dimarts, 21 de gener del 2020

Els pagesos (i 3)


"Com que els és sempre difícil d'asseure's bé en una cadira —generalment només hi apunten l’anca—, es mantenen amb el cos tibat una mica endavant, les mans obertes recolzades als genolls, com si engrapessin l'articulació de les extremitats.
En la mitja llum de l’establiment, de cop i volta tinc la revelació d’aquestes mans. En un moment determinat no veig res més que aquestes mans. Són unes mans generalment enormes, morenes, amb les articulacions dels dits una mica —de vegades— deformades, bonyegudes, impressionants. Són unes mans que han tocat coses, formades per la presència de la intel·ligència en el tacte, sublimades, en certa manera, per les ratlles negres de les ungles descurades. Mans magnífiques, mans de treball, que us fascinen la mirada, sensacionals. La seva immobilitat sobre els genolls augmenta encara el seu volum de presència. Us entren en tumult per la mirada." (pàg. 212)

"Hi ha un tercer refrany també molt utilitzat que diu: «Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era», locució que jo sospito que és una correcció dramàtica de la locució llatina: «Audaces, fortuna juvat». És una fórmula de decadència, de por, de pusil·lanimitat d’irrisorietat davant l’enlluernadora locució llatina." (pàg. 214)

"[...] els qui van bé. Aquests són els qui tenen un roc a la faixa, els qui se les pensen totes, els qui senten créixer l’herba, els qui saben sempre d’on ve el vent, els qui sempre en tenen una per dir, els entremaliats, els qui passen per malla, els qui passen per ull, els qui quan tu hi vas ells ja en tornen, els fins com una mostela, els llestos. (pàg. 216)
Explica els sistema de valors dels pagesos, fonamentat en l'èxit, però és impressionant la col·lecció de sinònims.

"Ha fet un matí brillant i agut. M’ha fet pensar en un vers d’un poema de Sagarra: «Jo faig ma ruta un dematí lluent…». Un matí lluent; aquest és l’adjectiu precís. Més enllà de les cases es veien els camps d’un verd clar, radiant, amb el sol d’hivern bolcat sobre els sembrats petits." (pàg. 220)

"Entre els homes, entre els homes i les dones, tot es pot més o menys compondre, més aviat o més tard, en una forma o altra, perquè la composició forma part de l’hàbit de la vida, que és el més fort que hi ha." (pàg. 222)

"El reverend Guitarriu era sentenciós i d’una considerable força persuasiva. La dialèctica de Carmeta [la majordoma del mòssèn] tenia la fluixa precarietat de les coses purament mundanes." (pàg. 227)

"Per fortuna, les possibilitats econòmiques de la població no foren mai prou voluminoses perquè les malalties poguessin sobrepassar el marc local —com a màxim provincial. Així tothom sempre féu tot el que pogué i la conformació és manifestà constantment d’una manera positiva i admirable." (pàg. 228)

"Ésser pagès, en aquest país, no vol pas dir solament saber fangar, cavar, llaurar, sembrar, podar, magencar, segar, batre, herbejar, esporgar, empeltar, veremar, etcètera; vol dir, sobretot, creure que el cel i la terra són una mateixa cosa —o almenys dues coses lligades molt estretament." (pàg. 230)
Algú creu que l'etcètera no l'ha posat per fer bonic?

"Els notaris són una cosa certa, seriosa i dura com la pedra." (pàg. 235)

"Aquest país, que té, en el seu passat, l’íntima meravella vigorosa del temple romànic, arribà en la seva despersonalització a la intranscendent badoqueria del barroc, buit, superficial i eloqüent. És com passar de la sensualitat sana a l’onanisme." (pàg. 245)

"Poc abans de passar avall, el poeta Paul Valéry, amb aquella naturalitat que utilitzava per a formular les coses més transcendents, digué (segons «Le Figaró Littéraire»):
—La vie, quelle couillonade…!" (pàg. 254)

"—Ja n’han de saber, de coses, vostès…! —digué el pagès al notari.
—N’hem de saber tantes com els confessors… —constatà, somrient, el notari.—Oh, no! Tantes, no! Ni pensar-hi… —observà el pagès amb una gran serietat— Els notaris n’han de saber moltes més, perquè, a vostès, els hem de dir la veritat." (pàg. 258)

"Per un pagès, estar bo vol dir estar gras, ple, tenir bon color, tenir la galta plena i una bona anca. Un home escanyolit i flac té a priori menys consideració, menys importància —menys substància directiva, diríem— que un home gras. Un home de pes (en el sentit de la prudència i de la precaució) és un home gras (en el sentit del pes de la bàscula). La nul·litat d’un home gras es descobreix sempre molt més tard que la d’un home esprimatxat." (pàg. 259)

"La naturalesa humana no està pas feta per a la vida contemplativa permanent. Dedicar-s’hi tota la vida seria un turment, una malaltia, l’enfolliment. L’equilibri de la vida del pastor és el ramat. És el ramat el que engega el pastor. És el ramat el que el salva de la vida literàrio-musical-artística —dels horrors de la vida contemplativa." (pàg. 273)

"En el vol dels ocells, els moments d’aparent immobilitat són més fascinadors. De vegades s’aguanten parats, planejant amb les al obertes en tensió. Després, es remunten, verticals, elegants, esvelts, o baixen dibuixant cercles en espiral, d’una gràcia que mai la paraula humana no podria descriure. Adjectivar una corba és difícil." (pàg. 273)


"Serrat ja no era un pagès. Formava part d’una altra forma de passió; del plaer comercial. Tenia la decisió molt més ràpida, anava al gra més de pressa, el seu diner era més llisquent i lubrificat." (pàg. 276)

"Gramaticalment, la pobresa, en el nostre país, està perfectament matisada. Una cosa és un pobre vergonyant, una altra un pobre de solemnitat, una altra un pobre de Jesucrist, una altra un pobre per antonomàsia —un mendicant. De pobres, com de nassos, n’hi ha de moltes classes." (pàg. 276)

"Era un senyor cordial i obert, que feia la impressió d’haver viscut molt, però potser no havia vist mai res del que se li havia presentat davant." (pàg. 281)

"Hi ha moments que fer el senyor consisteix a ser un imbècil; ara consisteix a ser un bandarra. La vida és ondulant." (pàg. 282)

"En el curs de la tardor, el paisatge anà perdent pes i en produir-se les primeres baixes temperatures —immediatament després del solstici d’hivern— el món exterior semblà contreure’s i tot plegat es tornà macilent i sec. El paisatge esdevingué un croquis de paisatge —una punta seca." (pàg. 284)

"Crepuscle cru, lívid, inhòspit. Glaça." (pàg. 285)

Josep Pla (1952). Els pagesos







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada