Els irredempts

La sensació d'ofec, d'estar enfonsat i no saber sortir-se'n s'aconsegueix des de la primera pàgina, la primera línia. Ara, les metàfores que utilitza són molt estranyes, semblen descosits del text que et fan aturar, però al final he acabat per pensar que només busquen reforçar la sensació d'ofec iuxtaposant paraules, la música de les quals sí que hi ajuda. Crec que és un problema meu i he vist més esforç per l'efectisme que desenvolupament de la idea del llibre (que, torno a dir que segurament és personal) l'he trobada molt feble. No crec que el llibre suporti capítols més llargs ni més pàgines. I els tres temes que tracta, fora del dessassossec que mostren, que expliquen i encomanen..., no semblen tenir cap més nexe.

"Sembla que havia arribat a la trama des del trauma." (pàg. 37)

"La seva veu era la seva veu, però amb alguna cosa incurable, blava, densa." (pàg. 52)

"El solar és un vel. Una disfàgia. Als nens se'ls trenquen les ungles. Alguns mengen sorra, i no és només per l'anèmia. Hi ha brots de sarna en alguns caps sota els barrets de llana." (pàg. 67)

Això representa que és un informe que, si som fidels al fil del text, presenta el claustre a inspecció... El ritme, l'efecte de la imatge per sobre de qualsevol cosa.

"El pare ens observava i, amb una mirada crua i rotacional, ens llançava mil cadires al cap." (pàg. 110)

Cristina Garcia de Molina (2022). Els irredempts. Barcelona: LaBreu Edicions