La mentida més bonica

No he pres cap nota mentre llegia el llibre. No és que no hi hagi trobat frases interessants, boniques; el que passa és que la lectura, la lectura de la part de "la mentira" és tan de "mira, era això i no sabia com dir-ho", "això, això mateix!" que no estava per tallar-la i prendre notes.

La trama que embolica aquesta part l'he trobada molt prima. Interessant, però molt prima. Concentra en un dia tot d'anècdotes i embolics que no sé si l'excusa de la jubilació dels protagonistes pot suportar-la fàcilment.

He de dir que, potser perquè esperava recuperar el fil de "la mentida" m'he perdut en alguns diàlegs i no sabia qui deia què a qui, tot i que el més greu és que no ha passat res quan m'he perdut i he pogut seguir la conversa amb tot la pau del món.

Com ja m'ha passat altres cops en les lectures de Serés, sembla que té moltes coses al pap i que les vol deixar anar encara que hagi de forçar la trama per encabir-les. En aquest cas, més que massa coses, hi ha moltes voltes sobre la mateixa cosa i no em sembla que es pugui explicar gaire més sense tenir-ne les dades. Que un dels protagonistes sigui historiador encara ho fa més patent.

Trobo que ha estat un bon exercici de catarsi i que, almenys a mi, m'ha anat molt bé per veure escrites moltes coses que em bullien al cap i que necessitava veure-les fora.

Francesc Serés (2022). La mentida més bonica. Barcelona: Proa.