Pel que fa a l'argument, crec que es millor descobrir-lo mentre llegim el llibret, tot i que els que tenim una edat segur que no podrem treure'ns del cap les interpretacions d'Ava Gardner, Richard Burton i Deborah Kerr en la magnífica pel·lícula de John Huston (1964). La lectura de Huston és... seva.
He llegit l'obra d'una tirada i en el viatge de tornada a casa, n'he rellegit alguns fragments. No podia parar. Quina personatges tan ben dibuixats, quins diàlegs tan rics... Tot el que passa, tot el que es descriu al text està al servei dels personatges, de la seva caracterització. Res no hi és sobrer; tot funciona com un mecanisme de rellotgeria.
Un exemple. El reverend Shannon apareix, gairebé tota l'estona com un alcohòlic (en plena lluita per deixar de ser-ho) que no és capaç de dominar els seus instints marcats per una educació repressiva fins que en el fragment següent (una acotació) apareix amb un posat més luminós:
"S'està comportant amb l'ancià amb una tendresa ferotge, gairebé escarnint-lo; cosa que fem quan el patetisme de la gent vella, anciana, moribunda, arriba a ferir els nostres propis nervis destrossats i la nostra sensibilitat fins al punt que aquesta demanda exterior ultrapassa les nostres reserves emocionals bàsiques." (pàg. 103)
I aquest tret de caràcter s'acaba de definir en aquest diàleg:
"Hannah: Sisplau, no li digui avi.
Maxine: El Shannon bé que li diu avi.
Hannah, agafant la copa: Quan ho diu ell, no sona despectiu, però quan ho diu vostè, sí. El meu avi és un gentleman, en l'autèntic sentit de la paraula. És un home gentil!" (pàg. 112 i 113)
Sense voltes. Una acotació destaca el caràcter del Shannon amagat sota anys d'alcohol i repressió i un diàleg ho remarca. I quan parlem de repressió no podem oblidar que és reverend d'alguna confessió protestant que tracta amb un Déu castigador omnipotent que no perdona; el Déu de l'antic testament i que la seva infància l'ha marcada una mare de religiositat rigorosa. L'incident que el va fer "deixar" l'església, ens indica que vol veure la relació amb Déu d'una altra manera. Llegiu com ho veu la Hannah. Han lligat el Shannon en una hamaca perquè no faci bestieses i ella li prepara una tisana:
"Hanna: A qui no li agradaria sofrir i expiar els propis pecats i els del món sencer, si això es pogués fer en una hamaca, amb cordes en lloc de claus, en un turó mil vegades més encantador que el Gòlgota, la Muntanya de la Calavera, senyor Shannon? La manera que té de retorçar-se i gemegar en aquesta hamaca resulta gairebé voluptuosa... sense claus, sense sang, sense mort. No li sembla que és una forma de crucifixió relativament còmoda, gairebé voluptuosa, per sofrir la culpa del món, senyor Shannon?" (pàg. 147).
Les relacions entre els personatges també es definexen a partir dels diàlegs i, de vegades, a partir de les acotacions que marquen espais. Són totes prou complexes com per resumir-les aquí, però és molt interessant el triangle Shannon-Maxine-Hannah. S'atreuen i es repel·leixen per raons d'allò més variat.
Un detall. A la pàgina 109 la Hanna "(Treu un paquet de cigarretes de la butxaca, després de'l torna a guardar immediatament, sense agafar-ne cap.)" i a la pàgina 117 hi ha una rèplica de Shannon:
"Si em foten fora? Docs tornar a l'Església, o tirar-me a l'oceà i començar a nedar fins ala Xina. (Hanna es treu de la butxaca un paquet de cigarretes arrugat. Descobreix que només n'hi queden dues, i decideix guardar-se-les per més tard. Es torna a guradar el paquet a la butxaca.) Que em donaria una cigarreta, senyoreta Jelkes? (Ella li ofereix el paquet. Ell l'agafa, l'arruga encara més i el llença per sobre de la barana de la terrassa.) No ho fumi més, això, les fan amb el tabac que treuen de les burilles que els captaires recullen [...]."
I a partir d'aquest detall, el Shannon la defineix. Una definició que ens acaba de dibuixar el personatge de la Hanna que, segurament, tots tenim mig embastada a partir de les acotacions sobre vestuari, moviments i relacions amb els altres.
La família d'alemanys nazis sempre en banyador, lloant el Führer, disposats a riure-se'n dels altres des de la seva superioritat són el punt còmic que ens permet descansar una mica en l'ambien enrarit que emmarca l'obra. Una mica com els vigilants de Molt soroll per no res. Podrien no ser-hi? Suprimim-los i provem de definir els personatges principals: ens faltarà el contrapunt per definir-los a la contra.
La iguana. Sí, sí que apareix en el text. Un parell de cops. Com a anèdota i com a metèfora de tot plegat. Crec que és millor trobar-ho per un mateix.
El final tan obert és impressionant:
L'avi ha mort just després de culminar la seva obra i la Hannah, per tant, s'ha quedat sola amb el dilema de quedar-se a l'hotel o marxar, però sense guia.
El Shannon segueix jugant amb la beguda i baixa a la platja amb la Maxine. Sembla que hi ha optat, però no és del tot clar. Les converses anteriors no semblen anar per aquest camí.
La Maxine vol tenir el Shannon (el d'abans), vol tenir-lo a l'hotel, però també vol deixar-ho tot.
Tenessee Williams (2020). La nit de la iguana (trad. Carlota Subirós). Barcelona: Arola editors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada