sense fer soroll, bellugant amb cura les fulles de la lleteresa i les tiges brunes, seques, de les bardisses de l'any passat." (pàg. 48)

"De mia en mica, però, l'oficial gegantí [no volia ballar i no es movia deixant que la noia voleiés al seu voltant] es va deixar endur; s'animava, perdia la paciència i, cendint a l'encís, enardint-se, ja es movia leuger, rejovenit, i ella noés bellugava una mica les espatlles i tenia una mirada astuta, com si ara la reina fos ella i ell l'esclau, i en aquells moments li semblava que els mirava la sala sencera, que tothom es fonia dadmiració i enveja." (pàg. 216)

Aquesta lluita pel domini del ball està retratada amb efecte mirall: ella acaba com ell ha començat.

"Ho venc al preu que ho he comprat." (pàg. 298)

No havia sentit mai aquesta expressió per dir que repeteix les coses tal com les ha sentides.

"El més important, el pitjor de tot, és que ja no tenia cap opinió. Veia els objectes al seu voltant, i entenia tot el que passava, però no podia fer-se una opinió de res i no sabia de què parlar. I que n'és, de terrible, no tenir opinions!" (pàg. 396

"Videta", quin conte més trist... El fragment anterior dona una idea de la grisor del que s'hi explica. La Videta, mentre viu en parella, té les opinions de la seva parella; quan es queda sola, es panseix. Deixa un regust molt agre aquesta història.

"Això que deien ja se li havia ocorregut altres vegades, però era un pensament que li quedava arraconat entre la resta, llampurnant tímidament, com un llumet enmig de la boira, al lluny." (pàg. 421)

No sé perquè en diuen contes si són narracions curtes, algunes no tan curtes perquè diversos contes són una sola peça. Mai no hi ha girs sorprenents ni res que et demani col·laboració i et transporti a un lloc que semblava insospitat. Tots els textos flueixen suaument, s'entretenen a pintar situacions quotidianes i retraten meravellosament bé l'estat d'espetrit dels protagonistes (i de la resta de personatges que hi apareixen); és ben cert el que diu la contra que tothom té lloc en els textos de Txékhov.

Anton Txékhov (2021). 24 contes (tria i traducció, Arnau Barios). Barcelona: Club editor.

Jo acuso

"La meva intencio no és parlar de l'Afer. Si he pogut estudiar i forjar-me la meva opinió formal gràcies a unes circumstàncies que m'han permès estudiar l'Afer, no oblido en cap moment que hi ha una investigació oberta, que la justícia hi està treballant, i hem d'esperar que actuarà ambhonestedat, sense posar més llenya al foc al munt d'abominables enraonies amb què obstrueixen un cas tan clar i senzill." (pàg. 34)

Exactament el contrari del que f aaquí la premsa. Així d'entrada em ve al cap el judici paral·lel de les nenes d'Alcàsser que van fer a allò qu esdeia noséquè Mississipi (perquè no vull parlar d'actualitat).

"Pot passar que els interessos polítics les [la veritat i la justícia] enfosqueixin temporalment; qualsevol poble que no basés en elles la seva única raó de ser seria un poble condemnat." (pàg. 36)

"L'única sortida airosa, si s'ha comès un error, seria reparar-lo;" (pàg. 39)

"Hem vist tot això [el judici i la manca de resposta popular]. I ignoro quin símptoma haurà provocat en la resta d'espectadors, perquè ningú en parla, ningú s'indigna. Però a mi m'ha fet esgarrifar, pequè revela amb una violència inesperada, la malaltia que ens afecta a tots. La premsa immunda ha fet descarrilar la nació, i l'abscés de perversió i corrupció en què s'ha vist catapultada ha acabat d'estendre l'úlcera a plena llum del dia." (pàg. 55)

"Hem vist una explotació roïna del patriotisme, hem vist sacsejar el fantasma de l'estranger en un assumpte d'honor  que només incumbeix la família francesa." (pàg. 60)

"Al Barri Llatí cremava el foc sagrat de la bella bogeria dels vint anys, quan totes les esperances són realitats, i el demà es presenta com el triomf segur de la Ciutat perfecta." (pàg. 65)

"I nosaltres et cedirem fraternalment el lloc, feliços de desaparèixer després d'haver acomplert la nostra part de la labor, i descansar en el bon somni de la mort si sabem que tu agafaràs el relleu i tiraràs endavant els nostres somnis." (pàg. 74)

"És un crim explotar el patriotisme per fomentar l'odi i, ras i curt, és un crim convertir el sabre en el Déu modern, quan tota la ciència humana s'esforça en la tasca venidora de veritat i justícia." (pàg. 115)

"Ai, senyors!, l'Afer Dreyfus és ara anecdòtic, sembla diminut i llunyà al costat de les terribles qüestions que s'han plantejat. Ja no hi ha Afer Dreyfus, ara només es tracta de saber si França és encara la França dels drets de l'home, la que va donar la llibertat al món, la que havia de donar-li la justícia." (pàg. 131)

Com ha descobert el fons del fons de l'afer, quina manera de reconduir l'atenció i centrar-la, quin exercici d'inferència...

"El seu vot es previsible, perquè neix de la seva perllongada feblesa i impotència. Es pensen que no tenen cap més opció perquè no tenen el valor d'actuar d'una alra manera." (pàg. 181)

"Però la idea que es pot salvar un poble d'un mal que el rossega decretant que aquest mal no existeix no deixa de ser una concepció curta de mires. S'ha fet l'amnistia, no es faran els judicis, ja no es pot perseguir els culpables." (pàg. 185)

El novel·lista entra a fons en el món de la premsa per prendre partit en un afer que, com es veu en alguna de les citacions recollides, va més enllà d'una acusació falsa justificada amb arguments racistes, i més enllà de defensar l'honor de les altes esferes de la milícia. L'afer Dreyfus soscavà els fonaments de la societat francesa, mosrà les seves misèries per por de fer caure culpables perquè podrien posar en perill el bon nom d'una institució. Tots els francesos, sembla ser, hi van prendre partit (Proust en parla, per exemple). Vist des d'ara (2021) és inevitable veure paral·lelismes amb el que estem vivint a Catalunya (i moltes de les citacions triades responen a aquesta inquietud). No cal explicar-ho gaire més i ja sé que les circumstàncies no són les mateixes i tot això, però aquest paral·lelisme m'ha condicionat la lectura d'aquest llibre que és sensacional.

Fa gust veure algú valent que assumeix responsabilitats després de prendre partit obertament.

Émile Zola (2010). Jo acuso. La veritat en marxa (edició i traducció de Valèria Gaillard). Barcelona: Angle editorial.

Idaho

"Si la música ha pogut viure amagada en els dits de la Sylvia durant setze anys..." (pàg. 143)

Una constant del llibre les sensacions són molt físiques, els colors, els records, els sons, els sentiments, viuen en el cos i ho expressa així.

"Més tard desitja haver baixat de la llitera i haver-se assegut al costat de la Jenny." (pàg. 147)

Penediments molt ben explicats. Ens permet de veure l'escena i pensar cap enrere què podria haver passat. Ho fa més vegades. Hi ha frases que demanen una estona llarga de lectura.

"I ara, l'única persona que sap la veritat de la seva desesperació porta l'odi tatuat a la mà." (pàg. 156)

Un camioner que agafa el protagonista quan fa autostop du tatuada una esvàstica a la mà. Potser és fixació de l'autora, potser no és una cosa tan estranya a l'amèrica profunda...

"A fora, els udols dels coiots escaven túnels a través del silenci gelat." (pàg. 160)

Com ja he dit, tot molt físic. Poser aquestes metàfores ja estan molt gastades, però en aquest text no molesten gens.

"Nervis. La paraula mateixa ja fa una certa olor."

La circumstància, l'olor de fer-se gran. Com explica la mare a la filla petita que sa germana gran ja no és una nena. La conversa, les reaccions, els pensaments de les protagonistes...

El capítol "1973" explica la mort del pare del protagonista i és molt cru. Oníric, però cru.

(pàg. 334-338). La protagonista compon música i el text la fa sonar.

En tot el text les explicacions són molt físiques, molt del cos. És com si el text ens exposés que hi ha dins del cap de qui pot anar a viure en un entorn tan isolat, bonic, però dur: idees i sentiments que (pel que explica) la manca de referents literaris dels protagonistes, fa que els refereixin a l'entorn.

Els temes són molt durs i les primeres pàgines demanen molta voluntat per passar-les. No pots evitar pensar que si tot ha de ser així, no compensa de seguir: maltractaments, silencis, acceptacions... Quan tot es va explicant (o gairebé tot), el llibre ja només fa mal per la duresa dels temes que tracta.

El capítol "2009" sembla despenjat, però explica un episodi de molt al començament del llibre i dona  (o no) un apunt un pèl inquietant a la personalitat d'una de les protagonistes.

L'estructura temporal és molt embolicada, però no et perds.

Feu-vos un arbre genealògic de la família protagonista perquè els noms són molt semblants i, de vegades, costa una mica seguir el fil si no tens clar qui parla.

Diria que cap a la pàgina 200 el corrector va plegar o el van canviar o es va cansar.

Emily Ruskovich (2020). Idaho (trad. Àfrica Rubiés). Barcelona: Les hores.

La casa de foc

"Com que tu no tens gaire vida, vols la des altres." (pàg. 267)

No he recollit més citacions del llibre perquè em recava perdre el ritme de lectura, perquè tot està molt ben travat i no crec que es pugui destacar res per sobre de res. Tot lliga perfectament.

La citació m'ha fet pensar en Modiano, en aquest furonejar en la vida dels altres sense opinar, sense jutjar, afrontant la informació com si no la puguessis assumir.

Si no m'erro, no sabem el nom del protagonista i, per reflex, sabem algunes coses de la seva vida, però el que omple les pàgines és la vida dels altres i no, com acostuma a passar, la vida dels altres passada pel filtre de les reaccions que em provoquen. Sembla admirar gairebé tothom amb qui tracta.

No puc jutjar sobre el llenguatge, sobre si és el de la zona (l'altre dia vaig llegir una lectora que deia que no el reconeixia i ella era de la zona).

El nivell sembla que tota l'estona es vulgui enlairar i llegeixes amb un ai al cor pensant que aquesta conversa es passarà de la ratlla, però no passa. Voltes i voltes, fruit del preguntar sense preguntar i del respondre sense dir, molt poble. ("Oi? Oi.")

Tot el mon en una vall, tots els problemes en una vall, totes les relacions en una vall i relatades per "un que no trobaria aigua al mar", que sembla caigut com Gurb.

Fa uns dies, a Twitter, vaig trobar un núvol de conceptes de la novel·la i trobo que n'és un bon resum, una mostra del que mirava de dir en aquestes ratlles.

Francesc Serès (2020). La casa de foc. Barcelona: Proa

Els anells de Saturn

"Curiosament, el nombre de pescadors es manté sempre més o menys igual. Per cada un que aixeca el campament se n'hi presenta un altre, de manera que la societat de de pescadors, ensopida de dia i vigilant de nit, no anvia ambel pas dels anys, si més no en aparença, i sota aquesta forma es remunta fins més enllà del que la memòria és capaç de retenir. Pel que es veu, no es dona gaire sovint que un pescador entri en contacte amb el seu veí, ja que, malgrat que tots tenen l'esguard fix en l'est [...], cadascun d'ells s'està tot sol a la platja i només es refia de si mateix [...]." (pàg. 60)

Una visió de la societat, de les relacions humanes.

Vegeu a la pàgina 81 (i voltants) com arriba als temes. Parla de Bioy, d'Uqbar i no sabem com hi arriba i com en surt.

Va en avió, veu un tractor i diu "Però enlloc no es veia ningú. Tant se val si se sobrevola Terranova com la miríada de llums que guspiregen entre Boston I filadèlfia el tombant de la nit, els deserts nacrats d'Aràbia, la regió del Ruhr o la zona e Frankfurt, sempre fa la impressió que no hi ha persones, només el que elles han creat els llocs on corren a amagar-se." (pàg. 102)

A la pàgina 135 explica la raó per la qual els belgues són com són. Una mica el motiu dels acudits de belgues que fan els francesos. Diu "fa l'efecte que les persobes que transiten pels carrers guarden dins seu l'obscur secret congolès.". És molt cru, però ho lliga de manera que et passa.

El tema dura fins a la pàgina 140 i passa de Bèlgica al Congo, parla de Napoleó i dels esclaus. Dels esclaus, salta als esclaus blancs, cosa que li permet parlar d'Irlanda.

"Els pares s'intercanviaven els fills perquè no suportaven assistir a l'agonia de les seves criatures." (pàg. 164)

"No pensava en res, i a cada pas que feia la buidor de dintre meu i del meu voltant es tornava més gran, i el silenci, més pregon." (pàg. 257)

Sebald passeja per Norfolk, en un paisatge, normalment, desert, immens. Les imatges en blanc i negre que il·lustren el llibre són tan grises i evocadores i buides i tristes i estranyes com els paisatges que travessa. Maresmes, ciutats vingudes a menys, restes de la guerra, paisatges dominats per l'home que han retornat a la salvatgia, però ja transformats, que no tornaran a ser com eren.

Sorprenent. Com passa d'un tema a l'altre. Com a l'Ulisses, imatges i situacions que li recorden altres imatges i situacions. Com a Danubi, paissatges evocats que descriu, històries de llocs i persones que hi vivien recordades. Com un passeig de l'Espinàs, però amb més ànsia d'erudició. Et passeja enrte la vivència personal i la història dels llocs i les persones amb una habilitat que sorprén. Fa pensar en les passejades amb l'amic erudit que troba relats en tot el que veu mesclant història, filosofia, anècdotes, ciència...

Una mica Modiano amb les coincidències que mouen la història i li permeten passar d'un episodi a l'altre. Coincidència, però narrada, registrada.

Pel to i tot plegat, m'ha fet pensar en un llibre oriental. En un avi turc (per posar una nacionalitat) explicant històries. Que les enllaça de manera que no saps mai què és real, què és evocat i què és somni. 

W. G. Sebald (2020). Els anells de Saturn (trad. Anna Soler Horta). Barcelona: Flâneur.