És gràcies als problemes que evolucionen les espècies i a causa de les solucions, s'estanquen i s'extingueixen. Que potser va ser per casualitat que el pitjor crim que tenim a la memòria s'anomeni 'solució' i, encara més, 'final'?
Le monde s'était apitoyé pendant quarante-huit heures. Puis tout était retombé dans l'universel moulin à banaliser." (pàg. 32)
El món se'n va compadir durant quaranta-vuit hores. Després, tot plegat va tornar al molí universal de la banalització.
L'actualitat perible, com les verdures. El signe dels temps.
"Pas une fois nous avons parlé de celà [que André Vallauris, un amic molt mes gran que ell (l'amistat li ve pel pare), savi que li presta llibres de la seva biblioteca], mais je finis par comprendre que ces places creuses, les resteraient; que pour lui elles étaient desormais aussí sacres que les livres;" (pàg. 44)
Mai no en vam parlar, però vaig acabar per entendre que aquells espais buits no els ompliria mai, perquè els considerava tan sagrats com els llibres.
Una mena de mentoratge, li passa llibres i, a la visita següent, els comenten. Quan el protagonista ja té l'edat per poder discutir, argumentar, les converses s'allarguen i tenen una importància definitiva en el desenvolupament de la trama de la novel·la.
"[...]André possédait cet art antique des maîtres pédagogues qui vous donnent l'illusion d'avoir toujours porté en vous ce qu'ils viennent à l'instant de vous apprendre." (pàg. 45)
André tenia l'art antic dels mestres pedagogs que us fan creure que allò que us acaben d'ensenyar, en realitat, sempre ho heu sabut.
Quina definició més bonica i encertada del mestre!
"Et à quoi servirait-elle [la substància que motiva la història]? À éliminer sur les cinq continents des milions et milions de filles, parce qu'une tradition stupide née à l'âge du gourdin veut que la famille se perpétue par les fils. Une fois de plus, l'instrument moderne au service d'une cause surannée." [pàg. 64]
Quina havia de ser la utilitat de la substància? Eliminar milions i milions de nenes perquè una tradició estúpida de l'any de la picor diu que la família es perpetua per mitjà dels fills mascles. Una vegada més un instrument actual es posa al servei d'una causa antiga.
"Plus une logique est simple, plus je m'en méfie, quelque chose dans ma formation me fait voir la puce sur le dos de l'éléphant avant même de voir l'éléphant ; quelque chose dans ma sensibilité m'éloigne des idées qui se veulent unanimes." [pàg. 85]
Quant més simple és una lògica, més en malfio; la meva formació em fa veure la puça al llom de l'elefant, fins i tot abans de veure l'elefant. La meva sensibilitat m'allunya de les idees que es presenten com a unànimes.
Declaració de principis intel·lectuals.
"On s'imagine parfois qu'avec tant de journaux, de radios, de télés, on va entendre une infinité d'opinions différentes. Puis on découvre que c'est l'inverse : la puissance de ces prote-voix ne fait qu'amplifier l'opinion dominante du moment, au point de rendre inaudible tout autre son de cloche." (pàg. 108)
Es podria pensar que amb tants diaris, ràdios i televisions ens arriben una infinitat d'opinions diferents, però és ben bé al contrari: la potència d'aquests portaveus no fa sinó amplificar l'opinió dominant en cada moment, dins al punt d'emmudir qualsevol so discordant.
Subtil...
"On ne les écouta que de l'oreille d'un noyé, sauvé in extremis, écouterait celui qui le mettrait en garde contre les courants d'air sur les habits trempés." (pàg. 118)
I els van escoltar [els advertiments sobre un perill possible causat per la solució aportada a un problema present] amb l'atenció que prestaria un nàufrag salvat in extremis a aquell que l'adverteix dels perills dels corrents d'aire sobre la roba empapada que du.
Trobo que aquest home és un geni amb les comparacions.
A la pàgina 122 ens explica una inciativa tipus ONG que proposa adoptar nens del sud per assegurar-los prosperitat i una esperança de vida adequada. Una manera de fer callar la culpabilitat de les consciències occidentals i com aquesta iniciativa fracasa. S'acaba descobrint que trien els nens més sans (venen amb certificat de salut), de manera que la suposada salvació de nens que haurien de morir en el sud sobreocupat i empobrit resulta ser una fal·làcia... Crec que el passatge es comenta sol.
"Mes paroles ne sont pas celles d'un mécréant ; si la science fait diparaître le Dieu du Comment, c'est pour mieux faire apparaître le Dieu du Pourquoi. Qui, lui, ne disparaîtrà jamais." (pàg. 129)
Les meves paraules no són les pròpies d'un descregut; si la ciència fa desaparèixer el Déu de Com, és per fer destacar el Déu del Perquè, que no ha de desaparèixer mai.
"Lorsqu'on lance un bouteille à la mer, on souhaite bien entendu que quelqu'un la repêche ; mais on ne l'accompagne pas à la nage." (pàg. 188)
Quan un lleça una ampolla al mar, evidentment, desitja que algú la reculli, però no acompanya nedant.
Sobre el fet d'escriure i editar.
Acabo de veure que no hi ha cap nota de lectures de Maalouf en el blog. És estrany. Potser van morir quan van tancar Google +. Miraré de recuperar-les.
De moment, cal dir que aquest llibre és el més occidental de l'autor. No veus el desert i la calor mentre llegeixes i tampoc aquella mena d'alegria de viure que recullen els altres. Des d'un punt de partida propu plausible, trata temes molt actuals i occidentals: masclisme, crisis global, el sud i el nord, explotació, malfiança, mitjans, seguretat i llibertat... la vida.
Amin Maalouf (1992). Le premier siècle après Beatrice. París: Grasset & Frasquelle.
