dijous, 29 d’octubre del 2026

El verí del teatre

Quin text més intel·ligent! Una obra breu, d'una escena, presentada com un diàleg il·lustrat entre un noble (el marquès de ...) i un comediant (Gabriel de Beaumont) sobre la essència del teatre que transita per diverses menes de relació entre els dos personatges i acaba... Com acaba!

El verí del teatre | Pagès Editors
"Criat: voleu dir que, quan actueu, no us produïu sobre l'escenari exactament el mateix que en la vida real...?

Gabriel (guanyat definitivament per la vonversa): És clar que no. Això seria impossible... Si fos així, ningú no em sentiria correctament, o bé no arribaria a transmetre als altres ls sentiments del personatge." (pàg. 33)
Teatre, realitat o representació? L'actor ha de tenir tècnica o ha de "fer-se" amb el personatge?

"Gabriel: Aquest vi tan dolç, no m'ha degut de caure massa bé. No havia d'haver-lo pres... Sempre passa el mateix... (transició). El meu lloc en la societat, dius? El meu lloc en la societat es manté tot temps en precari Depèn del meu art, i l'art depèn també dels gustos d'una època... I, de tota manera, la meva nissaga i la meva professió se m'imposen sempre com un mur de contenció, com una guàrdia vigilant, que em diu: ets rebut pels reis i seus a les taules de la noblesa, però mai no podràs posar-te al seu nivell. Sempre seràs un còmic." (pàg. 35)

"(Les convencions socials van imposant-se a poc a poc, i Gabriel comença a reaccionar en conseqüència)." (pàg. 39)
Una acotació a la intervenció de Gabriel quan el criat li descobreix que és el marquès disfressat. El que s'indica a la acotació es manifesta clarament en el to i el vocabulari. 

"Marquès (amablement): Oh, no... Cadascú actua amb els alrtes d'acord amb el que ell creu que són els altres... i d'acord amb el llc que ell mateix es pensa ocupar --o ocupa realment-- dins la societat... Us n'adoneu? Ara que sabeu que jo sóc el marquès, heu abandonat aquest to d'importància... aquest to de domini, de seguratat amb què us adreç+aveu al criat. Ara ja no em parleu de tu, sinó de vós. Ara matei, potser sense saber-ho, comenceu a actuar vós també..." (pàg. 39)
Brutal reflexió sobre la societat i el paper qu hi tñe el teatre. Una frse que acostument a dir/sentir és que "tots juguem un paper en la societat" i això és teatre, oi?

Ara la cosa ja deriva cap a la importància de la veracitat en la representació (i si és possible que existeixi) i el pendent del tobogan s'accentua per dur-nos irremeiablement cap al final i prefereixo no develar res del que queda.

En aquest enllaç trobareu l'obra representada al programa de teatre de TVE Catalunya (cal donar-se d'alta a la web) el 18 d'octubre de 1978 interpretada per Ovidi Montllor i Carles Velat.


Rodolf Sirera (1993). El verí del teatre. Barcelona: Pagès editors.

dijous, 8 d’octubre del 2026

Natsarkékia et autres contes géorgiens

Un llibre de contes infantils georgians que, en general, són exactament iguals que els que expliquem aquí. Hi ha coses de tradició oriental (que he vist en altres reculls), però molts contes ja els havia llegit, escoltat o explicat en algun moment. Que petit que és el món...

Hi ha un prefaci breu que ens posa en context el que llegirem. Geòrgia, punt de contacte entre les tradicions occidental i oriental, de religió ortodoxa, molta música i un munt de genis (dimonis) del bosc.

Miro de dir alguna cosa de cada un dels contes.

Natsarkékia, celui qui fouille la cendre
Una mena de "Sastre valent" dels germans Grimm amb una arrencada una mica més poètica: el noi està encantat i es passa el dia mirant les cndres de la llardefoc.

Tsikara
En algun moment ens recorda la Blancaneu: a Tsikara li demanen el cor del bou que l'acompanya i que es el seu millor amic i s'ho empesca per esquivar la demanda.

Ilangoura
Un príncep tan protegit pel seu pare que no sap res del món. En un moment, es rebel·la i surt a casar-se amb la Lluna.

Koutkoundchoula
Nou germans orfes s'han d'espabilar. Moltes aventures i finalment aconsegueixen el favor d'un rei, cosa que genera enveges entre els cortesans. Els proposen proves per fer-los fracasar (el germà petit es el destacat), però se'n surten.

L'Épi d'or
Una mica el conte de la lletera (per l'estructura, el contingut és més pedagògic), però amb final feliç. No és ben bé el mateix. El protagonista és un enredaire que s'aprofita de la bona gent. Al final, aprén la lliçó.

L'Insaisissable
Hi ha una flauta màgica que convoca els animals del bosc.

Sizmara, celui qui fait des rêves
En Sizmara té un somni tan bonic qu etothom li vol robar. Acaba casant-se amb una pricesa perquè el rei, que l'havia empresonat per no donar-liel somni, el vol fer servir de cap de turc i el noi triomfa.

La Puce et la fourmi
Un enfilall de tota la vida: "necessito això per fer allò i que aquell faci això i, en canvi, jo li he de donar...".

Le Kartouli
Una noia somia que ballarà davant d'un príncep i l'enamorarà i s'hi casarà i per aconseguir aquest somni està disposada al que sigui, a desfer-se dels records, de la gent que estima i que l'estima i del que sigui. Al fina descobreix que l'important a la vida és la gent que t'estima de veritat.

Le Djindjila
Com els minairons.

Celui qui jouait du tchongourire
Pobre s'enamora de princesa i és correspost, però no es poden casar (típic) i rep l'encàrrec de trobar les pomes de l'eterna joventut. L'arbre de les pomes està envoltat d'una muralla i defensat per un gegant/dimoni. La música (com a Jericó) obre un pas a les muralles i el cor pur del protagonista i la manera com canta i toca el txonguri conquesta l'ànima del defensor de l'arbre.


Kéthévane Davrichewy (1996). Natsarkékia et autres contes géorgiens. Paris: L'école des loisirs.

dijous, 6 d’agost del 2026

Desig d'arrels

L'he llegit a l'edició digital; per tant, les citacions només les puc identificar per capítols, perquè no crec que saber el percentatge de llibre que has de passar fins a arribar-hi serveixi de res a ningú...

"El mirall sempre m'ha encantat perquè tot el que reflecteix sembla enfonsar-se a través de capes i capes de temps a través de l'aigua, de manera que el teu propi cos es converteix en el rostre d'algú de fa molt de temps, i lesf lors que hi poso al davant, especialment les peònies o les roselles, adquireixen una solubilitat màgica en el reflex, com si suressin a través el del temps, i de fet ho fan." ("Em trasllado")

"En aquells deu dies, l'única persona amb qui vaig parlar va ser amb elk senyor Upton, el carter, que arrribava cada matí cap a les onze per dipositar el correu en una filera de bústies meravellosament irregulars que hi ha a la vora del prat. L'Horace Upton rondava els vuitanta anys, però encara sortia a caçar ossos rentador." ("Conviure amb la solitud")
La frase no és massa bonica, però la destaco perquè "rondava els vuitanta anys" i seguia fent de carter... Una mica fort. I no explica coses del segle XIX, parla dels seixanta!

"La rutina no és una pressó, sinó el camí cap a la llibertat del temps. El temps mesurat té un espai immensurable en el seu interior, i en això s'assembla a la música." ("Conviure amb la solitud")

"Ensenyar també és una feina difícil, i probablement (si bé d'una manera diferent) tan creativa com esciure, però sempre hi ha una classe per treure el millor d'un professor, de manera que no ha de fer el mateix esforç per 'connectar amb' la feina en qüestió." ("Conviure mab la solitud")
Crec que això nomes ho pot saber qui ha fet classe i ha gaudit fent-ho. Molt bona!

"L'europea que porto dins se sorprenia en veure que aquesta història era tan recent: només un parell de centenars d'anys!" ("Conec els veïns")
Això explica molt de com són. És un tema que hem comentat recurrentment a casa.

"El poema no viu fins que ha estat escoltat." ("Conec els veïns")

"La crisi de la mitjana edat té a veure sobretot amb una ansietat devastadora pel temps en si mateix. Com podia haver arribat al meridià de la vida i tot i així ser tan lluny de l'èxit real que havia somiat als vint anys? I em refereixo   a l'èxit com a ésser humà i també a l'èxit professional." ("Enmig del no-res")

"Els dinonis del dubte ens poden torturar, però és per a una finalitat bona i necessària. Són els dimonis que mantenien Colette revisant unes quantes frases durant tot un matí, i espero que no em deixin mai en pau a mi!" ("Enmig del no-res")

"A través de totes aquestes ansietats, perills, pèrdues, depressions i moments d'eufòria, vaig trobar en la casa un gran suport que em va ajudar a viure millor." ("Enmig del no-res")

"[...] encara massa urbanita per no quedar totalment siospresa per aquella amabilitat inesperada." ("Temporada de fang")
 Un gat li ha pujat aun arbre i un senyor que passa per allà s'ofereix a baixar-lo: la vida rural.

Paderewski ("Perley Cole")
Quina referència pictòrica més estranya. L'he hagut de buscar...

"I així com quan escric provo un aparaula rere l'altra, ajunto una frase i després la desfaig, de la mateixa manera arreglo les flors. És una tasca absorbent que requereix una mirada fresca i una mà ferma." ("Un estiu d'arranjaments florals")

"Eren reals, i ara broten aquí, sota un vell arbust de forsítia, cada any, per evocar Yates i Dorothy Ellesle." ("Un estiu d'arranjaments florals")
Això que comento al final: aquesta manera de col·locar noms... Hi ha exemples més clars, però tampoc no vull predisposar malament ningú.

"Però ara he après a acceptar que no s'han de comptar les pèrdues, perquè serien massa alarmants. S'han de comptar només les alegries i sentir sempre un gran agraïment." ("Un estiu d'arranjaents flrals")

"Llavors vaig recordar amb nostàlgia les dances de la pluja dels indis pueblos, [...], Aquí, a Nova Anglaterra, cadascú estava sol: no teníem maneres comunitàries per demanar ajuda." ("Lliçons sobre l'aigua")
Durant una sequera perllongada. Aquesta frase m'ha semblat una manera interessant d'explicar com hem perdut, fins i tot en el medi rural, la idea de comunitat i com avancem cap a un individualisme que ens era alié.


La dona és poeta abans que novel·lista i es nota en la manera de treure suc de les sensacions i la manera de fer les descripcions.

He de dir que n'esperava més... Em va deixar més bon gust de boca la Ginzgurg explicant coses semblants o Modiano parlant de la rectoria on vivia. No sé, m'ha semblat que hi ha massa interès en col·locar la casa com a protagonista tot i que ella ho eclipsi volgudament: són unes memòries, tot i que, formalment, siguin un elogi de Nelson, el poble on va viure des que va morir el seu pare i va tallar la relació amb Judy Matlak.

També m'ha fet una mica de ràbia la manera indecorosa com fa aparèixer la gent important que ha conegut. És molt personal, a mi em fa una mica de vergonya fer coses així i no entenc que els altres ho facin.

Les dues coses marcades en groc m'ha semblat que no són correctes. Meridià? Si és la meitat, colaria més equador, oi? Per a la finalitat sona xungo, per la finalitat...

May Sarton (2025). Desig d'arrels (trad. Núria Parés Sellarés). Barcelona: Amsterdam.


dimarts, 28 de juliol del 2026

El dia abans de demà

Segueixo rellegint Màrquez. Encara no entenc com he pogut perdre les notes que vaig fer de la primera lectura dels llibres....

Es fa llegir tan ràpid que no m'he pogut aturar a prendre cap nota. Només he conservat al cap una citació perquè m'ha fet gràcia; i soc conscient que hi ha un munt de frases que m'han tocat, però el ritme de la narració...

Pel que fa al ritme de la narració: 
"De pressa.
Molt de pressa.
Les paraules s'amunteguen. Es trepitgen.
La Francesca les expulsa com si patís per quedar-se sense i volgués dir-les totes al mateix temps." (pàg. 18)

La citacio que m'ha fet gràcia:
"Res, res. El que passa és que això de morir-se només té una cosa bona. Com que tothom s'entesta a fer net, no paro d'endur-me sorpreses." (pàg. 135)

L'arrencada de la novel·la és desconcertant. S'hi barregen moments i personatges sense cap mena d'explicació. Jo pensava que era una manera agossarada de posar-nos dins de la trama, però no; és la manera de fer del llibre.

Fill únic amb una mare feta pols del cap i un pare, pare (com d'abans), escolartiat a La Salle (amb tot el tema, ara tan de moda, dels abusos en primer terme) amb un col·lega que fa els primers dies de classe que li ha de durar (i marcar) tota la vida; tots dos carn de bullying. El pas a la vida universitària, pel que sembla, als vuitanta (drugs, sex and rock'n'roll), una dona que l'ha deixat i una filla morta de petita. Tot això ja es veu només arrencar, tot juxtaposat, sense cap facilitat per al lector, i es va explicant a poc a poc; molt a poc a poc. I un final com el d'una traca. Potser és una bona imatge: els petards de la traca van petant al llarg de tota la narració i el final és el pimpampum que no et deixa cap mena de dubte que la cosa s'ha acabat.

La vida...


Eduard Márquez (2011). L'últim dia abans de demà. Barcelona: Empúries.

dimecres, 22 de juliol del 2026

Set anys de plenitud

A la contracoberta hi ha una frase del Quim Monzó "Absolutament recomanable" i no m'estranya. Em fa la impressió que l'hauria pogut escriure ell:
 
L'autor és protagonista de totes les històries, però com si no ho volgués ser; una mena de "mira què m'ha passat..." explicat des de lluny, sempre amb humor (àcid, tendre...) i com si no importés gaire.
 
Potser els entesos dirien que és autoficció perquè ens mostra totes les lluites (en podríem dir pors, problemes, vivències) per definir les múltiples identitats: pare, marit, fill, escriptor, jueu, germà, israelià...
 
I la guerra com a teló de fons, una mica com si l'enyoressin quan no hi és. La guerra de debò, no el terrorisme d'atacs suïcides. No sé. No se'n parla gaire de la guerra, però hi és. A la pàgina 33 vaig tenir aquesta sensació. 

"--és que no suporto els atacs terroristes --diu la infermera prima a la més granadeta?--. Vols un xiclet?
La més gran n'agafa un i fa que sí amb el cap.
--Què hi vols fer? --diu--. Jo tampoc suporto les urgències.
--No són les urgències --insisteix la prima--- Jo no tinc cap problema amb els accidents i aquestes coses. Són els atacs terroristes, fes-me cas. Ho espatllen tot." (pàg. 19)
Això són les vuit primeres línies del llibre i una mica ja defineixen què trobaràs a la resta de pàgines.
 
"Un cambrer [a Zagreb] m'ha comentat que, durant la guerra, la gent que entrava al local tenia problemes per escollir la paraula adequada quan volien demanar un cafè. La paraula cafè,  m'ha explicat, és diferent en croat, en bosnià i en serbi, i cada elecció innocent d'una paraula estava carregada de connotacions polítiques amenaçadores. 'Per estalviar-se maldecaps', m'ha dit, 'la gent ca començar a demanar espresso, una paraula italiana neutra, i de la nit al dia vam deixar de servir cafè i vam començar a servir només espresso'." (pàg.164)
La llengua, la política, la identitat nacional... Tot resumit en una anècdota ben simple.
 
"Nosaltres també som com ens vam conèixer. La nostra via és una cosa i tu sempre la reinventes perquè sigui una altra cosa més interessant. És això el que fan els escriptors, oi? --Em vaig arronsar d'espatlles, sentint que m'havien renyat una mica--. No em queixo pas --va afegir, ella, fent-me un petó--." (pàg. 183)
Això és el final del capítol "Amor al primer whisky" en què, en un context que no ve al cas, explica com es van conèixer els pares de l'autor.
 
"A la nit sec a la cuina de la casa estreta a beure'm una tassa de te i a menjar-me una llesca de pa amb melmelada, que és dolça per la generositat i amarga pels records." (pàg. 201)
Una veïna li regala un pot de melmelada i li explica que va fer el mateix gest amb unes amigues durant la II Guerra Mundial. Això deslliura un seguit de records i històries que expliquen el doble gust de a melmelada que descriu la citació.
 
Etgar Keret (2022). Set anys de plenitud (trad. Albert Torrescasana). Barcelona: La segona perifèria. 
 
 
 
 
 
 

dimarts, 21 de juliol del 2026

Dans la solitude des champs de coton

Bé, això és una obra de teatre, però quan comences a llegir, ja planys els actors que els tocarà representar els dos personatges: cada intervenció pot tenir ben bé una extensió de dues planes, la qual cosa dificulta els diàlegs. Al final de la nota he posat un enllaç a una representació filmada de l'any 1991. Impressiona molt.

L'argument, en un lloc no identficat, però apartat del tràfec de la ciutat, un personatge (le dealer, el venedor) espera que passi un client per vendre-li "mercaderia" (el que el client desitja i el venedir té). Potser el client no sap què vol comprar i el venedor tampoc, però el venedor té la certesa que el client vol comprar. La relació entre tots dos és estranya. S'identifiquen i ens expliquen la seva manera de ser i de fer. Una "relació humana" particular... De fet, no es pot dir que hi hagi diàlegs, sembla tot un seguit de monòlegs entrellaçats (que tampoc no és ben bé així), però això ja ho feia en Koltes...

A meitat de l'obra (pàg. 32-34 del llibret) m'ha semblat veure-hi un punt d'inflexió: el client comença a veure altres aspectes del dealer que fan que el consideri altrament, però la relació entre tots dos té molts canvis de registre i de to.
 
En general, les obrs de Koltès treballen la dualitat: dos personatges enfrontats; en aquest cas, tenim un "dealer" i, per tant, l'antagonista HA DE SER un client, tot i que al principi no s'identifiqui com a tal. 

He transcrit i traduït algunes frases que m'han semblat destacables (pel contingut, per la música...), però cada intervenció mereix ser llegida amb gust.


Le client. "[...] car cette lumière, là-haut, en haut de l'immeuble, dont s'appoche l'obscurité, continue imperturbablement de briller ; elle troue cette obscurité, comme une allumette enflammée troue le chiffon qui pretend l'étouffer." (pàg. 15-16)
Perquè aquest llum d'allà dalt, al damunt de l'immoble, que apropa l'obscuritat, continua brillant imperturbablement: forada l'obscuritat com un misto encès forada el drap que pretén apagar-lo. 

Le dealer. "[...] la ligne sur laquelle vous marchiez, [...], est devenue tordue lorsque vous m'avez aperçu, et j'ai saisi le moment précis où vous m'avez aperçu par le moment précis où votre chemin devint courbe, et non pas courbe pour vous éloigner de moi, mais courbe pour venir à moi, sinon nous ne nous serion jamais rncontrés, mais vous vous seriez éloigné de moi davantage, car vous marchiez a la vitesse de celui qui se déplace d'un point à un autre ;" (pàg. 17)
La línia sobre la que caminàveu [...]  s'ha torçat quan m'heu vist, i jo he identificat el moment precís en què m'heu vist perquè ha estat el moment precís en què el vostre camí ha esdevingut una corba, i no una corba que us allunyava de mi, sino una corba per apropar-vos-hi. Si no hagués estat així, no ens hauríem trobat mai, us n'hauríeu allunyat cada cop més perquè caminàveu amb la velocitat de qui es desplaça d'un lloc a un altre.
 
Le client. "Si toutefois que je l'ai fait, sachez que j'aurais désiré ne pas vous avoir regardé [...]. Alors il faut bien regarder devant soi, à sa hauteur, quel que soit le niveau où le pied est provisoirement posé ;" (pàg. 22-23)
Tot i que ho he fet, heu de saber que desitjava no haver-vos mirat [...]. Cal mirar cap endavant, a l'alçada [dels ulls], sigui quin sigui el nivell en què provisionalment tingueu els peus.

Le dealer. "la vraie et terrible cruauté est celle de l'homme ou l'animal inachevé, qui l'interrompt comme des points de suspension au milieu d'une phrase, qui se détourne de lui après l'avior regardé, qui fait, de l'animal ou de l'homme, une erreur du regard, une erreur du jugement, une erreur, comme une lettre qu'on a commencée et qu'on froisse brutalement just qprès avoir écrit la date." (pàg. 31)
La crueltat veritable i terrible és la de l'home o l'animal inacabat, que l'interromp com els punts suspensius emmig d'una frase, que se'n desdiu després d'haver-lo mirat, que fa, de l'animal o de l'home, un error de la mirada, un error de judici, un error, com una carta que comences i destrueixes brutalment just després d'escriure-hi la data.
 
Le dealer. "Il faut tenir son imagination comme sa petite fiancée : s'il est bon de la voir vagabonder, il est sot de la laisser perdre le sense des convenances ." (pàg. 35)
Cal considerar la imaginació com la xicota: és bonic veure-la vagar, però és de borinot deixar que perdi el sentit de la conveniència.

Le dealer. " Les commerces vulgaires exigent de leurs clients des preuves de solvabilité, mais les boutiques de luxe devinent et ne demandent rien, ni s'abaissent jamais à vérifier le montant du chèque et la conformité de la signature." (pàg. 41)
Els comerços vulgars exigeixen dels seus clients proves de solvència; les botigues de luxe, en canvi, endevinen i no demanen res, ni tan sols verifiquen la quantitat del xec ni la conformirtat de la signatura.

Le dealer. "Il n'y a pas de honte à oublier le soir ce dont on se souviendra le matin ; le soir est le moment de l'oubli, de la confusion, du désir tant chauffé qu'il devient vapeur." (pàg. 43)
No és vergonyós el fet d'oblidar al vespre el que recordarem al matí; el vespre és el moment de l'oblit, de la confusió, del desig que, de tanta escalfor, esdevé vapor.




Bernard-Marie Koltès (1986). Dans la solitude des champs de coton. París: Les éditions de minuit. 
 

dilluns, 13 de juliol del 2026

Sota la pell, un arbre

Un exercici de memòria, records, entrevistes, un diari... El descobriment de la sexualitat, la vida política i social del començament de la Guerra civil, relacions personals.

Sembla un exercici de recuparació de la memòria, però és una novel·la. Ha plantejat un escenari molt plausible amb uns personatges (alguns de reals, de ben segur) molt plausibles, també) i ha establert una teranyina de relacions i records que recuperen la vida.

No sé si és el que busca, però queda tan ben dibuixat el recorregut de l'eufòria i sobtada caiguda final del republicanisme durant la guerra. I l'exili, i la reconstrucció, i la tornada enrere i els "nacionals de tota la vida"... Allò que ens explicaven els avis, però ben escrit.

Segurament es pot explicar millor, però jo no ho puc fer.

Les reproduccions de les declaracions de les persones grans estan salpebrades del vocabulari del Segrià a tocar de la Franja. Sembla que els sentis amb aquella música tan seva.
 
Crec que les dues citacions següents són de la crítica que va aparèixer a El País:

"Aquesta novel·la de Pere Pena és una mostra de com l'alta literatura i l'entreteniment no tenen per què ser contraris." Miquel de Palol

"Una novel·la extraordinària: memòria personal, memòria de tota una època i, sobretot, una lliçó de saviesa sobre el cor humà." Carlos Marzal


"Què determina que un record perduri o desaparegui? Aquest és el misteri, perquè no depèn exactament del valor o la importància de l'experiència viscuda." (pàg. 33)

"A les escoles, ensenyem a la canalla que podem analitzar la història des de fora, com si fos un cos anatòmic, però és mentida, només es pot mirar d'entendre-la una mica des de dins, prenent consciència de ser també tu mateix objecte de l'estudi. (pàg. 57)

"Perot i Mandinga" (pàg. 144)
A casa meva, era "Patacot i Mandinga". M'ha fet gràcia de trobar una altra versió del que deia ma mare.

"Desitgem un munt de coses mentre vivim, moltes, i la majoria les oblidem, perquè n'arriba una i una altra, i l'una tapa l'altra, i així successivament, fins que parem de desitjar i ens morim." (pàg. 219)
La vida com una  successió de desitjos, l'ànima sempre volent el que no té i quan aquest anhel desapareix, s'acaba la vida. Una visió molt interessant...

"'Filosòficament i pedagògicament són tan diferents el jove i la donzella que no es poden educar amb les mateixes normes i plegats, car es desfaria la seva individualitat psíquica, afemellant l'home i masclejant la dona". Quina bestiesa! En realitat, no els molesta que es converteixin les aules en espais mixtos [...], el que els irrita de veritat, fins a l'exasperació, es la idea d'un ensenyament compartit, amb un mateix programa educatiu." (pàg. 250)
El paràgraf encara no acaba, desenvolupa una mica més la idea, però el que m'ha interessat és la defensa de l'educació segregada (no n'havia sentit mai cap argument que la defensés) i la primera reacció ja és prou contundent i clara.

"A l'estiu, com d'habitud, a la plana de Lleida fa un sol que espetega. Durant la canícula, que el termòmetre es mantingui de manera constant entre els 36 i els 40 o 42 graus no és cap anomalia." (pàg. 283)
Explica l'actualitat. Durant la canícula, no des d'inici d'estiu!

"Potser a partir dels noranta anys, la mirada es torna infantil, assedegada de vida tambñe però d'una altra manera, a l'inrevés; no enfoca cap al futur, com fa el desig de manera natural, sinó cap al passat. Un temps, però reconstruït, reformulat i projectat cap endavant a través de l'interlocutor." (pàg. 330-331)
Una de les moltes reflexions sobre la memòria que ens regala l'autor. Recordem que aquesta és la primera novel·la d'un poeta...

"Com  retenir-los si cada cop els quedaven menys paraules, si la mà invisible de l'Alzheimer les esborrava les cares, els confonia les dates?" (pàg. 524)
Això. Estic sensible amb el tema Alzheimer i cada cop que trobo una descripció que s'hi apropa la llegeixo amb delit. Aquesta és molt lúcida.

"Contra la desmemòria i l'oblit, contra la vellesa i la mort, el deseig i la voluntat d'inventar." (pàg. 538)
Una altra refelxió sobre l'Alzheimer interessant. La mare li ha demanat que deixi de ser el seu fill i sigui el seu pare. A banda de les relflexions filosòfiques (que tambe les escriu), aquesta fabulació contra l'oblit m'ha semblat interessant.

divendres, 1 de maig del 2026

Cinc nits de febrer

bCinc nits de febrer - Quaderns Crema
"La pluja pica furiosa la claraboia del celobert. Resona. Desfigura la fràgil convicció del silenci." (pàg. 13)
Això per començar. És el segon paràgraf del llibre.

"Les últimes fulles de l'hivern tremolen. L'aigua dibuixa un moaré de silencis. La llum de sodi dels fanals omple el carrer d'ombres òrfenes." (pàg. 41)
Aquest paràgraf es repeteix diverses vegades al llarg de l'obra. És la referència al clima fosc que envolta l'esforç de recordar (i la violència que comporta recuperar els records d'un mort). Ja no sé si és el meu cap, però els records que es recuperen en l'obra sempre són luminosos. No em ve al cap cap escena de nit fosca i plujosa com les cinc de la novel·la.

"--Pero ¿no et preocupa no saber gairebé res de la teva infantesa?
--Suposo que em conformo amb el que hi ha... A més a més, no sé si vull prescindir de l'ajuda de l'oblit.
--¿Prescindir de l'ajut de l'oblit?
--Sí, no sé si val la pena recordar segons què. Ja m'està bé així.
--A mi no. Vull evitar com sigui l'esvaïment del meu passat." (pàg. 64)
Quines dues concecions tan diferents de la memòria. Ella, que vol "evitar l'esvaïment" del passat i arriba a enregistrar vídeo i àudio de les seves trobades amb la gent, que recull malaltissament tota mena de sensacions en llibretes i que guarda i classifica tota mena d'objectes i ell que "no sap si vol prescindir de l'ajuda de l'oblit".

--Un dia vaig trobar el meu pare cridant de por perquè no reconeixia el seu reflex al mirall.
La veu de la Sela Huber,a punt d'esquerdar-se, havia encongit el cor del Lars Belden.
--Vaig haver de treure tots els miralls de la casa. Costa fer-se'n el càrrec quan no s'ha passat. D'un dia per l'altre, encara que la malaltia comenci de manera aparentment inofensiva, la vida es capgira. I l'oblit s'estén com una plaga. Avui són les claus, demà les paraules o els llocs, l'altre caminar. Com un nen, però a l'intrevés. Per qacabar morint en posició fetal sense saber qui ets." (pàg. 65)
I ja està aquest greu fragment sobre l'Alzheimer que m'ha fet mès mal de llegir que tot el que n'havia llegit fins ara,,,

"Les argúcies per defensar-se, per justificar-se, poden mñes que la veritat. L'amaguem sota un tel impossible de trencar." (pàg. 94)
La morta havia demanat de manera sorprenent ajuda per refer els seus records i aquesta reflexió és el resultat de sentir els que la volien ajudar. Una descripció perfecta de la memòria com a construcció personal del passat a partir del present. No és tan simple com ho acabo de descriure, però és el primer pas per explicar-ho.

"Tant de bo pogués guardar en un lloc segur el teu esguard d'avui." (pàg. 103)
La petjada que deixa la mirada en les coses és una altra de les frases que es repeteix a la novel·la. La idea m'ha semblat brillant (de fet, tots notem quan algú ens està mirant fixament, fins i tot si el tenim al darrere) i la pretensió de voler conservar una mirada, una manera de mirar en un instant...


Estic fent una segona volta a les novel·les de l'Eduard Màrquez, perquè vaig perdre les notes de lectura i perquè en tenia un bon record i volia comprovar-ho. Doncs, comprovat! Molt millor del que recordava.

Cinc nits de febrer és una meravella de composició. Frases que es repeteixen per reforçar la sensació de situacionsn repetides. L'ambient fosc i plujós que convida a treballar la memòria, la presència persistent de la música (i quina música!) que ho envaeix tot, el tractament sense escarafalls d'una realitat sorprenent fent-la "menjable".

El treball sobre la memòria és impressionant. Les imatges recollides per la morta se superposen amb les recordades pel protagonista i la no coincidència ens fa, a ell i a nosaltres, repensar el que recordem.



Eduard Márquez (2000). Cinc nits de febrer. Barcelona: Quaderns crema,

dijous, 23 d’abril del 2026

El jueu errant ha arribat

"Però quan algú flirteja amb Déu a través de difícils caràcters d'impremta no pensa en criatures beneites." (pàg. 16)
Els jueus llegint la Torà, els moviments,,, Diries que els transporten, com si els droguessin.

"Quan has pogut sortir del pou, no has de tallar les cordes que en salvaran d'altres." (pag. 30)


"No se'n poden anar, solament parlen ídix i vostè sap que la llengua és l'autèntica frontera!" (pàg. 84)

"Un jueu, per a un europeu oriental, és l'encarnació del paràsit." (pàg. 92)

"'Seràs construïda', diu el seu (Tel Aviv) blasó.
D'ençà del dia de la primera pedra, l'àrab ha respost: 'Seràs destruïda.'" (pàg. 172)
Ja des de l'inici de l'arribada dels jueus a Palestina. La "conllevancia" inicial es justifica per la situació d'inferioritat total dels jueus acabats d'arribar. Quan comencen a prosperar, tot s'accelera.
 
El capítol 23 és tan actual que fa mal.

"Per arribar a la planta baixa de la segona barraca, has de passar per la teulada de la primera. De la teulada de la segona, passes a la planta de la tercera. I anar fent així. On són els carrers? Ben mirat, on són?" (pàg. 193-194)
Aquest gueto tan miserable també fou assaltat brutalment. No és només enveja o què sé jo; sembla odi visceral i així ens ho descriu.
 
"La senyora X... és a l'hospital de Jerusalem. Li han matat el marit als peus i després li han degollat el fill als braços. 'Tu, tu continuaràs viva...' li repetien aquests homes del segle vint." (pàg. 195)
"del segle vint" Quina mestria: calen molt poques paraules per definir algú...

"Té una ànima bella que li visita tothora la dolça cara." (pàg. 209)
Aquesta frase ja compensaria llegir el llibre.
 
"A Palestina el seu orgull (dels jueus) s'ha satisfet. Han conquerit el dret de ser un cràpula o un geni sense deixar, per això, de ser jueu." (pàg. 214)
Aquest fragment ve després d'unes "anècdotes" que, com a català, em sonaven molt: els èxits d'un jueu polonès eren els èxits d'un polonès; els seus fracassos, eren d'un jueu.
 
"A Rússia, els jueus esperen ser degollats. El dia que els sòviets cedeixin terreny, les Creus Roges podran preparar les ambulàncies. La canilla ària farà anar els ullals." (pàg. 218)
Aquesta frase és com el resum del resum que està fent de la situació dels jueus en el moment de publicar els articles. Hitler encara devia estar fent la mili i els nazis alemanys encara no eren res. El panorama que ens ha pintat desmunta una mica la sorpresa que sembla que ens vol transmetre Zweig.


Tenia la imatge de l'elit jueva de l'Europa del tombat del segle xx que apareix a les obres de Zweig i Roth i el retrat que ens presenta Londres és del tot diferent. Després de recórrer la misèria dels jueus de l'Europa oriental, arriba a Palestina. fa molta gràcia com ho explica. Agafar un transport (no he entès si era un taxi o una tartana) que aixeca una polseguera immensa fins que arriba a prop de Tel Aviv; la carretera està asfaltada. Tot ho explica així, amb poques paraules, jugant amb els sobreentesos. Interessant com a lector...
 
Els capítols finals, són terrorífics, sobretot pel paral·lelisme amb l'actualitat.



Albert Londres (2025). El jueu errant ha arribat (trad. Susanna Fosch). Barcelona: Afers.

dijous, 19 de març del 2026

Kaddish pel fill no nascut

He tornat a llegir aquesta meravella i no entenc com es que no hi ha la fitxa de la lectura anterior al blog. No és el primer cop que em passa. Crec que he perdut diverses fitxes (no en tinc cap del Kerstéz, per exemple). En fi.


No recordava res del contingut d'aquesta novel·la/assaig/diari... artefacte; només el ritme que em va sorprendre, i ho ha tornat a fer!

"i la cara del doctor Obláth va recobrar el posat de filòsof professional, d'intel·lectual hongarès d'intel·ligència mitjana, de perspectives mitjanes, de mitjana edat, d'altura mitjana, d'ingressos mitjans, d'opinions mitjanes, i els plecs del seu somriure cínic i feliç li van fer desaparèixer els ulls ametllats." (pàg. 18)
Aquesta conversa amb el doctor Obláth és l'origen del llibre. 

 "constato que en secret les dones boniques em continuen agradant amb una mena d'atracció impertorbable, inesgotable, i fins i tot diria que natural, que, tanmateix, encara que em sembli fàcilment comprensible, no deixa de ser essencialment misteriosa, perquè existeix gairebé amb independència de la meva voluntat, i per això és indignant, i en tot cas no es pot gestionar amb la facilitat amb què gestiono, per exemple, l'amor que sento pels plàtans," (pàg. 33)
 
"quan un criminal boig no acaba en un manicomi o a la presó, sinó a la cancelleria o a qualsevol altre lloc de comandament, de seguida comenceu a cercar allò que té d'interessant, d'original, d'extraordinari, i fins i tot, encara que no goseu dir-ho en veu alta, i ho feu en secret, per tal de no sentir-vos petits com nans," pàg. 49)
I sí, parla de Hitler.

"[...] les frases que necessitem tard o d'hora troben el camí cap a nosaltres," (pàg. 96)
 
"Però la por, estimada, li vaig dir, funciona amb nosaltres amb moltes variables i un cop ha cristal·litzat com a ordre mundial, molt sovint no és més que una simple superstició." (pàg. 126-127)
 
"enfonsar-m'hi
Déu meu
deixa que m'enfonsi
pels segles dels segles,
Amén" (pàg. 147)
I així s'acaba el llibre. De vegades no entenia els suïcidis o les depressions dels supervivents dels camps de concentració. Crec que aquesta oració/súplica final resumeix molt bé com es deuen sentir. El llibre és el pròleg d'aquesta frase.
 
Aquest cop, com que ja sabia què em trobaria, m'he entretingut a comptar els punts i apart del llibre: pàgines 10, 13, 21, 21, 26,40, 111. Kerstéz ja ens avisa que té incontinència verbal i tot són records que s'enllacen, es criden i s'encavalquen per justificar la resposta que dona al doctor Obláth.
 

Imre Kerstéz (2004). Kaddish pel fill no nascut (trad. Eloi Castelló). Barcelona: Quaderns Crema.

dimarts, 17 de febrer del 2026

Els caps bescanviats

Sorprenent. Una mica com Els ulls del germà etern d'Stefan Sweig. Devia ser una moda de l'època (no ho he investigat), però igual de sorprenent. El domini de la retòrica oriental, els noms (de persones i llocs), la filosofia subjacent... Sorprenent.
 
"I faig servir la paraula 'escoltívol' perquè deriva del fet d'escoltar i tan sols el silenci ens invita de debò a escoltar. És el silenci el que ens permet agusar l'oïda, sentir tot allò que el silenci murmura en els seus somnis i que, a nosaltres, també ens arriba com en un somni." (pàg. 18)
 
I ara, els dos amics protagonistes d'aquesta història, tot i estar d'acord, discuteixen com si fossin sofistes grecs.
 
"¡Perquè així com la bellesa i l'esperit conflueixen en la passió, la vida i la mort conflueixen en l'amor." (pàg. 42)
 
La frase, bé. La reacció de l'interlocutor, impagable.
 
"El que queda aquí més clarament demostrat és la importància determinant de la testa, als ulls de la gent, de cara a identificar una persona humana. Si un dia veieu passar per la porta un germà vostre, un fill o un veí amb el cap que sempre li heu conegut damunt les espatlles, encara que la resta de la seva aparença no sigui ben bé la normal, ¡no se us acudirà pas dubtar, ni un moment, que aquest individu podria no ser el germà, el fill o el veí en qüestió." (pàg. 130)
 
Aquest fragment és el moll de l'ós de la narració (remireu-ne el títol).
 
 
Thomas Mann (1989). Els caps bescanviats (trad. Margarida Sugranyes). Barcelona: Edhasa.

dilluns, 9 de febrer del 2026

Caligula & Le malentendu

He rellegit això i m'ha tornat a sorprendre. Quina ploma més esmolada!
Una reflexió sobre el poder i els límits de la voluntat de qui l'ostenta.

Cherea: "Un empereur artiste, cela n'est pas convenable. Nous en avons eu un ou deux, bien entendu. Il y a des brevis galeuses partout. Mais les autres ont eu le bon goût de rester des fonctionnaires." (pàg. 21)

Un emperador artista no ens convé. Certament, n'hem tingut un o dos, sempre hi ha cabres boges, però els altres han tingut el bon gust de ser funcionaris.

Helicon: "Tu sais bien que je ne pense jamais. Je suis bien trop intelligent pour ça." (pàg. 25)
Ja saps que no penso mai; soc massa intel·ligent.

Caligula: "Tu n'en sais rien. C'est parce qu'on ne les tient jamais jusqu'au bout que rien n'est obtenu. Mais il suffit peut-être de rester logique jusqu'à la fin." (pàg. 26)

No en tens ni idea. És perquè no els sostenim [els nostres desitjos] fins al final que no els assolim. Però segurament, n'hi ha prou a ser lògic fins al final.

Caligula: "Gouverner, c'est voler, tout le monde sait ça. Mais il y a la manière. Pour moi, je volerais franchement." (pàg. 34)

Governar és robar, tothom ho sap. La diferència rau en la manera de fer-ho: jo ho faré obertament.

Cherea: "Sans doute, ce n'est pas la première fois que, chez nous, un homme dispose d'un pouvoir sans limites, mais c'est la prière fois que qu'il s'en sert sans limites, jusqu'à nier l'homme et le monde." (pàg. 51)

No és el primer cop que, a casa nostra, un home té un poder sense límits, però és la primera vegada que algú l'utilitza ilimitadament, fins a negar l'home i el món.

Scipion: "Je puis nier une chose sans me croire obligé de la salir o de retirer aux autres les droit d'y croire." (pàg. 93)

Puc negar una cosa sense sentir-me obligat a embrutar-la o a prohibir als altres de creure-hi.

Cherea: "Non, Scipion, il t'a désespéré. Et désespérér une jeune âme est un crime qui passe touts ceux qu'il a commis jusqu'ici. Je te jure que cela suffirait pour que je le tue avec emportement." (pàg. 119)

No, Escipió. T'ha desesperat i desesperar una ànima jove és el pitjor crim que ha comés fins ara. I et juro que amb això n'hi ha prou perquè el mati amb ràbia.


De Le malentendu només he recollit una citació:

La mère: "C'est la punition, Martha, et je supose qu'il est une heure où tous les meurtriers sont comme moi, vidés par l'intérieur, stériles, sans avenir possible. C'est pour cela qu'on les supprime, ils ne sont bons à rien" (pàg. 227)

És el càstig, Marta, i suposo que hi ha un moment en que tots els assassins queden buits per dintre, estèrils, sense futur; com jo. Deu ser per això que se'ls elimina: no són bons per a res.

Le malentendu. Només engegar, ja veus com acabarà i tot el que facin o diguin els personatges no ho canviarà. Potser és això el que ens vol explicar (i ho fa molt i molt bé). La crueltat no volguda, les temences de la dona del protagonista, les converses entre el protagonista i les hostaleres... Tot ho veus des de l'òptica del final que veus a venir. Brutal!

Albert Camus (1958). Caligula suivi de Le malentendu. Paris: Folio






dimecres, 21 de gener del 2026

L'estepa

"soc el criat de mon germà, mon germà ho és dels clients que venen, els clients ho són del Varlàmov, i si jo tingués deu milions, el Vrkàmov seria criat meu. [...] perquè nohi ha cap gran senyor ni ca pmilionari que, per una monedeta de més a més no estigui disposat a besar-li la mà a un jueu ronyós. (pàg. 62)
Qui parla esdefineix om un jueu ronyós que si tingués diners...

"Així que es pon el sol i que la fosca embolcalla la terra, lrd sngoixes del dia s'obliden [...] carrisquejos, xiulets i esgarraps, baixos, tenors i sopranos de l'estepa, tot es barreja en una remor monòtona, incessant, bona per lliurar-se als records i pensar coses tristes (pàg. 73-74)
Aqusata és una de les descripcions de l'estepa. No sabia quina triar i m'he decantat per aqusta perquè ho fa des dels sons. M'ha semblat interessant.

"--¿A estudiar? Caram... A veure, doncs, que la Verge t'ajudi... Sí. Dos caps pensen més que un. Nostre Senyor a unli dona un seny,a un altre n'hi dona dos, i de vegades fins i tot tres [...]. Amb un seny venim al món, l'altre ens el guanyem aprenent, i el tercer ens ve si fem bona vida." (pàg. 83)
Els tres senys...

"A qui contempla les fondàries del cel sense apartar-ne els ulls durant molta estona, els pensaments i l'ànima se li amaren de solitud." (pàg. 118)

"Tots havien entès que era un home enamorat i feliç, feliç fins a la tristesa [...]. En veure aquell home feliç, els altres es van ensopir i també van voler ser feliços. S'havien quedat tots ruminat. (pàg. 138)
"Feliç fins a la tristessa" i la demostracio de felicitat que provoca "ensopiment als altres"... Ensopiment perqupè tots rumien co es pot ser tan feliç. Els contrastos presentats són molt interessants,

"--Iegori --va dir, fluix--. Au, pega'm.
[...]
Sense esperar que el Iegóruixka li pegués o li digués res, va tornar a terra d'un salt i va dir:
--Estic avorrit de tot!
[...]
És aquesta vida nostra, perduda, remaleïda..." (pàg. 14)
Qui diu això és un carreter violent que ja ha fet enutjar un company abans de fotre's amb en Iegóruixka (que s'hi ha rebotat deixant veure una qualitat del caràcter que no li coneixíem fins unes planes abans). Aquest estic "avorrit de tot" ho va repetint de camí al seu lloc amb veu plorosa (diu el text) mentre demana perdó al company ofès. L'estepa immensa, plana, igual, polsosa, ennervant... que recorren a peu, al costat dels carros, sense parar...


Anton Txékhov (2025). L'estepa (trad. Arnau Barios). Barcelona: Cal Carré 

dilluns, 22 de desembre del 2025

Pàl·lid cavall, pàl·lid genet

L'antiga condició mortal
"La Maria i la Miranda, de dotze i vuit anys, sabien que eren petites, però tenien la impressió d'haver viscut molts anys. No havien viscut només els que tenien, sinó que els semblava que els seus records començaven molts anys abans de néixer, en les vides dels adults del seu voltant, gent gran de més de quaranta anys, la majoria, que tenien la mania de repetir que ells tambñe havien estat joves. Es feia difícil de creure. (pàg. 14)

"En primer lloc, una bellesa havia de ser alta; i fos quin fos el color dels ulls, el cabell havia de ser fosc, com més fosc millor; i la pell pàl·lida i suau. L'agilitat i la lleugeresa de moviments eren requisits importants. Una bellesa havia de ser molt bona ballant, excel·lent muntant a cavall, amb una manera de fer serena i una alegria amable temperada en tot moment  per la dignitat. Havia de tenir unes mans i unes dents boniques, no cal dir-ho i, per damunt de tot això, una misteriosa àura que atragués i captivés el cor. Tot plegat era tan emocionant com descoratgador." (pàg. 19)

"Ja feia molt de temps que havien après a distingir entre la vida, que era real i seriosa, i no pas un camí cap a la tomba; la poesia, que era plena de grans veritats però no era real; i les històries de ficció o el material de lectura prohibit, on tot passava com enlloc més, amb la sublim irellevància de les coses inversemblants, de manera que no calia amoïnar-se gens, perqupè no contenien ni un gram de veritat." (pàg.49)

"L'humor semblava passatger, però l'amargor era un estat d'ànim permanent." (pàg. 72-73)

"Però, què era bo i què era dolent? Odio l'amor, va pensar, com si això fos la resposta; odio estimar i ser estimada, ho odio. I els seus agitats i confusos pensaments van rebre un xoc reconforant gràcies a aquest sobtat esfonsament d'una  bella i dolorosa estructura d'imatges distorsionades i d'idees falses." (pàg. 91 i 92)

En aquesta primera novel·la es nota el pas del temps i he mirat de recollir citacions que ho exemplifiquin. La mirada de les protagonistes va progressant: entre la descripció de bellesa i el raonament final de la Miranda (que ja és casada i fa temps que viu fora de casa) hi ha un món.

M'ha impressionat el text de la primera citació: l'acumulació de la memòria, la incorporació del que se'ns explica, la confusió entre el que és record propi i el recollit... I la distinció entre vida, poesia i ficció (tres categories!) ja m'ha semblat sublim.

El vi del migdia
"El senyor Thompson era un home ferreny, colrat pel sol, de cabells gruixuts i negres i unes patilles d'una setmana. Era orgullós i cridaner i posava el cap tan dret que tota la cara li quedava en línia amb la nou del coll, i le spatilles semblaven prolongar-se galta avall fins a desaparèixer dins una mata del pèl negre que apuntava entre els botons descordats de la camisa. [...] El senyor Thompson va veure un home de pit estret amb uns ulls blaus tan pàl·lids que gairev
bé eren blancs. ELs ulls, sota les celles blanques, el miraven i no el miraven des d'aquella cara llarga i xuclada. El senyor Thompson, fixant-se en la llargada del llavi superior, va pensar que devia ser un altre d'aquells irlandesos." (pà. 95-96)

Només he recollit les dues definicions inicials de la novel·la, no explico res de l'argument perquè fa gust descobrir-lo mentre llegeixes. Tot el text té un regust del Faulkner de Mentre em moria: pols, sordidesa, calor, feina que no s'acaba mai...

Pàl·lid cavall, pàl·lid genet
"'No diguis mai gent quan vulguis dir persones', li havia explicat el vell Gibbons a la Miranda, 'i no diguis mai pràcticament, digues sempore gairebé, i per l'amor de Déu, mentre jo sigui aquí, no se t'acudeixi mai fer servir doncs en el sentit de ja que, sota cap concepte. Ara ja estàs ensenyada, ja te'n pots anar'." (pàg. 178-179)

"[...]la Miranda mirava al seu voltant amb els ulls hostils i furtius del foraster aqui no agrada el país on es troba, que no entén la llengua que s'hi parla i que no té cap desig d'aprendre-la, que no té la intenció de quedar-s'hi a viure, però que està desaemparat i no pot anar-se'n quan ell voldria." (pàg. 241)

No sé si és la millor descripció de la grip (suposo que com a malaltia), però no he vist mai tan ben explicada la febre; sembla que ets al cinema veient les imatges distorsionar-se, canviant de color de manera inversemblant i succeint-se a ritme canviant... Impressionant.


Tres novel·les curtes: L'antiga condició mortal, El vi del migdia i Pàl·lid cavall, pàl·lid genet.

Les dues primeres miren el tombant del segle XIX i la tercera se situa al 1918. Pel que fa a l'argument, copio aqui la contra del llibre:

L'antiga condició mortal relata el pas a l'edat adulta de la Miranda i la seva germana, sota l'ombra mítica d'una tieta que va morir massa jove i massa lliure. En El vi del migdia l'aparició d’un foraster misteriós porta el benestar i la desgràcia a una granja de Texas. A Pàl·lid cavall, pàl·lid genet, que dona nom al recull, ens retrobem amb la Miranda —alter ego de l'autora al llarg de la seva carrera—. Segons Joyce Carol Oates, «és l'obra de ficció més famosa i reeixida sobre l'epidèmia de grip de 1918, brillant i captivadora».


Katherine Anne Porter (2025). Pàl·lid cavall, pàl·lid genet (trad. Albert Pla i Nualart i Núria Guilayn Llinàs). Barcelona: La SegonaPerifèria 

dijous, 4 de desembre del 2025

Nits de pesta

 
Una fantasia, aquesta novel·la. La història de la independència d'una illa que no exiteix amb uns protagonistes que no existeixen i tot profusament documentat amb llibres d'història, testimonis i cartes. Un narrador, que no és l'autor de la novel·la, que parla elogiosament d'Orham Pamuk. Cap al final l'"autora" se'ns presenta. Una cosa dinsde l'altra amb salts d'escala constants: Europa, l'imperi otomà, l'illa, cada un dels protagonistes i les seves relacions i els seus sentiments. Detalls ínfims al costat de narracions de grans fets. Tot molt versemblant i molt fals.

Política internacional del tombant del segle XX, desaparició de l'imperi otomà que no va saber llegir els signes dels temps i va quedar ancorat en un passat esplendorós (una mica com l'escut d'Espanya de Carles III; el que hi ha a la biblioteca de Catalunya).

No he pogut desfer-me de la tentació de llegir molts passatges en clau de l'actualitat catalana i trobo que m'ha anat bé per seguir la lectura.

Un geni, el Pamuk!

"Aquesta era una informació que el petit Kâmil ja sabia perquè des de petit havia sentit les campanes de les esglésies, però que no sabia que sabia --i potser per això en aquell moment va experimentar un neguit que podríem considerar 'metafísic'--." (pàg. 172)
Una teoria del coneixement, Coses que tenim a dins i, en un moment, es recuperen. Una imatge, una paraula... No sabem per què, de cop i volta s'activa un coneixemnt que teníem adormit al fons del cervell.

"Alguns historiadors de Minguer, analitzant la rapidesa en què es van produir els esdeveniments, subscriuen la idea que si el vell carreter no s'hagués desplomat i hagués patit tals convulsions potser la història de Minguer hauria avançat d'una altra manera." (pàg. 423)
Aquesta visió de la història tant d'antes... "Si els turcs no haguessin perdut a Lepant...". Una visió molt arrelada entre els amateurs del segle passat.

"Sense la determinació, la inspiració i el valor del comandant Kâmil, avui dia la nació mingueresa encara seia esclava d'altres nacions --solia dir el ministre d'Intel·ligència-- I, qui sap, pot ser la nació mingueresa primer oblidaria la seva llengua i després perdria la seva identitat, desapareixeria del mapa... 
[...] En aquestes escoles es reescriuria la història de l'illa; i per simplificar-la, es recorreria a tota mena de llegendes, des d'Homer fins a l'amor del comandant Kâmil i la Zeynep, recopilades en un llibre anomenat Anahatf ('La lletra mare'), que s'utilitzaria per a ensenyar als nens la seva llengua. (pàg. 743)
Perdre la llengua, perdre la identitat. Deixar-se diluir en una entitat més gran. Maneres de destruir una nació. I la segona part de la citació: si la història no és clara o no és prou heròica, sempre hi ha llegendes per complementar-la...

"Però els vaig explicar honestament que la majoria dels diaris i les novel·les es publicaven en grec o turc. Era probable que persones com la senyora inspectora de cabells tenyits de groc es volguessin convèncer que l'educació en minguerès era més pròspera que la realitat que veien a les aules, i que els informes que redactava per a la gent de més amunt fossin exagerats." (pàg. 820)
Mols fragments del llibre m'han fet pensar en l'avui de Catalunya, però aquest és especialment feridor: "la immersió lingüística va com  un tro" i després la realitat és la que és. Però també passa el mateix a Espanya, pensem en "la transició exemplar" i el paper del rei... En fi...


Orhan Pamuk (2022). Nits de pesta (trad. Xavier Gaillard). Barcelona: Animallibres.




dilluns, 1 de desembre del 2025

Cop de llum

Una final nacional de boxa per a noies joves (menors de divuit anys). Vuit aspirants i l'índex de l'obra és el quadre d'enfrontaments. Això és tot. Però cada combatent és com és i l'acabem coneixent tant pel que fa al combat, com per les anècdotes que ens explica l'autora. Tot es narra al ritme d'un combat de boxa amb accelerades i estones al ralentí. Les mirades, els pensaments, la manera d'intentar conèixer i imposar-se a la rival.

El que més m'ha sorprés són les descripcions del futur de cada noia. No m'ho esperava i està tan ben travat en el relat que no se m'ha fet estrany.

 "El desig de complaure és el desig de no ser singular." (pàg. 88)
I aquesta frase apareix enmig d'una pàgina, amb una fileta d'asteriscs a sobre i a sota, com un apartat més. Si la trobéssim entre els Pensaments de Newton, ens semblaria brutal i tothom en parlaria...

"Aquesta capacitat de la Kate Heffer de reescriure la realitat dels seus desitjos li permetrà convertir cada relat en una profecia autocomplerta." (pàg. 94)

"A Douglas, Michigan, hi ha una plaça amb l'estàtua d'un gos que va salvar algú durant la guerra. L'Iggy Lan vol ser una heroïna de guerra. Faria el que fos per ser una heroïna de guerrai que també li fessin una estàtua en un parc. L'Iggy mataria i moriria o convertiria el seu cos en el cos d'un gos nomñes perquè li fessin una estàtua a la plaça d'un poble i la gent hi passés davant i la toqués i la mirés, i s'atures a parlar-ne amb afecte i alegria." (pàg. 99)
Les dues darreres citacions mostren la manera com ens descriu els personatges. Interromp la narració del combat per col·locar coses així, que sembla que no tinguin res a veure amb el que ens està explicant, però que ens acaben de pintar cada combatent. El ritme...

Abans de explicar-nos el darrer combat de quarts (pàg. 128-131), ens explica com es juga a picar de mans, quina és la filosofia del joc i coses que sembla que siguin del tot alienes ala narració, però com que ja li coneixem una mica la manera de fer, nom´ñes cal esperar a veure com ho lliga tot.


Rita Bullwinkel (2024). Cop de llum (trad. Ferran Ràfols). Barcelona: Segona perifèria.

dijous, 6 de novembre del 2025

Una pena en observación

Una pena en observación és el relat sobre el que va fer la pel·lícula Shadowlands (1993, Richard Attenborough). No he vist la pel·lícula, però com que a la contra del llibre ho destaca, jo també.
 
"Nadie me había dicho nunca que la pena se viviese como miedo. Yo no es que esté asustado, pero la sensación es la misma que cuando o estoy." (pàg. 9)
Això és l'arrencada del llibre i ja en marca una mica el to: reflexions sobre l'amor, l'angoixa, la pèrdua, la fe...
 
 "Gracias a Dios, el recuerdo de ella es todavía lo suficientemente fuerte (¿lo seguirá siendo siempre tanto?) como para salir adelante [...] Y nadie me habño nunca tampoco de la desidia que inyecta la pena." (pàg. 11)
 
"Hoy he tenido que ver a un hombre al que no había visto desde hace diez años. Y durante todo este lapso de tiempo creía que me estaba acordando correctamente de él, de cómo miraba y hablaba, del tipo de cosas que solía hacer.  Al sobrevenir mi encuentro con su persona real, ésta, en diez minutos, hizo añicos aquella imagen. 
 
"Nunca sabe uno hasta qué punto cree en algo, mientras su verdad o falsedad no se convierten en un asunto de vida o muerte." (pàg. 36) 

"Los jugadores de bridge me dicen qu e tiene qu ehaber algún dinero circulando en juego porque si no 'la gente no se lo toma en serio'." (pàg. 56)
Aquestes dues citacions parlen de la fe. No ho sembla perquè raona les coses des de molts punts de vista i exposa exemples molt quotidians del que vol explicar, alhora que ens presenta les reflexions més fondes sobre el tema espinós que ocupa el llibre: la fe, l'amor de Déu, la bondat divina i la desgràcia humana... Els temes que tots donem per fets fins al moment, com diu la citació, que la realitat els posa a prova.
 
"El pensamiento nunca es estático, el dolor físico lo es muchas veces." (pàg. 60)
Més camins per mirar d'entendre el dolor. Dolor de l'ànima que, comparat amb el dolor físic (que és la nostra referència per a poder-lo qualificar)... Es pot comparar?
Això ja ho va canta l'Aute... 
 
"Es muy posible que nuetros gritos reiterados ensordezcan la voz que esperamos oir." (pàg. 67)
I voltes i voltes al fet de no trobar consol en Déu quan el necessita
 
"¿No encontraba el águila un hígado fresco en Prometeo para despedazarlo cada vez que cenaba?" (pàg. 80)
 
"¿Te diste cuenta en algún momento, amor mío, de lo mucho que te llevaste contigo al morir?" (pàg. 85) 
 
"Con un equipo de cinco sentidos, un ainteligencia incurablemente abstracta, una memoria que selecciona al azar, un a serie de prejuicios y asunciones tan numerosos que nunca logro examinar más que una pequeña parte si es que llego a ser consciente de ella; ¿qué porcentaje de realidad total puede llegar a ser penetrado?" (pàg. 89)
 
"Necesito a Jesucristo y no a nada que se le parezca. Quiero a H. y no a nada que se asemeje a ella. Una fotografía realmente buena acabaría convirtiéndose en una trampa, un horror, un obstáculo." (pàg. 90)
 
Ara fa uns dies, em queixava que no hi ha massa llibres que expliquin el dolor de la viudetat des del punt de vista masculí; aquest en seria un, però va més enllà del dolor. Podríem dir que en ser tan anglès, no mostra obertament es sentiments, tot i que, Déu-n'hi-do... 
 
La fe, la confiança en Déu que permet que passin coses dolentes, que sembla que no ens faci cas en molts moments, la volatilitat de la memòria, la impossibilitat d'avaluar correctament el dolor espiritual... Són molts temes que sorgeixen arrel de la mort de la dona que, durant només quatre anys, el va treure de la vida confortable que vivia i el va enfrontar a la duresa de les relacions humanes, amoroses. Lewis vivia a Oxford per als seus estudis, conèixer H. (Helen Joy Davison Gresham) quan ja era gran va ser un trasbals i perdre-la just quan es feia a la nova manera de viure...
Aquest text és un recull de reflexions, volgudament breu (Lewis les va escriure en quatre quaderns que va trobar a casa seva) perquè va voler aturar les reflexions conscientment, per fer més passable el tràngol.


C. S. Lewis (1994). Una pena en observación (Versió de Carmen Martín Gaite). Barcelona: Anagrama.

dilluns, 27 d’octubre del 2025

Els androides somien xais elèctrics?

He tornat a llegir això perquè volia fer unes consultes per a un text que estic preparant. L'he llegit en castellà a l'ebiblio (sí, tenen molts més títols en castellà que en català; sorprenent. Aquesta és la portada de l'ebook de l'ebiblio. De Planeta...).

He constatat, no ho recordava de la lectura anterior, que els guionistes de Blade Runner van refer la novel·la de dalt a baix.

De la sordidesa de Dick (molt ben recollida en la decoració de la pel·lícula), s'ha passat a uns apunts heroics que destaquen personatges per sobre de les seves possibilitats. Per exemple, la conversa entre el president de la Tyrrell Co (els fabricants del replicants) i Roy Batti (el replicant de "llàgrimes sota la pluja") que ens presenta una relació paterno-filial molt malaltisa: "La luz que brilla con el doble de intensidad dura la mitad de tiempo. Y tú has brillado con mucha intensidad, Roy" quan a la novel·la Tyrrell només pretén capturar un dels Nexus 6 per preparar-ne la versió millorada, els Nexus 7.

Rick Deckard, a la novel·la viu una relació cansada i a la ratlla del trencament amb una dona que veu els replicants d'una manera més "humana" que ell i a la pel·lícula es un solter amargat per la feina (de fet, l'ha deixada i s'hi reincorpora) que beu per oblidar i s'embolica amb la Rachael (una replicant també molt diferent a la pel·lícula respecte de la novel·la) cosa que no només està prohibida, sinó que, a més, té conseqüències en Blade Runner 2049: és a la base de l'argument! 
Bé, no seguiré.

En el fons, he rellegit la novel·la perquè buscava si el Rutger Hauer s'hi havia inspirat per improvisar el monòleg que fa just abans de morir. M'estranyava que s'ho haguès inventat; i s'ho devia inventar, cosa que té un mèrit impressionant, perquè no hi apareix i el guió que teòricament havia de llegir no tñe l'alçada del que finalemnt va dir. Un tancament fenomenal en la línia de l''èpica que Ridley Scott va introduir a la pel·lícula:

"He vist coses que vosaltres els humans no us creurieu mai de la vida... He vist com atacaven naus incendiades més enllà d'Orió... He vist raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser... Tots aquests... moments segur que es perdran... en el temps... com... llàgrimes... en la pluja... És hora... de morir."

divendres, 19 de setembre del 2025

La decisió de Brandes

He tornat a llegir "el Brandes" i encara l'he gaudit més que la primera vegada. M'he pogut entretenir en el llenguatge. Quin gust!

Decidir, el valor de l'art, l'opsició al tirà, l'art i la vida, la vida i les relacions condicionades per l'art, les circumstàncies, la por, el perdó i la rancúnia, l'amor... Molta teca en tan poc llibre!

"Cantelluda com un ídol esculpit a cops de destral." (pàg. 12)
Així descriu la mirada de l'oficial alemany que provoca la novel·la; el que pronuncia el "tu tries" inicial.

"Potser no era l'opció més valenta ni compromesa, sobretot quan sentia parlar dels actes de sabotatge de la Resistència, però sempre havia cregut que el meu únic territori, amb la lleialtat que això comporta, era la pintura." (pàg. 13)
Quina opsició al tirà pot oferir un puntor? Brandes, no cedir al xantatge sense sortir del mon de la pintura.

"Després de perdre l'Alma, m'he adonat que potser la mort de la mare també va deixar-lo sense aire resporable." (pàg. 19)
De vegades entens els pares quan arribes a certa edat o quan passes per circumstàncies semblants. La seva relaciño amb l'Alma i el que ens explica d'ella... Poques pincellades per definir una poersonalitat interesantíssima.

No vaig presentar-me voluntari. Si ho haguñes fet, probablement hauria pogut escollir arma, però tant m'era. Preferia deixar-ho tot en mans de l'atzar per evitar la possibilitat d'equivocar-me i no tenir cap motiu per recriminar-me res."
Es pot definir la manera de ser d'un personatge amb una parrafada filosòfica o fent que faci coses i que el lector ho dedueixi...

"Suposo que els quadres i els llibres van oferir-li el que no va poder trobar a la vida." (pàg. 42)
Comentant l'erudició del pare, el gust pels detalls i les ganes de compartir.

El paràgraf central de la pàgina 101 sobre el perdó i la rancúnia...


Lucas Cranach el Vell (c. 1525). La Mare de Déu
 i el Nen.
 Washington: National Gallery of Art.


He buscat el quadre que centra la novel·la i, no l'havia vista sencera mai, no entenc la primera descripció que se'n fa a l'obra: "El Cranach. Me'l sé de memòria. Tanco els ulls i el veig. Sense ombres. Amb la nitidesa dels somnis: les tres figures, el paisatge escarrpat, els núvols amenaçadors." (pàg. 11). Que pot ser que "l'avi Lluc" fes diverses versions de l'obra, però només n'he trobada aquesta a la xarxa (i sembla que és ben bé la que correspon al retall de la coberta). Misteris...












Eduard Màrquez (2006). La decisió de Brandes. Barcelona: Empúries.

dilluns, 15 de setembre del 2025

La vida amarga

"El senyor Comes parlava clar, dibuixant les frases. Tenia un aspecte d'home malmenjat i pobre, però anava molt ben afaitat. Sota d'un coll d'una netedat incerta protava una corbata barata i rutilant. Era el tipus d'home de poble, viu i trempat, petit i nerviós, de recursos inacabables." (pàg. 12)

"No hi ha res més relatiu que la riquesa, en aquest país. Pe a un pobre, per a un pobre autèntic, tothom que no es troba en la seva situació és un home ric. Per a un ric ric, positivament ric, no hi ha ningú que ho sigui. Aquestes persones consideren la riquesa dels altres amb molta parsimònia i amb un aire de llepafils." (pàg. 20)

"Amb una senyora grassa, incerta i displicent, s'hauria hagut, probablement, de vendre un mas. Havent-li sortit flaca, nerviosa i activa, no s'hagué de preocupar, perquè la seva senyora ho feu anar tot a la rega." (pàg. 20)

"Les persones normals, com el senyor Peret, no fan mai nosa i per això són considerades imprescindibles." (pàg. 21)

"L’any 1919 hi hagué molta grip maligna. Un dels efectes quie produí la passa fou l'elevació de preus que tingueren els pollastres i les gallines. Hom donava als convalescents —a Barcelona sobretot— tasses de brou de gallina, i l'aviram fou literalmet arrabassada de les mans dels pagesos." (pàg. 26)

"L'actuari era un senyor alt, groc i sec, que vestia de negre i que, malgrat haver-se retirat de l'Audiència feia ben bé cinc anys, feia encara —sens dubte sense voler— una reclacitrant oloreta de paper segellat i de punta de cigar." (pàg. 31)

"Tots dos admiraven l'amic Veciana i sentien davant d'ell el terror antic i sagrat que senten els paràsits davant de la gent que treballa." (pàg. 31)

"Sobre la seva pell morta i blanca, les taules de joc havien posat un reflex verdós." (pàg. 34)

"Aquell home tenia, però, en el volum del seu cos, un detall que li donava caràcter:: tenia les mans toves i grassonetes, picades de clotets, que movia qmb un aire de vaguetat. Un excés de dolçor en les mans em deixa sempre una mica despacientat. Hi veig un símptoma de submissió excessiva, la possiblitat d'un ressentiment amagat." (pàg. 35)

"Sembla que en la seva joventut la senyora Paradís fou una dona de gran vistositat, una senyora considerable dintre del gènere méas aviat llampant. Quan vaig caure a la casa, començava a desfer-se com el formatge de Brie quan no fa fred. (pàg. 46)

"Vint-i-cinc d'abril. Set de la tarda. Camino Rambla Catalunya avall. Els til·lers verdegen sobre les soques negres. Plovisqueja. Tot regalima i flota en una gasa blavenca que la llum toca d'una vagarosa resplendor de color de rosa. L'aire fa una olor forta d'ametlles tendres. De la terra puja un baf de cosa corrompuda, una olor de descomposició obsessionant. És la Primavera: les clavegueres." (pàg. 51)

"Riera feia de nas darrere d'una taula de tresillo." (pàg. 75)

*****Trobar les notes que falten!


Josep Pla (2014). La vida amarga. Barcelona: labutxaca. [versió digital de l'ebiblio]