El carrer estret

"Les «poques coses» cada dia m’apassionen i m’agraden més. Estic tan fatigat de constatar que darrera de les «grans coses» no hi ha absolutament res, que tendeixo gairebé inconscientment a valorar les coses amb un criteri contrari a les seves dimensions externes." (pàg. 325)

"Intermitentment llegeixo, en llibres i diaris, que els filòsofs de moda, els autors que es cotitzen, es pregunten —amb un tremolo de ploma angoixat, potser fictici— quin és el sentit de la vida. Quina estranya pregunta, valga’m Déu! Francisqueta, que es troba en la vida, arrelada en la vida, que és en la vida, coneix perfectament el seu sentit. Tots saben exactament el sentit de la nostra pròpia vida. En trobar-nos a soles amb nosaltres mateixos (el diàleg és ja una comèdia), sabem perfectament el que volem. Ho sabem amb una estricta precisió. El que passa només és que el sentit de la nostra pròpia vida, quan no és una pura niciesa, és quelcom tan minúscul, tan insignificant, tan fabulosament irrisori, que no es pot explicar ni als amics més íntims. En algunes persones el sentit de la vida consisteix en l’exercici de la maldat desinteressada, capriciosa, gratuïta. Però això és el que es pot explicar menys." (pàg. 344)

"Per a arribar-hi calgué travessar la platja deserta. La sorra cremava. L’aire era asfixiant. La llum era la pura dispersió —una força exaltada i rutilant. El blau de la mar tenia una roentor brunyida, era com una matèria sòlida, en vibració frenètica. Davant del sorral, les onades s’inflaven i morien en la remor d’un silenci monòton." (pàg. 352)

"A la senyora Maristany, li passa el que sol passar a la majoria de la gent: té un cor més sensible a les absències que a les presències." (pàg. 365)

"El meu oncle fou un home una mica donat a la inflor verbal i al paràgraf rodó. El fet d'haver tingut una veu més aviat opaca i d'escassa vibració féu que aquest lleuger defecte se li notés poc." (pàg. 403)

"La persona que està davant d’un negoci ha d’aparentar, en el tracte amb els clients, ésser un perplex (almenys), perquè no hi ha res que satisfaci tant el públic com sospitar que els seus servidors tenen el candor assegurat i una determinada quantitat de pueril bona jeia. Els presumits són feliços, però solen fer la infelicitat dels altres." (pàg. 427)

"La seva mirada, grisa, és una mica tardana i bovina --la mirada fatigada de l'obvietat incommovible." (pàg. 428)

"Però el país és país de prometences, de foguerades momentànies que porten a fer una prometença. Davant d’una dificultat momentània, d’un ridícul pel qual hom ha passat, hom promet deixar-se la barba, o fer un esforç estrenu, o deixar de fumar, o fer-se capellà, fins que es compleixin unes determinades condicions, sempre incertes." (pàg. 438)

"Al senyor Sebastià, li queia la bava quan podia tenir Jordi sobre els seus genolls i jugar una estona amb ell. Generalment li deia les ximpleries que les persones grans diuen en el país a les criatures, i les hi deia, a més a més, segons el costum establert, això és, canviant de veu, utilitzant una veu i unes paraules estranyíssimes. Jo pensava, en sentir-lo, que el dia que el senyor Sebastià es decideixi a utilitzar aquest estrany parlar per a demostrar als seus amics l’estimació i la consideració en què els té serà pres per un franc boig, no solament pels seus interlocutors, sinó per totes les persones que siguin presents a l’escena. Però és d’aquesta manera que hom parla a les criatures. Hom parla a les criatures amb aquella veu que només és possible de sentir en els teatres del país i que hom utilitza sens dubte per necessitat, és a dir, perquè hom creu que, quan es parla amb naturalitat, la sinceritat i la serietat en queden excloses. Si aquesta explicació no és vera, equina explicació podria donar-se del fet?" (pàg. 448)

"Enmig del soroll, l’home se sent fort. Davant del silenci, descobreix la seva inanitat i la seva petitesa aclaparadores." (pàg. 453)

"Només els personatges de les novel·les saben exactament el que es diuen, enraonen d’una manera deliberada i conscientment. Les tres quartes parts del que diem els homes de carn i ossos són sorolls certament articulats, però desproveïts d’un qualsevol sentit, frases automàtiques. Si hom medita un moment en aquest fet, veu cobrir una gran part de la pròpia vida d’irrisorietat i de grotesc.
En aquella tertúlia de botiguers l’automatisme col•loquial era enorme. De vegades parlaven mitja hora seguida del temps a base de frases fetes —a base de frases l’aparició de les quals podia predir-se amb una seguretat perfecta. Jo escoltava aquelles converses. Jo escoltava aquelles converses literalment esborronat, perquè em donaven una idea claríssima de la meva pròpia manera de parlar, de la seva radical inanitat i de la seva buidor" (pàg. 473)

"Però fou una pausa molt curta. Qui l’hauria poguda contenir? L’encalabrinament de la curiositat és com un cavallet enjogassat i indominable. Romp els estreps. Com a persona dominada per aquestes tendències, sovint s’ho feia tot ella mateixa. El que no sabia, ho inventava francament. " (pàg. 489)

"La vida del poble em fa una mica de por. Hi sento el perill del naufragi a cada moment —del naufragi de sentir-me un home satisfet, saturat, catalogat definitivament. Davant de la comoditat que ofereix aquesta vida he de fer un esforç per no deixar-me envair. Aquest esforç, l’haig d’augmentar ara que hi sóc a temps. Més endavant, no tindria pas prou força per a oferir una qualsevol resistència." (pàg. 510)

"Quan una relació humana arriba a equilibrar l’afecte i la ironia, la cordialitat i la reticència, assoleix un punt de maduresa que la fan importantíssima. És com una relació matrimonial que hagués conservat totes les qualitats i hagués perdut els seus defectes." (pàg. 511)

"Com gairebé totes les persones que tenen vel·leïtats artíxtiques, és un soca." (pàg. 511)

"L'esparter senyor Pujol manté la seva absurda promesa [va prometre no tornar a entrar mai al cafè perquè no el volien a dins amb el seu gos, el Murillo]; Murillo corre adelerat pels cafès i pels carrers. L'amo és un doctrinari, el gos, un empíric" (pàg. 512)


Josep Pla. El carrer estret.

En l'edició digital que he llegit, El carrer estret està darrere Els pagesos i comença a la pàgina 296