Boussole

Si haguéssim de llegir el llibre per l'argument, i més tenint en compte que és prou gruixut, no el llegiríem (jo, almenys): un musicòleg, Franz Ritter, a qui acaben de diagnosticar una malaltia, pel que sembla, fatal (no diu mai quina malaltia és), passa una nit d'insomni al seu apartament de Viena i recorda escenes de la seva vida.

La gràcia del llibre és el que recorda, la quantitat de música que cita, l'ambient que descriu (la manera de descriure'l el recrea) i com mescla els suposats records amb els esdeveniments històrics de l'orient convuls. La insistència de l'alteritat oriental en occident (el suposat tema d'investigació de Sarah) i la seva visió de Daesh: no recordo la citació exacta però ve a dir que han fet retornar el món al negre i que l'única nota de color és el que li donen les roselles amb que homenatgen els màrtirs.

Vaig començar a consultar la veracitat d'algunes dades que apareixien en el llibre i sí, la mescla realitat-ficció està molt aconseguida. Ara, vaig parar, perquè la quantitat de noms de músics, escriptors, orientalistes, investigadors (d'orient i occident) i d'obres i anècdotes que hi apareixen és brutal. Fins i tot veure el cometa Halley té un sentit en la cronologia en què s'inscriu la història.

M'ha fet molta gràcia la reivindicació de l'origen "àrab" del consum d'opi, consum que té un paper molt important en el desenvolupament de l'obra.

"Voilà un article qui aurait pu faire sensation -- mais rien ne fait sensation, dans la Université, du moins en sciences humaines." (pàg. 77)

Un article que podria causa sensació --tot i que no hi ha res que pugui causar sensació a la universitat, al menys en ciències humanes. 

"j'avais envie de dire a Bilger (il prenait le thé chez nous quan je suis arrivé) que l'archéologie me semblait la plus triste des activités, que je ne voyais pas de poésie dans la ruine, ni aucun plaisir dans le remuage de la disparition." (pàg. 85)

Tenia ganes de dir a Bilger (prenia el té a casa nostra quan hi vaig arribar) que l'arqueologia em semblava la més trista de les activitats, que no veia cap mena de poesia en la ruïna, ni cap mena de plaer a remoure la desaparició.

"Napoléon Bonaparte est l'inventeur de l'orientalisme, c'est lui qui entraîne derrière son armée la science en Égypte, et fait entrer l'Europe pour la première fois en Orient au-delà des Balkans." (pàg. 94)

Napoleó Bonaparte és l'inventor de l'orientalisme; és ell qui va introduir la ciència darrere l'exèrcit a Egipte i qui va fer entrar per primer cop Europa en Orient més enllà dels Balcans.

"On imagine Talleyrand, soudainement réchauffé par les poêles en faïence, s'endormir avant même que les doigts du compositeur ne touchent le clavier; Tayllerand le diable boiteux a joué toute la nuit, mais pas de la musique, aux cartes." (pàg. 95)

Ens podem imaginar Tayllerand que, en sentir l'escalfor de les llars de foc, s'adorm fins i tot abans que el compositor no posi els dits sobre el teclat. Tayllerand, el diable coix ha jugat tota la nit, però a cartes (no podem conservar el joc de paraules del francès).

"Beethoven comence a jouer, sa vingt-septième sonate, composée quelques mois plus tôt, avec vivacité, sentiment et expression.
Le public tremble un peu ; il y a un murmure que Beethoven n'entend pas: Hammer raconte que le piano, peut-être en raison du chauffage, n'a pas teu l'accor et sonne horriblement -- les doigts de Beethoven jouent parfaitement, et il entend, intérieurment, sa musique telle qu'elle devrait être ; pour le public, c'est une catastrophe sonore et si Beethoven observe de temps en temps sa bien-aimée, il doit s'appercevoir, petit à petit, que les visages sont envahis par la gêne, la honte, même, d'assister ainsi à l'humiliation du grand homme." (pàg. 96)

Beethoven ataca la vint-i-setena sonata que ha composat fa pocs mesos amb vivacitat, sentiment i expressió.
El públic es remoua  les cadires; hi ha un murmuri generalitzat que Beethoven no sent: Hammer explica que el piano, segurament per culpa de la calefacció, està desafinat i sona horriblement. Els dits de Beethoven, però, toquen perfectament i ell sent, interiorment, la música tal i com hauria de ser: per al públic, és una catàstrofe sonora i, si Beethoven mira de tant en tant la seva estimada, ha de notar que, a poc a poc, les cares del públic van sent envaïdes per una mena de molèstia, de vergonya pel fet de contemplar tant en primera persona la humiliació d'un gran home.

L'escena és una mica més llarga, però la sensació de pena que es desprèn del text és immensa i en aquest fragment ja es pot percebre.

"Depuis Chateaubriand on voyage pour raconter; on prend des images, support de la mémoire et du partage [...]. Pauvre Stendhal, il nesavait pas ce qu'il faisait en publiant ses Mémoires d'un touriste, il inventait bien plus qu'un mot," (pàg. 102-103)

Des de Chateaubriand, viatgem per explicar, prenem fotografies, suport de la memòria i del fet de compartir [...]. Pobre Stendhal, no va ser conscient de les conseqüències de publicar les Memòries d'un turista, va fer molt més que inventar una paraula.

Fa una petita explicació sobre l'origen del turisme i els canvis que ha patit el concepte.

"'Ce n'est pas du sang. Il n'y a pas de sang. C'est de la sueur'." (pàg. 105)

"No és sang. No n'hi ha de sang. És suor"

Una frase que li diu el seu oncle durant una cacera quan és petit i que ell recupera en circumstàncies més divertides. M'ha fet gràcia la manera barroera de fer veure que no hi ha violència en el fet de caçar.

"Dieu est le grand enemi des moutons; on se demande pour quelle horible raison Il choisit de remplacer, au moment du sacrifice, le fils d'Abraham par un belier plutôt que par une fourmi ou une rose, condamnat ainsi les pauvres ovins à l'hécatombe pour les siècles des siècles." (pàg. 128)

Deu és el gran enemic de les ovelles; em pregunto quina horrible raó el va fer substituir el fill d'Abraham en el moment del sacrifici per un carner i no per una formiga o una rosa. En fer-ho, va condemnar les ovelles a l'hecatombe pels segles dels segles.

"Je n'ai pas le courage de paler à Maman, comment annoncer à une mère qu'elle va se retrouver, à prés de soixante-quinze ans, a torcher son fils..." (pàg. 151)

No tinc el valor d'explicar-ho a ma mare. Com dir a una mare que a punt de fer-ne 75, es veurà obligada a tornar a cuidar el seu fill...

No hi ha gaires referències a la malaltia (de fet, no sabrem quina mena de malaltia és) i aquesta és de les més doloroses.

"Si j'avais osé embrasser Sarah ce matin-là à Palmira au lieu de lâchement me retourner tout peut-être été différent." (pàg. 154)

Si hagués gosat fer un petó a Sarah aquell matí a Palmira enlloc de girar-me, tot podria haver estat diferent.

Una tensió sexual mal resolta (diria un psicòleg modern), una decisió equivocada (potser) pensaria, com és el cas, un vell solitari que sempre ha estat enamorat d'aquesta Sarah. I no, no tot el vespre pensa en ella, tot i que ella és l'eix que fa rodar tots els seus records.

"Le vent d'un jupon balaye un homme plus sûrement qu'un typhon." (pàg, 155)

No sé quina deu ser la frase feta equivalent en català. En castellà de poble seria "tiran más dos tetas que diez carretas"

"Répéter à l'infini 'la ilâha illâ Allah, il n'hi a de dieu qu'Allah' en secouant la tête dans un couvent de derviches était sans doute de nature à vous mettre dans des êtats bizarres, mais cela relevait plus de l'illusion psychologique que du miracle de la foi, du moins telle que la décrivaut, dans sa belle sobriété, le compatriote Leopold Weiss." (pàg. 158)

Repetir fins a la sacietat 'la ilâha illâ Allah, no hi ha cap més deu que Alà' mentre es sacseja el cap en un convent de dercitxos era, sense cap mena de dubte, una manera de transportar-te a us estat estrany, però s'acostava més a una il·lusió psicològica que a un miracle de la fe. Com a mínim, de la fe tal i com la descriu, en la seva bella sobrietat, Leopold Weiss.

"Je me demande ce que pensarait Oussama Ibn Mounqidh le brave de ces images hilarantes de combattants du djihad d'aujourd'hui photographiés en train de brûler des instruments de musique, car non islamiques [...] devant une troupe respectueuse de barbus, aussi contents que s'ils brûlaient Satan soi-même." (pàg. 165)

Em pregunto què pensaria Usama ibn Múrxid, el valent, d'aquestes imatges hilarants de gihadistes actuals fotografiats mentre cremen instruments musicals perquè no són islàmics [...] davant un grup respectuós de barbuts que es veuen tan contents com si qui cremés fos el mateix Satanàs. 

S'entreté a fer-nos veure que la majoria d'instruments musicals tenen origen oriental (turc).

"Heureusement que je ne me rappelle pas mes rèves à part les dernières secondes, ils s'effacent presque immediatament de ma mémoire, heureusement. " (pàg. 180)

Sortosament, només recordo dels meus somnis els darrers instants; em fugen de la memòria gairebé immediatament. Per sort.

"C'est une lune ronde, au ras du sol, peu avant l'aurore, qui m'a réveillé, alors qu'on ouvrait la tente sur l'immensité doucement bleutée: l'ombre d'une femme soulevait le pain de tissu et le parfum du désert (terre sèche, cendre, aniamux) tourbillonnait autour de moi, dans le caquètement encore discret des poules qui glanaient, horribles monstres furtifs dans la penombre, les miettes de pain de notre dîner ou les insectes nocturnes que notre chaleur avait attirés --puis l'aurore a passé ses doigts de rose au travers de la brume, bousculant la lune, et tout a paru s'animer de concert." (pàg. 185-186)

Ha estat uan lluna rodona, a ran de terra, poc abans de l'alba, el que m'ha despertat mentra algú obria la tenda a la immensitat dolçament blavosa. L'ombra d'una dona havia aixecat la peça de roba i el perfum del desert (terra seca, cendra i animals) s'arremolinà al meu voltant, enmig de la piuladissa encara discreta dels pollastres que espicossaven (horribles monstres furtius en la penombra) les molles de pa del sopar o els insectes nocturns que la nostra escalfor havia atret. Després, l'alba ha fet lliscar els seus dits de rosa a través de la broma, empenyent la lluna i tot ha semblat que s'animava de cop i volta.

Quina explicació de l'albada al desert! No només el que descriu, el ritme amb què ho fa...

"Ce decompte informatique des citations et des indexations conduit l'Université à sa perte.· (pàg. 193)

Aquest recompte (recull, facilitat d'accés) informàtic de les citacions i les indexacions serà la perdició de la universitat.

Es queixa de la manca de criteri que comporta resumir-ho tot a nombres, a aparicions, sense tenir en compte la qualitat de les aportacions.

"Je me revois frapper à sa porte, deux battants de bois à la peinture jaunie, les phalanges tou près des trois chiffres de métal, avec l'angoisse, la détermination, l'espoir, l'aveuglement, le serrement de poitrine de celui qui se lance, qui veut retrouver dans un lit [...].
Aucun des mots ne me revient, aucune parole, tout est heureusement effacé; ne me restent que son visage un peu grave et la montée de la doleur, la sensation de redevenir soudain un objet dans le temps, écrasé par le poing de la honte et propulsé vers la disparition." (pàg. 196)

Em torno a veure picant la seva porta, dos batents de fusta amb la pintura esgrogueïda, els nussets a tocar de les tres xifres de metall, amb l'angoixa, la determinació, l'esperança, l'ofuscació, el nus al pit de qui es llença, de qui vol retrobar en el llit [...]
Cap d'aquelles paraules em torna a la memòria, cap ni una. Feliçment tot s'ha esvait. Només recordo la seva cara una mica greu i com em pujava el dolor, la sensació d'esdevenir sobtadament un objecte en el temps, aixafat pel puny de la vergonya i empès cap a la desaparició.

Un paio tímid que, un cop a la vida, gosa fer una cosa "temerària", però ho fa a destemps. No el veieu revivint la vergonya que va passar?

"'Écoute la flûte, comme elle raconte des histoires, elle se plaint de la séparation, lorsque'on l'a coupée, dans la roselière; ses pleurs attristent hommes et femmes'. Existe-t-il un traduction complète du Masnavi de Roumi en allemand?" (pàg. 207)

"Escolta la flauta; escolta com explica històries. Es plany de la separació, des que la van tallar del roser. Els seus plor entristeixen els homes i les dones".

No recordo quin conte infantil reprodueix aquesta escena: una flauta que repeteix les paraules de la gent que ha parlat a la planta d'on la van tallar... He copiat la resta de la frase per recollir-ne la referència.

"La Pléiade est bien plus qu'une collection, c'est une affaire d'État" (pàg. 208)

La Pléiade és més que una col·lecció, és un afer d'estat.

"C`est une histoire si européene. finalement. Des victimes européenes, des bourreaux à l'accent londonien. Un islam radical nouveau et violent, né en Europe et aux États-Unis, des bombes occidentales, et les seules victimes qui comptent sont en fin de compte des Européenes: pauvers Syriens. Leu destin intéresse bien peu nos médias, en réalité. Le terridfiant nationalisme des cadavres." (pàg. 225)

Al cap i a la fi és una història tan europea. Víctimes europees, botxins amb accent londinenc. Un islam radical, nou i violent, nascut a Europa i als Estats Units, amb bombes occidentals i amb només unes víctimes a qui fem cas, les europees. Pobres sirians! El seu destí interessa, realment, ben poc als nostres mitjans. El terrorífic nacionalisme dels cadàvers.

La interpretació que fa de la situació a l'orient mitjà és molt encertada. va apareixent mesclada amb la trama (si se'n pot dir així) de la novel·la. En diversos passatges explica com moltes de les imatges que ens terroritzen, i que suposem "orientals" són tan alienes per a nosaltres com per a la majoria de musulmans (parla de les decapitacions i dels degollaments).

"Pour vous, la maladie s'opposait a la santé nazi." (pàg. 253)

Per a vos, la malaltia s'oposava a la salut nazi.

En un diàleg de matinada amb Thomas Mann li diu aquesta frase i després fa una dissertació sobre les malalties públiques (com la tuberculosi) i les privades (com la sífilis) que li serveixen per a classificar els artistes. Són un parell de pàgines molt enginyoses amb un munt de noms classificats pimpam.

"Franz, tu manques de poésie. Tu possèdes à présent une des rares boussoles qui pointent vers l'orient, la boussole de lIllumination, l'artefact sohrawardien. Un bâton de sorcier mystique." (pàg. 256)

Franz, no tens poesia (ets prosaïc). Posseeixes una de les poques brúixoles que apunten cap a orient, la brúixola de la iluminació, l'artefacte de Sohrawardi. Un bastó de bruixot místic.

La brúixola que dóna nom a l'obra! En el text explica de què va la cosa, però és un aparell molt simbòlic, regal de Sarah una mica com a present estrany i una mica per a prendre-li el pèl. Si la voleu construir... Sobre una brúixola normal, oculteu l'agulla original amb un cartró reproducció del normal amb els punt cardinals i acobleu una segona agulla de pega perpendicular sobre la primera. Aparentment, la brúixola s'orientarà cap a l'est.

Totes aquestes pàgines de diàleg (dins de l'insomni) amb autors clàssics alemanys li dóna espai per fer una repassada brutal de Wagner. No us explicaré què li diu, però no el deixa gens ni mica bé.

"Rien ne représente plus l'esprit moderne que cette étrange idée, la grille d'arbre [...], il n'existe pas, je crois, de représentation plus terrible de la lutte à mort entre la ville et la nature, ni de signe plus éloquent de la victoire de la première sur la seconde." (pàg. 272)

No hi ha res que representi millor l'esperit de la modernitat que aquesta idea tan estranya de les reixes dels arbres [...], crec que no podem trobar una representació més terrible de la lluita a mort entre la ciutat i la natura, ni cap signe més eloqüent del triomf de la prmera sobre la segona.

"Sa passion était devenue froide; son visage restait impassible, immergé dans le souvenir; il regardait son verre en parlant, il le serrait à deux mains, calice profane de la mémoire." (pàg. 296)

La seva passió havia esdevingut freda; la seva cara, impassible, submergida en el record. Mentre parlava, mirava el got que agafava amb les dues mans, com si fos un calze profà de la memòria.

Descriu l'actitud d'un paio que, al final d'una tarda-vespre de beguda, explica un episodi vergonyant d'amor (passió) i traïció de la seva història entremesclat amb la revolta dels aiatol·làs.

"Je suis un esthète, dit-il. L'estétique est dans toute chose. Parfois, même la forme fait sens, au fond." (pàg. 351)

Sóc un esteta, va dir. L'estètica es pertot arreu. De vegades, la forma dóna sentit al fons.

"[...] l'ami qui écoutait avec patience tout ce que je ne disais." (pàg. 352)

L'amic que pacientment escoltava tot el que jo no deia.

Breu definició de l'amistat. Pimpam!




Mathias Enard (2015). Boussole. Paris: Actes sud.