No he recollit més citacions del llibre perquè em recava perdre el ritme de lectura, perquè tot està molt ben travat i no crec que es pugui destacar res per sobre de res. Tot lliga perfectament.
La citació m'ha fet pensar en Modiano, en aquest furonejar en la vida dels altres sense opinar, sense jutjar, afrontant la informació com si no la puguessis assumir.
Si no m'erro, no sabem el nom del protagonista i, per reflex, sabem algunes coses de la seva vida, però el que omple les pàgines és la vida dels altres i no, com acostuma a passar, la vida dels altres passada pel filtre de les reaccions que em provoquen. Sembla admirar gairebé tothom amb qui tracta.
No puc jutjar sobre el llenguatge, sobre si és el de la zona (l'altre dia vaig llegir una lectora que deia que no el reconeixia i ella era de la zona).
El nivell sembla que tota l'estona es vulgui enlairar i llegeixes amb un ai al cor pensant que aquesta conversa es passarà de la ratlla, però no passa. Voltes i voltes, fruit del preguntar sense preguntar i del respondre sense dir, molt poble. ("Oi? Oi.")
Tot el mon en una vall, tots els problemes en una vall, totes les relacions en una vall i relatades per "un que no trobaria aigua al mar", que sembla caigut com Gurb.
Fa uns dies, a Twitter, vaig trobar un núvol de conceptes de la novel·la i trobo que n'és un bon resum, una mostra del que mirava de dir en aquestes ratlles.
Francesc Serès (2020). La casa de foc. Barcelona: Proa
