Steiner o las cosas que hacíamos en Checoslovaquia

Ja havia llegit algun altre llibre sobre la vida en l'Europa soviètica i recordo tenir la mateixa sensació que m'ha deixat aquest. L'autor explica les coses amb una ironia fina que et fa veure la part còmica de la situació, però que no et deixa riure obertament perquè penses, crec que amb raó, que el que explica era així; que la vida de la gent anava per una banda i el partit, per una altra. No sé si m'explico... Hi ha un passatge del llibre que explica que en una fàbrica, la locomotora que havia d'arrossegar els vagons de material (tant primeres matèries de l'estació a la fàbrica, com productes manufacturats de la fàbrica a l'estació) era massa petita i poc potent i no podia arrossegar, per exemple, el carbó. Els empleats ho solucionaven fent que la locomotora que havia portat el carbó empenyés els vagons amb prou força per a arribar a la fàbrica on la locomotora petita els esperava i els feia frenar abans d'entrar al recinte. Una solució força artesanal, arriscada i perillosa. En un context de fantasia, faria petar de riure, però quan ho llegeixes aquí, tot et fa pensar que la cosa era així i només pots llegir-ho amb un somriure. A continuació el final d'aquest passatge. Per cert, un dels delegats és qui ha denegat totes les peticions per canviar la locomotora (cosa que té conseqüències en la narració):

"Tras el primer impacto [un accident; una locomotora que rebenta unes portes a tocar del local on celebren un congrés del partit] la mayoría de los delegados se quedó inmóvil. Con el segundo, algo más atenuado, algunos se lanzaron al suelo. Los que habían sido entrenados para estos supuestos se cubrieron la coronilla con las manos y los que habían sido relamente bien entrenados echaron mano de sus revólveres," (pàg. 108)

Això volia dir. No se sap si és la mirada irònica de l'autor o simplement constatar que la realitat passava per sobre de qualsevol previsió soviètica.

També comparat amb altres lectures paral·leles, he vist el mateix estil com naïf, volgudament naïf, suposo. A Steiner... també he vist que redacta com si escribís les memòries des de la vellesa; repeteix començament de capítols per a afegir-hi detalls o per a recuperar moments que complementa o ajuden a explicar coses noves. Com si escrivis en espiral.

M'ha fet gràcia la precisió amb què presenta les diferents maneres de manifestar-se l'amor i l'enamorament:

Els capítols "Lucie" i "En picado" parlen de com se l'estima l'avia i com s'enamora ell.

A "Los brazos" ens explica un enamorament per costum: "No fue unestruendo de traviesas ni un alboroto de campanadas. Fue una leve armonía en mitad del silencio solo roto por la ilusión del sutil temblor de unas campanillas." (pàg. 197). Les travesses i les campanes fan referència als altres dos capítols que expliquen els altres dos enamoraments. Això era el que volia dir en parlar "d'espiral".

A "El sueño de mi madre" explica un amor a primera vista, dels que esclaten en "alboroto de campanas" i sembla que no puguin acabar-se mai.

Bé, i també hi ha la cosa històrica de la invasió de Txecoslovàquia a la Revolució del vellut que emmarca tota la narració amb excursions als anys d'abans de les guerres per poder explicar episodis que necessita perquè entenem el que ens explica.

Martin Fahrner (2022). Steiner o las cosas que hacíamos en Checoslovaquia (trad. E.Gutiérrez Casado). Barcelona: Sajalín.