El llibre dels finals

Mireu el text de la contra, crec que això sí que us animarà ala lectura:

"El narrador d'aquest llibre ha decidit passar sol les últimes setmanes de la seva vida. Ho fa a Clarmont d'Alvèrnia, a l'extrem nord d'Occitània. Camina, rumia, tasta plats, guaita prostitutes, beu vi, té converses variades, de banals a sorprenents. I fa el turista. Tot li serveix per parlar de la desaparició, la seva o, més sovint, la de la seva llengua. I no podent fer-se entendre dels seus, és a la humanitat sencera que s'adreça.'Res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda. Com més morta una llengua, més viu s'hi troba el fantasma.' Ho deia Isaac Bashevis Singer parlant del ídix i ho podem aplicar a la llengua que escriu Joan Bodon, l'occità dels trobadors provençals cultivat en ple segle XX. La seva és una obra inconfusible i fascinant que parla del crepuscle de totes les coses —també d'aquelles que semblen les més puixants. Una perla negra de la literatura, una troballa traduïda al català i prologada per Joan-Lluís Lluís."

"Mirabeau. Mirabel en la nostra llengua. La nostra llengua, o només meva: llengua d'Oc." (pàg. 20)

"Sant Pere de Jauda. Vaig seure a tocar de la beneitera. Ni per pregar ni per adorar, nom´s per descansar. Una església és una casa oberta tot el dia. Cadascú pot trobar-hi el seu lloc. A l'altar o en algún racó. Mai ningú no demana res i Déu calla quan ens veu." (pàg. 29)

"¿Què més podia demanar? Ara ja sabia com passar el temps d'espera...
¿D'espera de què?... El temps ja no comptava. La vida ja no comptava. Perduda tota des de feia temps.
La meva vida... A vint anys esperava poder dur el món a pes de braços. Aquest món que s'ha escapat. Se m'ha escolat entre els dits.
Món de la meva llengua. Oc: la primera paraula, que s'ha perdut. I les altres tot seguit." (pàg. 35)

"He escoltat viure el teu poble, Clarmont. Encara no he sentit ni una paraula de patuès o dialecte, ni sí ni no en llengua d'Oc. Són francesos les teves escoles, els teus liceus i les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors... Encara menys els felibres. (pàg. 46)

"Mai no ha passat pel cap de ningú d'anoerrar catedrals. La nostra llengua és més que una catedral. ¿Per què són tants, doncs, els que volen demolir-la? (pàg. 57)

"Una puta que morirà puta. No farà reviure l'amor cortès. ¿I jo, doncs?..." (pàg. 58)

"El meu plaer té gust de prodridura. Vaig haver de netejar-me la boca a qualsevol bar. El vi no era dels millors, es podia beure, però poca cosa més... Sol a la barra, per poc temps. La mossa verda arribà. Feia temps que m'havia clissat: 'Au, ¡sigues manyac!', em digué." (pàg. 81)

"--El rellotge que s'atura marca la mateixa hora per sempre, també el minut, el segon, per sempre... L'eternitat és això. L'agulla no gira mai. Marca l'última xifra, ja no es mourà mai més. El final no té final. Ningú no trobarà el cel més enllà dels estels, ni l'infern a les profunditats de la terra. Ho portes tot en tu, cel i infern. Un minut del nostre rellotge, fins i tot un segon... i per a tu, l'eternitat. El temps ja no passa, no ha passat mai. Avui ja és demà. Per a tu continua el segon que per als altres no és res..." (pàg. 90)
Una definició d'eternitat molt interessant. L'hi diu un capellà (excapellà) amb qui manté interessants converses i comparteix molts moments. Com la resta de personatges del llibre, cap nom... Tot molt impersonal, com per facilitar el salt al pla del final de la llengua d'OC: que res ni ningú no ens distregui del que ens vol dir exactament!

"Ja pot mentir qui és sol a escriure" (pàg. 99)
Una altra frase lapidària de l'excapellà. Parla dels escrits de Cèsar.

"Pastor, sí les teves ovelles. Potser t'entenc més del que et penses. Mantenir la raça pura, veure créixer el ramat. No creuries com t'envejo... T'entenc, pastor, però el que no entenc és Marxilhat. Aquell castell, el negre a la porta, la falç i el martel..." (pàg. 131)
Marxilhat... Un episodi al·lucinant, surrealista (que no us explicaré --clou el llibre). Gent forçant la pervivència...

Crec que no es pot llegir aquest llibre si passes per un període gris, com de tardor, de la teva vida. Són un munt de finals, tots presentats com a inexorables, que es congrien en la narració i et poden deixar bastant tocat. Cap esperança, cap possibilitat de salvació, cap episodi sobrer, cap detall sobrer.

I les citacions de trobadors al final d'alguns capítols. Que els tracta com si tothom els tingués al cap, sense noms. I les referències als trobadors en els capítols, com literatura que has de tenir a mà: tot reforça el sentiment d'angoixa per la grandesa del que es perd.

Com a cosa anecdòtica, per als que vau estudiar francès cap als anys vuitanta, potser us farà gràcia que l'acció transcorri a Clarmont d'Alvèrnia, l'omnipresent (encara no sé perquè) Clermot-Ferrand de tots els llibres de text de l'època.


Joan Bodon (2015). El llibre dels finals (tr. Joan-Lluís Lluís). Barcelona: Club Editor