Una constant del llibre les sensacions són molt físiques, els colors, els records, els sons, els sentiments, viuen en el cos i ho expressa així.
"Més tard desitja haver baixat de la llitera i haver-se assegut al costat de la Jenny." (pàg. 147)
Penediments molt ben explicats. Ens permet de veure l'escena i pensar cap enrere què podria haver passat. Ho fa més vegades. Hi ha frases que demanen una estona llarga de lectura.
"I ara, l'única persona que sap la veritat de la seva desesperació porta l'odi tatuat a la mà." (pàg. 156)
Un camioner que agafa el protagonista quan fa autostop du tatuada una esvàstica a la mà. Potser és fixació de l'autora, potser no és una cosa tan estranya a l'amèrica profunda...
"A fora, els udols dels coiots escaven túnels a través del silenci gelat." (pàg. 160)
Com ja he dit, tot molt físic. Poser aquestes metàfores ja estan molt gastades, però en aquest text no molesten gens.
"Nervis. La paraula mateixa ja fa una certa olor."
La circumstància, l'olor de fer-se gran. Com explica la mare a la filla petita que sa germana gran ja no és una nena. La conversa, les reaccions, els pensaments de les protagonistes...
El capítol "1973" explica la mort del pare del protagonista i és molt cru. Oníric, però cru.
(pàg. 334-338). La protagonista compon música i el text la fa sonar.
En tot el text les explicacions són molt físiques, molt del cos. És com si el text ens exposés que hi ha dins del cap de qui pot anar a viure en un entorn tan isolat, bonic, però dur: idees i sentiments que (pel que explica) la manca de referents literaris dels protagonistes, fa que els refereixin a l'entorn.
Els temes són molt durs i les primeres pàgines demanen molta voluntat per passar-les. No pots evitar pensar que si tot ha de ser així, no compensa de seguir: maltractaments, silencis, acceptacions... Quan tot es va explicant (o gairebé tot), el llibre ja només fa mal per la duresa dels temes que tracta.
El capítol "2009" sembla despenjat, però explica un episodi de molt al començament del llibre i dona (o no) un apunt un pèl inquietant a la personalitat d'una de les protagonistes.
L'estructura temporal és molt embolicada, però no et perds.
Feu-vos un arbre genealògic de la família protagonista perquè els noms són molt semblants i, de vegades, costa una mica seguir el fil si no tens clar qui parla.
Diria que cap a la pàgina 200 el corrector va plegar o el van canviar o es va cansar.
Emily Ruskovich (2020). Idaho (trad. Àfrica Rubiés). Barcelona: Les hores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada