El primer, La marca de la paret, el que signa Virginia Wolf, m'ha recordat l'Oceanografia del tedi, per la reflexió, la inacció, el viatge al propi pensament, que omple la narració.
A La marca de la paret, l'autora veu, sense moure's de la butaca on és tranquil·lament fumant, una taca a la paret i això obre la comporta a un doll de reflexions que s'enllacen per viaranys del tot incerts sobre la taca, l'observació, el fet d'observar, la reflexió... La divagació del pensament lliure, que canvia de direcció quan troba qualsevol element que li permet d'ancorar-s'hi.
En algún moment del relat, l'autora explica la sensació que li produeix aquesta divagació sense rumb, però no he sapigut trobar la citació.
Al final, la taca resulta ser...
El segon relat, Tres jueus, arrenca s'una manera tan elegant, que pots repetir en bucle la primera pàgina. Tot és tan gràfic i primaveral...
Evidentment, hi ha una reflexió sobre els jueus (com són, com es relacionen amb els altres, la seva relació amb la fe...) que se suporta en una conversa fortuïta i un record que apareix a la conversa; tot sembla tan fortuït que no t'esperes trobar cap mena de judici. No hi ha més. O sí. El sotabosc del relat, deixa veure una mirada irònica sobre la manera de ser anglesa: ordre, rutina, grisor...
Molt de plaer en poca estona de lectura.
Virgínia Wolf, Leonard Wolf (2021). Dos relats (trad. Marta Pera Cucrell). Barcelona: Cal Carré.
