Desig d'arrels

L'he llegit a l'edició digital; per tant, les citacions només les puc identificar per capítols, perquè no crec que saber el percentatge de llibre que has de passar fins a arribar-hi serveixi de res a ningú...

"El mirall sempre m'ha encantat perquè tot el que reflecteix sembla enfonsar-se a través de capes i capes de temps a través de l'aigua, de manera que el teu propi cos es converteix en el rostre d'algú de fa molt de temps, i lesf lors que hi poso al davant, especialment les peònies o les roselles, adquireixen una solubilitat màgica en el reflex, com si suressin a través el del temps, i de fet ho fan." ("Em trasllado")

"En aquells deu dies, l'única persona amb qui vaig parlar va ser amb elk senyor Upton, el carter, que arrribava cada matí cap a les onze per dipositar el correu en una filera de bústies meravellosament irregulars que hi ha a la vora del prat. L'Horace Upton rondava els vuitanta anys, però encara sortia a caçar ossos rentador." ("Conviure amb la solitud")

La frase no és massa bonica, però la destaco perquè "rondava els vuitanta anys" i seguia fent de carter... Una mica fort. I no explica coses del segle XIX, parla dels seixanta!

"La rutina no és una pressó, sinó el camí cap a la llibertat del temps. El temps mesurat té un espai immensurable en el seu interior, i en això s'assembla a la música." ("Conviure amb la solitud")

"Ensenyar també és una feina difícil, i probablement (si bé d'una manera diferent) tan creativa com esciure, però sempre hi ha una classe per treure el millor d'un professor, de manera que no ha de fer el mateix esforç per 'connectar amb' la feina en qüestió." ("Conviure mab la solitud")

Crec que això nomes ho pot saber qui ha fet classe i ha gaudit fent-ho. Molt bona!

"L'europea que porto dins se sorprenia en veure que aquesta història era tan recent: només un parell de centenars d'anys!" ("Conec els veïns")

Això explica molt de com són. És un tema que hem comentat recurrentment a casa.

"El poema no viu fins que ha estat escoltat." ("Conec els veïns")

"La crisi de la mitjana edat té a veure sobretot amb una ansietat devastadora pel temps en si mateix. Com podia haver arribat al meridià de la vida i tot i així ser tan lluny de l'èxit real que havia somiat als vint anys? I em refereixo   a l'èxit com a ésser humà i també a l'èxit professional." ("Enmig del no-res")

"Els dinonis del dubte ens poden torturar, però és per a una finalitat bona i necessària. Són els dimonis que mantenien Colette revisant unes quantes frases durant tot un matí, i espero que no em deixin mai en pau a mi!" ("Enmig del no-res")

"A través de totes aquestes ansietats, perills, pèrdues, depressions i moments d'eufòria, vaig trobar en la casa un gran suport que em va ajudar a viure millor." ("Enmig del no-res")

"[...] encara massa urbanita per no quedar totalment siospresa per aquella amabilitat inesperada." ("Temporada de fang")

 Un gat li ha pujat aun arbre i un senyor que passa per allà s'ofereix a baixar-lo: la vida rural.

Paderewski ("Perley Cole")

Quina referència pictòrica més estranya. L'he hagut de buscar...

"I així com quan escric provo un aparaula rere l'altra, ajunto una frase i després la desfaig, de la mateixa manera arreglo les flors. És una tasca absorbent que requereix una mirada fresca i una mà ferma." ("Un estiu d'arranjaments florals")

"Eren reals, i ara broten aquí, sota un vell arbust de forsítia, cada any, per evocar Yates i Dorothy Ellesle." ("Un estiu d'arranjaments florals")

Això que comento al final: aquesta manera de col·locar noms... Hi ha exemples més clars, però tampoc no vull predisposar malament ningú.

"Però ara he après a acceptar que no s'han de comptar les pèrdues, perquè serien massa alarmants. S'han de comptar només les alegries i sentir sempre un gran agraïment." ("Un estiu d'arranjaents flrals")

"Llavors vaig recordar amb nostàlgia les dances de la pluja dels indis pueblos, [...], Aquí, a Nova Anglaterra, cadascú estava sol: no teníem maneres comunitàries per demanar ajuda." ("Lliçons sobre l'aigua")

Durant una sequera perllongada. Aquesta frase m'ha semblat una manera interessant d'explicar com hem perdut, fins i tot en el medi rural, la idea de comunitat i com avancem cap a un individualisme que ens era alié.

La dona és poeta abans que novel·lista i es nota en la manera de treure suc de les sensacions i la manera de fer les descripcions.

He de dir que n'esperava més... Em va deixar més bon gust de boca la Ginzgurg explicant coses semblants o Modiano parlant de la rectoria on vivia. No sé, m'ha semblat que hi ha massa interès en col·locar la casa com a protagonista tot i que ella ho eclipsi volgudament: són unes memòries, tot i que, formalment, siguin un elogi de Nelson, el poble on va viure des que va morir el seu pare i va tallar la relació amb Judy Matlak.

També m'ha fet una mica de ràbia la manera indecorosa com fa aparèixer la gent important que ha conegut. És molt personal, a mi em fa una mica de vergonya fer coses així i no entenc que els altres ho facin.

May Sarton (2025). Desig d'arrels (trad. Núria Parés Sellarés). Barcelona: Amsterdam.

El dia abans de demà

Segueixo rellegint Màrquez. Encara no entenc com he pogut perdre les notes que vaig fer de la primera lectura dels llibres....

Es fa llegir tan ràpid que no m'he pogut aturar a prendre cap nota. Només he conservat al cap una citació perquè m'ha fet gràcia; i soc conscient que hi ha un munt de frases que m'han tocat, però el ritme de la narració...

Pel que fa al ritme de la narració: 

"De pressa.

Molt de pressa.

Les paraules s'amunteguen. Es trepitgen.

La Francesca les expulsa com si patís per quedar-se sense i volgués dir-les totes al mateix temps." (pàg. 18)

La citacio que m'ha fet gràcia:

"Res, res. El que passa és que això de morir-se només té una cosa bona. Com que tothom s'entesta a fer net, no paro d'endur-me sorpreses." (pàg. 135)

L'arrencada de la novel·la és desconcertant. S'hi barregen moments i personatges sense cap mena d'explicació. Jo pensava que era una manera agossarada de posar-nos dins de la trama, però no; és la manera de fer del llibre.

Fill únic amb una mare feta pols del cap i un pare, pare (com d'abans), escolartiat a La Salle (amb tot el tema, ara tan de moda, dels abusos en primer terme) amb un col·lega que fa els primers dies de classe que li ha de durar (i marcar) tota la vida; tots dos carn de bullying. El pas a la vida universitària, pel que sembla, als vuitanta (drugs, sex and rock'n'roll), una dona que l'ha deixat i una filla morta de petita. Tot això ja es veu només arrencar, tot juxtaposat, sense cap facilitat per al lector, i es va explicant a poc a poc; molt a poc a poc. I un final com el d'una traca. Potser és una bona imatge: els petards de la traca van petant al llarg de tota la narració i el final és el pimpampum que no et deixa cap mena de dubte que la cosa s'ha acabat.

La vida...

Eduard Márquez (2011). L'últim dia abans de demà. Barcelona: Empúries.

Set anys de plenitud

A la contracoberta hi ha una frase del Quim Monzó "Absolutament recomanable" i no m'estranya. Em fa la impressió que l'hauria pogut escriure ell:

 

L'autor és protagonista de totes les històries, però com si no ho volgués ser; una mena de "mira què m'ha passat..." explicat des de lluny, sempre amb humor (àcid, tendre...) i com si no importés gaire.

 

Potser els entesos dirien que és autoficció perquè ens mostra totes les lluites (en podríem dir pors, problemes, vivències) per definir les múltiples identitats: pare, marit, fill, escriptor, jueu, germà, israelià...

 

I la guerra com a teló de fons, una mica com si l'enyoressin quan no hi és. La guerra de debò, no el terrorisme d'atacs suïcides. No sé. No se'n parla gaire de la guerra, però hi és. A la pàgina 33 vaig tenir aquesta sensació. 

"--és que no suporto els atacs terroristes --diu la infermera prima a la més granadeta?--. Vols un xiclet?

La més gran n'agafa un i fa que sí amb el cap.

--Què hi vols fer? --diu--. Jo tampoc suporto les urgències.

--No són les urgències --insisteix la prima--- Jo no tinc cap problema amb els accidents i aquestes coses. Són els atacs terroristes, fes-me cas. Ho espatllen tot." (pàg. 19)

Això són les vuit primeres línies del llibre i una mica ja defineixen què trobaràs a la resta de pàgines.

 

"Un cambrer [a Zagreb] m'ha comentat que, durant la guerra, la gent que entrava al local tenia problemes per escollir la paraula adequada quan volien demanar un cafè. La paraula cafè,  m'ha explicat, és diferent en croat, en bosnià i en serbi, i cada elecció innocent d'una paraula estava carregada de connotacions polítiques amenaçadores. 'Per estalviar-se maldecaps', m'ha dit, 'la gent ca començar a demanar espresso, una paraula italiana neutra, i de la nit al dia vam deixar de servir cafè i vam començar a servir només espresso'." (pàg.164)

La llengua, la política, la identitat nacional... Tot resumit en una anècdota ben simple.

 

"Nosaltres també som com ens vam conèixer. La nostra via és una cosa i tu sempre la reinventes perquè sigui una altra cosa més interessant. És això el que fan els escriptors, oi? --Em vaig arronsar d'espatlles, sentint que m'havien renyat una mica--. No em queixo pas --va afegir, ella, fent-me un petó--." (pàg. 183)

Això és el final del capítol "Amor al primer whisky" en què, en un context que no ve al cas, explica com es van conèixer els pares de l'autor.

 

"A la nit sec a la cuina de la casa estreta a beure'm una tassa de te i a menjar-me una llesca de pa amb melmelada, que és dolça per la generositat i amarga pels records." (pàg. 201)

Una veïna li regala un pot de melmelada i li explica que va fer el mateix gest amb unes amigues durant la II Guerra Mundial. Això deslliura un seguit de records i històries que expliquen el doble gust de a melmelada que descriu la citació.

 

Etgar Keret (2022). Set anys de plenitud (trad. Albert Torrescasana). Barcelona: La segona perifèria. 

 

 

 

 

 

 

Dans la solitude des champs de coton

Bé, això és una obra de teatre, però quan comences a llegir, ja planys els actors que els tocarà representar els dos personatges: cada intervenció pot tenir ben bé una extensió de dues planes, la qual cosa dificulta els diàlegs. Al final de la nota he posat un enllaç a una representació filmada de l'any 1991. Impressiona molt.

L'argument, en un lloc no identficat, però apartat del tràfec de la ciutat, un personatge (le dealer, el venedor) espera que passi un client per vendre-li "mercaderia" (el que el client desitja i el venedir té). Potser el client no sap què vol comprar i el venedor tampoc, però el venedor té la certesa que el client vol comprar. La relació entre tots dos és estranya. S'identifiquen i ens expliquen la seva manera de ser i de fer. Una "relació humana" particular... De fet, no es pot dir que hi hagi diàlegs, sembla tot un seguit de monòlegs entrellaçats (que tampoc no és ben bé així), però això ja ho feia en Koltes...

A meitat de l'obra (pàg. 32-34 del llibret) m'ha semblat veure-hi un punt d'inflexió: el client comença a veure altres aspectes del dealer que fan que el consideri altrament, però la relació entre tots dos té molts canvis de registre i de to.

 

En general, les obrs de Koltès treballen la dualitat: dos personatges enfrontats; en aquest cas, tenim un "dealer" i, per tant, l'antagonista HA DE SER un client, tot i que al principi no s'identifiqui com a tal. 

He transcrit i traduït algunes frases que m'han semblat destacables (pel contingut, per la música...), però cada intervenció mereix ser llegida amb gust.

Le client. "[...] car cette lumière, là-haut, en haut de l'immeuble, dont s'appoche l'obscurité, continue imperturbablement de briller ; elle troue cette obscurité, comme une allumette enflammée troue le chiffon qui pretend l'étouffer." (pàg. 15-16)

Perquè aquest llum d'allà dalt, al damunt de l'immoble, que apropa l'obscuritat, continua brillant imperturbablement: forada l'obscuritat com un misto encès forada el drap que pretén apagar-lo. 

Le dealer. "[...] la ligne sur laquelle vous marchiez, [...], est devenue tordue lorsque vous m'avez aperçu, et j'ai saisi le moment précis où vous m'avez aperçu par le moment précis où votre chemin devint courbe, et non pas courbe pour vous éloigner de moi, mais courbe pour venir à moi, sinon nous ne nous serion jamais rncontrés, mais vous vous seriez éloigné de moi davantage, car vous marchiez a la vitesse de celui qui se déplace d'un point à un autre ;" (pàg. 17)

La línia sobre la que caminàveu [...]  s'ha torçat quan m'heu vist, i jo he identificat el moment precís en què m'heu vist perquè ha estat el moment precís en què el vostre camí ha esdevingut una corba, i no una corba que us allunyava de mi, sino una corba per apropar-vos-hi. Si no hagués estat així, no ens hauríem trobat mai, us n'hauríeu allunyat cada cop més perquè caminàveu amb la velocitat de qui es desplaça d'un lloc a un altre.

 

Le client. "Si toutefois que je l'ai fait, sachez que j'aurais désiré ne pas vous avoir regardé [...]. Alors il faut bien regarder devant soi, à sa hauteur, quel que soit le niveau où le pied est provisoirement posé ;" (pàg. 22-23)

Tot i que ho he fet, heu de saber que desitjava no haver-vos mirat [...]. Cal mirar cap endavant, a l'alçada [dels ulls], sigui quin sigui el nivell en què provisionalment tingueu els peus.

Le dealer. "la vraie et terrible cruauté est celle de l'homme ou l'animal inachevé, qui l'interrompt comme des points de suspension au milieu d'une phrase, qui se détourne de lui après l'avior regardé, qui fait, de l'animal ou de l'homme, une erreur du regard, une erreur du jugement, une erreur, comme une lettre qu'on a commencée et qu'on froisse brutalement just qprès avoir écrit la date." (pàg. 31)

La crueltat veritable i terrible és la de l'home o l'animal inacabat, que l'interromp com els punts suspensius emmig d'una frase, que se'n desdiu després d'haver-lo mirat, que fa, de l'animal o de l'home, un error de la mirada, un error de judici, un error, com una carta que comences i destrueixes brutalment just després d'escriure-hi la data.

 

Le dealer. "Il faut tenir son imagination comme sa petite fiancée : s'il est bon de la voir vagabonder, il est sot de la laisser perdre le sense des convenances ." (pàg. 35)

Cal considerar la imaginació com la xicota: és bonic veure-la vagar, però és de borinot deixar que perdi el sentit de la conveniència.

Le dealer. " Les commerces vulgaires exigent de leurs clients des preuves de solvabilité, mais les boutiques de luxe devinent et ne demandent rien, ni s'abaissent jamais à vérifier le montant du chèque et la conformité de la signature." (pàg. 41)

Els comerços vulgars exigeixen dels seus clients proves de solvència; les botigues de luxe, en canvi, endevinen i no demanen res, ni tan sols verifiquen la quantitat del xec ni la conformirtat de la signatura.

Le dealer. "Il n'y a pas de honte à oublier le soir ce dont on se souviendra le matin ; le soir est le moment de l'oubli, de la confusion, du désir tant chauffé qu'il devient vapeur." (pàg. 43)

No és vergonyós el fet d'oblidar al vespre el que recordarem al matí; el vespre és el moment de l'oblit, de la confusió, del desig que, de tanta escalfor, esdevé vapor.

Representació de l'obra dirigida per Patrice Chereau l'any 1991. Interpretada pel mateix Chereau i Laurent Malet.

Bernard-Marie Koltès (1986). Dans la solitude des champs de coton. París: Les éditions de minuit. 

 

Sota la pell, un arbre

Un exercici de memòria, records, entrevistes, un diari... El descobriment de la sexualitat, la vida política i social del començament de la Guerra civil, relacions personals.

Sembla un exercici de recuparació de la memòria, però és una novel·la. Ha plantejat un escenari molt plausible amb uns personatges (alguns de reals, de ben segur) molt plausibles, també) i ha establert una teranyina de relacions i records que recuperen la vida.

No sé si és el que busca, però queda tan ben dibuixat el recorregut de l'eufòria i sobtada caiguda final del republicanisme durant la guerra. I l'exili, i la reconstrucció, i la tornada enrere i els "nacionals de tota la vida"... Allò que ens explicaven els avis, però ben escrit.

Segurament es pot explicar millor, però jo no ho puc fer.

Les reproduccions de les declaracions de les persones grans estan salpebrades del vocabulari del Segrià a tocar de la Franja. Sembla que els sentis amb aquella música tan seva.

 

Crec que les dues citacions següents són de la crítica que va aparèixer a El País:

"Aquesta novel·la de Pere Pena és una mostra de com l'alta literatura i l'entreteniment no tenen per què ser contraris." Miquel de Palol

"Una novel·la extraordinària: memòria personal, memòria de tota una època i, sobretot, una lliçó de saviesa sobre el cor humà." Carlos Marzal

"Què determina que un record perduri o desaparegui? Aquest és el misteri, perquè no depèn exactament del valor o la importància de l'experiència viscuda." (pàg. 33)

"A les escoles, ensenyem a la canalla que podem analitzar la història des de fora, com si fos un cos anatòmic, però és mentida, només es pot mirar d'entendre-la una mica des de dins, prenent consciència de ser també tu mateix objecte de l'estudi. (pàg. 57)

"Perot i Mandinga" (pàg. 144)

A casa meva, era "Patacot i Mandinga". M'ha fet gràcia de trobar una altra versió del que deia ma mare.

"Desitgem un munt de coses mentre vivim, moltes, i la majoria les oblidem, perquè n'arriba una i una altra, i l'una tapa l'altra, i així successivament, fins que parem de desitjar i ens morim." (pàg. 219)

La vida com una  successió de desitjos, l'ànima sempre volent el que no té i quan aquest anhel desapareix, s'acaba la vida. Una visió molt interessant...

"'Filosòficament i pedagògicament són tan diferents el jove i la donzella que no es poden educar amb les mateixes normes i plegats, car es desfaria la seva individualitat psíquica, afemellant l'home i masclejant la dona". Quina bestiesa! En realitat, no els molesta que es converteixin les aules en espais mixtos [...], el que els irrita de veritat, fins a l'exasperació, es la idea d'un ensenyament compartit, amb un mateix programa educatiu." (pàg. 250)

El paràgraf encara no acaba, desenvolupa una mica més la idea, però el que m'ha interessat és la defensa de l'educació segregada (no n'havia sentit mai cap argument que la defensés) i la primera reacció ja és prou contundent i clara.

"A l'estiu, com d'habitud, a la plana de Lleida fa un sol que espetega. Durant la canícula, que el termòmetre es mantingui de manera constant entre els 36 i els 40 o 42 graus no és cap anomalia." (pàg. 283)

Explica l'actualitat. Durant la canícula, no des d'inici d'estiu!

"Potser a partir dels noranta anys, la mirada es torna infantil, assedegada de vida tambñe però d'una altra manera, a l'inrevés; no enfoca cap al futur, com fa el desig de manera natural, sinó cap al passat. Un temps, però reconstruït, reformulat i projectat cap endavant a través de l'interlocutor." (pàg. 330-331)

Una de les moltes reflexions sobre la memòria que ens regala l'autor. Recordem que aquesta és la primera novel·la d'un poeta...

"Com  retenir-los si cada cop els quedaven menys paraules, si la mà invisible de l'Alzheimer les esborrava les cares, els confonia les dates?" (pàg. 524)

Això. Estic sensible amb el tema Alzheimer i cada cop que trobo una descripció que s'hi apropa la llegeixo amb delit. Aquesta és molt lúcida.

"Contra la desmemòria i l'oblit, contra la vellesa i la mort, el deseig i la voluntat d'inventar." (pàg. 538)

Una altra refelxió sobre l'Alzheimer interessant. La mare li ha demanat que deixi de ser el seu fill i sigui el seu pare. A banda de les relflexions filosòfiques (que tambe les escriu), aquesta fabulació contra l'oblit m'ha semblat interessant.

Cinc nits de febrer

b

"La pluja pica furiosa la claraboia del celobert. Resona. Desfigura la fràgil convicció del silenci." (pàg. 13)

Això per començar. És el segon paràgraf del llibre.

"Les últimes fulles de l'hivern tremolen. L'aigua dibuixa un moaré de silencis. La llum de sodi dels fanals omple el carrer d'ombres òrfenes." (pàg. 41)

Aquest paràgraf es repeteix diverses vegades al llarg de l'obra. És la referència al clima fosc que envolta l'esforç de recordar (i la violència que comporta recuperar els records d'un mort). Ja no sé si és el meu cap, però els records que es recuperen en l'obra sempre són luminosos. No em ve al cap cap escena de nit fosca i plujosa com les cinc de la novel·la.

"--Pero ¿no et preocupa no saber gairebé res de la teva infantesa?

--Suposo que em conformo amb el que hi ha... A més a més, no sé si vull prescindir de l'ajuda de l'oblit.

--¿Prescindir de l'ajut de l'oblit?

--Sí, no sé si val la pena recordar segons què. Ja m'està bé així.

--A mi no. Vull evitar com sigui l'esvaïment del meu passat." (pàg. 64)

Quines dues concecions tan diferents de la memòria. Ella, que vol "evitar l'esvaïment" del passat i arriba a enregistrar vídeo i àudio de les seves trobades amb la gent, que recull malaltissament tota mena de sensacions en llibretes i que guarda i classifica tota mena d'objectes i ell que "no sap si vol prescindir de l'ajuda de l'oblit".

--Un dia vaig trobar el meu pare cridant de por perquè no reconeixia el seu reflex al mirall.

La veu de la Sela Huber,a punt d'esquerdar-se, havia encongit el cor del Lars Belden.

--Vaig haver de treure tots els miralls de la casa. Costa fer-se'n el càrrec quan no s'ha passat. D'un dia per l'altre, encara que la malaltia comenci de manera aparentment inofensiva, la vida es capgira. I l'oblit s'estén com una plaga. Avui són les claus, demà les paraules o els llocs, l'altre caminar. Com un nen, però a l'intrevés. Per qacabar morint en posició fetal sense saber qui ets." (pàg. 65)

I ja està aquest greu fragment sobre l'Alzheimer que m'ha fet mès mal de llegir que tot el que n'havia llegit fins ara,,,

"Les argúcies per defensar-se, per justificar-se, poden mñes que la veritat. L'amaguem sota un tel impossible de trencar." (pàg. 94)

La morta havia demanat de manera sorprenent ajuda per refer els seus records i aquesta reflexió és el resultat de sentir els que la volien ajudar. Una descripció perfecta de la memòria com a construcció personal del passat a partir del present. No és tan simple com ho acabo de descriure, però és el primer pas per explicar-ho.

"Tant de bo pogués guardar en un lloc segur el teu esguard d'avui." (pàg. 103)

La petjada que deixa la mirada en les coses és una altra de les frases que es repeteix a la novel·la. La idea m'ha semblat brillant (de fet, tots notem quan algú ens està mirant fixament, fins i tot si el tenim al darrere) i la pretensió de voler conservar una mirada, una manera de mirar en un instant...

Estic fent una segona volta a les novel·les de l'Eduard Màrquez, perquè vaig perdre les notes de lectura i perquè en tenia un bon record i volia comprovar-ho. Doncs, comprovat! Molt millor del que recordava.

Cinc nits de febrer és una meravella de composició. Frases que es repeteixen per reforçar la sensació de situacionsn repetides. L'ambient fosc i plujós que convida a treballar la memòria, la presència persistent de la música (i quina música!) que ho envaeix tot, el tractament sense escarafalls d'una realitat sorprenent fent-la "menjable".

El treball sobre la memòria és impressionant. Les imatges recollides per la morta se superposen amb les recordades pel protagonista i la no coincidència ens fa, a ell i a nosaltres, repensar el que recordem.

Eduard Márquez (2000). Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns crema,

El jueu errant ha arribat

"Però quan algú flirteja amb Déu a través de difícils caràcters d'impremta no pensa en criatures beneites." (pàg. 16)

Els jueus llegint la Torà, els moviments,,, Diries que els transporten, com si els droguessin.

"Quan has pogut sortir del pou, no has de tallar les cordes que en salvaran d'altres." (pag. 30)

"No se'n poden anar, solament parlen ídix i vostè sap que la llengua és l'autèntica frontera!" (pàg. 84)

"Un jueu, per a un europeu oriental, és l'encarnació del paràsit." (pàg. 92)

"'Seràs construïda', diu el seu (Tel Aviv) blasó.

D'ençà del dia de la primera pedra, l'àrab ha respost: 'Seràs destruïda.'" (pàg. 172)

Ja des de l'inici de l'arribada dels jueus a Palestina. La "conllevancia" inicial es justifica per la situació d'inferioritat total dels jueus acabats d'arribar. Quan comencen a prosperar, tot s'accelera.

 

El capítol 23 és tan actual que fa mal.

"Per arribar a la planta baixa de la segona barraca, has de passar per la teulada de la primera. De la teulada de la segona, passes a la planta de la tercera. I anar fent així. On són els carrers? Ben mirat, on són?" (pàg. 193-194)

Aquest gueto tan miserable també fou assaltat brutalment. No és només enveja o què sé jo; sembla odi visceral i així ens ho descriu.

 

"La senyora X... és a l'hospital de Jerusalem. Li han matat el marit als peus i després li han degollat el fill als braços. 'Tu, tu continuaràs viva...' li repetien aquests homes del segle vint." (pàg. 195)

"del segle vint" Quina mestria: calen molt poques paraules per definir algú...

"Té una ànima bella que li visita tothora la dolça cara." (pàg. 209)

Aquesta frase ja compensaria llegir el llibre.

 

"A Palestina el seu orgull (dels jueus) s'ha satisfet. Han conquerit el dret de ser un cràpula o un geni sense deixar, per això, de ser jueu." (pàg. 214)

Aquest fragment ve després d'unes "anècdotes" que, com a català, em sonaven molt: els èxits d'un jueu polonès eren els èxits d'un polonès; els seus fracassos, eren d'un jueu.

 

"A Rússia, els jueus esperen ser degollats. El dia que els sòviets cedeixin terreny, les Creus Roges podran preparar les ambulàncies. La canilla ària farà anar els ullals." (pàg. 218)

Aquesta frase és com el resum del resum que està fent de la situació dels jueus en el moment de publicar els articles. Hitler encara devia estar fent la mili i els nazis alemanys encara no eren res. El panorama que ens ha pintat desmunta una mica la sorpresa que sembla que ens vol transmetre Zweig.

Tenia la imatge de l'elit jueva de l'Europa del tombat del segle xx que apareix a les obres de Zweig i Roth i el retrat que ens presenta Londres és del tot diferent. Després de recórrer la misèria dels jueus de l'Europa oriental, arriba a Palestina. fa molta gràcia com ho explica. Agafar un transport (no he entès si era un taxi o una tartana) que aixeca una polseguera immensa fins que arriba a prop de Tel Aviv; la carretera està asfaltada. Tot ho explica així, amb poques paraules, jugant amb els sobreentesos. Interessant com a lector...

 

Els capítols finals, són terrorífics, sobretot pel paral·lelisme amb l'actualitat.

Albert Londres (2025). El jueu errant ha arribat (trad. Susanna Fosch). Barcelona: Afers.