Tres anys

"El Làptev sabia que era lleig, i ara es podeia sentir aquella lletjor per tot el cos. Era baixet, prim, vermell de galtes, i els cabells se li havien esclarissat tant que sovint tenia fred al cap. Li faltava del tot aquella expressió de senzillesa elegant que afavoreix també les cares més barroeres i poc agraciades; en companyia de dones era maldestre, escessivament loquaç, encarcarat." (pàg. 13)

Això és el protagonista de la novel·la. La primera descripció, que després s'profundirà (aques fragment només es dedica a l'aspecte) i ens acabarà de pintar un personatge gris "perquè la vida l'ha fet així".

"L'endemà la Polina Nikolàievna li va enviar al magatzem dos llibres que ell li havia deixat i totes les seves cartes i fotografies; ho acompanyava amb una noteta d'una sola paraula: 'prou!'" (pàg. 94)

Hi ha més història, però és una manera dràstica de trencar una relació.

Pel [sic] Làptev era desagradable que la seva dona, tan jove (encara no arribava als vint-i-dos), enraonés de l'amor amb aquella serietat i aquella fredor. Intuïa per què era així." (pàg. 122)

"--¡Que ben fet! --va dir ella, sorpresa d'haver entès el quadre tot d'una--. ¡Mira, Alioxa! ¿Veus quina calma, aquí?" (pàg. 147)

Al final, té el quadre a casa seva (el llibre no ens diu com hi arriba). Mirar els quadres amb la mateix actitud avorrida amb què escolta música, perquè és el que toca, fins que salta un clic i entèn un quadre. Potser és només un paràgraf, però és tan brillant...

"Al maig els Làptev van anar a la casa de camp de Sokólniki. En aquell moment la Iúlia ja estava en estat." (pàg. 149)

"Darrerament havia guanyat pes, i tenia una manera de caminar de dama, una mica engandulida." (pàg. 155)

Al cap de dos dies, el Làptev el va passar a veure un moment per dir-li que la Lida tenia la diftèria i que la Iúlia Serguéievna i la nena s'havien contagiat, i cinc dies després va arribar la notícia que la Lida i la Iúlia es recuperaven però que la nena s'havia mort i que els Làptev havien tornat de la casa de camp a la ciutat." (pàg. 161-162)

Hi apareix un cop el nom de la nena, Òlia, en les 12 pàgines que hi ha entre que l'autor ens diu que la Iúlia està embarassada i el diaque es mor. Potser es parla d'ella al llarg de deu línies en total. No podia ser que una alegria durés massa en l'ambient que ens descriu el llibre...

"--Sigui com sigui, cal que deixem correr els pensaments de felicitat --va dir, mirant el carrer--. No existeix. Per mi no ha existit mai. Deu ser que no existeix en general. Tot i que un cop a la vida sí que vaig ser feliç, aquella nit que seia sota el teu paraigua. T'havies descuidat el paraigua a ca la Nina. ¿Te'n recordes? --li va preguntar, girant-se cap a la dona--. Llavors estava enamorat de tu i recordo que em vaig passar tota la nit assegut sota aquell paraigua i em sentia com al paradís." (pàg 196)

L'amor passa en aquesta novel·la, com en uns vasos comunicants, del protagonista a la protagonista, però el moment en què tots dos devien "coincidir" passa tan ràpid que ni ells ni nosaltres ens n'assabentem. Les darreres pàgines de la novel·la tenen prou senyals confirmant això que dic.

La grisor més grisa. No és la vida quotidiana, és la grisor. Amb matissos, però grisor. Molt trist. En algún lloc vaig llegir que els russos estan abocats, per naturalesa, a viure lluny de la felicitat, en la tragèdia. Bé, això.

Com sempre que llegeixo un llibre rus acabo desesperant de reconèixer els personatges amb tantes denominacions diferents.

Un llibre d'amor? Sí, però també de desamor i del costum que arriba a poder confondre's amb l'amor.

Definicions cruels i tallants, personatges fugissers que, tot i amb això, deixen una empremta important en els protagonistes. Relacions malaltisses, relacions gairebé d'esclavatge. Situacions inversemblants que s'epliquen amb tota normalitat.

Fa gust llegir la quotidianitat passada pel sedàs de Txékhov, ho guarneix tot d'uns colors que et sorprenen i t'arrosseguen on ell et vol tenir.

Anton Txékhov (2022). Tres anys (trad. Arnau Barios). Terrassa: Cal Carré.

Galvany i el Cavaller Verd

"--¿Per què hauria de flaquejar ara? Cal encarar el destí, tant si és plaent com si és espantós." (pàg. 36)

És el final d'una estrofa. La traducció és en prosa, però s'han conservat identificables els finals de les estrofes. Al postfaci la traductora n'explica els motius. El postfaci és una joia!

En aquesta frase jo hagués triat "acarar" (i hi ha alguna altra cosa que no em sona bé), però la traductora en sap molt mes que jo.

"No ès cap novetat que un home esdevingui foll i ximple engalipat per l'astúcia femenina i que acabi patint. A Adam el va enredar una dona..." (pàg, 121 i 122)

La llista d'exemples és una mica mes llarga. No hauria destacat el fragment si no hagués llegit el llibre enmig de la polèmica per la intenció d'adaptar (corregir i refer frases, i afegir-hi fragments) les obres de Roald Dahl per fer-les políticament correctes. "Políticament correctes". L'home deu estar rabiant a la tomba (o pixant-se de riure). 

Un resum del cicle artúric amb totes les característiques de les novel·les de cavalleries: amor, fidelitat, la moral (ètica) del cavaller, fe coexistint amablement amb la màgia, galanteria, respecte (fins a l'adoració) per les dones, manteniment de la paraula donada, la relació senyor vassall (l'auxilium et consilium que desencadena la novel·la), luxe...

És interessant l'adaptació temporal per entroncar la tradició artúrica amb els clàssics grecollatins.

El Pentangle tan ben explicat... El narrador no només és onmiscient, és omnipresent i, una mica com la premsa actual, barreja nerració i opinió sense cap mena de vergonya.

El manuscrit original Nero AX, de la col·lecció Cotton de la British Library és accessible a Internet.

Anònim (2022). Galvany i el Cavaller Verd (trad. i postfaci de Lola Badia). Terrassa: Cal Carré.

El moment de les temptacions

La mentida més bonica

No he pres cap nota mentre llegia el llibre. No és que no hi hagi trobat frases interessants, boniques; el que passa és que la lectura, la lectura de la part de "la mentira" és tan de "mira, era això i no sabia com dir-ho", "això, això mateix!" que no estava per tallar-la i prendre notes.

La trama que embolica aquesta part l'he trobada molt prima. Interessant, però molt prima. Concentra en un dia tot d'anècdotes i embolics que no sé si l'excusa de la jubilació dels protagonistes pot suportar-la fàcilment.

He de dir que, potser perquè esperava recuperar el fil de "la mentida" m'he perdut en alguns diàlegs i no sabia qui deia què a qui, tot i que el més greu és que no ha passat res quan m'he perdut i he pogut seguir la conversa amb tot la pau del món.

Com ja m'ha passat altres cops en les lectures de Serés, sembla que té moltes coses al pap i que les vol deixar anar encara que hagi de forçar la trama per encabir-les. En aquest cas, més que massa coses, hi ha moltes voltes sobre la mateixa cosa i no em sembla que es pugui explicar gaire més sense tenir-ne les dades. Que un dels protagonistes sigui historiador encara ho fa més patent.

Trobo que ha estat un bon exercici de catarsi i que, almenys a mi, m'ha anat molt bé per veure escrites moltes coses que em bullien al cap i que necessitava veure-les fora.

Francesc Serés (2022). La mentida més bonica. Barcelona: Proa.

Rouge Brésil

"Nul ne nous a jamais montré le testament d'Adam, par quoi il eût privé la France de la jouissance des Amériques." (pàg. 21)

Ningú no ens ha ensenyat mai al testament d'Adam la part que diu que França no pot gaudir de les amèriques.

M'ha fet gràcia que la novel·la reculli allò d'"Adam morí intestat".

"L'un des indiens répondit par une longue phrase. Une langue inconnue se laisse voir plutôt qu'entendre : elle était colorée d'innombrables voyelles, entremelées comme dans ce sous-bois de forêt vierge, et l'on reconnaisait un relief tourmenté de consonnes, qui donnaient la mélodie de leur dureté abrupte." (pàg. 195)

Un dels indis va respondre mitjançant una frase llarga. Una llengua desconeguda, abans de poder-la entendre, la veus. Aquella estava acolorida d'innombrables vocals, mesclades com aquest sotabosc de la selva verge, i s'hi reconeixia un relleu turmentat de consonants que li conferien la melodia de la seva duresa abrupta.

"Villegagnon, avec ses outils de guerre, attaquait le bloc opaque de la nature brute avec l'enthousiasme de l'artiste qui se met face au marbre de carrière, pour en tirer une pietà." (pàg. 243)

Villegagnon, amb els utensilis de guerra, atacava el bloc opac de la natura en brut amb l'entusiame de l'artista que s'enfronta al marbre per treure'n una pietà.

"Ce n'est pas l'homme qui a été chassée du paradis terrestre, mais Dieu. Et l'homme s'est emparé de la création, pour la détruire." (pàg. 466)

No és l'home qui va ser explusat del paradís, va ser Déu! I l'home es va fer amo de la creació per destruir-la.

Una llarga conversa de la protagonista amb un dels personatges més interessants va fent voltes a la idea del panteisme. Arrenca amb la frase de la citació i m'ha fet gràcia la contraposició física que presenta entre les religions monoteistes i el panteisme: les religions han posat Déu al cel, lluny dels homes i la cració, aïlla, de manera que els homes poden fer i desfer en els eu nom com els plagui.

"En cherchant bien, on découvrait toujours le mal dans la créature." (pàg. 486).

Si es cerca adequadament, sempre es descobreix el mal dins de les criatures.

Una justificació de la tortura que podria signar qualsevol torturador en qualsevol moment de la història.

L'epíleg dona molta informació que ajuda a acabar de lligar-ho tot i la contracoberta és un resum molt interessant:

"La grande aventure des Français au Brésil est un des épisodes les plus extraordinaires et les plus méconnus de la Renaissance.

Rouge Brésil raconte l'histoire de deux enfants, Just et Colombe, embarqués de force dans cette expédition pour servir d'interprètes auprès des tribus indiennes. Tout est démesuré dans cette aventure. Le cadre : la baie sauvage de Rio, encore livrée aux jungles et aux Indiens cannibales. Les personnages --et d'abord le chevalier de Villegagnon. chef de cette expédition, nostalgique des croisades, pétri de culture antique, précurseur de Cyrano ou de d'Artagnan. Les événements : le huis clos dramatique de cette France des Tropiques est une répétition générale, avec dis ans d'avance, des guerres de religion.

Fourmillant de protraits, de paysages, d'action, Rouge Brésil, écrit dans une langue à l'ironie voltairienne, prend la fome d'un roman d'éducation et d'amour. Mais plus profondément, à travers les destins et les choix de Just et de Colombe,ce livre met en scène deux conceptions opposées de l'homme et de la nature. Et il fait revivre le monde disparu des Indiens, avec sa cruanté mais aussi son sens de l'harmonie et du sacré, le permanent appel du bonheur..."

La gran aventura dels francesos al Brasil és un dels episodis més extraordinaris i menys coneguts del Renaixement.

Rouge Brésil ens explica la història de dos infants, Just i Colombe, embarcats per força en aquesta expedició per fer d'interprets amb les tribus índies. Tot és desmesurat en aquesta aventura: l'entorn (la badia salvatge de Rio, encara dominada per la jungla i els indis caníbals), els personatges, entre els que destaca el cavaller de Villegagnon, cap de l'expedició, nostàlgic de les croades, trufat de cultura clàssica, precursor de Cirano o de d'Artagnan, i els esdeveniments, els fets dramàtics d'aquesta França del tròpic són una repetició, deu anys abans, de les guerres de religió.

Fracit de retrats, de paisatges, d'acció, Rouge Brésil, escrit amb un llenguatge que recorda la ironia voltariana, es mostra com una novel·la de formació i d'amor. Però més profundament, a través del destí i les eleccions de Just i Colombe, aquest llibre ens presenta dues concepcions oposades de l'home i la natura, i ens fa reviure el món desaparegut dels indis amb tota la seva crueltat, però també amb el seu sentit de l'harmonia i del sagrat, i amb la seva permanent recerca de la felicitat.

Aquesta novel·la, premi Goncourt 2001, m'ha sorprés pel ritme i per la manera de mesclar els escenaris simultanis. Engega amb una mena d'Arcàdia que es desmunta i, després, tot es va complicant i desplegant amb gran mestria. Aventures, traïcions, descoberta de l'amor, adolescència, religió (l'enfrontament entre calvinistes i catòlics fuig de l'anècdona i s'explica prou bé, de manra simple, però bé), la trobada de civilitzacions es presenta de manera prou elegant i la superioritat occidental no es dissimula: l'occidental integrat conserva un munt d'objectes europeus i té un ascendent sobre els indis que no se sap com s'ha aconseguit. Integrat, però per sobre...

L'Arcàdia del començament es recupera en acabar. Un cercle complet. Tot molt ben integrat en la història. Una mena d'intrahistòria d'aquest episodi tan poc conegut molt ben travat amb el moment que relata.

Jean-Christophe Rufin (2001). Rouge Brésil. París: Gallimard.

En companyia de l'altre

Contràriament al que faig habitualment, no he pres cap nota de lectura d'aquest llibre. M'ha sorprés tant la lectura i m'ha arrossegat tant que no volia perdre el temps anotant res.

Alguns dels contes em sonaven a coneguts (el paio que canvia de cassa en un barri residencial de cases iguals, Monzó?), però aquestes substitucions, transmutacions o com s'hagin de dir, estan tan ben explicades que no pots parar de llegir i gaudir de la intel·ligènia i l'erudició de l'autor.

Molt elegant fins i tot en els passatges més recargolats o bruts. La volta que fa en el tema dels bessons...

La introducció i algunes de les miniatures són magistrals.

Vicenç Pagès Jordà (1999). En companyia de l'altre. Barcelona: Edicions 62 (El Balancí, 346).

Encre sympathique

A la pàgina 9, com una mena de divisa, Modiano recull una citació de Maurice Blanchot  (Le livre a venir):

"Qui veut se souvenir doit se confier à l'oubli, à ce risque qu'est l'oubli absolu et à ce beau hasard que devient alors le souvenir."

Qui vulgui recordar, deu confiar en l'oblit, arriscar-se a l'oblit absolut i al joiós atzar que, aleshores, esdevé el record.

Amb aquest títol tan suggerent i aquesta citació obrint el llibre, no tenim mes remei que llençar-nos-hi sense xarxa!

És un Modiano, cap sorpresa: memòria, casualitats, implicació personal (real o ficcionada)... Un dossier robat, cinquanta anys de tenir com a rerefons la investigació, trobades, converses, notes,,, Modiano!

"Toutes ces paroles perdues, certaines que vous avez prononcées vous-même, celles que vous avez entendues et dont vous n'avez pas gardé le souvenir, et d'autres qui vous étaient adressées et auxquelles vous n'avez prêté aucune attention... Et quelquefois, au réveil, ou très tard dans la nuit, une phrase vous revient en mémoire, mais vous ignorez qui vous l'a chuchotée dans le passé. (pàg. 29)

Totes aquestes paraules perdudes, les que heu pronunciat vosaltres, les que heu sentit i no recordeu i les que us van dir sense que hi prestéssiu la més mínima atenció... I, de vegades, en despertar, o molt tard a la nit, una frase us retorna a la memòria i no sabeu qui us la va xiuxiuejar en el passat.

Sempre preocupat pel funcionament de la memòria, sempre preocupat per no perdre res del passat. La paraula com a base de la memòria, més que no pas els gestos o les olors.

"Aujourd'hui, j'entame la soixante-troisième page de ce livre en me disant que l'Internet ne m'est d'aucun secours [...].

Tan mieux, car il n'y aurait plus matière à écrire un livre. Il suffirait de recopier des phrasesqui apparaissent sur un écran, sans le moindre effort d'imagination." (pàg. 63)

Avui, començo la pàgina seixanta-tres d'aquest llibre i em recordo que Internet no em serveix de res [...].

Millor, perquè d'una altra manera, no hi hauria matèria per a escriure un llibre. Només caldria recopiar les frases que apareixen a la pantalla sense cap intervenció de la imaginació.

Ara segueix tota una comparació entre la fotografia digital i la analògica (amb el procés de revelatge com a metàfora). La imaginació per a filar els records dispersos (o per a omplir buits).

"Oui, j'avais choisi une très mauvaise méthode. Cet afflux trop brutal de souvenirs risquait d'en cacher d'autres, plus secrets, et de brouiller définitivement les pistes." (pàg. 84)

Sí, havia triat un mètode equivocat. La brutal aportació de records, podia amagar-ne d'altres i malmetre les pistes.

"Cela me confortait dans l'idée que, si vous avez parfois des trous de mémoire, tous les details de votre vie sont écrits quelque part à l'encre sympathique." (pàg. 93)

Això reforçava la idea que si algun cop tens buits a la memòria, tots els detalls importants de la vida els trobaràs escrits en tinta simpàtica en algun lloc.

La meva edició és la llisa de color
crema. Aquesta no l'he trobada.

El títol, la justificació del títol i de la utilitat de recuperar records.

"Dans le tracé assez rectiligne de ma vie, elle [Noëlle Lefebvre] était une question demeurée sans réponse. Et si je continue d'écrire ce livre, c'est uniquement dans l'espoir, peut-être chimérique, de trouver une réponse. Je me demande : Faut il vraiment trouver une réponse ?

J'ai peur qu'une fois que vous avez toutes les réponses votre vie se referme sur vous comme une piège, dans le bruit que font les clés des cellules de prison. Ne serait-il pas préférable de laisser autour de soi des terrains vagues où l'on puisse s'échapper ?" (pàg. 101-102)

En el traçat prou rectilini de la meva vida, ella era una pregunta sense resposta. I si encara escric aquest llibre, és en l'esperança, potser quimèrica, de trobar-la. Ara be, em pregunto 'Cal trobar-la?'

Em fa por que quan es tinguin totes les repostes, la vida ens tanqui com si fos una trampa amb aquell soroll que fan les claus de les cel·les de les presons. No seria molt millor deixar sempre un espai al voltant de cadascú amb terrenys inexplorats que ens permetessin d'escapar en cas de necessitat?

A la pàgina 119-120 hi ha la constatació que cadascú recorda les coses a la seva manera i ja no explico res més perquè el final és sorprenent.

He arribat a pensar que el llibre és tot un joc, una mena de metàfora d'alguna cosa. O bé, un exemple de com s'ho fa l'autor per treballar la memòria. O bé una autoficció que ens ajudi a creure (o descreure) les seves obres anteriors... Com a resum de la seva manera d'esciure, m'ha semblat bonic.

Patrick Modiano (2019). Encre sympathique. París: Gallimard

Lila

"Podia ser que tot allò li semblés tan bonic perquè havia saltat uns quants àpats. Segons com, saltar àpats fa que les coses siguin més brillants." (pàg. 16)

Pobresa, Miró

"En el cas de les dones, ser vella només vol dir no ser jove, i ella havia suat tota la seva joventut abans que la joventut ni tan sols prengués peu." (pàg. 24)

"I ella, ¿sentia enuig abans de coneixe'n la paraula? ¿Li hauria semblat que tenia dret, a sentir enuig?

Coneixement i vida...

"En aquelles èpoques la Lila tenia la impressió que no eren res de res, la Doll i ella, però vet aquí que parlaven d'elles ni menys ni més que a la Bíblia." (pàg. 147)

"Gris tot ell, amb algun borrall de rosa aquí i allà perquè sabessis on hi haia hagut les roses. Ell no sabia què era ni per què el guardaven. No servia per a res, menys per a l'ús que elles en feien: fer memòria juntes." (pàg. 156)

Un xal que el Doane va cremar en un rampell

"Fa tant de temps que el món és aquí que fa la sensació que tot té algun sentit. Ja cal que vagis amb compte. No saps mai el que et poses a les mans." (pàg. 157)

Una de les llargues converses amb el fill/filla que ha de néixer.

"L'home li buscava els ulls a veure si hi havia tristor o fatiga, i ella girava la cara, perquè no se sabia mai què hi podia trobar, tenint en compte els pensaments que tenia. Havia pensat que les persones són com els seus cossos. I als cossos no se'ls pot fer confiança." (pàg. 199)

Allò que els ulls són la finestra de l'ànima, però dut a l'extrem o a la base, com gairebé tots els coneixements de la Lila, que sempre arrenquen del que és tangible i no fan gaire més recorregut. En aquest cas, el cos de la Lila és fort de tan treballar, però alhora, és tan fràgil que no pot ser-ho més.

"I quina mirada que li va fer aquell home, des de la pena immensa de la seva felicitat tan gran!" (pàg. 291)

Aquesta contradicció, com si la felicitat no pugués ser un estadi absolut, un lloc on viure...

"Parlar amb desconeguts era exposar-se a prendre mal tot d'una." (pàg. 293)

Tota una vida amb aquest principi gravat en el cervell i el comportament, ha de ser difícil de canviar.

Aspror de la vida, delicadesa dels detalls, acostament progressiu a la realitat (embolic temporal) records i vivències per a poder explicar què passa. Això fa que la lectura no sigui lineal ni fàcil, d'entrada. El temps es mescla en el cap de la Lila perquè sempre li cal explorar el passat per poder entendre i explicar el present i tot el que té al cap és tan intuïtiu, tan poc elaborat (en aparença) que cal recuperar "físicament" el passat cada vegada. I aquesta mena de coneixement, de teoria del coneixement, és el que utilitza per acostar-se a la religió i el que sorprèn contínumanet el seu home (el reverend) quan en parlen. Preguntes i més preguntes des del desconeixement absolut i la innocència que no sempre són esperades.

Sincerament, quan quedava poc per acabar el llibre, em feia por avançar massa de pressa i trobar que encara li quedava alguna desgràcia per patir... La senzillesa aparent del comportament i el pensament de la protagonista faciliten l'empatia.

Maryline Robinson (2015). Lila (trad. Esther Tallada). Barcelona: Edicions de 1984.