Estremida memòria

No he  llegit  aquesta  edició,
però aquesta portada és molt
xula.                                      

He rellegit Estremida memòria i, segurament perquè m'he fet gran, m'he fet un embolic i em perdia amb els personatges. No recordo que em passés l'altra vegada...

L'argument, el crim, que es va destapant a poc a poc, bé. El retrat de la societat mequinensana, molt bé. El retrat dels diversos personatges, molt i molt bé. L'estructura com de caleidoscopi, interessant i les cartes entre capítols que tallen sense tallar, una troballa. A més, enllacen la història amb el present: hi ha coses que no s'obliden; als pobles, més.

Personatges. En prinicipi, per ordre d'aparició

Agustí Montolí (escrivà del jutjat a Casp) casat amb Teresa. S'estarà a la Fonda del Navegant.

Teòfil forense a Casp, amic i metge de Montolí

Marta Rius mare de l'ex de l'Amàlia. Té un marit calçasses, Enric, i una germana, Bàrbara, que la cuida. Sembla que és al llit. Tenia un tiet cràpula, en Gastó, que es va suïcidar al port. Fills: Jordi, viu a Barcelona (cràpula), Soledat (casada amb un miner. Té, com a mínim, una filla), Simó Juneda (l'ex de l'Amàlia; un dels criminals). Tté un crèdit que no pot saldar amb l'Eladi de Torres. Són diners per al jordi i no ho sap ningú. 

Justina, minyona a cals Picarda. Casada amb l'Òscar (mort). Era amic íntim del Valentí, que és padrí del seu fill petit, el Martí). Mare del Genís Borbó (un dels criminals) guardabosc. 

Eugeni, administrador dels Picarda

Maties de la Picarda casat amb la Filomena.

Joana, cuinera dels Segarra

Cinta, minyona dels Segarra. L'enviaran a Barcelona arrel dels fets. Festeja amb l'Artur traginer (mort en el robatori).

Guillem Sagarra casat amb l'Eulàlia. Pare de la Severina i l'Ignasi. Amic del forense Teòfil.

Eva, sogra del Guillem Sagarra.

Carolina (propietària de la Fonda del Navegant), el marit, mariner, la va deixar

Amàlia (treballa a la Fonda del Navegant), va deixar el marit (Simó Juneda) i ara surt amb en Joan, un miner de vingut de Lleida.

Quima, dona del Valentí Calsina, recaptador, algutzil municipal (un altre dels criminals), germana del Jacint casat amb la Brígida. Té fills i uns oncles (Josep i Clàudia) a Riba-roja

Octàvia és al llit. l'Emília la cuida. El pare viu amb elles.

Emília amiga de l'Octàvia tieta del Robert (Fill de l'Aalexandre, viu a Ttortosa). Son pare és miner

Feliu Noguera (un dels criminals). Marit de l'Octàvia i pare de tres fills. És ferrer (la ferreria és del pare), nebot de l'Alexandre. Fa de guardabosc amb el Simó Juneda i el Genís Borbó

Eliseu, enginyer de mines s'està a la Fonda del Navegant

Baltasar Garrigues, barquer del transbordador de Mequinensa

Teòfil Alcanar, metge a casp

Celestí Murgades, secretari del jutjat

Valentí  Germà de l'Amàlia cunyat del Simó Juneda.

Aristòtil Torres, amic del pare de la Quima, jutge de pau (amb la restauració). Cosí germà de l'Eladi de Torres.

Brumari Montornès. Republicà que ven imatges miraculoses

Hermenegild Solana, coronel governador del castell.

Silvestre, jutge

Sebastià Canyes, telegrafista

Florentí Miravet (dels casinites), el baró de Sàssola (no es parlen amb els Picarda) i els Camps són famílies importants del poble.

Les cartes que apareixen entre els capítols són de l'Arnau, pare de la Palmira. Records dels fets i corresponsals/correctors de l'autor. El seu pare, Ulisses; casat amb la Munda, és coetani als fets.

Jesús Moncada (1997). Estremida memòria. Barcelona: La Magrana.

Anna Édes

"Va contractar una minyona [...] i va fer-li saber que eren completament iguals, que a casa seva no hi havia ni senyor ni minyona, i que si l'un servia l'altre era per pura casualitat. I de seguida, al primer dinar, va fer-la seure a taula. [...] Ras i curt, en acabar el dinar, sense badar boca, va canviar-se, i va anunciar-los que no es quedava ni un minut més en un lloc com aquell. I va anar-se'n immediatament.

[...] Se'n va anar perquè allò era anar conra natura, perquè allò no havia estat sincer. El sincer hauria estat que el meu sacrificat i magnànim amic li hagues ofert casa seva, les propietats, fins a l'última vaca, fins a l'últim clau. Aquestes persones senzilles que estan al graó més baix de l'escala social viuen en els extrems. Tenen molta més imaginació del que sospitem. No s'acontenten amb mitges tintes. O bé volen ser senyors, però completament senyors, o bé minyones, però completament minyones." (pàg. 108-109)

"--[...] Vostè, oi que estima la humanitat?

-Jo? No l,estimo.

--Com diu?

--No l'estimo perquè mai no l'he vista, perquè no la conec. La humanitat és un concepte mort. I fixi's, senyor conseller, que tots els impostors estimen la humanitat. [...] No hi ha res més còmode. Mai ningú no vindrà a trobar-me per presentar-se i dir: 'jo sóc la humanitat'. [...] Només existeixen les persones. La humanitat, no." (pàg. 111)

"... cada règim pren el poder per asseure a la poltrona els parroquians del seu partit, per trepitjar i afeblir els contrincants." (pàg. 114)

"La companyia de les minyones representa per a les senyores de la bona societat el que l'amor de les prostitutes per als homes. Quan no els fa falta, les poden despatxar." (pàg. 122)

"[els ulls] amb aquestes espitlleres es dediquen a guaitar el món exterior, a esbrinar quin és el motiu de la creació." (pàg. 159)

"A les dues de la matinada, les finestres de la cuina bategaven. Es va aixecar i les va tancar.

A fora s'havia girat un vent fred. Els arbres brunzien.

Tot seguit va sentir com plovia." (pàg, 167)

I això és el final d'una relació; el senyor no ha vingut a cercar la minyona. Crec que no pot ser més cruel.

"Escoltaven amb joia l'orquestra de negres que, imitant els udols dels animals i la regurgitació del fàstic causat per la guerra, feien un brogit més fort que qualsevol altre soroll, més fort fins i tot que la maregassa de la desesperació i la repugnància que duien a dins. Es quedaven una mica embadocats, després es posaven a ballar." (pàg. 171)

I això seria el jazz...

Quin bon retrat de l'època i quines descripcions dels personatges més ben fetes. Molts cops, sense dir res, només retratant-ne gestos, o mirades. La dona del metge, per exemple, en diu ben poca cosa, però com la coneixem cap al final... M'ha al·lucinat l'explicació de l'encontre amb el director general del banc. Com transmet la idea d'importància del negoci financer i la mística de l'executiu agressiu (a començament del segle xx!). Ho trobareu a la pàgina 136.

 

Em fa posar una mica nerviós que totes les novel·les (d'acord, no totes; les que he llegit) que protagonitza una minyona continguin una violació que, a més, la minyona acaba acceptant com a normal o com a signe de distinció.

 

Així, com a resum, una mica com Calor de sang. Mentre llegeixes no pots imaginar com acabarà. Un ensurt. Potser, a cop passat, vista la cruesa, la crueltat que gasta per definir alguns personatges, hauria d'haver-me posat en alerta.

Dezsö Kosztolányi (2006). Anna Édes (trad. Eloi Castelló). Barcelona: Proa.

Éléazar ou La Source et le Buisson

"Il ne craignait pas la mort. Seul l'adulte, solidement enraciné dans la terre vivante, redoute l'arrachament d'une mort inatendue et injuste. L'enfant et le viellard flottent sans attaches à la surface de l'existence, et la quittent sans souffrance." (pàg. 11)

No tenia por de la mort. Només els adults, tan arrelats a la terra viva, temen l'estrebada d'una mort sobtada i injusta. L'infant i l'ancià floten sense lligadures a la superfície de l'existència i l'abandonen sense patiment.

 

"On aurait dit qu'il avait à coeur de perpétuer la tradition biblique qui dresse l'un contre l'autre, l'agricultor sédentaire Caïn contre le pasteur nomade Abel, et qui interdit de mêler dens la même étoffe le lin, produit végétal,et la laine d'origine animal." (pàg. 14)

Semblava que volia perpetuar la tradició bíblica de confrontament, la que enfronta l'agricultor sedentari, Caín, amb el pastor nòmada, Abel, i prohibeix de mesclar lli, d'origen vegetal, i llana, d'origen animal, en un mateix teixit.

"Elle n'avait jamais vu de nègres, et observait, fascinée, ces peaux, ces visages, ces accoutrements. Elle admirait la complications des coiffures, la petitese des oreilles, le contraste heureux que faisaient leurs bijoux et leurs vêtements multicolores sur leur corps sculpté dans l'ébène." (pàg. 63)

No havia vist mai cap negre i observava, fascinada, aquelles pells, aquelles cares, aquells guarniments. Admirava la complicació dels pentinats, la petitesa de les orelles, el contrast feliç de les joies i les vestimentes multicolors sobre els cossos esculpits en eben.

"Mais après sa rencontre avec Serpent d'Airain, Éléazar se demandait si Yahweh n'avait pas tué Moïse tout simplement en lui dévoilant sa face. Ne lui avait-il pas dit sur le Sinaï : Non tu ne verras pas ma face, car un homme ne peut voir la face de Dieu et continuer a vivre." (pàg. 100)

Però després de la trobada amb Serp d'Aram, Eleàzar sospitava que Jahvè havia mort Moisès simplement mostrant-li el rostre. Que potser no li havia dit al Sinaí: No em veuràs el rostre, perquè un home no pot veure el rostre de Déu i continuar viu?

 

 

La font i l'esbarzer, viure (alimentar-se, cobrir les necessitats materials) o obeir la voluntat de Déu. El dilema de Moisès en sortir d'Egipte cap a Canà i d'Eleàzar camí de Califòrnia.

 

Una visió nova de les aventures de l'Oest. Bé, no nova del tot, que la cosa bíblica de les caravanes, dels enfrontaments entre ramaders i agricultors ja s'ha explotat fins a l'infinit en la història del cinema, però la capacitat de Tournier per novel·lar episodis clàssics (aquí l'Èxode, a Vendredi ou les limbes du Pacifique, la història de Robinson) i treure'ls suc filosòfic o modificar-los al seu gust per explicar-nos qualsevol cosa és extraordinària. Potser viure en una rectoria rural li ha facilitat aquesta mena de feina...

 

El paral·lelisme entre aquesta història i el llibre de l'Èxode és evident des del començament, però si se'ns ha escapat, l'autor hi dedica unes quantes pàgines (riu, desert, 40 dies de travessa de l'Oceà, cedir als idòlatres...). I, en aquest sentit, el final del llibre ja és de traca

Molt ben explotat el contrast entre la Irlanda natal ("la verda Erin"), aigua, verd, boira, pluja, i el desert, tot sec, sempre igual, amb perills desconeguts.

 

L'obediència als designis de Déu... Obrir la Bíblia a l'atzar i trobar el que Déu ens demana... Una mica "boirós".

Un detall que m'ha cridat l'atenció: la petitesa de les orelles dels negres (aka, persones de color). Després de llegir-ho m'ha semblat que sí, que deu ser cert.

 

Michel Tournier (1996). Éléazar ou La Source et le Buisson. París: Gallimard.

La mujer que escribió Frankenstein

"Así aparece el monstuo del doctor Frankenstein por primera vez. Se escapa del doctor, que lo persigue. El monstruo deja pistas y mensajes para el doctor mientras se fuga porque no quiere que el doctor pierda el rastro: al escaparse, lo va atrapando." (pàg. 45)

 

"De él [del monstre] puede decirse que él es solo. Los otros pueden estar solos, pero él es solo." (pàg. 108)

"El diario de Polidori (un dels que van conviure amb els Shelley i Byron a Suïssa, que va participar en el joc on va sorgir Frankenstein) está contaminado [ple de rancúnia envers Byron], como su cuento de vampiros. Una tía de Polidori lo encontró y lo copió, amputando secciones que consideraba indecentes. Después cremó el manuscrito original y el diario de John Polidori (y de su tía) cayó en manos de un sobrino del doctor, que lo publicó. Así como hay biografías de personas y de muertos, hay biografías de libros." (pàg. 112)

"Eran [els Shelley] como escribían. Eran una decisión. Seguía adelante." (pàg. 118)

"Mary Shelley no escribía como el escritor que se informa y sabe, sino como el lector que tiene miedo pero mira." (pàg. 126)

"Habían transformado una novela inclasificable, [...], en una hitoria gótica. Frankenstein era ahora el típico científico loco que había perdido el norte entre un experimento y otro. El monstruo ya no se parecía tanto a un ser humano. La locura del médico y la anormalidad del monstruo dejaban más tranquilo y cómodo al espectador, que podía asustarse por lo que pasaba en el escenario sin sentir repugnancia ni incomodidad. " (pàg. 157)

Parla de l'efecte de les adaptacions teatrals de l'obra i de la manera com fan que la història pugui ser païda pels espectadors.

"Hasta hacía poco tiempo, la gente, simplemente, se moria. Nadie pensaba que una persona se muriese de algo." (pàg. 162)

"El señor Brke aportó una palabra al diccionario inglés. Lo que hacía no tenía nombte en ningún idioma. El verbo, to burke, significa, exactamente, 'matar para diseccionar'." (pàg. 177)

Sempre m'ha admirat la facilitat d'abosrció que tenen els anglesos envers el vocabulari. Un delinqüent confesa que matava gent per vendre'n els cadàves als metges i comq ue no tenen paraual per definir l'acció, adopten el nom del paio com a neologisme.

Més que una biografia, és posar en context la vida de Mary Shelley, de Mary Wollstonecraft Godwin. Sí que coneixerem moltes coses de la vida de Mary Shelley en acabar de llegir la novel·la, però també tindrem notícies del Londres de l'època: lladres de tombes, inicis de l'anatomia, gust per l'obscurantisme... És a dir, tots els elements que ajudaran a entendre com una noia de divuit anys va ser capaç d'escriure Frankenstein.

A banda, tot el text traspua erudició: apareixen, perquè toca, perquè tenen contacte amb els Shelley, un munt d'escriptors i intel·lectuals de l'època.

És un llibre sorprenent, s'hi barregen fonts directes (els diaris de Mary Shelley, per exemple) amb altres diaris, amb notícies, amb lleis, amb citacions d'altres autors... Tot això compon un mosaic que ens posa la vida i l'obra de l'autora de Frankenstein en context. Crec que això, juntament amb l'estil amè de l'autora és el que fa tan llegible el llibre.

 

Crec que les citacions que he recollit reflecteixen aquest estil àgil que aporta dades, moltes, sense ofegar el lector.

 

Esther Cross (2022). La mujer que escribió Frankenstein. Barcelona: Minúscula.

El llibre d'Elionor

He llegit el llibre i, després, he sentit la presentació que en va fer l'autora al Més 3/24. Ha estat com fer una segona lectura.

Vaig llegir el llibre com una col·lecció de somnis i pensava tota l'estona en "En companyia de l'altre" i no vaig entendre la divisió en tres capítols. La lectura és molt agradable i els ambients i les situacions estan molt ben (i bellament) explicades. M'empassava les pàgines gaudint de la bellesa del vocabulari i del ritme.

 

En sentir l'explicació de l'autora vaig acabar de reblar el clau. Les tres parts tenien un sentit i l'evolució que intuïa era volguda i estava explicada.

 

Tampoc no he pres cap nota de lectura. Fa de tan bon llegir que costa aturar-se i anotar res. M'he deixat portar.

 

Antònia Carré-Pons (2022). El llibre d'Elionor. Cornellà de Llobregat: LaBreu Edicions.

Tres anys

"El Làptev sabia que era lleig, i ara es podeia sentir aquella lletjor per tot el cos. Era baixet, prim, vermell de galtes, i els cabells se li havien esclarissat tant que sovint tenia fred al cap. Li faltava del tot aquella expressió de senzillesa elegant que afavoreix també les cares més barroeres i poc agraciades; en companyia de dones era maldestre, escessivament loquaç, encarcarat." (pàg. 13)

Això és el protagonista de la novel·la. La primera descripció, que després s'profundirà (aques fragment només es dedica a l'aspecte) i ens acabarà de pintar un personatge gris "perquè la vida l'ha fet així".

"L'endemà la Polina Nikolàievna li va enviar al magatzem dos llibres que ell li havia deixat i totes les seves cartes i fotografies; ho acompanyava amb una noteta d'una sola paraula: 'prou!'" (pàg. 94)

Hi ha més història, però és una manera dràstica de trencar una relació.

Pel [sic] Làptev era desagradable que la seva dona, tan jove (encara no arribava als vint-i-dos), enraonés de l'amor amb aquella serietat i aquella fredor. Intuïa per què era així." (pàg. 122)

"--¡Que ben fet! --va dir ella, sorpresa d'haver entès el quadre tot d'una--. ¡Mira, Alioxa! ¿Veus quina calma, aquí?" (pàg. 147)

Al final, té el quadre a casa seva (el llibre no ens diu com hi arriba). Mirar els quadres amb la mateix actitud avorrida amb què escolta música, perquè és el que toca, fins que salta un clic i entèn un quadre. Potser és només un paràgraf, però és tan brillant...

"Al maig els Làptev van anar a la casa de camp de Sokólniki. En aquell moment la Iúlia ja estava en estat." (pàg. 149)

"Darrerament havia guanyat pes, i tenia una manera de caminar de dama, una mica engandulida." (pàg. 155)

Al cap de dos dies, el Làptev el va passar a veure un moment per dir-li que la Lida tenia la diftèria i que la Iúlia Serguéievna i la nena s'havien contagiat, i cinc dies després va arribar la notícia que la Lida i la Iúlia es recuperaven però que la nena s'havia mort i que els Làptev havien tornat de la casa de camp a la ciutat." (pàg. 161-162)

Hi apareix un cop el nom de la nena, Òlia, en les 12 pàgines que hi ha entre que l'autor ens diu que la Iúlia està embarassada i el diaque es mor. Potser es parla d'ella al llarg de deu línies en total. No podia ser que una alegria durés massa en l'ambient que ens descriu el llibre...

"--Sigui com sigui, cal que deixem correr els pensaments de felicitat --va dir, mirant el carrer--. No existeix. Per mi no ha existit mai. Deu ser que no existeix en general. Tot i que un cop a la vida sí que vaig ser feliç, aquella nit que seia sota el teu paraigua. T'havies descuidat el paraigua a ca la Nina. ¿Te'n recordes? --li va preguntar, girant-se cap a la dona--. Llavors estava enamorat de tu i recordo que em vaig passar tota la nit assegut sota aquell paraigua i em sentia com al paradís." (pàg 196)

L'amor passa en aquesta novel·la, com en uns vasos comunicants, del protagonista a la protagonista, però el moment en què tots dos devien "coincidir" passa tan ràpid que ni ells ni nosaltres ens n'assabentem. Les darreres pàgines de la novel·la tenen prou senyals confirmant això que dic.

La grisor més grisa. No és la vida quotidiana, és la grisor. Amb matissos, però grisor. Molt trist. En algún lloc vaig llegir que els russos estan abocats, per naturalesa, a viure lluny de la felicitat, en la tragèdia. Bé, això.

Com sempre que llegeixo un llibre rus acabo desesperant de reconèixer els personatges amb tantes denominacions diferents.

Un llibre d'amor? Sí, però també de desamor i del costum que arriba a poder confondre's amb l'amor.

Definicions cruels i tallants, personatges fugissers que, tot i amb això, deixen una empremta important en els protagonistes. Relacions malaltisses, relacions gairebé d'esclavatge. Situacions inversemblants que s'epliquen amb tota normalitat.

Fa gust llegir la quotidianitat passada pel sedàs de Txékhov, ho guarneix tot d'uns colors que et sorprenen i t'arrosseguen on ell et vol tenir.

Anton Txékhov (2022). Tres anys (trad. Arnau Barios). Terrassa: Cal Carré.

Galvany i el Cavaller Verd

"--¿Per què hauria de flaquejar ara? Cal encarar el destí, tant si és plaent com si és espantós." (pàg. 36)

És el final d'una estrofa. La traducció és en prosa, però s'han conservat identificables els finals de les estrofes. Al postfaci la traductora n'explica els motius. El postfaci és una joia!

En aquesta frase jo hagués triat "acarar" (i hi ha alguna altra cosa que no em sona bé), però la traductora en sap molt mes que jo.

"No ès cap novetat que un home esdevingui foll i ximple engalipat per l'astúcia femenina i que acabi patint. A Adam el va enredar una dona..." (pàg, 121 i 122)

La llista d'exemples és una mica mes llarga. No hauria destacat el fragment si no hagués llegit el llibre enmig de la polèmica per la intenció d'adaptar (corregir i refer frases, i afegir-hi fragments) les obres de Roald Dahl per fer-les políticament correctes. "Políticament correctes". L'home deu estar rabiant a la tomba (o pixant-se de riure). 

Un resum del cicle artúric amb totes les característiques de les novel·les de cavalleries: amor, fidelitat, la moral (ètica) del cavaller, fe coexistint amablement amb la màgia, galanteria, respecte (fins a l'adoració) per les dones, manteniment de la paraula donada, la relació senyor vassall (l'auxilium et consilium que desencadena la novel·la), luxe...

És interessant l'adaptació temporal per entroncar la tradició artúrica amb els clàssics grecollatins.

El Pentangle tan ben explicat... El narrador no només és onmiscient, és omnipresent i, una mica com la premsa actual, barreja nerració i opinió sense cap mena de vergonya.

El manuscrit original Nero AX, de la col·lecció Cotton de la British Library és accessible a Internet.

Anònim (2022). Galvany i el Cavaller Verd (trad. i postfaci de Lola Badia). Terrassa: Cal Carré.

El moment de les temptacions