Gegants de gel

"Els diaris d'Ernst Jünger del període 1939-1948 porten el títol de Strahlugen ('Radiacions'). [...] Ningú no és impermeable a aquesta màquina de pennetrar éssers humans que és la vida." (pàg. 32)

Hi ha un munt de referències cultes d'aquestes al llarg del llibre. No són farciment, les utilitza. Del concepte radiacions en treu molt de suc.

"Els arbres bandera fan vida en la direcció del vent immisericorde. [...] Durant els escassos dies de calma el seu posat forçat els deixa en una situació incòmoda, com si una alteració en la perspectiva del món els haguera deixat ambel pas canviat. Així, sorprès enmig d'una evasió impossible, l'arbre bandera espera pacient la tornada del vent qie done sentit a l'angle oblicu amb què contempla la vida." (pàg. 33)

"[...] l'esdevenir de les seves tasques quotidianes no els permetia dedicar-se a l'exhuberància del pensar." (pàg. 52)

He recollit la frase perquè fa gràcia (una mica com de Calders), però està emmarcada en un episodi "adolescent-pantalla" que esgarrifa.

"[...] i per això es feia entre nosaltres un silenci feixuc, ple de calitja d'agost." (pàg. 226)

"En una d'aquells llistes [de morts durant la guerra] Ewa va veure escrit el nom de Janek Malczewski [el seu home]. Va tornar a mirar. Janek Malczewski. Va tornar a mirar. Però ja les llàgrimes no li deixaven veure res." (pàg. 258)

"En els viatge em trobava gent que feia països com qui fa el pa o el dinar. Hem fet Vietnam, deien agosarats i satisfets, plens d'una bufa inconscient que els cobria d'importància lèxica. Perquè se suposa que Vietnam no estava fet fins que arribaren ells, disposats a gaudir del paradís sense  cap vici etnocentrista, excepte aquell fer emprat de forma innocent i discreta." (pàg. 288)

Un "Decameró" o un "L'illa dels set crepuscles" més breu i concentrat. La pesta o malaltia terminal no hi és, però tenim el desassossec d'occident. I la mentida; no sabem quantes s'escolen en el text. I molta literatura i cinema i música i història que van apareixent com excursos del fil principal. I la història dels polonesos durant la Segona Guerra Mundial i un episodi esgarrifós d'adolescent i pantalles...

Una pregunta, la història del francès i la seva xicota?

Una lectura hipnòtica. Una escriptura hipnòtica. Moltes pauses. Un ritme calculadament pausat.

I els gegants de gel que no apareixen fins al final del text...

Joan Benesiu (2015). Gegants de gel. Barelona: Edicions del Periscopi.

Junil a les terres dels bàrbars

m

m

m

m

"Tots els escriptors, quan pensa en ells, s'assemblen a l'Homer de marbre pintat de colors vius que ressalten la buidor de la mirada." (pàg. 32)

De colors vius... Per fi en una novel·la es reflecteix el dubte sobre la sobrietat dels romans: que ens hagin arribat totes les estàtues nues de color no vol dir que les fessin així. Una mica com les eglesies medievals).

"Un poble sense esclaus? És impossible, això no existeix! Si no hi ha esclaus, qui treballa? Els patricis? Els patricis fan el pa i renten la roba? I es netegen les latrines?" (pàg. 89) 

"[...] però si ensopeguem amb algun bàrbar que parla com nosaltres i també parla com ells,llavors fem que ens acompanyi... O si és un que només parla la seva llengua li ensenyem aparlar com nosaltres, que no és gens difícil si tothom ho fa, fins i tot l mainada i l'últim dels idiotes..." (pàg. 98)

La versió Joan-Lluis Lluís del poema de Moratín

Admiróse un portugués

de ver que en su tierna infancia

todos los niños en Francia

supiesen hablar francés.

Arte diabólica es,

dijo, torciendo el mostacho,

que para hablar en gabacho

un fidalgo en Portugal

llega a viejo, y lo habla mal,

y aquí lo parla un muchacho.

"Junil pensa que potser hauria d'acostar-se a Verdapell i tranquil·litzar-la, però no li cau gaire bé; des del primer dia la troba aspra i tancada, com si no estigues mai satisfeta de ser allà on és. I a tu, com et troben, els altres, Junil?" (pàg. 129)

"Feia tres anys que era esclau del meu fill. I no us diré com em tractava.

Els grills han callat." (pàg. 144)

Quina manera d'acabar un capítol. És una conversa molt trista i el remat la realça.

"[...]però els dèus, tot sovint, pugnen en favor de qui guanya." (pàg. 245)

Vendrán los sarracenos 

y nos molerán a palos,

porque Dios ayuda a los malos

cuando son más que los buenos.

"No puc escoltar-lo sense saber si vol que l'escolti." (pàg. 173)

Només recullo aquesta frase per indicar el lloc on es parla de tradició oral i fixació escrita. És una reflexió interessant. Molt de l'estil d'allò que explicaven de les fotos i els pobles de l'Àfrica.

"Són catorze, i sent catorze ja ningú no s'estranya que aviat siguin disset." (pàg. 196)

La nova normalitat, les adaptacions que viuen els personatges tot al llarg de la caminada.

"Tots parlen la llengua de tots, i això vol dir que han anat confegint una parla única apedaçada, que els serveix qun parlen a tots, o quan parlen als que no parlen la mateixa llengua." (pàg. 208)

I segueix desenvolupant aquesta idea de koiné i de la funció principal de la llengua.

"--No, no, això no ho explicaré, perquè tinguin ganes de creure'm he d'explicar coses que no han vist mai, ni n'han sentit a parlar. M'he adonat que només m'escolten de debò si els porto cap al desconegut. El que els agrada és la foscor que  a poc a poc es va obrint, sabeu?" (pàg. 227)

"Aquestes carícies no regalades pesaran a la seva mà tot el dia." (pàg. 230)

Encara no hi ha projecte de fer-ne una pel·lícula?

Com qui no vol la cosa, l'autor fa aparèixer temes que, consegüentment amb els protagonistes triats, són defensats amb arguments molt planers, clars i contundents. Així, se'ns parla de la funció de la llengua, de les convencions en les relacions, de política, de religió... No es tant que els temes apareguin a les converses a la vora del foc dels protagonistes, que també, cosa que podria fer que tot semblés forçat, sinó que les actituds, les maneres de fer, els diàlegs... Pertot arreu, es despengen opinions sobre aquests temes que ens fan pensar.

També és destacable el paper del narrador. Hi ha moltes veus. Normalment, veiem les coses des dels ulls de la Junil (no sempre), però l'autor no s'amaga del seu paper de narrador omniscient i ens fa saber (aquesta menera d'interpel·lar el lector l'he trobada força interessant) que ens amaga informació perquè no ens cal (o no ens cal en aquell moment) o els motius pels quals ens diu allò en aquell moment. Fa la impressió que els tens al davant i et va explicant la història.

També parla amb els personatges (pàg. 129)... És una manera de narrar molt interessant.

Joan-Lluís Lluís (2021). Junil a les terres dels bàrbars. Barcelona: Club Editor.

Le grand monde

"--Non, c'est ne pas pareil. Si tu expliques trois fois un truc à quelau'un et qu'il ne le comprend pas, c'est un imbecile. Mais si, à la fin, il est certain de l'avoir compris mieux que toi, alors, tu as affaire à un con." (pàg. 21)

--No, no és el mateix. Si expliques tres cops una cosa a algú i no ho comprèn, és un imbècil; però si en acabar està segur d'haver-ho comprès millor que tu, aleshores ets davant d'un carallot.

"Seuls des naïfs auraient vu une coincidence dans le fait que l'Hôtel Kassar accuellirait le même jour, à la même heure, le père au restaurant et la fille dans la suite nuptiale." (pàg. 112)

Només un ingenu hagués entès com a coincidència en el fet que l'hotel Kassar acollis el mateix dia i a la mateixa hora el pare al restaurant i la filla a la suite nupcial.

"Ça n'était às facile, cette vie sans réussite, sans argent, toujours aux crochets des parents, et pénible ce mariage avec une femme qu'il n'aimait pas, qui ne l'amait pas d'avantage, cette existence médiocre, sans avenir, sans plaisir ni sexe, sans jouissance, sans amour, sans reconaissance, en peine de tout, mais l'injustice serra la gorge de Jean au point qu'il ne put rien répondre." (pàg. 160)

No era fàcil. Una vida sense èxit, sense diners, sempre penjats dels pares; un matrimoni penós amb una dona que no estimava i que tampoc no l'estimava; una existència mediocre, sense futur, sense plaer ni sexe, sense gaudi, sense amor, sense reconeixement, amb por de tot... Però la injustícia li tancà la gola i no pogue respondre.

"Il avait le cou gonflé, comme ces volailles qui veuelnt impressioner un adversaire." (pàg. 342) [és el cap d'Etiènne mirant de respondre-li una pregunta complicada]

Tenia el coll inflat, com els pollastres quan volen impressionar un adversari.

"--Voui, dit le barman qui avait posé trois bouteilles de bière sur le comptoir et entamait déjà la sienne.

La commande du client incluait celle du serveur." (pàg. 551)

"Angèle en était a la moitié de sa bière, Hélène achevait la sienne, le barman entalait sa quatrième." (pàg. 552)

--Pozí, va dir el cambrer que havia posat tres ampolles de cervesa sobre el taulell i ja encetava la seva.

La comanda del client incloïa la beguda del cambrer.

Angèle havia begut la meitat de la seva cervesa, Hélène, n'acabava la seva i el cambrer ja n'encetava la quarta.

--Je suis enceinte, Jean. Nous allons avoir un enfant.

Le vissage de Jean se décomposa, il devint blanc comme de la craie.

--Mais..., articula-t-il.

Il avança alors la main, saisit vivement celle de Geneviève.

--C'est merveilleux, mon amour." (pàg. 579; final del llibre).

--Estic prenyada, Jean. Tincrem un fill.

A Jean se li descomposà la cara, es va posar pàlid com la crea.

--Però..., va comença a dir.

Aleshores, avançà la mà, agafà ambforça la de Geneviève.

--És meravellós, amor meu.

Aquest fragment s'ha de llegir en relació al que he posat de la pàgina 160 per copsar lamagnitud de la tragèdia.

Una família, els Pelletier, que sembla que es desfà, però no. Tres històries d'amor molt diferents. Grans retrats amb traços molt breus. Una història complicada amb implicacions imprevistes, morts inesperats, inexplicables, opi. Ambicions encreuades, girs inesperats... Tot en el marc del colonialisme de just acabar la Segona Guerra Mundial que ja comença a mostrar signes de mort.

Es veu tant una pel·lícula quan ho llegeixes que no sé perquè encara no l'han feta.

Pierre Lemaitre (2022). Le grand monde. París: Calmand-Levy.