"Nul ne nous a jamais montré le testament d'Adam, par quoi il eût privé la France de la jouissance des Amériques." (pàg. 21)
Ningú no ens ha ensenyat mai al testament d'Adam la part que diu que França no pot gaudir de les amèriques.
M'ha fet gràcia que la novel·la reculli allò d'"Adam morí intestat".
"L'un des indiens répondit par une longue phrase. Une langue inconnue se laisse voir plutôt qu'entendre : elle était colorée d'innombrables voyelles, entremelées comme dans ce sous-bois de forêt vierge, et l'on reconnaisait un relief tourmenté de consonnes, qui donnaient la mélodie de leur dureté abrupte." (pàg. 195)
Un dels indis va respondre mitjançant una frase llarga. Una llengua desconeguda, abans de poder-la entendre, la veus. Aquella estava acolorida d'innombrables vocals, mesclades com aquest sotabosc de la selva verge, i s'hi reconeixia un relleu turmentat de consonants que li conferien la melodia de la seva duresa abrupta.
"Villegagnon, avec ses outils de guerre, attaquait le bloc opaque de la nature brute avec l'enthousiasme de l'artiste qui se met face au marbre de carrière, pour en tirer une pietà." (pàg. 243)
Villegagnon, amb els utensilis de guerra, atacava el bloc opac de la natura en brut amb l'entusiame de l'artista que s'enfronta al marbre per treure'n una pietà.
"Ce n'est pas l'homme qui a été chassée du paradis terrestre, mais Dieu. Et l'homme s'est emparé de la création, pour la détruire." (pàg. 466)
No és l'home qui va ser explusat del paradís, va ser Déu! I l'home es va fer amo de la creació per destruir-la.
Una llarga conversa de la protagonista amb un dels personatges més interessants va fent voltes a la idea del panteisme. Arrenca amb la frase de la citació i m'ha fet gràcia la contraposició física que presenta entre les religions monoteistes i el panteisme: les religions han posat Déu al cel, lluny dels homes i la cració, aïlla, de manera que els homes poden fer i desfer en els eu nom com els plagui.
"En cherchant bien, on découvrait toujours le mal dans la créature." (pàg. 486).
Si es cerca adequadament, sempre es descobreix el mal dins de les criatures.
Una justificació de la tortura que podria signar qualsevol torturador en qualsevol moment de la història.
L'epíleg dona molta informació que ajuda a acabar de lligar-ho tot i la contracoberta és un resum molt interessant:
"La grande aventure des Français au Brésil est un des épisodes les plus extraordinaires et les plus méconnus de la Renaissance.
Rouge Brésil raconte l'histoire de deux enfants, Just et Colombe, embarqués de force dans cette expédition pour servir d'interprètes auprès des tribus indiennes. Tout est démesuré dans cette aventure. Le cadre : la baie sauvage de Rio, encore livrée aux jungles et aux Indiens cannibales. Les personnages --et d'abord le chevalier de Villegagnon. chef de cette expédition, nostalgique des croisades, pétri de culture antique, précurseur de Cyrano ou de d'Artagnan. Les événements : le huis clos dramatique de cette France des Tropiques est une répétition générale, avec dis ans d'avance, des guerres de religion.
Fourmillant de protraits, de paysages, d'action, Rouge Brésil, écrit dans une langue à l'ironie voltairienne, prend la fome d'un roman d'éducation et d'amour. Mais plus profondément, à travers les destins et les choix de Just et de Colombe,ce livre met en scène deux conceptions opposées de l'homme et de la nature. Et il fait revivre le monde disparu des Indiens, avec sa cruanté mais aussi son sens de l'harmonie et du sacré, le permanent appel du bonheur..."
La gran aventura dels francesos al Brasil és un dels episodis més extraordinaris i menys coneguts del Renaixement.
Rouge Brésil ens explica la història de dos infants, Just i Colombe, embarcats per força en aquesta expedició per fer d'interprets amb les tribus índies. Tot és desmesurat en aquesta aventura: l'entorn (la badia salvatge de Rio, encara dominada per la jungla i els indis caníbals), els personatges, entre els que destaca el cavaller de Villegagnon, cap de l'expedició, nostàlgic de les croades, trufat de cultura clàssica, precursor de Cirano o de d'Artagnan, i els esdeveniments, els fets dramàtics d'aquesta França del tròpic són una repetició, deu anys abans, de les guerres de religió.
Fracit de retrats, de paisatges, d'acció, Rouge Brésil, escrit amb un llenguatge que recorda la ironia voltariana, es mostra com una novel·la de formació i d'amor. Però més profundament, a través del destí i les eleccions de Just i Colombe, aquest llibre ens presenta dues concepcions oposades de l'home i la natura, i ens fa reviure el món desaparegut dels indis amb tota la seva crueltat, però també amb el seu sentit de l'harmonia i del sagrat, i amb la seva permanent recerca de la felicitat.
Aquesta novel·la, premi Goncourt 2001, m'ha sorprés pel ritme i per la manera de mesclar els escenaris simultanis. Engega amb una mena d'Arcàdia que es desmunta i, després, tot es va complicant i desplegant amb gran mestria. Aventures, traïcions, descoberta de l'amor, adolescència, religió (l'enfrontament entre calvinistes i catòlics fuig de l'anècdona i s'explica prou bé, de manra simple, però bé), la trobada de civilitzacions es presenta de manera prou elegant i la superioritat occidental no es dissimula: l'occidental integrat conserva un munt d'objectes europeus i té un ascendent sobre els indis que no se sap com s'ha aconseguit. Integrat, però per sobre...
L'Arcàdia del començament es recupera en acabar. Un cercle complet. Tot molt ben integrat en la història. Una mena d'intrahistòria d'aquest episodi tan poc conegut molt ben travat amb el moment que relata.
Jean-Christophe Rufin (2001).
Rouge Brésil. París: Gallimard.
