dimarts, 29 de novembre del 2022

Pobres

"A la propera carta els hi descriuré de manera satírica, és a dir, tal com són de debò, amb tota mena de detalls." (pàg. 11)

Dues citacions amb definions de literatura. És l'avantatge de les novel·les epistolars, hi cap de tot. Si no ho diu o ho fa un dels protagonistes, pot explicar-ho com a cosa que li han dit sense haver de fer gaires escarafalls:

"La literatura és bona cosa, Vàrenka, molt bona cosa. Ho vaig saber per ells abans-d'ahir ¡És una cosa profunda! Que enforteix el cor de la gent, que instrueix i... [...] La literatura és un quadre, és a dir, en un cert sentit és un quadre i un mirall. Es l'expressió de la passió, és una crítica molt subtil, és una lliçó edificant i un document." (pàg. 79)

"Haig de dir-li, mestressa, que de vegades passa que vas vivint sense saber que tens a mà un llibre que explica la teva història fil per randa. I que tot allò que abans no t'entrava al cap, tan bon punt comences a llegir el llibre en qüestió de mica en mica ho vas recordant, i ho desentrelles, i ho comprens. [...] En canvi, en llegir això és com si ho hagués escrit jo mateix, és ben bé com si, per posar un exemple, hagués agafat el meu cor tal com és, l'hagués girat perquè tothom el veiés per dins, i l'hagués descrit amb tots els detalls, ¡vet aquí!" (pàg. 94-95)

"I és sabut per tothom, Vàrenka, que un pobre és pitjor que un drap vell i que no pot rebre cap respecte de ningú, ¡i ja poden escriure el que vulguin! Tots aquests escriptors ja poden escriure el que vulguin, que per al pobre tot seguirà igual. ¿I per què tot seguirà igual? Doncs perquè, segons ells, el pobre ho ha de dur tot girat enfora: no ha de tenir res d'íntim, ni gens ni mica de dignitat, ¡de cap manera!" (pàg. 113-114)

A la contra diu que és la primera novel·la de Dostoievski (el paràgraf on ho explica és molt sucós). Quina meravella! Com parla de la pobresa, de la solidaritat entre els pobres d'agraïment, de dissimular... I tot això sobre el fons descrit amb pinzellades clares de l'estiu de Sant Petersburg (si se'n pot dir estiu d'això).

A les cartes, com ja hem comentat, apareixen molts temes. El tracte entre els dos protagonistes és tan distant/càlid/tendre... Tots dos preocupats de l'altre, tots dos mirant de surar sobre la pobresa.

Una cosa que trobo a faltar en totes les novel·les ruses és un índex onomàstic. Diminutius, cognoms, noms de font, apel·lacions carinyoses... N'he recollides les dels quatre personatges que hi apareixen més cops:
  • Varvara Alekséievna (així li diuen Makar i el vell Pokrovski). Vàrenka li diu Makar i ella signa com Varvara Dobrossiólova. En començar a llegir pensava que en Makar li deia Alekséievna a la noia una mica com fent-se-la seva (a ell li diuen Alekséievitx), però després hi ha més gent que li diu així.
  • Makar Alekséievitx signa com Makar Dévuixkin.
  • El jove Pokrovski. Li diuen Pétenka i Petruixa (el su pare)
  • El vell Pokrovski. Zakkar Petróvitx


Fiódor Dostoievski (2021). Pobres (trad. Miauel Cabal Guarro). Barcelona: Cal Carré.

dimarts, 15 de novembre del 2022

1969

No és un llibre per, com faig habitualment, col·locar aquí un recull de citacions per poder tastar l'estil de l'autor o les frases que m'han tocat més. Només reproduiré un parell de fragments; l'un perquè m'ha recordat la infància, aquelles col·leccions de lletres separades amb punts que trobaves impresses en els papers oficials (per demanar una beca, per exemple) i l'altre perquè podria estar acabat d'escriure i també sonaria igualment fals. Vegem-los:

"Muy agradecido por la atención que me pueda dispensar, le saluda atentamente, quedando suyo affmo. s.s.q.e.s.m." (pàg. 269)

Jo crec que és "suyo afectuosísimo seguro servidor que estrecha su mano". La "e" es canviava per una "b" si la cosa es dirigia a un clergue (besa). Sempre m'ha fet gràcia que estigués tot tan previst, tan fixat i que aquestes mostres de respecte tan impostades convisquessin amb tractes més de carrer, més llatins com el que es recull en una petició que un (sembla ser, pel context) excompany de classe dirigeix al nou governador civil de Barcelona que acaba amb "un abrazo, cacho macho". Crec que és el reflex exacte de la societat d'aquell moment.

"El Gobierno piensa practicar una política de información diáfana, con el fin de que la opinión pública pueda juzgar su gestión y manifestar sus puntos de vista." (pàg. 449)

No calen gaires comentaris... 

Una constatació de per riure: els agents de les forces d'ordre públic d'abans feien anar un voabulari (de vegades de manera errònia) que els d'ara serien incapaços no d'entendre, sinó de memoritzar.

Ara, més seriosament, quan vaig començar a sentir coses sobre aquesta obra vaig arrufar el nas pensant "un Aleksiévitx", però no. L'Eduard Márquez ha fet una passa més, o un camí diferent amb, si fa no fa, la mateixa base. Esclar que l'una és periodista i l'latre, novel·lista i aixó, potser, ho explica tot. A 1969,  tot el que hi apareix ha estat triat amb una intenció narrativa i ordenat per confegir un relat cronològicament ordenat d'un any que l'autor considera clau en la història de Catalunya i, tot i que no es diu clarament, també d'Espanya.

Col·locar al mateix nivell entrevistes transcrites, documents oficials, cartes entre administracions,  informes policials, etc., tots ells (o la gran majoria) anonimitzats, serveix a l'autor per allunyar-se de la narració i no caure en lògiques fílies i fòbies que haguessin desvirtuat el relat. Potser també una mica per compensar la "deshumanització" amb que les forces de l'ordre públic tracten els "separatistes", "obrers revolucionaris" i altres persones "no afectes al règim".

Una cosa que em fa pensar és la traducció al castellà. No sé com marquen quines parts son traduïdes i quines no. Segurament es perdran l'oralitat dels testimonis en català

Un parell de reflexions polítiques al fil del text: moltes de les coses que es plantegen els testimonis que aporta el llibre les tornem a tenir ara a l'aparador, com si ningú s'hi haguès parar a recollir el testimoni de tota la feina que es va fer en la clandestinitat. I el retrat de la gent de dretes, del règim (o mes a la dreta) que no tots parlen castellà, també n'hi ha de catalans. Això no ho hauríem d'oblidar ni ens hauria d'escandalitzar: hi ha catalans molt de dretes, com arreu. Ho dic perquè de vegades sembla que hi ha gent que no s'ho creu o que ho acaba de descobrir i se n'escandalitza.

La mà ordenadora de l'autor, que es deixa veure tan clarament en les obres anteriors, aquí dexapareix, però no del tot; una prova d'això és, per exemple, és l'aparició dels informes d'"ambient" redactats per la policia i que apareixen amb un ritme molt clar al llarg de l'obra.

No hi ha capítols, no hi ha temes (que sí trobem a les obres d'Aleksiévitx) i això obliga a llegir a un ritme molt picat que fa que et sigui difícil deixar el llibre. D'altra banda, com a lector et sents ben tractat, la lectura et fa sentir llest: "aquest que ens explica això és el de la denúnicia d'abans" i, si no tens una edat que et permeti reconèixer els fets, t'obliga a buscar informació per saber de què parla en cada moment: la curiositat que ens mou a tots que intenta endevinar els noms que se'ns oculten...

Moltes pàgines, un fet insòlit en l'obra de Márquez, però fàcils de llegir. Mai no et cau el llibre de les mans.

Pel que fa a la pretensió de repetir experiment fins arribar al final de la transició (que nos dimos entre todos)... Ho veig una mica magre. Per part de l'autor, no sé si es veurà en cor de repetir esquema i manera de fer en un munt de llibres (potser s'avorrirà de fer el mateix durant deu o dotze llibres) i per part de la recepció, no sé si serem capaços de tenir l'atenció necessària per llegir tants volums d'intrahistòria seguits. El temps ens ho dirà.

Eduard Márquez (2022). 1969. Barcelona: L'altra editorial.