La nit de la iguana

La nit de la iguana és el títol d'una novel·la curta de Tennessee Williams que ell mateix va adaptar al teatre de diverses maneres fins que l'any 1961 es va estrenar a Broadway en la seva configuració actual de tres actes.

Pel que fa a l'argument, crec que es millor descobrir-lo mentre llegim el llibret, tot i que els que tenim una edat segur que no podrem treure'ns del cap les interpretacions d'Ava Gardner, Richard Burton i Deborah Kerr en la magnífica pel·lícula de John Huston (1964). La lectura de Huston és... seva.

He llegit l'obra d'una tirada i en el viatge de tornada a casa, n'he rellegit alguns fragments. No podia parar. Quina personatges tan ben dibuixats, quins diàlegs tan rics... Tot el que passa, tot el que es descriu al text està al servei dels personatges, de la seva caracterització. Res no hi és sobrer; tot funciona com un mecanisme de rellotgeria.

Un exemple. El reverend Shannon apareix, gairebé tota l'estona com un alcohòlic (en plena lluita per deixar de ser-ho) que no és capaç de dominar els seus instints marcats per una educació repressiva fins que en el fragment següent (una acotació) apareix amb un posat més luminós:

"S'està comportant amb l'ancià amb una tendresa ferotge, gairebé escarnint-lo; cosa que fem quan el patetisme de la gent vella, anciana, moribunda, arriba a ferir els nostres propis nervis destrossats i la nostra sensibilitat fins al punt que aquesta demanda exterior ultrapassa les nostres reserves emocionals bàsiques." (pàg. 103)

I aquest tret de caràcter s'acaba de definir en aquest diàleg:

"Hannah: Sisplau, no li digui avi.

Maxine: El Shannon bé que li diu avi.

Hannah, agafant la copa: Quan ho diu ell, no sona despectiu, però quan ho diu vostè, sí. El meu avi és un gentleman, en l'autèntic sentit de la paraula. És un home gentil!" (pàg. 112 i 113)

Sense voltes. Una acotació destaca el caràcter del Shannon amagat sota anys d'alcohol i repressió i un diàleg ho remarca. I quan parlem de repressió no podem oblidar que és reverend d'alguna confessió protestant que tracta amb un Déu castigador omnipotent que no perdona; el Déu de l'antic testament i que la seva infància l'ha marcada una mare de religiositat rigorosa. L'incident que el va fer "deixar" l'església, ens indica que vol veure la relació amb Déu d'una altra manera. Llegiu com ho veu la Hannah. Han lligat el Shannon en una hamaca perquè no faci bestieses i ella li prepara una tisana:

"Hanna: A qui no li agradaria sofrir i expiar els propis pecats i els del món sencer, si això es pogués fer en una hamaca, amb cordes en lloc de claus, en un turó mil vegades més encantador que el Gòlgota, la Muntanya de la Calavera, senyor Shannon? La manera que té de retorçar-se i gemegar en aquesta hamaca resulta gairebé voluptuosa... sense claus, sense sang, sense mort. No li sembla que és una forma de crucifixió relativament còmoda, gairebé voluptuosa, per sofrir la culpa del món, senyor Shannon?" (pàg. 147).

Les relacions entre els personatges també es definexen a partir dels diàlegs i, de vegades, a partir de les acotacions que marquen espais. Són totes prou complexes com per resumir-les aquí, però és molt interessant el triangle Shannon-Maxine-Hannah. S'atreuen i es repel·leixen per raons d'allò més variat.

Un detall. A la pàgina 109 la Hanna "(Treu un paquet de cigarretes de la butxaca, després de'l torna a guardar immediatament, sense agafar-ne cap.)" i a la pàgina 117 hi ha una rèplica de Shannon:

"Si em foten fora? Docs tornar a l'Església, o tirar-me a l'oceà i començar a nedar fins ala Xina. (Hanna es treu de la butxaca un paquet de cigarretes arrugat. Descobreix que només n'hi queden dues, i decideix guardar-se-les per més tard. Es torna a guradar el paquet a la butxaca.) Que em donaria una cigarreta, senyoreta Jelkes? (Ella li ofereix el paquet. Ell l'agafa, l'arruga encara més i el llença per sobre de la barana de la terrassa.) No ho fumi més, això, les fan amb el tabac que treuen de les burilles que els captaires recullen [...]."

I a partir d'aquest detall, el Shannon la defineix. Una definició que ens acaba de dibuixar el personatge de la Hanna que, segurament, tots tenim mig embastada a partir de les acotacions sobre vestuari, moviments i relacions amb els altres.

La família d'alemanys nazis sempre en banyador, lloant el Führer, disposats a riure-se'n dels altres des de la seva superioritat són el punt còmic que ens permet descansar una mica en l'ambien enrarit que emmarca l'obra. Una mica com els vigilants de Molt soroll per no res. Podrien no ser-hi? Suprimim-los i provem de definir els personatges principals: ens faltarà el contrapunt per definir-los a la contra.

La iguana. Sí, sí que apareix en el text. Un parell de cops. Com a anèdota i com a metèfora de tot plegat. Crec que és millor trobar-ho per un mateix.

El final tan obert és impressionant:

L'avi ha mort just després de culminar la seva obra i la Hannah, per tant, s'ha quedat sola amb el dilema de quedar-se a l'hotel o marxar, però sense guia.

El Shannon segueix jugant amb la beguda i baixa a la platja amb la Maxine. Sembla que hi ha optat, però no és del tot clar. Les converses anteriors no semblen anar per aquest camí.

La Maxine vol tenir el Shannon (el d'abans), vol tenir-lo a l'hotel, però també vol deixar-ho tot.

Tenessee Williams (2020). La nit de la iguana (trad. Carlota Subirós). Barcelona: Arola editors.

Steiner o las cosas que hacíamos en Checoslovaquia

Ja havia llegit algun altre llibre sobre la vida en l'Europa soviètica i recordo tenir la mateixa sensació que m'ha deixat aquest. L'autor explica les coses amb una ironia fina que et fa veure la part còmica de la situació, però que no et deixa riure obertament perquè penses, crec que amb raó, que el que explica era així; que la vida de la gent anava per una banda i el partit, per una altra. No sé si m'explico... Hi ha un passatge del llibre que explica que en una fàbrica, la locomotora que havia d'arrossegar els vagons de material (tant primeres matèries de l'estació a la fàbrica, com productes manufacturats de la fàbrica a l'estació) era massa petita i poc potent i no podia arrossegar, per exemple, el carbó. Els empleats ho solucionaven fent que la locomotora que havia portat el carbó empenyés els vagons amb prou força per a arribar a la fàbrica on la locomotora petita els esperava i els feia frenar abans d'entrar al recinte. Una solució força artesanal, arriscada i perillosa. En un context de fantasia, faria petar de riure, però quan ho llegeixes aquí, tot et fa pensar que la cosa era així i només pots llegir-ho amb un somriure. A continuació el final d'aquest passatge. Per cert, un dels delegats és qui ha denegat totes les peticions per canviar la locomotora (cosa que té conseqüències en la narració):

"Tras el primer impacto [un accident; una locomotora que rebenta unes portes a tocar del local on celebren un congrés del partit] la mayoría de los delegados se quedó inmóvil. Con el segundo, algo más atenuado, algunos se lanzaron al suelo. Los que habían sido entrenados para estos supuestos se cubrieron la coronilla con las manos y los que habían sido relamente bien entrenados echaron mano de sus revólveres," (pàg. 108)

Això volia dir. No se sap si és la mirada irònica de l'autor o simplement constatar que la realitat passava per sobre de qualsevol previsió soviètica.

També comparat amb altres lectures paral·leles, he vist el mateix estil com naïf, volgudament naïf, suposo. A Steiner... també he vist que redacta com si escribís les memòries des de la vellesa; repeteix començament de capítols per a afegir-hi detalls o per a recuperar moments que complementa o ajuden a explicar coses noves. Com si escrivis en espiral.

M'ha fet gràcia la precisió amb què presenta les diferents maneres de manifestar-se l'amor i l'enamorament:

Els capítols "Lucie" i "En picado" parlen de com se l'estima l'avia i com s'enamora ell.

A "Los brazos" ens explica un enamorament per costum: "No fue unestruendo de traviesas ni un alboroto de campanadas. Fue una leve armonía en mitad del silencio solo roto por la ilusión del sutil temblor de unas campanillas." (pàg. 197). Les travesses i les campanes fan referència als altres dos capítols que expliquen els altres dos enamoraments. Això era el que volia dir en parlar "d'espiral".

A "El sueño de mi madre" explica un amor a primera vista, dels que esclaten en "alboroto de campanas" i sembla que no puguin acabar-se mai.

Bé, i també hi ha la cosa històrica de la invasió de Txecoslovàquia a la Revolució del vellut que emmarca tota la narració amb excursions als anys d'abans de les guerres per poder explicar episodis que necessita perquè entenem el que ens explica.

Martin Fahrner (2022). Steiner o las cosas que hacíamos en Checoslovaquia (trad. E.Gutiérrez Casado). Barcelona: Sajalín.

Els irredempts

La sensació d'ofec, d'estar enfonsat i no saber sortir-se'n s'aconsegueix des de la primera pàgina, la primera línia. Ara, les metàfores que utilitza són molt estranyes, semblen descosits del text que et fan aturar, però al final he acabat per pensar que només busquen reforçar la sensació d'ofec iuxtaposant paraules, la música de les quals sí que hi ajuda. Crec que és un problema meu i he vist més esforç per l'efectisme que desenvolupament de la idea del llibre (que, torno a dir que segurament és personal) l'he trobada molt feble. No crec que el llibre suporti capítols més llargs ni més pàgines. I els tres temes que tracta, fora del dessassossec que mostren, que expliquen i encomanen..., no semblen tenir cap més nexe.

"Sembla que havia arribat a la trama des del trauma." (pàg. 37)

"La seva veu era la seva veu, però amb alguna cosa incurable, blava, densa." (pàg. 52)

"El solar és un vel. Una disfàgia. Als nens se'ls trenquen les ungles. Alguns mengen sorra, i no és només per l'anèmia. Hi ha brots de sarna en alguns caps sota els barrets de llana." (pàg. 67)

Això representa que és un informe que, si som fidels al fil del text, presenta el claustre a inspecció... El ritme, l'efecte de la imatge per sobre de qualsevol cosa.

"El pare ens observava i, amb una mirada crua i rotacional, ens llançava mil cadires al cap." (pàg. 110)

Cristina Garcia de Molina (2022). Els irredempts. Barcelona: LaBreu Edicions