dilluns, 22 d’abril del 2024

Un animal sauvage

Crec que vaig dir el mateix en llegir "La veritat del cas Harry Quebert", però en "Un animal sauvage" encara es fa més evident: per què encara no han fet una pel·lícula d'això?

Té tots els ingredients d'un èxit de taquilla: trama complicada amb un munt de girs de guió, avançaments i flash-backs que van afegint informació a la trama perquè miris d'avançar-te a les conclusions, dues històries d'amor paral·leles, diners, triomf social, una mica de sexe, un voyeur, delictes, paisatges, enveges...

No és alta literatura, però tot está molt ben travat i el ritme és trepidant. Ofereix la informació amb comptagotes i demana al lector que la vagi enllaçant. Les anades i tornades cronològiques són una mena de clickbait que t'obliga a seguir llegint per si de cas, per no oblidar la nova dada i confirmar la nova sospita.

Els paisatges: Ginebra, Sant Remo, la Toscana, el Carib. No em direu que no és una temptació per a una productora de cinema...



Joël Dicker (2024). Un animal sauvage. Ginebra: Rosie&Wolfe.

dijous, 11 d’abril del 2024

Sobre el teatro

Suposo que gent amb més bagatge teatral que jo gaudirà més de la lectura d'aquesta llarga entrevista. Jo no conec la gran majoria d'actors i directors que cita i, com que no només els cita, sinó que els utilitza per explicar conceptes, molts cops em sento com abandonat. Dit això, quina meravella; quina repassada dels grans temes de la interpretació: dicció (hi insisteix molt), moviment, "fer-se una bola" (la manera de "ficar-se en el personatge")...

La nota final de l'entrevistador explica com es va dur a terme l'entrevista: moltes sessions al llarg de 1981. Ja es veu que tot traspua calma i reforça l'autoestima (que no sé si li cal gaire) de Gassman: "Si echo un vistazo al pasado, puedo considerarme satisfecho. Tuve mucho, todo lo que merecía, tal vez un poquito más. [...] Si interrogo a mi conciencia, me siento tranquilo: enla profesión, y en especial en la teatral, no tengo nada que reprocharme" (pàg. 158).

 
Dues citacions sobre la comicitat i com s'ha de treballar:
"Bergson dice que, con frecuencia, el mecanismo de la hilaridad, de la comicidad, lo pone en marcha la imitación que un ser orgánico, un hombre o un animal, realiza de algo que no es orgánico, sino mecánico. Pongamos el típico ejemplo de la persona que se cae en plena calle ¿Qué es lo que nos impulsa instintivamente a reirnos? El hecho de que un cuerpo animado se convierta de repente en un fantoche, pierda el control orgánico del movimiento." (pàg. 31)
 
"Si la hilaridad nace de la seriedad con que se expresan los personajes, mucho cuidado con advertir al espectador de que esa seriedad debe hacerlo reír, se destruiría el efecto y se acabó. [...] Eso de superponer la propia hilaridad a la hilaridad del autor es un vicio de muchos actores, un vicio pernicioso." (pàg. 32)
 
"Me ejercité sobre todo en pulir la dicción. La lengua italiana tiene una dificultad típica, que viene dada por la riqueza de palabras llanas, en las que, precisamente porque el acento no cae en la última sílaba, ésta llega a ser muda, fónicamente despreciada." (pàg. 34)
Ja ha parlat abans de la importància de la dicció i de la dificultat de l'idioma degut a l'abundància de paraules planes. En algun moment diu, "com passa també en portuguès" i no parla del castellà o el català que deuen compartir aquesta característica...
 
"El director es el guía de la interpretación. Por lo tanto, en cierta medida, debe ser también el crítico, una personacapaz de 'leer', como se dice hoy, un texto dramático y de intuir su significado traducible en teéminos escénicos. [...] Pero no se puede, es más, no se debe ir más allá." (pàg. 54)

"Entiendo por técnica el arte de la relajación total, sobre todo por lo que se refiere a los órganos de la fonación, a las cuerdas vocales. Se trata de una artesanía que hoy en dia casi se ha perdido..." (pàg. 61)

"creo que traducir un texto que después debes interpretar es la mejor manera de estudiarlo." (pàg. 70)

"Pero volvamos al actor. Decía que el actyor miente siempre, el actor está siempre a disposición, es alguien que quiere y acepta ser otro, mejor dicho, muchos otros." (pàg. 126)

Parlant sobrea mentida i el teatre, visita Èdip i diu això (quina gran lectura del personatge!):
"Edipo es un 'chivo expiatorio'; al principio lo vemos como un rey poderoso, dominador y, lógicamente, encargado de sanar a su pueblo de la enfermedad que lo q¡aqueja. Luego, poco a poco, descubre que él es el portador, y en cierta manera acepta serlo; luego se lleva consigo esta peste y se aleja de la colectividad que, al final, acaba sanando. Ya  veds como van juntos los elementos ritualista, religiosos y los de carácter médico, terapéutico." (pàg. 127)

Resposta a una pregunto sobre lsi l'actor "diu com soón els personatges":
No, porque entonfes no sería artista, sino científico. El artista hace preguntas, como mucho ofrece el inicio de una respuesta, plantea hipótesis. [...] La diferencia entre pensamientomartístico y pensamiento científico radica plenamente en esto." (pàg. 142)

"En este sentido no hay artista más genuina que la niña que juega con su muñeca. En parte ella sabe que el objeto con el que juega a ser mamá no es de carne y hueso, pero en parte lo cree, o al menos finge creerlo." (pàg. 143)

Hi torna alguna vegada més a la cosa infantil i lúdica com a aspecte central de l'actor. La citació següent justifica una mica la seva manca de compromís social i polític (se n'ha queixat l'entrevistador i ho ha mig reconegut ell al llarg de l'entrevista:

"Quiero decir que la postura ñetica es extraña al juego, por tanto, el actor puro, el actor ideal es aquel que vive fuera de las reglas morales, con todas las consecuencias que teóricamente pueden derivarse de ello, tanto positivas como negativas." (pàg. 144)

"El teatro ofrece al espectador, al público, una especie de garantía; mientras dure el espectáculo no puede ocurrir nada. Es como si estuviéramos en un paréntesis de la vida." (pàg. 148)

Sobre el futur del teatre ("Video killed the radio star"):
"Optimista, optimista y con conocimiento de causa. El teatro existe desde hace dos mil quinientos años, y probablemente se lo viene dando por muerto desde hace dos mil quinientos años." (pàg. 157)

 
Vittorio Gassman (2003). Sobre el teatro. Conversación con Luciano Lucignani (trad. Celia Filipetto). Barcelona: El Acantilado.

dijous, 4 d’abril del 2024

Maria Antonieta

La lectura calmada i suggerent, això és el que ofereix sempre Zweig. Elaborar perfils psicològics molt encertats i entenedors que demostra amb anècdotes (episodis), sovint, trivials, però que ell sap explotar al màxim. Una prosa que llisca sense cap mena de dificultat i que t'envolta, t'embolcalla i et fa veure allò que explica. Delicat en els episodis foscos, mai cruel amb cap personatge...
 
Suposo que és aquesta suavitat, aquesta manca d'agror el que ens encanta als lectors de Zweig.
 
Maria Antonieta, el final de l'antic règim.
 
"[...] la seva comprensió era bona, jutjava correctament, però no hi va haver manera de fer-la aprofundir en les matèries, tot i que jo sentia que en tenia la capacitat. De manera que al final vaig admetre que només se la pot educar si al mateix temps se l'entreté." (pàg. 20)
El preceptor de Maria Antonieta... Una mica com l'Escola nova XXI...

"[...] però de la mateixa manera que ell [Lluís XVI] no és un Lluís XIV, aquells ja no són uns Bossuets ni Turennes, Richelieus ni Mansarts, Colberts, Racines o Corneilles, sinó una raça d'aprofitats, submisos i intrigants que tan sols volen divertir-se, enlloc de crear, que nomes parasiten allò que altres han creat abans d'ells [...]" (pàg. 53)
Com que tot funciona bé, molt bé, perquè els automatismes ja estan establerts, podem canviar les persones que hi treballen... Fals! Les estructures no fan la feina.
 
"'Tinc por d'avorrir-me.' Amb aquesta frase Maria Antonieta ha formulat el lema de l'època i de tota la seva societat. El segle XVIII s'acosta a la fi i ha fet realitat el seu sentit." (pàg. 136)
Per què una biografia de Maria Antonieta? Perquè és un resum del moment que va viure. El capítol de Trianon (immediatament després d'aquesta citació) és una explicació més prolixa d'això i Zweig sap treure'n tot el suc i ens el presenta extensament i l'analitza amb saviesa.

"Que la gent xerri o murmuri, quina importància té? Que portin de seguida la capsa de maquillatge i el vestuari nou: no se suspendrà pas una comèdia tan encisadora per una bagatel·la com aquella!" (pàg. 216)
La "bagatel·la" és una estafa brutal feta aprofitant-se del nom de la reina i la comèdia és "El barber de Sevilla" (que el rei volia prohibir) on la reina té un paper. Un altre cop, una decisió errònia per no pensar. Un altre cop, una acció que resumeix una època.

"A aquest ésser misteriós anomenat 'poble' només li és donat de pesar antropomòrficament, a partir de les persones; els conceptes no són del tot clars per a la seva capacitat de comprensió, nomes ho són les figures; per això sempre que percep una culpa vol veure un culpable." (pàg. 253)
Bé, potser aquesta condescendència que fa servir per parlar del poble (i dels lectors: no se si calia explicar "antropomòrficament") també és part de l'encant que ens provoca la prosa de Zweig; la llegim com escoltem un mestre o un parent gran que ens alliçona. A banda, trobo que és una definició magnífica de "poble" vist com a massa.

"Per poder lluitar com cal, és necessari tenir les mans lliures i els peus posats en terra ferma."
Una frase que, vés per on, em va fer pensar en els líders del procés mirant de dirigir la cosa des de la presó o, ja lliures, amb l'espasa de Dàmocles de la inhabilitació...

"Però qualsevol revolució és una bola que roda endavant [...]. Els de dretes tenen por dels moderats, el s moderats dels d'esquerres, els d'esquerres de la seva ala mes extrema, els girondins, els girondins al seu torn dels partidaris de Marat; els líder tenen por del poble, els generals dels soldats, la Convenció de la Comuna, la Comuna de les seccions, i justament aquesta por encomanadissa de tots els grups entre ells impulsa la seva força interna en una cursa tan ferotge." (pàg. 473-474)
Ja havia llegit aquesta teoria de la por com a motor de les revoltes en algun altre lloc i cada cop m'entra millor.
 
"Com més de pressa corre el temps, més s'escurça la memòria de les persones." (pàg. 571)
No hase fata desir nada más.
 
 

Stefan Zweig (2023). Maria Antonieta (trad. Ramon Farrés). Barcelona: La segona Perifèria.