La mujer que escribió Frankenstein

"Así aparece el monstuo del doctor Frankenstein por primera vez. Se escapa del doctor, que lo persigue. El monstruo deja pistas y mensajes para el doctor mientras se fuga porque no quiere que el doctor pierda el rastro: al escaparse, lo va atrapando." (pàg. 45)

 

"De él [del monstre] puede decirse que él es solo. Los otros pueden estar solos, pero él es solo." (pàg. 108)

"El diario de Polidori (un dels que van conviure amb els Shelley i Byron a Suïssa, que va participar en el joc on va sorgir Frankenstein) está contaminado [ple de rancúnia envers Byron], como su cuento de vampiros. Una tía de Polidori lo encontró y lo copió, amputando secciones que consideraba indecentes. Después cremó el manuscrito original y el diario de John Polidori (y de su tía) cayó en manos de un sobrino del doctor, que lo publicó. Así como hay biografías de personas y de muertos, hay biografías de libros." (pàg. 112)

"Eran [els Shelley] como escribían. Eran una decisión. Seguía adelante." (pàg. 118)

"Mary Shelley no escribía como el escritor que se informa y sabe, sino como el lector que tiene miedo pero mira." (pàg. 126)

"Habían transformado una novela inclasificable, [...], en una hitoria gótica. Frankenstein era ahora el típico científico loco que había perdido el norte entre un experimento y otro. El monstruo ya no se parecía tanto a un ser humano. La locura del médico y la anormalidad del monstruo dejaban más tranquilo y cómodo al espectador, que podía asustarse por lo que pasaba en el escenario sin sentir repugnancia ni incomodidad. " (pàg. 157)

Parla de l'efecte de les adaptacions teatrals de l'obra i de la manera com fan que la història pugui ser païda pels espectadors.

"Hasta hacía poco tiempo, la gente, simplemente, se moria. Nadie pensaba que una persona se muriese de algo." (pàg. 162)

"El señor Brke aportó una palabra al diccionario inglés. Lo que hacía no tenía nombte en ningún idioma. El verbo, to burke, significa, exactamente, 'matar para diseccionar'." (pàg. 177)

Sempre m'ha admirat la facilitat d'abosrció que tenen els anglesos envers el vocabulari. Un delinqüent confesa que matava gent per vendre'n els cadàves als metges i comq ue no tenen paraual per definir l'acció, adopten el nom del paio com a neologisme.

Més que una biografia, és posar en context la vida de Mary Shelley, de Mary Wollstonecraft Godwin. Sí que coneixerem moltes coses de la vida de Mary Shelley en acabar de llegir la novel·la, però també tindrem notícies del Londres de l'època: lladres de tombes, inicis de l'anatomia, gust per l'obscurantisme... És a dir, tots els elements que ajudaran a entendre com una noia de divuit anys va ser capaç d'escriure Frankenstein.

A banda, tot el text traspua erudició: apareixen, perquè toca, perquè tenen contacte amb els Shelley, un munt d'escriptors i intel·lectuals de l'època.

És un llibre sorprenent, s'hi barregen fonts directes (els diaris de Mary Shelley, per exemple) amb altres diaris, amb notícies, amb lleis, amb citacions d'altres autors... Tot això compon un mosaic que ens posa la vida i l'obra de l'autora de Frankenstein en context. Crec que això, juntament amb l'estil amè de l'autora és el que fa tan llegible el llibre.

 

Crec que les citacions que he recollit reflecteixen aquest estil àgil que aporta dades, moltes, sense ofegar el lector.

 

Esther Cross (2022). La mujer que escribió Frankenstein. Barcelona: Minúscula.