dimarts, 21 de gener del 2020

Les benignes

"Germans de l'espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d'una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro." (pàg. 7)

No us reprodueixo els comptes de les pàgines 20-22 perquè fan mal quan els llegeixes i no vull tornar-los a mirar amb atenció per copiar-los. Encara al·lucino ara (i acabo de començar el llibre) que un paio tan jove pugui escriure això en primera persona...

"Hi ha homes per als quals la guerra, o fins i tot l'assassinat, són una solució, però jo no sóc d'aquesta mena, per a mi, com per a la majoria de la gent, la guerra i l'assassinat són una pregunta, una pregunta sense resposta, perquè quan algú crida en la nit ningú no li respon. I una cosa porta a l'altra: vaig començar en el marc del servei, i després, sota la pressió dels esdeveniments, vaig acabar desbordant aquest marc; però tot això va lligat, estretament, íntimament lligat: dir que si no hi hagués hagut la guerra jo hauria arribat igualment a aquells extrems és impossible. Potser hauria passat, però potser no, potser hauria trobat una altra solució. No es pot saber. Eckhart va escriure: A l'infern, un àngel vola dins el seu propi nuvolet de Paradís. Jo he entès sempre que el contrari també ha de ser cert, que un dimoni al Paradís volaria al si del seu propi nuvolet de l'Infern." (pàg. 32)

"És cert que jo no prenia part en les execucions, jo no comandava els escamots; però això no canviava gran cosa, perquè hi assistia regularment, ajudava a preparar-les i després redactava els meus informes." (pàg. 115)

"Per als russos, com per a nosaltres, l'home no comptava per a res: la Nació, l'Estat, ho eren tot, i en aquest sentit les nostres imatges eren un reflex l'una de l'altra. També els jueus tenien aquest fort sentiment de la comunitat, del Volk, ploraven es seus morts, els enterraven si podien i recitaven el Kadish; però mentre un de sol quedés amb vida, Israel vivia. Segurament per això eren els nostres enemics més destacats, s'assemblaven massa a nosaltres." (pàg. 122)

"Per la seva banda, el jueu, quan se sotmetia a la Llei, sentia que aquesta Llei vivia en ell, i com més terrible, dura, exigent era, més l'adorava. El nacionalsocialisme havia de ser també això: una llei vivent. Matar era una cosa terrible; la reacció dels oficials ho mostrava prou, encara que no tots comprenguessin les conseqüències de la seva pròpia reacció [...]. Però era possible que aquesta cosa terrible fos també una cosa necessària: en aquest cas, calia sotmetre's a aquesta necessitat." (pàg. 123).

"En molts casos, em vaig dir, allò que havia pres per sadisme gratuït, la brutalitat inaudita amb que certs homes tractaven els condemnats abans d'executar-los, no era sinó una conseqüència de la pietat monstruosa que sentien i que, incapaç d'expressar-se d'una altra manera, esdevenia ràbia, però un a ràbia impotent, sense objecte, que aleshores, gairebé inevitablement, havia de girar-se contra els que n'eren la causa primera." (pàg. 176-177)


“Per ser franc, allí no hi havia el tipus de persones amb les quals em relaciono fàcilment. Els havien anat a buscar al fons dels despatxos de l'RSHA, i la majoria eren molt ambiciosos, només veien la feina de l'Einsatzgruppe com un trampolí; gairebé tots ells, des del mateix dia de la seva arribada, semblaven considerar el treball d'extermini com una cosa natural, i ni tan sols es plantejaven les preguntes que tant havien turmentat els homes des del primer any.” (pàg. 283-284)

“[Un presoner jueu amb un nen a braços al protagonista] ‘Sé el que vostès estan fent aquí’, va dir calmadament l'home. ‘És una abominació. Volia senzillament desitjar-li que sobrevisquin a aquesta guerra per despertar-se, d'aquí a vint anys, cada nit, cridant. Espero que siguin incapaços de mirar els seus fills sense veure els nostres que han assassinat.’ Em va girar l'esquena i es va allunyar abans que jo pogués respondre.” (pàg. 291)


“Era bell com una frase de Bach [es refereix a un paisatge].” (pàg. 338)


No us perdeu l'entrevista/interrogatori que li fa el protagonista a un presoner rus, un comissari del partir comunista. Són 11 pàgines (pàg. 464-475) delicioses, potser poc reals perquè estan carregades de didactisme, però molt sucoses.

"'El que compta de debò', afirmava citant Jünger, que llegia àvidament, 'no és perquè es lluita, sinó com es lluita.'" (pàg. 556)

Objectivant els problemes de la feina (transportar jueus):
"Vull dir que el transport sempre és un problema, les finances també, perquè ja sap que hem de pagar a la Reichsbahn per cada passatger, i jo, que no tinc pressupost per a això, m'he d'espavilar. Ens valem dels jueus, molt bé, però resulta que la Reichsbahn només accepta el pagament en reichsmarks, o en tot cas en zlotys, si se'ls envia al GG, però a Tessalònica tenen dracmes i fer el canvi allà mateix és impossible." (pàg. 662)


"Però permeteu que us digui que l'inhumà no existeix. Només hi ha l'humà un cop i un altre, i aquest Döll [empleat en un camp d'extermini] n’és un bon exemple. ¿Què era, Döll, sinó un bon pare de família que volia donar de menjar als seus fills, i que obeïa el seu govern encara que en el seu fur intern no hi estigués completament d'acord? Si hagués nascut a França o a Amèrica, se l'hauria pogut considerar un pilar de la seva comunitat; però va néixer a Alemanya i és, doncs, un criminal. La necessitat, com ja sabien els grecs, és una deessa no sols cega, sinó també cruel. I no és que els criminals manquessin en aquella època." (pàg. 697-698)

Parlant de colonització.
"[...] en la política americana, precursora i model de la nostra, de la creació d'espai vital mitjançant l'assassinat i els desplaçaments forçats –Amèrica, és té tendència a oblidar-ho, era ni més ni menys que un ‘espai verge’, però els americans van tenir èxit allà on nosaltres vam fracassar, la qual cosa marca tota la diferència." (pàg. 698-699)

Parlant dels presoners que treballen a les fàbriques de les SS.
"'I què els passa, als que vostès tornen?' Vaig preguntar en un to neutre. Schenke em va mirar amb un gest de sorpresa: 'No en tinc ni idea. No és assumpte meu. Suposo que els deuen apedaçar a l'hospital. ¿Vostè no ho sap?' Vaig contemplar pensativament aquell jove enginyer tan motivat: ¿De debò era possible que no ho sabés? Les xemeneies de Birkenau treien fum constantment a vuit quilòmetres d'allà, i jo sabia tant bé com tothom que els rumors corrien. Però, al capdavall, si no volia saber, li era possible no saber. Les regles del secret i del camuflatge també servien per a això.” (pàg. 730)

"[...], tot això, doncs, el Reichsführer ho feia deliberadament, seguint instruccions, i només podia haver-hi un motiu per a això, d'aquí el trasbals perceptible dels oients, que comprenien bé aquest motiu: era per tal que cap d'ells no pogués, més tard, dir que no en sabia res, no pogués intentar de fer creure, en cas de derrota, que era innocent del pitjor, no pogués pensar, un dia, que es podia retirar del joc; era per fer que es mullessin, i ells ho comprenien molt bé, d'aquí el seu desassossec." (pàg. 791)

Parla de la conferència de Poznan, en què Himler va reunir tots els alts càrrecs de l'Alemanya nazi i va parlar per primera vegada sense embuts de la solució final emprant un llenguatge cru i directe "mort", "assassinat", "extermini"...

"Tornava al vespre sota un cel fosc, una massa feixuga i grisa que tenia com a fons la neu que queia de vegades com un drap sobre els pobles llunyans, i encara més enrere, un cel delicat, blau i groc pàl·lid, amb només uns quants núvols d'un violeta mut, aureolats per la llum dels sol ponent, emblavint la neu i el glaç dels aiguamolls que amaren la terra polonesa." (pàg. 1000)

Aquesta descripció la trobem mentre el protagonista torna d'inspeccionar l'evacuació d'Auschwitz on han deixat un forn en funcionament per a les darreres "eliminacions" ("cap pres viu ha de caure en mans soviètiques", és la consigna).


"La segona setmana d'abril [és l'abril de 1945 a Berlín  pocs dies abans que hi entressin les tropes soviètiques], l'orquestra filharmònica va fer un últim concert, el programa, execrable, estava completament en línia amb el gust del moment [...] però hi vaig anar malgrat tot. [...] a la sortida, diversos Hilterjurgend en uniforme i amb cistells regalaven als espectadors càpsules de cianur." (pàg. 1120)

"Estava trist, però sense saber massa per què. Sentia de cop tot el pes del passat, del dolor de la vida i de l memòria inalterable, em vaig quedar sol amb l'hipopòtam agonitzant, alguns estruços i els cadàvers [és al zoo de Berlín que ha estat bombardejat], sol amb el temps i la tristesa i la pena del record i la crueltat de la meva existència. Les Compassives havien trobat el meu rastre." (pàg. 1152, final del llibre)

Jonathan Littell (2007). Les benignes (trad. Pau Joan Hernàndez). Barcelona: Quaderns Crema.

En les citacions de "Les Benignes" només he recollit passatges de contingut perquè m'ha impressionat molt, tant que em distreu de la qualitat literària del text (que en té) i de la seva estructura (que és prou complexa). Perquè us en feu una idea del que vull dir, els capítols tenen el nom de les parts de les sonates de Bach (tocatta, allemanda, courante, sarabanda, minuet, air, giga) i els ritmes s'hi corresponen bastant. No he pogut comprovar si ha aconseguit de reproduir l'efecte de les repeticions que exigeixen alguns d'aquests moviments, perquè ja us he dit que em distreu el que explica i no crec que sigui capaç de fer-ne una segona lectura (la fredor com es descriu el contingut aclapara una mica).

Tampoc no dic que sigui una narració rodona, hi ha peces de l'argument que costen d'empassar i que no està clar perquè hi són, però, en conjunt, el text està molt i molt bé.

No parlaré de l'edició del llibre: si no és per riure, no m'agrada escorxar ningú.

Una nota final: la darrera pàgina fa que vegis TOT el que has llegit des d'una nova perspectiva o, almenys, que et replantegis com a possibles algunes explicacions que havies descartat. Per això només vaig posar com a citació de la darrera pàgina el fragment final on cita "les Compassives" (tot i que crec que hauria de ser "les Benignes", però... ja vaig dir que no parlaria de la traducció i l'edició), no volia fer un spoiler (m'agrada més "no volia aixafar-vos la guitarra").


Bona lectura!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada