1969

No és un llibre per, com faig habitualment, col·locar aquí un recull de citacions per poder tastar l'estil de l'autor o les frases que m'han tocat més. Només reproduiré un parell de fragments; l'un perquè m'ha recordat la infància, aquelles col·leccions de lletres separades amb punts que trobaves impresses en els papers oficials (per demanar una beca, per exemple) i l'altre perquè podria estar acabat d'escriure i també sonaria igualment fals. Vegem-los:

"Muy agradecido por la atención que me pueda dispensar, le saluda atentamente, quedando suyo affmo. s.s.q.e.s.m." (pàg. 269)

Jo crec que és "suyo afectuosísimo seguro servidor que estrecha su mano". La "e" es canviava per una "b" si la cosa es dirigia a un clergue (besa). Sempre m'ha fet gràcia que estigués tot tan previst, tan fixat i que aquestes mostres de respecte tan impostades convisquessin amb tractes més de carrer, més llatins com el que es recull en una petició que un (sembla ser, pel context) excompany de classe dirigeix al nou governador civil de Barcelona que acaba amb "un abrazo, cacho macho". Crec que és el reflex exacte de la societat d'aquell moment.

"El Gobierno piensa practicar una política de información diáfana, con el fin de que la opinión pública pueda juzgar su gestión y manifestar sus puntos de vista." (pàg. 449)

No calen gaires comentaris... 

Una constatació de per riure: els agents de les forces d'ordre públic d'abans feien anar un voabulari (de vegades de manera errònia) que els d'ara serien incapaços no d'entendre, sinó de memoritzar.

Ara, més seriosament, quan vaig començar a sentir coses sobre aquesta obra vaig arrufar el nas pensant "un Aleksiévitx", però no. L'Eduard Márquez ha fet una passa més, o un camí diferent amb, si fa no fa, la mateixa base. Esclar que l'una és periodista i l'latre, novel·lista i aixó, potser, ho explica tot. A 1969,  tot el que hi apareix ha estat triat amb una intenció narrativa i ordenat per confegir un relat cronològicament ordenat d'un any que l'autor considera clau en la història de Catalunya i, tot i que no es diu clarament, també d'Espanya.

Col·locar al mateix nivell entrevistes transcrites, documents oficials, cartes entre administracions,  informes policials, etc., tots ells (o la gran majoria) anonimitzats, serveix a l'autor per allunyar-se de la narració i no caure en lògiques fílies i fòbies que haguessin desvirtuat el relat. Potser també una mica per compensar la "deshumanització" amb que les forces de l'ordre públic tracten els "separatistes", "obrers revolucionaris" i altres persones "no afectes al règim".

Una cosa que em fa pensar és la traducció al castellà. No sé com marquen quines parts son traduïdes i quines no. Segurament es perdran l'oralitat dels testimonis en català

Un parell de reflexions polítiques al fil del text: moltes de les coses que es plantegen els testimonis que aporta el llibre les tornem a tenir ara a l'aparador, com si ningú s'hi haguès parar a recollir el testimoni de tota la feina que es va fer en la clandestinitat. I el retrat de la gent de dretes, del règim (o mes a la dreta) que no tots parlen castellà, també n'hi ha de catalans. Això no ho hauríem d'oblidar ni ens hauria d'escandalitzar: hi ha catalans molt de dretes, com arreu. Ho dic perquè de vegades sembla que hi ha gent que no s'ho creu o que ho acaba de descobrir i se n'escandalitza.

La mà ordenadora de l'autor, que es deixa veure tan clarament en les obres anteriors, aquí dexapareix, però no del tot; una prova d'això és, per exemple, és l'aparició dels informes d'"ambient" redactats per la policia i que apareixen amb un ritme molt clar al llarg de l'obra.

No hi ha capítols, no hi ha temes (que sí trobem a les obres d'Aleksiévitx) i això obliga a llegir a un ritme molt picat que fa que et sigui difícil deixar el llibre. D'altra banda, com a lector et sents ben tractat, la lectura et fa sentir llest: "aquest que ens explica això és el de la denúnicia d'abans" i, si no tens una edat que et permeti reconèixer els fets, t'obliga a buscar informació per saber de què parla en cada moment: la curiositat que ens mou a tots que intenta endevinar els noms que se'ns oculten...

Moltes pàgines, un fet insòlit en l'obra de Márquez, però fàcils de llegir. Mai no et cau el llibre de les mans.

Pel que fa a la pretensió de repetir experiment fins arribar al final de la transició (que nos dimos entre todos)... Ho veig una mica magre. Per part de l'autor, no sé si es veurà en cor de repetir esquema i manera de fer en un munt de llibres (potser s'avorrirà de fer el mateix durant deu o dotze llibres) i per part de la recepció, no sé si serem capaços de tenir l'atenció necessària per llegir tants volums d'intrahistòria seguits. El temps ens ho dirà.

Eduard Márquez (2022). 1969. Barcelona: L'altra editorial.