Sorprenent. Una mica com Els ulls del germà etern d'Stefan Sweig. Devia ser una moda de l'època (no ho he investigat), però igual de sorprenent. El domini de la retòrica oriental, els noms (de persones i llocs), la filosofia subjacent... Sorprenent.
"I faig servir la paraula 'escoltívol' perquè deriva del fet d'escoltar i tan sols el silenci ens invita de debò a escoltar. És el silenci el que ens permet agusar l'oïda, sentir tot allò que el silenci murmura en els seus somnis i que, a nosaltres, també ens arriba com en un somni." (pàg. 18)
I ara, els dos amics protagonistes d'aquesta història, tot i estar d'acord, discuteixen com si fossin sofistes grecs.
"¡Perquè així com la bellesa i l'esperit conflueixen en la passió, la vida i la mort conflueixen en l'amor." (pàg. 42)
La frase, bé. La reacció de l'interlocutor, impagable.
"El que queda aquí més clarament demostrat és la importància determinant de la testa, als ulls de la gent, de cara a identificar una persona humana. Si un dia veieu passar per la porta un germà vostre, un fill o un veí amb el cap que sempre li heu conegut damunt les espatlles, encara que la resta de la seva aparença no sigui ben bé la normal, ¡no se us acudirà pas dubtar, ni un moment, que aquest individu podria no ser el germà, el fill o el veí en qüestió." (pàg. 130)
Aquest fragment és el moll de l'ós de la narració (remireu-ne el títol).
Thomas Mann (1989). Els caps bescanviats (trad. Margarida Sugranyes). Barcelona: Edhasa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada