Allò que va passar a Cardós

Es poden dir moltes coses d'aquesta novel·la: crònica d'un temps, tractat de registres, una novel·la negra... i tot seria cert. Vas passant les pàgines i no pots parar. Sembla que miris una pel·lícula.

També el pots mirar com un tractat de sociolingüística: què passa amb la població local quan hi ha una allau d'immigració? I quan dic "allau" em refereixo a quantitat i concentració en poc temps. Doncs, com es pot llegir, la poblaciò, el llenguatge i els costums se'n ressenteixen. D'acord, parlem de les valls de Cardós, una cosa molt local i d'una població més aviat escassa, però és el que tenen les novel·les locals ben fetes, són extrapolables, expliquen coses universals.

La mort d'un guardia civil l'any 1966 no és cosa de no res,és normal referir-s'hi com "allò que va passar a Cardos".

Ramon Solsona (2016). Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa.

La ballarina de Berlín

Un llibre de Bezsonoff. Ja saps què hi trobaràs: una prosa excessiva, una descripció del moment històric molt ben travada, unes descripcions que signaria Pla i aquest saber fer de llengua que és com el seu segell. A banda, fa un Hitchcok impressionant.

No tinc notes perquè el vaig llegir en digital al tren i no vaig poder copiar-ne fragments.

Al Berlín previ a l'ascens definitiu de Hitler un exoficial polonès fa d'espia i l'autor s'esforça a fer-nos saber que les diplomàcies occidentals no li fan cas quan els avisa dels senyals que percep. Bé, tampoc els alemanys se n'adonen gaire i l'hedonisme del període d'entreguerres queda molt ben retratat.

A banda, les peripècies amatòries de l'espia (totes les seves informants són dones) i una frase que m'ha quedat gravada ("tenia les inquietuds metafísiques d'un batraci") com a resum de l'encant de l'espia: cap complicació, tot ben intranscendent, cosa que facilita les converses.

 

J. D. Bezsonoff (2017). La ballarina de Berlín. Barcelona: Empúries.

Muerte con pingüino

No crec que es pugui destacar res especialment d'aquest llibre; el post-it que acostumo a enganxar als llibres quan els començo per anotar-hi citacions està buit. És com un riu que t'atrapa i no pots parar de llegir. La situació és tan surrealista que l'acceptes sense problemes i ja tot fa baixada. Fa riure, fa patir, té un ritme molt ben treballat i de fons la idea de la soledat es deixa veure tota l'estona amb diverses fesomies, però sempre la pots reconèixer.

 

Que no es pot fer res per escapar del destí és una idea que es repeteix amb diverses formulacions al llarg del llibre. No només amb paraules, tot el que s'hi explica ho corrobora. I, per si la situació no fos prou complexa, hi ha l'afegit del paisatge: l'hivern (cap al final, la primavera) de la Ucraïna postsoviètica amb tot el que comporta.

 

El pingüí... El pingüí és tot. No parla, sembla que passa de tot, però es fa estimar i estima, mira el món sense saber com llegir-lo, està malalt, desubicat...

 

Els personatges entren i surten de la trama sense estridències, gairebé sense deixar rastre. Les relacions que s'hi expliquen són tan superficials (poc compromís) que, fora de l'ambient d'aquesta novel·la, serien inversemblants: els personatges s'arriben a conèixer (estimar?), però quan falten, no passa res.

D'acord, no serà un premi Nobel, però és una molt bona lectura. Molt de l'estil de l'editorial.

 

 

Andrei Kurkov (2023). Muerte con pingüino (trad. Mario Grande i Mercedes Fernández). Barcelona: Blackie Books.

Necrópolis

"Es una quimera incontrolada que confunde dentro de mi el pasado con el presente; pero no deja de ser cierto que hay momentos en los cuales el hombre emite un fluido invisible y fuerte que los demás perciben como la presencia de algo ajeno, extraordinario, que les sacude como un barco que topa contra una ola inesperada." (pàg. 29)

"Como la escena se repite durante meses, al final no te queda más remedio que resignarte a la imagen. Cuando no te rindes, claro." (pág. 189)

Les persones ens acostumem a l'horror. És terrible, però és la manera de sobreviure. A la citació següent ho explica millor.

"El hombre procura ayudarse como sabe y puede. Además, en estos casos es importante también otra verdad: no siempre conviene que el hombre esté consciente del todo. En algunos casos es mucho mejor quedarse en un estado casi letárgico." (pàg. 198)

"Tal vez la limpieza ritual sea parecida, ya que el pecador la necesitaba de una manea instintiva. De ahí que también la necesidad para establecer un rígido orden exterior en el pueblo alemán no sea mas que una tendencia compensatoria de sus desviaciones interiores." (pàg. 200)

La por com a font d'ordre, dels crits, del sadisme, de la obediència. En parla molt de diverses maneres... Tot i que critica, cap al final del llibre, un col·lega per demanar l'extinció del poble alemany, ell no mostra una comprensió massa millor...

"Ana Frank dice que a pesar de todo no dejó de creer en la bondad de la esencia del hombre. Y estoy de acuerdo, pero la cuestión es cuándo la humanidad llegará a organizarse y quién la organizará de manera que pueda prevalecer la bondad y no la depravación y el sadismo." (pàg. 220)

Torna a aquesta idea a partir d'un llibre d'un excol·lega del camp que proposa acabar amb l'estirp del poble que ha estat  capaç de generar tot aquest mal i Pahor troba que no és la manera.

"El filósofo Russell afirma que a Nietzsche no se hubiera ocurrido que también su superhombre pudiera ser fruto del miedo, ya que quien no teme a sus vecinos, no siente ninguna necesidad de destruirlos." (pàg. 239)

A la pàgina 240 parla de la decepció de l'home de postguerra que no es deu tant al fet que no s'hagi destruït el poble alemany, sinó al fet que "hay gente que, a causa de planes estratégicos permite que perduren las antiguas aberraciones, porque se utiliza a la gente contagiada para construir una nueva sociedad europea, (...)" 

És tan actual: la transició, les crítiques que es fan a la UE i l'Otan....

Boris Pahor (2010). Necrópolis (trad. Bárbara Pregelj. Pròleg de Caludio Magris). Barcelona: Anagrama.