Set anys de plenitud

A la contracoberta hi ha una frase del Quim Monzó "Absolutament recomanable" i no m'estranya. Em fa la impressió que l'hauria pogut escriure ell:

 

L'autor és protagonista de totes les històries, però com si no ho volgués ser; una mena de "mira què m'ha passat..." explicat des de lluny, sempre amb humor (àcid, tendre...) i com si no importés gaire.

 

Potser els entesos dirien que és autoficció perquè ens mostra totes les lluites (en podríem dir pors, problemes, vivències) per definir les múltiples identitats: pare, marit, fill, escriptor, jueu, germà, israelià...

 

I la guerra com a teló de fons, una mica com si l'enyoressin quan no hi és. La guerra de debò, no el terrorisme d'atacs suïcides. No sé. No se'n parla gaire de la guerra, però hi és. A la pàgina 33 vaig tenir aquesta sensació. 

"--és que no suporto els atacs terroristes --diu la infermera prima a la més granadeta?--. Vols un xiclet?

La més gran n'agafa un i fa que sí amb el cap.

--Què hi vols fer? --diu--. Jo tampoc suporto les urgències.

--No són les urgències --insisteix la prima--- Jo no tinc cap problema amb els accidents i aquestes coses. Són els atacs terroristes, fes-me cas. Ho espatllen tot." (pàg. 19)

Això són les vuit primeres línies del llibre i una mica ja defineixen què trobaràs a la resta de pàgines.

 

"Un cambrer [a Zagreb] m'ha comentat que, durant la guerra, la gent que entrava al local tenia problemes per escollir la paraula adequada quan volien demanar un cafè. La paraula cafè,  m'ha explicat, és diferent en croat, en bosnià i en serbi, i cada elecció innocent d'una paraula estava carregada de connotacions polítiques amenaçadores. 'Per estalviar-se maldecaps', m'ha dit, 'la gent ca començar a demanar espresso, una paraula italiana neutra, i de la nit al dia vam deixar de servir cafè i vam començar a servir només espresso'." (pàg.164)

La llengua, la política, la identitat nacional... Tot resumit en una anècdota ben simple.

 

"Nosaltres també som com ens vam conèixer. La nostra via és una cosa i tu sempre la reinventes perquè sigui una altra cosa més interessant. És això el que fan els escriptors, oi? --Em vaig arronsar d'espatlles, sentint que m'havien renyat una mica--. No em queixo pas --va afegir, ella, fent-me un petó--." (pàg. 183)

Això és el final del capítol "Amor al primer whisky" en què, en un context que no ve al cas, explica com es van conèixer els pares de l'autor.

 

"A la nit sec a la cuina de la casa estreta a beure'm una tassa de te i a menjar-me una llesca de pa amb melmelada, que és dolça per la generositat i amarga pels records." (pàg. 201)

Una veïna li regala un pot de melmelada i li explica que va fer el mateix gest amb unes amigues durant la II Guerra Mundial. Això deslliura un seguit de records i històries que expliquen el doble gust de a melmelada que descriu la citació.

 

Etgar Keret (2022). Set anys de plenitud (trad. Albert Torrescasana). Barcelona: La segona perifèria.