El dia abans

"--Tothom pot imitar el cant del gall. Però el cant del treball és una altra història --deia en Jojo." (pàg. 13)

"Duia l'americana del diumenge i la front del dilluns." (pàg. 15)

"--I també pel seu orgull --va afegir el meu germà amb una veu suau.

El pare va quedar sorprés. Va mirar amb pena el seu fill. Orgull contra orgull. Havia perdut. I ho sabia." (pàg. 20-21)

Aquesta conversa i la reflexio postrerior venen just després d'un paràgraf on es descriu molt cruament la vellessa dels miners. De fet, el món del treball a les mines està immensament retratat. No és un retrat com de Pla, no. Apareixen pinzellades en les converses, en els silencis, en les descripcions dels paisatges, dels costums... 

Entre la pàgina 51 i la 55 l'autor descriu l'espera de la gent entre l'anunci de l'accident de la mina i la pujada de les víctimes. El fragment és esfereïdor. Mentre el llegia, em venia al cap la cançó sobre el mateix tema del Víctor Manuel. "La planta 14".

"La vida, la mort, d'un forat a l'altre." (pàg. 72)

"Jo li parlo de la mina, i vostè em parla del vi. Dóna-me'n, que te'n donaré" (pàg. 125)

M'ha fet gràcia la frase feta. A casa meva era "toquem i toquem".

"Vaig estrèneyer. Vaig estrènyer per en Jojo, pel pare, per la Sylwia, per tots els morts de la mina, per tots els malalts de silicosi del mñon. Li vaig estrényer el coll fràgilni ell no es va bellugar. No es defensava. No pensava que estigués tan malalt, tan feble. Jo m'esperava que ens barallçessim. Que ell recuperés la violència edl capatàs, la còlera del contramestre, l'arrogància dels poderosos. Jo havia agafat una maça per trencar-li els ossos. Però ell estava immòbil a terra, sense reaccionar. Jo notava com els batexs de les seves venes em donaven cops als palmenlls. Ell tenia les cames mortes, els braços no el protegien. Amb prou feines respirava. Jo m'esperava que els seus llavis, emmordassats pel plàstic [li ha ficat el cap en una bossa de plàstic]. fessin un soroll esgarrifós. Aspirar, expirar. Que la bossa li entrés a la boca amb violència. Que la falta d'aire transfor,és el seu cos en un animal esfereït. Que fes els gestos terribles dels homes retrobats al fons de la mina, amuntegats els uns sonre els altres, sense mes oxigen que la pols de la mort. Però no va protestar, no es va defensar. Es va enfonsar una mica més. Fins que vaig afluixar les tenalles de la meva ràbia." (pàg. 147-148)

L'autor ens obliga a llegir cruament i molt ràpid el moment de la mort d'en Dravelle. Flaixos que se succeeixen sense parar. Trobo que es una manera molt efectiva de fer-ho.

"Vaig pensar en la meva dona, la primera vegada que li vaig parlar de desembre de 1974. La Cécile tenia els ulls plens de llàgrimes. L'Aude [l'advocada] escrivia com es plora. Feia lliscar el bolígraf per les pàgines quadriculades, les girava ràpidament, tornava enrere, escrivia als marges, afegia línies aquí i allà, al llarg de l'espiral." (pàg. 202)

Em va semblar millor Retorn a Killybegs. Potser perquè era la primera cosa que llegia de l'autor... Aquest llibre, però, és brutal, et fa anar com un titella (de fet, trigues 214 pàgines a entendre el títol), però no sé. Algun passatge m'ha semblat forçat per conferir intriga. Esclar que potser és una sensació.

Per cert, a la pàgina 14 els pares juguen a dards i a daus a la mateixa pàgina... Alguna cosa més de la traducció em sonava malament, però no m'ha distret de la lectura 

Sorj Chalandon (2019). El dia abans. Barcelona: Edicions de 1984

Kiosque

"Mais tous ces scénarios n'étaient qu'une façon pour lui de souffler, un répit qu'il se donnait avant de se poser la terrifiante question du pourquoi. Qu'avait-il fait, pas fait, que n'avait-il vu ? Qu'aurait-il dû ? Revenant inlassablement sur les jours qui avaient précédé, se rappelant les derniers mots échangés, essayant d'y déceler un signal alarmant." (pàg. 36)

Però tots aquells escenaris no eren més que un parèntesi, un respir abans d'acarar la terrible pregunta del per què. Què havia fet, o deixat de fer o passat per alt? Què hauria d'haver...? Retornant incansablement als dies just abans, recordant les darreres paraules que s'havien dit mirant d'identificar un senyal d'alarma.

El seu patró del quiosc mirant d'explicar el suïcidi de la dona. Un parell de pàgines molt angoixants.


"D'autant qu'il était un citadin, ce dont témoignait, quand je travaillais avec lui, sa practique des bars. Il avait ce don d'entrer dans n'importe quel café et au bout de quelques minutes d'engager la conversarions avec n'importe quel buveur accoudé au comptoir." (pàg. 42)

Ell era un urbanita, cosa que quedava patent, mentre vaig treballar amb ell, per la seva experiència en els bars. Tenia el do d'entrar a quasevol cafè i al cap de poca estona ja havia entaulat conversa amb qualsevol dels bevedors de la barra.

Explica això per justificar el fracàs de l'intent del patró de fer vida al camp seguint la moda hippye dels seixanta llargs.


"On perçoit instantanément l'option futuriste des inventeurs, un geste architectural, un manifeste, la volonté de s'inscrire dans le paysage urbain du prochain millénaire, quitte à oublier au passage la fonction première de l'édicule, savoir un placard bourré d'étagères et de casiers pour ranger les magazines et une ouverture pour récupérer la monnaie, données élémentaires qui devaient figurer dans le cahier des charges mais dont on pressent qu'elles constituèrent une gêne pour nos génies créateurs qui n'allaient pas se laisser influencer par des considérations aussi triviales et à leurs yeux vraisablement réactionnaires." (pàg. 55)

Es percep immediatament l'opció futurista dels inventors, una gesta arquitectònic, un manifest, la voluntat d'inscriure-s'hi en el paisatge urbà del proper mil·lenni, tot i corrent el risc d'oblidar la funció primordial de la construcció: un plafó ple de prestatgeries i calaixos per a col·locar-hi les revistes i una obertura per a rebre els diners; dades elementals que devien figurar en la llista de requisits, però que sembla que devien ser una nosa per als nostres genis creadors que no havien de deixar-se influir per consideracions tan trivials i, segons ells, plausiblement reaccionàries.

L'experiència d'usuari contra el disseny. Sembla una cosa exclusiva dels programadors informàtics i ja es veu que és un defecte molt més comú...


"La construction de la pyramide avait été un des grans sujets de débat au kiosque [...] Lors d'un changement de gouvernement suite à des élections législatives perdues par les socialistes au pouvoir, le project controversé de la pyramide avait été remis en question. Les nouveau ministre de l'Économie, un prélat de la nouvelle Église libérale aux manières onctueuses d'Ancien Régime --ce qui disait mieux que tout discours q'on en avait fini avec ce vieux rêve d'une humanité libérée et unie--, refusait de déménager son ministère qui occupait l'aile Richelieu du Louvre qu'il était prévu dans les plans du futur musée de rendre aux prestigieuses collections dont une grande partie, faute de place, dormait dans les caves. Lui entendait bien profiter depuis ses fenêtres d'une cour Napoléon dégagée de ce prisme de verre déformant le bel ordonnancement des façades." (pàg. 61 i 62)

La construcció de la piràmide va ser un dels grans temes de debat al quiosc [...] El controvertit projecte de la piràmide va tonar a la palestra a partir d'un canvi de govern degut a eleccions perdudes pels socialistes. El nou ministre d'Economia, un prelat de la nova església liberal amb les maneres de l'Antic Règim --cosa que explicava millor que qualsevol discurs que s'havia finiquitat el vell somni d'una humanitat alliberada i unida--, no volia moure la seu ministerial que ocupava l'ala Richelieu del Louvre, espai que havia d'acollir part de les prestigioses obres d'art que, per falta d'espai al museu, romanien al soterrani. El ministre no volia prescindir de la vista del pati Napoleó sense aquella mena de prisma de vidre que deformaria el bonic ordenament de les façanes.

Nihil novum sub sole est.


"les promeses n'engagent que ces qu'y croient" (pàg. 65)  [atribuïda a Mitterand]

Les promeses només comprometen aquells que se les creuen.


"L'avènement de Juan Carlos adoubé par Franco avait remis l'hipothèse sur le tapis, mais c'était en Espagne. La France de 93 avait réglé une fois pour toutes la question." (pàg. 70)

La coronació de Juan Carlos, promoguda per Franco aviat tornat a posar la hipòtesi al candeler, però això passava a Espanya. La França del 93 havia solucionat el tema per sempre.

El capítol comença amb una citació de Tintin ("Esl cigars del faraó") pillada amb pinces per parlar de la piràmide del Louvre; em va fer gràcia constatar la universalitat de la presència de Tintin. Després, comenta com per una carambola intel·lectual, la discussió sobre la piràmide havia fet revifar una mica alguns ambients monàrquics i aquí és on entra aquesta citació contundent.


"J'ai appris au kiosque que les réactions des uns et des autres devant un événement pouvaient être surprenantes et bien loin de l'idée que je m'en faisais pour eux, ce que devrait rendre prudent quand on prétend parler et penser à la place d'autrui, ce qui disqulifie imméditaement ces élus qui annoncent qu'ils sont le peuple quand ils n'ont connu que les rentes viagéres de la Républiqueet ignorent le prix des choses communes dont leur vie dorée les dispense." (pàg. 99-100)

He aprés, al quiosc, que les reaccions de la gent davant d'un esdeveniment podien ser sorprenents i ben diferents de la idea que jo me n'havia fet, la qual cosa ens hauria de fer més prudents quan pretenem parlar o pensar pels altres. Aquest fet també desqualifica immediatament els electes que es presenten com el poble quan no coneixen més que les dietes de la República i ignoren el preu de les coses més corrents perquè els venen donades per les seves vides daurades.


"[...] il n'est jamais bon de comencer par une negation quan on veut convaincre." (pàg. 121)

No és bo començar [un text] amb una negació si el que es pretén és convèncer.

El passatge és més llarg, però això m'ha semblat molt interessant i l'exemple que il·lustra aquesta sentència ("nul ne nous fera croire"), insuperable.


"Certains se livraient même à un curieux exercice qui consistait à compiler des journeaux ou magazines de tendances opposées, ceux, méfiants, qui pensaient qu'on leur cachait la vérité et qu'il n'y avait que de cette façon qu'on pouvait par la confrontations des contraires et la practique s'un juste milieu, se forger sa propre opinion." (pàg. 125)

N'hi havia que es lliuraven a un exercici curiós que consistia a compilar diaris i revistes de tendències oposades. Aquests desconfiats pensaven que se'ls volia amagar la veritat i que no la podrien trobar de cap altra manera que confrontant les opinions contràries per a crear-ne la seva.


"Ce que j'avais sous les yeux, c'était le tableau de marche de la création, un rappel a l'ordre, un gigantesque pense-bête. La structure futuriste du centre Pompidou m'apparissait comme une sorte de geste terminal, ou les inmperatifs techniques avaient seuls dicté le crayon des inventeurs." (pàg, 161)

El que tenia davant dels ulls era el quadern de bitàcola de la creació, una crida a l'ordre, un recordatori immens. L'estructura futurista del centre Pompidou se m'apareixia com una mena de gest terminal en el qual els llapis dels inventors havien obeït només els impertatius tècnics.


"Le bateau de la modernité voguait sur un une mer de pierre. Visiblement quelque chose s'était perdu en cours de route la injonction baudelairienne. Et ce que s'était perdu, aprés qu'on avait brûlé les porulans, ce evait être moins la boussole que la raison du voyage." (pàg. 162)

El vaixell de la modernitat navegava en un mar de pedres. Visiblement alguna cosa s'havia perdut en el camí de l'ordre baudelairià. I el que s'havia perdut, després d'haver cremat els portolans, va ser més aviat la raó del viatge que no la bruíxola.


"Avant même la trágedie de son veuvage où pendant des années elle portera ce masque de la mort qui creusait deux rides profondes autour sa bouche, comme si elle mettait sa parole vive entre parenthèses, qu'elle était entreée dans un long tunnel de silence, son visage a cette expresion fermée que nous lui avons connue jusqu'à la fin et qui ne se fendait que pour laisser éclater son grand rire moqueur." (pàg 175)

Abans, fins i tot, de la tragèdia de quedar-se vídua, en què durant anys durà la màscara de la mort que li va dibuixar dues arrugues fondes al voltant de la boca, talment com si hagués posat les paraules entre parèntesi, havia entrat en un llarg túnel de silenci; duia a la cara aquella expressió tancada que li vam conèixer fins al final dels seus dies i que només es trencava per deixar anar aquell gran riure burleta que li era tan propi.


"Ce qui revient à verser une goutte de consolation dans la coupe du dépit." (pàg.213

El que equival a abocar una gota de consol en la copa del despit.


Nous comprenions aussi que le metier l'exigeait, que la presse se concoctait dans les ténèbres de la nuit afin d'accompagner la naissance du jour." (pàg. 233-234)

Compreníem que era una exigència de l'ofici: la premsa es generava en la foscor de la nit per poder acompanyar el naixement del dia.


"Quelle place à la poesie quand on appelle un chat un chat? La poesia c'est la distance, c'est l'écart." (pàg. 255)

Quin lloc queda per a la poesia quan d'un gat en diem gat? La poesia és la distància, la separació.


"Flaubert était myope. Et pour le myope, le monde évolue à bout de bras, au-delà c'est le domaine du flou, de la rêverie, de l'imaginaire, de l'esprit et des esprits." (pàg. 258)

Flaubert era miop, i per al miop el món evoluciona a l'abast de la mà; més enllà hi ha el domini de les coses poc clares, dels somnis, de la imaginació, de l'esperit i dels esperits.


"C'est la seule trace que j'ai conservée de mes années au kiosque, ce petit carnet Rhodia à couverture orange, tenant dans la paume d'une main, ou le soir je recopiais les haïkus de la jornée. Il me suffit de le feuilleter et tout le quartier de la rue de Flandre reprend à s'animer." (pàg. 261)

L'únic records que conservo del temps passat al quiosc és una llibreteta Rhodia de tapes taronja que cabia al palmell on cada vespre recopiava els haikús de la jornada. Només em calia fullejar-la per reviscolar el barri del carrer de Flandre.


Un llibre sorprenent, molt més que un dietari (de fet és poc dietari) del temps que un projecte d'escriptor passa en un quiosc. Pot semblar un ofici lluny del món de les lletres, però ell sap enllaçar tots dos móns. És una mena d'exercici d'antropologia mesclat amb un munt de reflexions sobre el moment històric que hi va viure i, també sobre qüestions més intel·lectuals (l'art, la història, la literatura, el fet d'escriure...). Un totum revolutum que m'ha semblat molt interessant.


Jean Rouaud (2019). Kiosque. París: Grasset.

Brooklyn

“En veure el respecte aclaparador amb què la seva mare se l'escoltava [a un capellà que ha vingut d'Amèrica, el pare Flood], l'Eilis es va sentir com quan era petita i el metge venia a casa. El que li resultava nou era el silenci de la Rose [la seva germana]; se la va mirar, desitjant que preguntés alguna cosa, o fes un comentari, però semblava que la Rose estigués immersa en una mena de somni. Mentre se la mirava, es va sorprendre de veure que no l'havia vista mai tan guapa. I llavors es va adonar que ja començava a sentir la necessitat de recordar aquella habitació, la seva germana, tota l'escena, com si ja n'estigués separada. Va entendre que durant aquell silenci, d’alguna manera s'havia arribat a l'acord tàcit que l'Eilis se n'aniria a Amèrica. Tenia la sensació que si havien convidat el pare Flood a casa era perquè la Rose sabia que ell ho podia arreglar” (pàg. 25)

“[...] cada vegada que arribava a la tornada se la mirava i endolcia la melodia, n'alentia el ritme, abaixava el cap i aconseguia transmetre la sensació que allò no era una cançó que s'hagués après, sinó el que realment volia dir.” (pàg. 88)

“Li semblava que formava part d'un somni del qual s'havia despertat amb una força considerable feia un cert temps, i ara que estava desperta, la seva presència, que havia estat tan sòlida, no tenia forma ni substància; era simplement una ombra col·locada als marges de cada moment de la nit i el dia.” (pàg. 224)

Colm Tóibin (2012). Brooklyn (trad. Ferran Ràfols Gesa). Barcelona: Ara llibres.

Les benignes

"Germans de l'espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar. No som germans teus, em replicareu, i no ho volem saber. I sí, és cert que es tracta d'una història ben fosca, però també edificant, un veritable conte moral, us ho asseguro." (pàg. 7)

No us reprodueixo els comptes de les pàgines 20-22 perquè fan mal quan els llegeixes i no vull tornar-los a mirar amb atenció per copiar-los. Encara al·lucino ara (i acabo de començar el llibre) que un paio tan jove pugui escriure això en primera persona...

"Hi ha homes per als quals la guerra, o fins i tot l'assassinat, són una solució, però jo no sóc d'aquesta mena, per a mi, com per a la majoria de la gent, la guerra i l'assassinat són una pregunta, una pregunta sense resposta, perquè quan algú crida en la nit ningú no li respon. I una cosa porta a l'altra: vaig començar en el marc del servei, i després, sota la pressió dels esdeveniments, vaig acabar desbordant aquest marc; però tot això va lligat, estretament, íntimament lligat: dir que si no hi hagués hagut la guerra jo hauria arribat igualment a aquells extrems és impossible. Potser hauria passat, però potser no, potser hauria trobat una altra solució. No es pot saber. Eckhart va escriure: A l'infern, un àngel vola dins el seu propi nuvolet de Paradís. Jo he entès sempre que el contrari també ha de ser cert, que un dimoni al Paradís volaria al si del seu propi nuvolet de l'Infern." (pàg. 32)

"És cert que jo no prenia part en les execucions, jo no comandava els escamots; però això no canviava gran cosa, perquè hi assistia regularment, ajudava a preparar-les i després redactava els meus informes." (pàg. 115)

"Per als russos, com per a nosaltres, l'home no comptava per a res: la Nació, l'Estat, ho eren tot, i en aquest sentit les nostres imatges eren un reflex l'una de l'altra. També els jueus tenien aquest fort sentiment de la comunitat, del Volk, ploraven es seus morts, els enterraven si podien i recitaven el Kadish; però mentre un de sol quedés amb vida, Israel vivia. Segurament per això eren els nostres enemics més destacats, s'assemblaven massa a nosaltres." (pàg. 122)

"Per la seva banda, el jueu, quan se sotmetia a la Llei, sentia que aquesta Llei vivia en ell, i com més terrible, dura, exigent era, més l'adorava. El nacionalsocialisme havia de ser també això: una llei vivent. Matar era una cosa terrible; la reacció dels oficials ho mostrava prou, encara que no tots comprenguessin les conseqüències de la seva pròpia reacció [...]. Però era possible que aquesta cosa terrible fos també una cosa necessària: en aquest cas, calia sotmetre's a aquesta necessitat." (pàg. 123).

"En molts casos, em vaig dir, allò que havia pres per sadisme gratuït, la brutalitat inaudita amb que certs homes tractaven els condemnats abans d'executar-los, no era sinó una conseqüència de la pietat monstruosa que sentien i que, incapaç d'expressar-se d'una altra manera, esdevenia ràbia, però un a ràbia impotent, sense objecte, que aleshores, gairebé inevitablement, havia de girar-se contra els que n'eren la causa primera." (pàg. 176-177)

“Per ser franc, allí no hi havia el tipus de persones amb les quals em relaciono fàcilment. Els havien anat a buscar al fons dels despatxos de l'RSHA, i la majoria eren molt ambiciosos, només veien la feina de l'Einsatzgruppe com un trampolí; gairebé tots ells, des del mateix dia de la seva arribada, semblaven considerar el treball d'extermini com una cosa natural, i ni tan sols es plantejaven les preguntes que tant havien turmentat els homes des del primer any.” (pàg. 283-284)

“[Un presoner jueu amb un nen a braços al protagonista] ‘Sé el que vostès estan fent aquí’, va dir calmadament l'home. ‘És una abominació. Volia senzillament desitjar-li que sobrevisquin a aquesta guerra per despertar-se, d'aquí a vint anys, cada nit, cridant. Espero que siguin incapaços de mirar els seus fills sense veure els nostres que han assassinat.’ Em va girar l'esquena i es va allunyar abans que jo pogués respondre.” (pàg. 291)

“Era bell com una frase de Bach [es refereix a un paisatge].” (pàg. 338)

No us perdeu l'entrevista/interrogatori que li fa el protagonista a un presoner rus, un comissari del partir comunista. Són 11 pàgines (pàg. 464-475) delicioses, potser poc reals perquè estan carregades de didactisme, però molt sucoses.

"'El que compta de debò', afirmava citant Jünger, que llegia àvidament, 'no és perquè es lluita, sinó com es lluita.'" (pàg. 556)

Objectivant els problemes de la feina (transportar jueus):

"Vull dir que el transport sempre és un problema, les finances també, perquè ja sap que hem de pagar a la Reichsbahn per cada passatger, i jo, que no tinc pressupost per a això, m'he d'espavilar. Ens valem dels jueus, molt bé, però resulta que la Reichsbahn només accepta el pagament en reichsmarks, o en tot cas en zlotys, si se'ls envia al GG, però a Tessalònica tenen dracmes i fer el canvi allà mateix és impossible." (pàg. 662)

"Però permeteu que us digui que l'inhumà no existeix. Només hi ha l'humà un cop i un altre, i aquest Döll [empleat en un camp d'extermini] n’és un bon exemple. ¿Què era, Döll, sinó un bon pare de família que volia donar de menjar als seus fills, i que obeïa el seu govern encara que en el seu fur intern no hi estigués completament d'acord? Si hagués nascut a França o a Amèrica, se l'hauria pogut considerar un pilar de la seva comunitat; però va néixer a Alemanya i és, doncs, un criminal. La necessitat, com ja sabien els grecs, és una deessa no sols cega, sinó també cruel. I no és que els criminals manquessin en aquella època." (pàg. 697-698)

Parlant de colonització.

"[...] en la política americana, precursora i model de la nostra, de la creació d'espai vital mitjançant l'assassinat i els desplaçaments forçats –Amèrica, és té tendència a oblidar-ho, era ni més ni menys que un ‘espai verge’, però els americans van tenir èxit allà on nosaltres vam fracassar, la qual cosa marca tota la diferència." (pàg. 698-699)

Parlant dels presoners que treballen a les fàbriques de les SS.

"'I què els passa, als que vostès tornen?' Vaig preguntar en un to neutre. Schenke em va mirar amb un gest de sorpresa: 'No en tinc ni idea. No és assumpte meu. Suposo que els deuen apedaçar a l'hospital. ¿Vostè no ho sap?' Vaig contemplar pensativament aquell jove enginyer tan motivat: ¿De debò era possible que no ho sabés? Les xemeneies de Birkenau treien fum constantment a vuit quilòmetres d'allà, i jo sabia tant bé com tothom que els rumors corrien. Però, al capdavall, si no volia saber, li era possible no saber. Les regles del secret i del camuflatge també servien per a això.” (pàg. 730)

"[...], tot això, doncs, el Reichsführer ho feia deliberadament, seguint instruccions, i només podia haver-hi un motiu per a això, d'aquí el trasbals perceptible dels oients, que comprenien bé aquest motiu: era per tal que cap d'ells no pogués, més tard, dir que no en sabia res, no pogués intentar de fer creure, en cas de derrota, que era innocent del pitjor, no pogués pensar, un dia, que es podia retirar del joc; era per fer que es mullessin, i ells ho comprenien molt bé, d'aquí el seu desassossec." (pàg. 791)

Parla de la conferència de Poznan, en què Himler va reunir tots els alts càrrecs de l'Alemanya nazi i va parlar per primera vegada sense embuts de la solució final emprant un llenguatge cru i directe "mort", "assassinat", "extermini"...

"Tornava al vespre sota un cel fosc, una massa feixuga i grisa que tenia com a fons la neu que queia de vegades com un drap sobre els pobles llunyans, i encara més enrere, un cel delicat, blau i groc pàl·lid, amb només uns quants núvols d'un violeta mut, aureolats per la llum dels sol ponent, emblavint la neu i el glaç dels aiguamolls que amaren la terra polonesa." (pàg. 1000)

Aquesta descripció la trobem mentre el protagonista torna d'inspeccionar l'evacuació d'Auschwitz on han deixat un forn en funcionament per a les darreres "eliminacions" ("cap pres viu ha de caure en mans soviètiques", és la consigna).

"La segona setmana d'abril [és l'abril de 1945 a Berlín  pocs dies abans que hi entressin les tropes soviètiques], l'orquestra filharmònica va fer un últim concert, el programa, execrable, estava completament en línia amb el gust del moment [...] però hi vaig anar malgrat tot. [...] a la sortida, diversos Hilterjurgend en uniforme i amb cistells regalaven als espectadors càpsules de cianur." (pàg. 1120)

"Estava trist, però sense saber massa per què. Sentia de cop tot el pes del passat, del dolor de la vida i de l memòria inalterable, em vaig quedar sol amb l'hipopòtam agonitzant, alguns estruços i els cadàvers [és al zoo de Berlín que ha estat bombardejat], sol amb el temps i la tristesa i la pena del record i la crueltat de la meva existència. Les Compassives havien trobat el meu rastre." (pàg. 1152, final del llibre)

Jonathan Littell (2007). Les benignes (trad. Pau Joan Hernàndez). Barcelona: Quaderns Crema.

En les citacions de "Les Benignes" només he recollit passatges de contingut perquè m'ha impressionat molt, tant que em distreu de la qualitat literària del text (que en té) i de la seva estructura (que és prou complexa). Perquè us en feu una idea del que vull dir, els capítols tenen el nom de les parts de les sonates de Bach (tocatta, allemanda, courante, sarabanda, minuet, air, giga) i els ritmes s'hi corresponen bastant. No he pogut comprovar si ha aconseguit de reproduir l'efecte de les repeticions que exigeixen alguns d'aquests moviments, perquè ja us he dit que em distreu el que explica i no crec que sigui capaç de fer-ne una segona lectura (la fredor com es descriu el contingut aclapara una mica).

Tampoc no dic que sigui una narració rodona, hi ha peces de l'argument que costen d'empassar i que no està clar perquè hi són, però, en conjunt, el text està molt i molt bé.

No parlaré de l'edició del llibre: si no és per riure, no m'agrada escorxar ningú.

Una nota final: la darrera pàgina fa que vegis TOT el que has llegit des d'una nova perspectiva o, almenys, que et replantegis com a possibles algunes explicacions que havies descartat. Per això només vaig posar com a citació de la darrera pàgina el fragment final on cita "les Compassives" (tot i que crec que hauria de ser "les Benignes", però... ja vaig dir que no parlaria de la traducció i l'edició), no volia fer un spoiler (m'agrada més "no volia aixafar-vos la guitarra").


Bona lectura!

Desolacions. Caribou Island

David Vann (2011). Desolacions. Caribou Island (trad. Francesc Rovira). Barcelona: Empúries.

Si heu llegit Dorothy Parker o algun dels contes cruels sobre les relacions de parella de Quim Monzó, ja heu fet el fet. De tota manera, t’ho passes bé llegint-lo perquè està ben escrit i ben travat.

No more comments... 

La primavera a Pequín. Un dietari

"Sóc de la mena de persones que pensen que el fet de plantejar-nos alguns interrogants vol dir que les coses van bé." (pàg. 8)

"Opinió i descripció fan un mal maridatge." (pàg. 16)

"El llenguatge ens condemna a la trivialitat. O al silenci." (cita Enric Sòria Mentre parlem)

Entre aquestes dues citacions defensa la impossibilitat de les opinions indiscutibles o que no som ningú pe creure'ns que les tenim.

"Fa molt de temps fèiem broma sobre la mort d'un dels dos,
però de sobte, davant els meus ulls, te n'has anat.
Gairebé ja hem donat la teva roba;
el teu cosidor és tancat, no goso mirar-lo...,
continuo repartint el teu tresor entre els servents
--de vegades, en somnis, et duc obsequis--.
Segurament tothom coneix aquesta aflicció
--però no com la coneiexen els qui han estat pobres junts."
Yuan Zhen. Una elegia, II (pàg. 41)

Allò que fem d'esma se'ns pot acabar convertint en un problema gegantí. [...] Adquirim uns mecanismes amb més o menys esforç i, un cop els hem fet nostres, els deixem actuar en un pinyó lliure rutinari. Com més grans ens fem, més ens refiem d'aquest funcionament consuetudinari i més ens costa un aprenentatge nou o tronar a comprovar, fil per randa, l'entrellat de causa i conseqüència de moltes de les nostre accions." (pà. 178-179)

"El teu record hauria de ser un fum o una boira,
però m'és una espasa clavada a tocar del penya-segat."
Liu He. Dia d'estiu (pàg. 194)

Francesc Parcerisas (2013). La primavera a Pequín. Un dietari. Barcelona: Quaderns Crema

Només coneixia el Parcerisas traductor (i el trobava excel·lent). Aquest llibre dóna el que promet: és un dietari, un recull de records de situacions que li han cridat l'atenció, acompanyat per citacions de poetes xinesos i transcripcions de somnis que va tenir l'autor mentre redactava el llibre. Una barreja estranya, trufada de referències bibliogràfiques que li venen al cap a partir de les situacions que explica...

Fragments d'un pergamí malmès pel foc

"El llampec, la intensitat de la seva resplendor, es manifesta a si mateix i alhora posa de manifest la foscor del voltant. Fa visible la nit, de la mateixa manera que el sol descriu el silenci. A ple sol, en la claror blanca del migdia mediterrani, no llampega. El llampec no és perceptible. La seva matriu és la negror dels núvols de tempesta o de la nit. És llavors qjue es revela, que 'diu' foscor. Encén, com si diguéssim, la contrarietat." (pàg. 13)

"Els creadors, els científics, els descobridors, els sobirans de la política i de la guerra forgen el nostre món. No són com nosaltres. D'aquí ve el desfici que tenim per detectar algun defecte en la seva magnitud, per rebaixar-los al nostre nivell insignificant." (pàg. 30)

"D'una manera desconcertant, Mefistòfeles és capaç de combinar la intenció maligna amb una autoconsciència tràgica, amb un record insuportable d'allò angèlic." (pàg. 42)

"Plutó continua sent una presència vaga, encara que sigui només perquè aquest déu de la riquesa es confon eternament --fins i tot en Dant-- amb plutó, déu del món d'ultratomba. D'aquí venen els usos vacil·lants del terme 'plutocràcia'." (pàg. 47)

"A les portes de les cambres de gas, els creients continuaven fent dejuni i murmurant les seves lletanies." (pàg. 59)

"El modus operandi de l'experiència musical, la força vital de la seva inutilitat, el domini incontrolable que pot exercir sobre la nostra ment i sobre el nostre cos continua sent, com la música mateixa, un misteri.
Per què plora Epicarn quan Aríon canta? No hi ha cap resposta bona. Només la certesa que les nostres vides serien d'una pobresa inconcebible si no plorés." (pàg. 70)

George Steiner (2013). Fragments d'un pergamí malmès pel foc (trad. Josefina Caball). Barcelona: Arcàdia.

Us reprodueixo la contracoberta del llibre:
"La troballa (fictícia) d'un pergamí malmès pel foc, a les ruïnes d'una vil·la d'Herculà, convida George Steiner a interpretar el sentit que podria tenir el text original, que alguns atribueixen a Epicarn d'Agra. El llegat d'aquest suposat moralista i retòric del segle II aC es confon amb el que podria ser, pròpiament, uns síntesi dels interessos intel·lectuals i vitals de l'autor d'aquest llibre.

George Steiner reflexiona, tot jugant amb la conjectura, sobre l'eloqüència del silenci (el no dit) en la poesia i la filosofia, les gratificacions de l'amistat, el potencial de l'educació i la raresa del talent, la realitat ontològica del mal, l'omnipotència dels diners, els perills de la religió, la transcendència de la música i la llibertat d'escollir la mort."

Crec que aquest llibre s'ha de tenir a mà i, de tant en tant, llegir-ne un fragment com ho faríem amb un poemari.