dilluns, 23 de maig de 2022

Les villes de papier

"On aurait pu mieux choisir." (pàg. 12)
Podrien haver triat [un nom] millor.
I aixi ventila la història de l'origen del nom de la vila on va néixer Emily Dickinson (era un paio poc humà, per ser educat).

"Emily Dickinson est un écran blanc, une page vierge." (pàg. 14)
Emily Dickinson és una pantalla en blanc, una pàgina verge.
No sé si era la intenció de l'autora explicar això, però així és com ha afrontat la vida d'Emily Dickinson a l'hora d'escriure aquest llibre.

"--Après quelques mois, les pages auront absorbé l'humidité de la plante,et vou pourrez la coller dans votre herbier.
Emily s'émerveille en silence de cela : les livres s'abreuvent a l'eau dels fleurs." (pàg. 20)
--D'aqui a pocs mesos, les pàgines hauran absorbit l'humitat de la planta i podreu col·locar-la a l'herbari.
Emily ho troba meravellós: els llibres s'abeuren amb l'aigua de les flors.
Podeu veure l'herbari d'Emily Dickinson que conserven a Harvard en aquest enllaç

"vaut-il mieux avoir la connaissance, l'expérience nécessaires pour les décrire telles qu'elles sont enréalité, ou la liberté de les inventer?" (pàg 31)
què és millor, tenir el coneixement i l'experiència necessàries per a desciure-les com són o la llibertat per a inventar-les?
L'autora intercala capítols on parla d'ella i aquest fragment és en un d'aquests capítols. L'he transcrit perquè és família (i ens prepara per llegir-lo) del final de la nota de l'autora que tanca el llibre.

"-- Mais comment cela est-il possible ? Demande Emily.
-- C'est une ville de papier . Les gens qui ont dessiné la carte l'on inventée de toutes pièces afin de s'assurer que personne ne leur volerait leur travail." (pàg. 49-50)
-- Però, com pot ser? Pregunta Emily.
-- És un poble de paper. Els que han fet el mapa l'han inventada de cap a cap per assegurar-se que ningú no els robarà el fruit de la seva feina.
No explico més perquè el fragment és deliciós i fa referència a un poble que apareix més vegades amb una vida poètica molt interessant. He posat el fragment perquè es l'explicació del títol de l'obra.

"Ce mensonge n'était-il pas pire que le simple constat : Dieu est mystère, Il est silence, et Emily comprend d'abord le monde par les mots." (pàg. 69)
Aquesta mentida no és pitjor que la simple constatació: Déu és misteri, silenci, i Emily comprén el mon a partir de les paraules.
Això és el colofó de l'explicació de la relació d'Emily Dickinson amb la religió.

"Le Poète, quand il entre  dans la salle de classe, a les cheveux tirés vers l'arrière, comme si lui seul luttait contre un vent invisible, et il ne cesse d'éprouver le désordre de sa tempétueuse chevelure en y passant les doigts . Il est bel homme : le front haut, les yeux sombres sous des sourcils fortement arqués, le nez aquilin, les levres minces comme il sied a ceus qu'occupent des pensées élevées . Il fait en parlant beaucoup de gestes, dont certains ne sont pas nécessaires.
Il regarde sans le voir le petit groupe de collegiènnes..." (pàg. 72-73)
El poeta, quan entra a l'aula, du els cabells tirants enrere com si lluités contra unvent invisible. No para 
de mirar d'ordenar la cabellera en passat-hi els dits. És formós: el front ample, els ulls ombrívols sota unes celles molt arquejades, el nas aquilí i els llavis prims com correspon als que s'ocupen dels pensaments elevats. Fa molts gestos mentre parla, la majoria dels quals, completament superflus.
Mira, sense veure'l, el petit grup de col·legiales...
Fa tota l'explicació del recital, de la impressió que el recital fa a Emily Dickinson (de la supèrbia del poeta) i com reflexiona sobre la poesia en presenciar-lo. 

Ils ont tous les deux vingt et un ans. Lui est avocat, elle est femme ; elle sera donc femme d'avocat . Et mère, bien sûr . Emily voit le destin de la mariée s'étirer davant elle, tracé d'avance, une ombre portée. (pàg. 101)
Tots dos tenen vints-i-un anys. Ell és advocat, ella és dona; per tant, ella serà dona d'advocat i, segurament, mare. Emily veu el destí de la noucasada estendre's al seu davant com si en fos l'ombra.
Havia de ser dur ser feminista a l'època...

"À Boston, les habitants de la ville avaient tous l'air de cousins plus ou moins eloignés de John F. Kennedy : même regard franc, même sourire, même désinvolture étudiée." (pàg. 115)
A Boston, tothom semblava ser un cosí més o menys proper de John F. Kennedy: la mateixa mirada franca, el mateix somriure, la mateixa desimboltura estudiada.
L'autora mira al voltant quan es trasllada a Boston.

"À ce moment précis, debout au milieu de l'automme, Emily est au confluent de deux éternités -- l'été disparu, l'hiver à venir. Il lui faut se tenir bien immobile, tête haute, pour ne sobrer ni dans l'un ni dans l'autre, mais continuer d'avancer à pas prudents sur le fil d'un bri d'herbe. (pàg. 121)
En aquell moment precís, dempeus enmig de la tardor, Emily és en l'aiguabarreig de dues eternitats --l'estiu desaparegut i l'hivern per arribar. Ha d'estatr ben immòbil, el cap alçat per no caure en cap dels dos i poder continuar caminant emb pas prudent pel fil d'un bri d'herba.

"Emily a passé sa petite enfance et sa vie adulte a Homestead, dont le nom laisse deviner qu'il s'agissait de l'incarnation même de ce qu'est un home -- plus qu'une maison, un foyer ; plus qu'un foyer, le feu qui y brûle." (pàg. 125)
Emily ha passat la infància i la vida adulta a Homestead, nom que ens fa pensar en la encarnació d'allò que entenem com a llar --més que una casa, una llar; més que un fogar, el foc que hi crema.

"Emily, elle, a despuis longtemps décidé qu'écrire est non seulement un verbe intransitif, mais qu'il porte sa fin en soi." (pàg. 145)
Emily ha decidit de fa temps que escriure no és només un verb intransitiu, sinó que és una acció que du la finalitat en ella mateixa.
Una manera de dir que no pensava publicar el que escrivia.

"Parce qu'on croit que le poète n'a pas de famille, mais c'est faux, bien sûr . La poète est fille, soeur, cousine . C'est le poème qui est orphelin." (pàg. 178)
Hi ha qui creu que el poeta no té família, però s'equivoca. La poeta és filla, germana, cosina... És el poema que és orfe.


"Il faut avoir une bien haute opinion de soi-même pour vouloir tout le temps être entouré de qui nous ressemble." (pàg. 192)
Cal tenir una opinió d'un mateix molt elevada per a voler estat tothora envoltat dels nostres semblants.
A que mai havíeu vist una justificació de la soledat per aquesta banda?

"Avant que d'être un libre, le fascicule est une brassée de plantes qui soignent." (pàg. 196)
Abans de formar un llibre, cada plec és una braçada de plantes remeieres.

"[...] quelques-uns enfin sont fruit de mon imagination. Tant mieux si l'on n'arrive pas trop à distinguer lesquels." (pàg. 205)
[...] alguns  són fruit de la meva imaginació. Seria fantàstic que no es puguessin identificar.
Això és del paràgraf de la nota final de l'autora a què em referia en el comentari de la pàgina 31. 


Aquest llibre ha guanyat el Renaudot d'assaig de 2020. Però també podria haver guanyat el Renaudot de poesia si existís. Recrea, crea, recorda passatges de la vida de Dickinson i hi intercala fragments del  trasllat de l'autora a Nova Anglaterra i records dels llocs on ha viscut. A Ledevoir.com trobareu una análisi més exhaustiva de l'obra amb un títol molt suggeridor "La realité augmentée de Dominique Fortier".


Dominique Fortier (2020). Les villes de papier. Une vie d'Emily Dickinson. París: Grasset.

He posat la imatge de l'edició original (Éditions Alto, 2018) perquè les cobertes de Grasset són molt austeres.

dimecres, 4 de maig de 2022

Els lladres de bellesa

Distingit senyor:

Ara mateix he acabat la lectura de la seva novel·la "Les llàgrimes de Satanàs". No li parlaré ni de l'argument, calcat dels "Oiseaux enchanteurs" de Pierre d'Arcy, publicat el 1985 a Ginebra, ni de l'estil, que pateix d'una relativa incoherència malgrat els seus esforços per donar homogeneïtat al conjunt. En canvi, he estat sensible a les diverses citacions amb les quals vostè ha farcit la seva prosa: realment ha pouat del fons comú de la literatura mundial. Per la meva banda he observat fragments de frases, hauria de dir branquillons, de Proust, de Zola, de Théophile Gautier, de Sòfocles,de Tanizaki, de Mishima, de Moravia, de Goethe, i això només per començar. Diria que pel cap baix, dels 250.000 mots n'hi deu haver a penes 1.000 de seus, i encara la majoria són conjuncions i adverbis. No troba que són molts deutes per a una obra de 200 pàgines?... Per què no ho discutim tranquil·lament mentre prenem alguna cosa?


Això és la carta que fa que es coneguin els dos protagonistes de la novel·la...



El microplagi és només l'excusa perquè es coneguin, però és un fragment (llarg) saborós. Després la novel·la canvia de rumb i explora altres menes de robatoris molt més intrigants i pseudocientífics.


He de dir que alguna escena d'aquesta "segona part" m'ha recordat escenes de pel·lícuels de vanpirs de sèrie B.


Pascal Bruckner (1999). Els lladres de bellesa (trad. Montserrat Planas). Barcelona: Proa.

_______________________________
1. He posat la imatge de l'audiollibre perquè l'edició que tinc és la de Proa (tapa taronja) i i cap de les cobertes que he trobat a Internet em feien el pes.
2. Començo a recuperar entrades antigues que es van perdre quan Google va desmuntar G+.

La tercera illa. Poesia catalana de l’Alguer

Ahir vaig anar a la presentació de 
La tercera illa. Poesia catalana de l'Alguer (1945-2013). Antologia feta per Joan Elies Adell.

Gràcies Joan Elies! Com vas dir mentre sentíem Antoni Coronzu llegint els seus poemes (i algun altre de l’antologia): “ens ho estàvem perdent”.

I en aquests moments en què apareixen pseudollengües catalanes amb identitats inversemblants, fa gust que algú ens recordi que hi ha poesia catalana a l'Alguer, que no és poesia algueresa ni corso-catalana ni cap altra denominació enganyosa.

Perdoneu el paràgraf final, però aquests dies tinc "mal de llengües".


Joan Eies Adell, ed. (2013). La Tercera Illa. Poesia catalana de l'Alguer (1945-2013). Barcelona: Saldonar.


______________________
No sé per què això estava on no tocava. L'entrada és de fa uns vuit anys.