Torrents de primavera

A totes les edicions d'altres països que he vist inclouen el subtítol a la coberta, Edhasa el va deixar a la portadella: "Novel·la romàntica en honor d'una gran raça en extinció". 

 

Aquesta edició té un pròleg de David Barnet que, a mi, m'ha deixat mal gust de boca. M'explico. El pròleg és molt interessant, ple d'erudició i explicacions interessants, però en acabar de llegir-lo he pensat "jo no seré capaç de trobar tot això al llibre" i, efectivament, no tinc cap dels referents que el prologuista cita i ens diu que Hemingway parodia.

 

Potser el subtítol a la coberta ens hagués ajudat una mica a pensar que el llibre és una paròdia...
 

Un cop superat aquest entrebanc, quan entres en la novel·la, gaudeixes de la lectura com en la resta de Hemingways: prosa tallada, descripcions ràpides i punyents, tot molt fluid. Potser sí que, (pensat després de llegir i amb el record del pròleg) el tema i el tractament dels personatges són una mica estranys, però no ho sé dir.

 

M'ha estranyat molt un fragment en què presenta dos personatges que no aprofita per a res: apareixen aquí, expliquen un parell de coses i desapareixen. Desapareixen; si no m'erro no hi ha cap referència als personatges o a la conversa en la resta del text ("Si en el primer acte tens una pistola penjada a la paret, al capítol següent s'ha de disparar. Si no, no la hi posis." Txèhhov).  

 

M'encanta l'amoralitat del protagonista. Fa les coses sense valorar-les. Simplement fa:

 

"A prop seu [d'en Yogi Johnson], dues finestres més enllà, hi havia l'Scripps O'Neal, un home alt i prim, carallarg, xuclat de galtes. Tots dos, palplantats, contemplaven el pati de la fàbrica, que era desert. [...]

"L'Scripps O'Neil tenia dues dones. Mentre, immòbil, mirava per la finestra --alt, prim i resistent, amb aquella aurèola de força que l'envoltava--, pensava en totes dues. Una vivia a Mancelona, i l'altra a Petoskey." (pàg. 21-22)

Aquests fragments són la primera aparició del protagonista (just és la primera pàgina de la novel·la). Entre l'un i l'altre, l'autor ens parla d'en Yogi Johnson; no gaire, mitja pàgina per dibuixar-ne els trets que ens permetran interpretar-lo.

La naturalitat amb que apareixen les dues dones m'impressiona. Després, també amb tota naturalitat, ens en parla de les dues. Cap remordiment, cap judici, cap explicació. Tot passa. I així amb tots els personatges amb que interactua. Passen per la seva vida i punt. Per a ells, potser la cosa és diferent (en algun cas ho és), però no sembla que el nostre protagonista se n'adoni

 

Per acabar, quina gran col·lecció els Clàssics moderns d'Edhasa!

 

 

Ernest Hemingway (1992). Torrents de primavera (trad. Josep Pons-Artigues). Bercelona: Edhasa.

En una pensió alemanya

Alerta, no totes les històries passen a la pensió alemanya on fa estada l'autora. De fet, els fet més truculents (les narracions més cruels) tenen lloc en altres escenaris (si no ès que m'he fet un embolic amb els noms).

Una cosa que he notat és que ser l'única estrangera li permet un munt de llicències que fan la narració força més lleugera: pot parlar de tothom com si ella no hi fos: és l'estrangera (no s'hi integra i no li faciliten la integració), pot expressar pensaments al fil dels diàlegs sense que sembli forçat (cosa que acaba de definir els personatges), pot entomar comentaris despectius respecte de les illes (si és a Alemanya, per força poden expressar-se lliurement els nadius). Tot això ho recull amb un allunyament que li facilita la ironia i li permet retratar els personatge sense cap mena de fre. Molt bé.

"[...] fins que quedar tips de la broma i vam deixar que el cambrer s'encarregués de somriure, atès que ell cobrava per ser amable amb els clients." (pàg. 50)

[durant un part] "L'Anna [la cuinera], expulsada de la cambra de la Frau per la infermera, es va negar a treballar i va seure en un racó fent d'infermera de si mateixa, atenta als sorolls del pis de dalt. En Hans [uns dels criats de la casa] es va mostrar més comprensiu que la Sabina [l'ajudant de la cuinera]. També va renunciar a la feina i es va quedar dret al costat de la finestra, fent burilles." (pàg. 63)

"--Bé, per Déu! A mi ningú no em pot acusar de no saber què és patir --va dir." (pàg. 85)

Això ho diu l'Andreas (el marit de la Frau) quan el metge li anuncia que és pare d'un nen (té dues nenes mes grans). És el final de la narració on se'ns expliquen els patiments del marit i de tothom que envolta la partera.

"El petit grup d'hostes de la pensió que estava fent una cura es van saludar als graons de l'entrada, amb els crits de joia i emoció que anuncien de forma tan agradable fins i tot l'excursió alemanya més modesta. Herr Erchardt i jo encara no ens havíem vist aquell dia i, per tant, d'acord amb l'estricte costum de la pensió, ens vam preguntar quantes hores havíem dormit a la it, si havíem tingut somnis agradables, si el cafè era acabat de fer quan havíem baixat a esmorzar, i com havíem passat el matí. Després de l'esforç de pujar aquests graons de cortesia gairebé nacional vam arribar a dalt de tot, triomfants i somrients, i vam fer una pausa per recuperar l'alè." (pàg. 99)

La citació és llarga, però recull molt bé la manera com l'autora ens explicar com són els hostes: allunyament, ironia, inducció...

"--M'agrada aquesta gent [uns pagesos que lloguen habitacions en una casa apartada]. [...]

--Per què?

--Oh, perquè viuen a prop de la terra, i per tant la menyspreen." (pàg. 106)

No han fet gens de cas als comentaris sobre la bondat del paisatge que han vist durant el passeig, tampoc han fet cap comentari sobre el temps, fins i tot quan els ho han preguntat directament.

No afegeixo cap més fragment perquè és millor descobrir les històries i gaudir-les sense cap a priori. Penso que aquestes pinzellades ja mostren una mica el to del  recull.

Katherine Mansfield (2011). En una pensió alemanya (trad. Anna Llisterri). Barcelona: L'Avenç.

Sobre la historia natural de la destrucción

L'havia llegit fa temps, però en acabar la darrera lectura, el vaig veure a la prestatgeria i en el context d'aquests dies (octubre 2023) semblava que em deia "llegeix-me".
El plantejament inicial et deixa estabornit: la quantitat de bombes que van caure sobre Alemanya, la sistematització de la destrucció, la sensació que l'economia de guerra empenyia a seguir bombardejant tot i que la ràtio despesa/resultat era molt minsa (despesa econòmica i en vides d'aviadors). Però això és un aspecte que desapareix de l'anàlisi de seguida perquè el tema que centra el llibre és per què els alemanys no van saber/poder/voler explicar (i explicar-se) mai què va passar en aquell final de l guerra. Per què, pel que sembla, van fer servir la ràpida i excel·lent reconstrucció del país com a tap per a aquests records.

>"[...]la extraña mezcla de autocompasión, autojustifiacción rastrera, sentimiento de inocencia ofendida y despecho en las manifestaciones de la voluntad de los alemanes de reconstruir un país 'mayor y más poderoso de lo que nunca fue' [...]. La reconstrucciòn alemana, entretanto ya legendaria y, en cierto aspecto, realmente digna de admiración, después de la devastación causada por el enemigo, una reconstrucción equivalente a una segunda liquidación, en fases sucesivas, de la propia historia anterior, impidió de antemano todo recuerdo; mediante la productividad exigida y la creación de una nueva realidad sin historia, orientó a la población exclusivamente hacia el futuro y la obligó a callar sobre lo que había pasado." (pàg. 16-17)

Crec que això, juntament amb el sentiment d'haver rebut un càstig merescut pel que havien fet a la guerra, vull creure que no tan estès entre la població, serien els pilars fonamentals de l'escassa literatura produïda a Alemanya sobre la brutal destrucció del país amb què acaba la guerra.

I si no m'erro, aquestes són les dues explicacions que troba Sebald a la manca d'escrits d'autors alemanys sobre un tema, la destrucció del seu país, que hauria de ser font inexhaurible de llibres.

Després, passa a analitzar amb deteniment les poques obres produïdes a Alemanya i les, no gaires més, produïdes a l'estranger per autors alemanys sobre el tema per concloure que no són estrictament explicacions de la memòria dels autors i que cap d'ells, en general, és capaç de descriure aquella època.

Hi ha un capítol final força llarg dedicat a un autor, Andersh, que no sé ben bé com encaixa en la resta del llibre. Evidentment, abunda en el tema central, però l'autor no és cap superconegut i Sebald mateix critica tots els seus escrits amb contundència; contingut, estil, idees subjacents... Tot és trinxat amb minuciositat i objectivitat,

W. G. Sebald (2003). Sobre la historia natural de la destrucción (trad. Miguel Sáenz). Barcelona: Anagrama.

Dos relats

El títol no enganya, dos relats curts preciosos un de cada membre del matrimoni Wolf.

El primer, La marca de la paret, el que signa Virginia Wolf, m'ha recordat l'Oceanografia del tedi, per la reflexió, la inacció, el viatge al propi pensament, que omple la narració.

A La marca de la paret, l'autora veu, sense moure's de la butaca on és tranquil·lament fumant, una taca a la paret i això obre la comporta a un doll de reflexions que s'enllacen per viaranys del tot incerts sobre la taca, l'observació, el fet d'observar, la reflexió... La divagació del pensament lliure, que canvia de direcció quan troba qualsevol element que li permet d'ancorar-s'hi.

En algún moment del relat, l'autora explica la sensació que li produeix aquesta divagació sense rumb, però no he sapigut trobar la citació.

Al final, la taca resulta ser...

El segon relat, Tres jueus, arrenca s'una manera tan elegant, que pots repetir en bucle la primera pàgina. Tot és tan gràfic i primaveral...

Evidentment, hi ha una reflexió sobre els jueus (com són, com es relacionen amb els altres, la seva relació amb la fe...) que se suporta en una conversa fortuïta i un record que apareix a la conversa; tot sembla tan fortuït que no t'esperes trobar cap mena de judici. No hi ha més. O sí. El sotabosc del relat, deixa veure una mirada irònica sobre la manera de ser anglesa: ordre, rutina, grisor...

Molt de plaer en poca estona de lectura.

Virgínia Wolf, Leonard Wolf (2021). Dos relats (trad. Marta Pera Cucrell). Barcelona: Cal Carré.

Els tres estigmes d'en Palmer Eldritch

M'ha superat! No m'havia passat en Els androides somien xais elèctrics? i tampoc quan vaig veure The man in the high castle. Cert que són coses diferents: Els androids... és més lineal, només l'escenari i la situació són estranyes, però The man... té un munt de salts temporals amb personatges que, evidentment, actuen diferent segons el moment que els toca viure i, a banda, hi ha tota la projecció de futur del règim (no vull concretar per si l'heu de veure) que travessa diverses trames. Aquí m'ha passat com quan vaig veure Inception, molts fragment no sabia ben bé si eren reals, somnis, projeccions... Ho he intentat de no perdre el fil, però tinc la impressió que m'he perdut alguna cosa.

Pel que fa a la novel·la, sempre m'ha al·lucinat la capacitat de Dick per crear-ho tot nou, amb noms i regles completament diferents del que ens envolta. No és només posar uns personatges en un context que sembla que no els correspon (Els androids...), una mica com passa a El nom de la rosa, és generar vocabulari, relacions, noms, lleis..., tot nou amb lògiques diferents. I mantenir-ho!

L'argument: comerç de drogues perquè els colons humans en diversos planetes puguin suportar el tedi de la vida en aquells llocs. Com sempre que hi ha drogues pel mig, apareix competència, legislació, traficants... Però és en la manera d'actuar de cada una de les drogues presentades que rau la trama. La part que m'ha superat és la nova droga, com actua en les persones i quan deixa d'actuar-hi. Els efectes també són sorprenents i les implicacions que s'hi intueixen,

Admiro l'esforç del traductor, però no se n'ha sortit massa bé en algunes decisions "planeres"; en canvi, m'ha agradat com ha resolt les invencions de l'autor.

Philip K. Dick (2021). Els tres estigmes d'en Palmer Eldritch (trad. Josep Sampere). Barcelona: Males Herbes.

Le voyageur de la Toussaint

Finalment he llegit una novel·la de Simenon  i no he caigut en la temptació de mirar el final només començar.

 

Quina prosa més àgil. La trama es veu a venir una mica després de començar, però la manera de presentar-la fa que no et puguis saltar pàgines. Tot va molt de pressa i les trames secundàries no et distreuen.

 

L'entorn està molt ben presentat i les descripcions són molt gràfiques; de fet, alguns personatges els coneixem pel que explica que fan i això és molt d'agrair perquè no ens ho deixa tot mastegat.

 

Herències, papers amagats, un parent que s'ha fet ric a còpia de fer mal i que guarda secrets de tothom. Malfiances...

 

Georges Simenon (1941). Le voyageur de la Toussaint. París: Gallimard.

  

Allò que va passar a Cardós

Es poden dir moltes coses d'aquesta novel·la: crònica d'un temps, tractat de registres, una novel·la negra... i tot seria cert. Vas passant les pàgines i no pots parar. Sembla que miris una pel·lícula.

També el pots mirar com un tractat de sociolingüística: què passa amb la població local quan hi ha una allau d'immigració? I quan dic "allau" em refereixo a quantitat i concentració en poc temps. Doncs, com es pot llegir, la població, el llenguatge i els costums se'n ressenten. D'acord, parlem de les valls de Cardós, una cosa molt local i d'una població més aviat escassa, però és el que tenen les novel·les locals ben fetes, són extrapolables, expliquen coses universals.

La mort d'un guàrdia civil l'any 1966 no és cosa de no res,és normal referir-s'hi com "allò que va passar a Cardos".

Ramon Solsona (2016). Allò que va passar a Cardós. Barcelona: Proa.