dimecres, 4 de maig de 2022

Els lladres de bellesa

Distingit senyor:

Ara mateix he acabat la lectura de la seva novel·la "Les llàgrimes de Satanàs". No li parlaré ni de l'argument, calcat dels "Oiseaux enchanteurs" de Pierre d'Arcy, publicat el 1985 a Ginebra, ni de l'estil, que pateix d'una relativa incoherència malgrat els seus esforços per donar homogeneïtat al conjunt. En canvi, he estat sensible a les diverses citacions amb les quals vostè ha farcit la seva prosa: realment ha pouat del fons comú de la literatura mundial. Per la meva banda he observat fragments de frases, hauria de dir branquillons, de Proust, de Zola, de Théophile Gautier, de Sòfocles,de Tanizaki, de Mishima, de Moravia, de Goethe, i això només per començar. Diria que pel cap baix, dels 250.000 mots n'hi deu haver a penes 1.000 de seus, i encara la majoria són conjuncions i adverbis. No troba que són molts deutes per a una obra de 200 pàgines?... Per què no ho discutim tranquil·lament mentre prenem alguna cosa?


Això és la carta que fa que es coneguin els dos protagonistes de la novel·la...



El microplagi és només l'excusa perquè es coneguin, però és un fragment (llarg) saborós. Després la novel·la canvia de rumb i explora altres menes de robatoris molt més intrigants i pseudocientífics.


He de dir que alguna escena d'aquesta "segona part" m'ha recordat escenes de pel·lícuels de vanpirs de sèrie B.


Pascal Bruckner (1999). Els lladres de bellesa (trad. Montserrat Planas). Barcelona: Proa.

_______________________________
1. He posat la imatge de l'audiollibre perquè l'edició que tinc és la de Proa (tapa taronja) i i cap de les cobertes que he trobat a Internet em feien el pes.
2. Començo a recuperar entrades antigues que es van perdre quan Google va desmuntar G+.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada