divendres, 10 d’abril del 2020

El dia abans

"--Tothom pot imitar el cant del gall. Però el cant del treball és una altra història --deia en Jojo." (pàg. 13)


"Duia l'americana del diumenge i la front del dilluns." (pàg. 15)

"--I també pel seu orgull --va afegir el meu germà amb una veu suau.
El pare va quedar sorprés. Va mirar amb pena el seu fill. Orgull contra orgull. Havia perdut. I ho sabia." (pàg. 20-21)
Aquesta conversa i la reflexio postrerior venen just després d'un paràgraf on es descriu molt cruament la vellessa dels miners. De fet, el món del treball a les mines està immensament retratat. No és un retrat com de Pla, no. Apareixen pinzellades en les converses, en els silencis, en les descripcions dels paisatges, dels costums... 

Entre la pàgina 51 i la 55 l'autor descriu l'espera de la gent entre l'anunci de l'accident de la mina i la pujada de les víctimes. El fragment és esfereïdor. Mentre el llegia, em venia al cap la cançó sobre el mateix tema del Víctor Manuel. "La planta 14".

"La vida, la mort, d'un forat a l'altre." (pàg. 72)

"Jo li parlo de la mina, i vostè em parla del vi. Dóna-me'n, que te'n donaré" (pàg. 125)
M'ha fet gràcia la frase feta. A casa meva era "toquem i toquem".

"Vaig estrèneyer. Vaig estrènyer per en Jojo, pel pare, per la Sylwia, per tots els morts de la mina, per tots els malalts de silicosi del mñon. Li vaig estrényer el coll fràgilni ell no es va bellugar. No es defensava. No pensava que estigués tan malalt, tan feble. Jo m'esperava que ens barallçessim. Que ell recuperés la violència edl capatàs, la còlera del contramestre, l'arrogància dels poderosos. Jo havia agafat una maça per trencar-li els ossos. Però ell estava immòbil a terra, sense reaccionar. Jo notava com els batexs de les seves venes em donaven cops als palmenlls. Ell tenia les cames mortes, els braços no el protegien. Amb prou feines respirava. Jo m'esperava que els seus llavis, emmordassats pel plàstic [li ha ficat el cap en una bossa de plàstic]. fessin un soroll esgarrifós. Aspirar, expirar. Que la bossa li entrés a la boca amb violència. Que la falta d'aire transfor,és el seu cos en un animal esfereït. Que fes els gestos terribles dels homes retrobats al fons de la mina, amuntegats els uns sonre els altres, sense mes oxigen que la pols de la mort. Però no va protestar, no es va defensar. Es va enfonsar una mica més. Fins que vaig afluixar les tenalles de la meva ràbia." (pàg. 147-148)
L'autor ens obliga a llegir cruament i molt ràpid el moment de la mort d'en Dravelle. Flaixos que se succeeixen sense parar. Trobo que es una manera molt efectiva de fer-ho.

"Vaig pensar en la meva dona, la primera vegada que li vaig parlar de desembre de 1974. La Cécile tenia els ulls plens de llàgrimes. L'Aude [l'advocada] escrivia com es plora. Feia lliscar el bolígraf per les pàgines quadriculades, les girava ràpidament, tornava enrere, escrivia als marges, afegia línies aquí i allà, al llarg de l'espiral." (pàg. 202)


Em va semblar millor Retorn a Killybegs. Potser perquè era la primera cosa que llegia de l'autor... Aquest llibre, però, és brutal, et fa anar com un titella (de fet, trigues 214 pàgines a entendre el títol), però no sé. Algun passatge m'ha semblat forçat per conferir intriga. Esclar que potser és una sensació.

Per cert, a la pàgina 14 els pares juguen a dards i a daus a la mateixa pàgina... Alguna cosa més de la traducció em sonava malament, però no m'ha distret de la lectura 


Sorj Chalandon (2019). El dia abans. Barcelona: Edicions de 1984