Es fa llegir tan ràpid que no m'he pogut aturar a prendre cap nota. Només he conservat al cap una citació perquè m'ha fet gràcia; i soc conscient que hi ha un munt de frases que m'han tocat, però el ritme de la narració...
Pel que fa al ritme de la narració:
"De pressa.
Molt de pressa.
Les paraules s'amunteguen. Es trepitgen.
La Francesca les expulsa com si patís per quedar-se sense i volgués dir-les totes al mateix temps." (pàg. 18)
La citacio que m'ha fet gràcia:
"Res, res. El que passa és que això de morir-se només té una cosa bona. Com que tothom s'entesta a fer net, no paro d'endur-me sorpreses." (pàg. 135)
L'arrencada de la novel·la és desconcertant. S'hi barregen moments i personatges sense cap mena d'explicació. Jo pensava que era una manera agossarada de posar-nos dins de la trama, però no; és la manera de fer del llibre.
Fill únic amb una mare feta pols del cap i un pare, pare (com d'abans), escolartiat a La Salle (amb tot el tema, ara tan de moda, dels abusos en primer terme) amb un col·lega que fa els primers dies de classe que li ha de durar (i marcar) tota la vida; tots dos carn de bullying. El pas a la vida universitària, pel que sembla, als vuitanta (drugs, sex and rock'n'roll), una dona que l'ha deixat i una filla morta de petita. Tot això ja es veu només arrencar, tot juxtaposat, sense cap facilitat per al lector, i es va explicant a poc a poc; molt a poc a poc. I un final com el d'una traca. Potser és una bona imatge: els petards de la traca van petant al llarg de tota la narració i el final és el pimpampum que no et deixa cap mena de dubte que la cosa s'ha acabat.
La vida...
Eduard Márquez (2011). L'últim dia abans de demà. Barcelona: Empúries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada