Muerte con pingüino

No crec que es pugui destacar res especialment d'aquest llibre; el post-it que acostumo a enganxar als llibres quan els començo per anotar-hi citacions està buit. És com un riu que t'atrapa i no pots parar de llegir. La situació és tan surrealista que l'acceptes sense problemes i ja tot fa baixada. Fa riure, fa patir, té un ritme molt ben treballat i de fons la idea de la soledat es deixa veure tota l'estona amb diverses fesomies, però sempre la pots reconèixer.

 

Que no es pot fer res per escapar del destí és una idea que es repeteix amb diverses formulacions al llarg del llibre. No només amb paraules, tot el que s'hi explica ho corrobora. I, per si la situació no fos prou complexa, hi ha l'afegit del paisatge: l'hivern (cap al final, la primavera) de la Ucraïna postsoviètica amb tot el que comporta.

 

El pingüí... El pingüí és tot. No parla, sembla que passa de tot, però es fa estimar i estima, mira el món sense saber com llegir-lo, està malalt, desubicat...

 

Els personatges entren i surten de la trama sense estridències, gairebé sense deixar rastre. Les relacions que s'hi expliquen són tan superficials (poc compromís) que, fora de l'ambient d'aquesta novel·la, serien inversemblants: els personatges s'arriben a conèixer (estimar?), però quan falten, no passa res.

D'acord, no serà un premi Nobel, però és una molt bona lectura. Molt de l'estil de l'editorial.

 

 

Andrei Kurkov (2023). Muerte con pingüino (trad. Mario Grande i Mercedes Fernández). Barcelona: Blackie Books.