Principi d'incertesa

"Aquest maniqueisme també s'aplica, encara que de manera diferent, als americans. la gent sembla tenir només dues posicions, com un interruptor de la llum: amistat exacerbada o por de tot, i això pot ser molt graciós i alhora fa feredat." (pàg. 44-45)

"Vull una escriptura grenyal: cada paraula al seu punt, i l'arròs, deliciós. Cada paraula separada de l'altra, amb tot el seu sabor, sense empastar-se però formant part d'un ens més gran, treballant per ell; soles no valdrien res: juntes han estat cuites per arribar al cel d'un paladar que les pugui pair i fer-les volar de pet cap a la pensa." (pàg. 50)

"Harlem a l'altura del carrer 145. Saint Nicks, petit, fosc, jazz." (pàg. 88)

"Al refectori, la lletania i els gestos mínims per fer silenci; els grans blocs de pedra --suc dels segles-- sostenen les voltes molt per damunt dels nostres caps deglutidors." (pàg. 122)

"Pel passeig de la Zona Franca som els amos del carrer, forasters i intrèpids. Amos perquè som els únics, forasters perquè venim de l'altra banda de la muntanya, i intrèpids perquè anem amb aquell atreviment que et dóna no pertànyer al lloc que trepitges." (pàg. 142)

"Sabem que passa el temps perquè el sol puja i baixa, i sabem què és la bellesa perquè és bonic com ho fa i ens embadaleix mirar-ho. L'aigua s'emblanquina i la llum es marfon: és una posta plàcida, sense estridències, la sang no arriba al mar, s'atura en l'ambre, es planta a l'anunci de Strepsils. Lleuger sfumati entre gris i lila arran de l'horitzó. Algun toc de verd en el blanc del mar. Damunt del sol, a punt de desaparèixer, una corona allargada, primer groguenca, després rosada. res tremola." (pàg. 160)

"La Lulú, molt més sàvia, tot i la son, se'n va amb ell, perquè fa temps que va aprendre que tot és ara i res i que vés a saber què passarà l'endemà com per anar dient que no. Les lliçons més importants són hòsties." (pàg. 169)

Ja el currículum de la solapa et fa una aproximació al que trobaràs en el llibre.  El primer capítol es titula "Un exemple (sobre la teoria del caos)·. Vint planes que són al·lucinants. Un ritme que no et deixa aturar (m'agrada que l'autor em marqui el ritme de lectura; segur que és un defecte psicològic fruit d'algun trauma d'infantesa).

Després, ja tot canvia, és encara més "bitnick" amb algunes frases memorables. Molta música.

No sé si és una mena d'autobiografia una mica passada de voltes. Els flaixos, molt deslligats...

M'ha interessat, però l'estil ja l'havia llegit i el tema, després del primer capítol, no sé si m'acaba de fer el pes.

Martí Sales (2015). Principi d'incertesa. Barcelona: Males herbes.