La mentida més bonica

No he pres cap nota mentre llegia el llibre. No és que no hi hagi trobat frases interessants, boniques; el que passa és que la lectura, la lectura de la part de "la mentira" és tan de "mira, era això i no sabia com dir-ho", "això, això mateix!" que no estava per tallar-la i prendre notes.

La trama que embolica aquesta part l'he trobada molt prima. Interessant, però molt prima. Concentra en un dia tot d'anècdotes i embolics que no sé si l'excusa de la jubilació dels protagonistes pot suportar-la fàcilment.

He de dir que, potser perquè esperava recuperar el fil de "la mentida" m'he perdut en alguns diàlegs i no sabia qui deia què a qui, tot i que el més greu és que no ha passat res quan m'he perdut i he pogut seguir la conversa amb tot la pau del món.

Com ja m'ha passat altres cops en les lectures de Serés, sembla que té moltes coses al pap i que les vol deixar anar encara que hagi de forçar la trama per encabir-les. En aquest cas, més que massa coses, hi ha moltes voltes sobre la mateixa cosa i no em sembla que es pugui explicar gaire més sense tenir-ne les dades. Que un dels protagonistes sigui historiador encara ho fa més patent.

Trobo que ha estat un bon exercici de catarsi i que, almenys a mi, m'ha anat molt bé per veure escrites moltes coses que em bullien al cap i que necessitava veure-les fora.

Francesc Serés (2022). La mentida més bonica. Barcelona: Proa.

Rouge Brésil

"Nul ne nous a jamais montré le testament d'Adam, par quoi il eût privé la France de la jouissance des Amériques." (pàg. 21)

Ningú no ens ha ensenyat mai al testament d'Adam la part que diu que França no pot gaudir de les amèriques.

M'ha fet gràcia que la novel·la reculli allò d'"Adam morí intestat".

"L'un des indiens répondit par une longue phrase. Une langue inconnue se laisse voir plutôt qu'entendre : elle était colorée d'innombrables voyelles, entremelées comme dans ce sous-bois de forêt vierge, et l'on reconnaisait un relief tourmenté de consonnes, qui donnaient la mélodie de leur dureté abrupte." (pàg. 195)

Un dels indis va respondre mitjançant una frase llarga. Una llengua desconeguda, abans de poder-la entendre, la veus. Aquella estava acolorida d'innombrables vocals, mesclades com aquest sotabosc de la selva verge, i s'hi reconeixia un relleu turmentat de consonants que li conferien la melodia de la seva duresa abrupta.

"Villegagnon, avec ses outils de guerre, attaquait le bloc opaque de la nature brute avec l'enthousiasme de l'artiste qui se met face au marbre de carrière, pour en tirer une pietà." (pàg. 243)

Villegagnon, amb els utensilis de guerra, atacava el bloc opac de la natura en brut amb l'entusiame de l'artista que s'enfronta al marbre per treure'n una pietà.

"Ce n'est pas l'homme qui a été chassée du paradis terrestre, mais Dieu. Et l'homme s'est emparé de la création, pour la détruire." (pàg. 466)

No és l'home qui va ser explusat del paradís, va ser Déu! I l'home es va fer amo de la creació per destruir-la.

Una llarga conversa de la protagonista amb un dels personatges més interessants va fent voltes a la idea del panteisme. Arrenca amb la frase de la citació i m'ha fet gràcia la contraposició física que presenta entre les religions monoteistes i el panteisme: les religions han posat Déu al cel, lluny dels homes i la cració, aïlla, de manera que els homes poden fer i desfer en els eu nom com els plagui.

"En cherchant bien, on découvrait toujours le mal dans la créature." (pàg. 486).

Si es cerca adequadament, sempre es descobreix el mal dins de les criatures.

Una justificació de la tortura que podria signar qualsevol torturador en qualsevol moment de la història.

L'epíleg dona molta informació que ajuda a acabar de lligar-ho tot i la contracoberta és un resum molt interessant:

"La grande aventure des Français au Brésil est un des épisodes les plus extraordinaires et les plus méconnus de la Renaissance.

Rouge Brésil raconte l'histoire de deux enfants, Just et Colombe, embarqués de force dans cette expédition pour servir d'interprètes auprès des tribus indiennes. Tout est démesuré dans cette aventure. Le cadre : la baie sauvage de Rio, encore livrée aux jungles et aux Indiens cannibales. Les personnages --et d'abord le chevalier de Villegagnon. chef de cette expédition, nostalgique des croisades, pétri de culture antique, précurseur de Cyrano ou de d'Artagnan. Les événements : le huis clos dramatique de cette France des Tropiques est une répétition générale, avec dis ans d'avance, des guerres de religion.

Fourmillant de protraits, de paysages, d'action, Rouge Brésil, écrit dans une langue à l'ironie voltairienne, prend la fome d'un roman d'éducation et d'amour. Mais plus profondément, à travers les destins et les choix de Just et de Colombe,ce livre met en scène deux conceptions opposées de l'homme et de la nature. Et il fait revivre le monde disparu des Indiens, avec sa cruanté mais aussi son sens de l'harmonie et du sacré, le permanent appel du bonheur..."

La gran aventura dels francesos al Brasil és un dels episodis més extraordinaris i menys coneguts del Renaixement.

Rouge Brésil ens explica la història de dos infants, Just i Colombe, embarcats per força en aquesta expedició per fer d'interprets amb les tribus índies. Tot és desmesurat en aquesta aventura: l'entorn (la badia salvatge de Rio, encara dominada per la jungla i els indis caníbals), els personatges, entre els que destaca el cavaller de Villegagnon, cap de l'expedició, nostàlgic de les croades, trufat de cultura clàssica, precursor de Cirano o de d'Artagnan, i els esdeveniments, els fets dramàtics d'aquesta França del tròpic són una repetició, deu anys abans, de les guerres de religió.

Fracit de retrats, de paisatges, d'acció, Rouge Brésil, escrit amb un llenguatge que recorda la ironia voltariana, es mostra com una novel·la de formació i d'amor. Però més profundament, a través del destí i les eleccions de Just i Colombe, aquest llibre ens presenta dues concepcions oposades de l'home i la natura, i ens fa reviure el món desaparegut dels indis amb tota la seva crueltat, però també amb el seu sentit de l'harmonia i del sagrat, i amb la seva permanent recerca de la felicitat.

Aquesta novel·la, premi Goncourt 2001, m'ha sorprés pel ritme i per la manera de mesclar els escenaris simultanis. Engega amb una mena d'Arcàdia que es desmunta i, després, tot es va complicant i desplegant amb gran mestria. Aventures, traïcions, descoberta de l'amor, adolescència, religió (l'enfrontament entre calvinistes i catòlics fuig de l'anècdona i s'explica prou bé, de manra simple, però bé), la trobada de civilitzacions es presenta de manera prou elegant i la superioritat occidental no es dissimula: l'occidental integrat conserva un munt d'objectes europeus i té un ascendent sobre els indis que no se sap com s'ha aconseguit. Integrat, però per sobre...

L'Arcàdia del començament es recupera en acabar. Un cercle complet. Tot molt ben integrat en la història. Una mena d'intrahistòria d'aquest episodi tan poc conegut molt ben travat amb el moment que relata.

Jean-Christophe Rufin (2001). Rouge Brésil. París: Gallimard.

En companyia de l'altre

Contràriament al que faig habitualment, no he pres cap nota de lectura d'aquest llibre. M'ha sorprés tant la lectura i m'ha arrossegat tant que no volia perdre el temps anotant res.

Alguns dels contes em sonaven a coneguts (el paio que canvia de cassa en un barri residencial de cases iguals, Monzó?), però aquestes substitucions, transmutacions o com s'hagin de dir, estan tan ben explicades que no pots parar de llegir i gaudir de la intel·ligènia i l'erudició de l'autor.

Molt elegant fins i tot en els passatges més recargolats o bruts. La volta que fa en el tema dels bessons...

La introducció i algunes de les miniatures són magistrals.

Vicenç Pagès Jordà (1999). En companyia de l'altre. Barcelona: Edicions 62 (El Balancí, 346).

Encre sympathique

A la pàgina 9, com una mena de divisa, Modiano recull una citació de Maurice Blanchot  (Le livre a venir):

"Qui veut se souvenir doit se confier à l'oubli, à ce risque qu'est l'oubli absolu et à ce beau hasard que devient alors le souvenir."

Qui vulgui recordar, deu confiar en l'oblit, arriscar-se a l'oblit absolut i al joiós atzar que, aleshores, esdevé el record.

Amb aquest títol tan suggerent i aquesta citació obrint el llibre, no tenim mes remei que llençar-nos-hi sense xarxa!

És un Modiano, cap sorpresa: memòria, casualitats, implicació personal (real o ficcionada)... Un dossier robat, cinquanta anys de tenir com a rerefons la investigació, trobades, converses, notes,,, Modiano!

"Toutes ces paroles perdues, certaines que vous avez prononcées vous-même, celles que vous avez entendues et dont vous n'avez pas gardé le souvenir, et d'autres qui vous étaient adressées et auxquelles vous n'avez prêté aucune attention... Et quelquefois, au réveil, ou très tard dans la nuit, une phrase vous revient en mémoire, mais vous ignorez qui vous l'a chuchotée dans le passé. (pàg. 29)

Totes aquestes paraules perdudes, les que heu pronunciat vosaltres, les que heu sentit i no recordeu i les que us van dir sense que hi prestéssiu la més mínima atenció... I, de vegades, en despertar, o molt tard a la nit, una frase us retorna a la memòria i no sabeu qui us la va xiuxiuejar en el passat.

Sempre preocupat pel funcionament de la memòria, sempre preocupat per no perdre res del passat. La paraula com a base de la memòria, més que no pas els gestos o les olors.

"Aujourd'hui, j'entame la soixante-troisième page de ce livre en me disant que l'Internet ne m'est d'aucun secours [...].

Tan mieux, car il n'y aurait plus matière à écrire un livre. Il suffirait de recopier des phrasesqui apparaissent sur un écran, sans le moindre effort d'imagination." (pàg. 63)

Avui, començo la pàgina seixanta-tres d'aquest llibre i em recordo que Internet no em serveix de res [...].

Millor, perquè d'una altra manera, no hi hauria matèria per a escriure un llibre. Només caldria recopiar les frases que apareixen a la pantalla sense cap intervenció de la imaginació.

Ara segueix tota una comparació entre la fotografia digital i la analògica (amb el procés de revelatge com a metàfora). La imaginació per a filar els records dispersos (o per a omplir buits).

"Oui, j'avais choisi une très mauvaise méthode. Cet afflux trop brutal de souvenirs risquait d'en cacher d'autres, plus secrets, et de brouiller définitivement les pistes." (pàg. 84)

Sí, havia triat un mètode equivocat. La brutal aportació de records, podia amagar-ne d'altres i malmetre les pistes.

"Cela me confortait dans l'idée que, si vous avez parfois des trous de mémoire, tous les details de votre vie sont écrits quelque part à l'encre sympathique." (pàg. 93)

Això reforçava la idea que si algun cop tens buits a la memòria, tots els detalls importants de la vida els trobaràs escrits en tinta simpàtica en algun lloc.

La meva edició és la llisa de color
crema. Aquesta no l'he trobada.

El títol, la justificació del títol i de la utilitat de recuperar records.

"Dans le tracé assez rectiligne de ma vie, elle [Noëlle Lefebvre] était une question demeurée sans réponse. Et si je continue d'écrire ce livre, c'est uniquement dans l'espoir, peut-être chimérique, de trouver une réponse. Je me demande : Faut il vraiment trouver une réponse ?

J'ai peur qu'une fois que vous avez toutes les réponses votre vie se referme sur vous comme une piège, dans le bruit que font les clés des cellules de prison. Ne serait-il pas préférable de laisser autour de soi des terrains vagues où l'on puisse s'échapper ?" (pàg. 101-102)

En el traçat prou rectilini de la meva vida, ella era una pregunta sense resposta. I si encara escric aquest llibre, és en l'esperança, potser quimèrica, de trobar-la. Ara be, em pregunto 'Cal trobar-la?'

Em fa por que quan es tinguin totes les repostes, la vida ens tanqui com si fos una trampa amb aquell soroll que fan les claus de les cel·les de les presons. No seria molt millor deixar sempre un espai al voltant de cadascú amb terrenys inexplorats que ens permetessin d'escapar en cas de necessitat?

A la pàgina 119-120 hi ha la constatació que cadascú recorda les coses a la seva manera i ja no explico res més perquè el final és sorprenent.

He arribat a pensar que el llibre és tot un joc, una mena de metàfora d'alguna cosa. O bé, un exemple de com s'ho fa l'autor per treballar la memòria. O bé una autoficció que ens ajudi a creure (o descreure) les seves obres anteriors... Com a resum de la seva manera d'esciure, m'ha semblat bonic.

Patrick Modiano (2019). Encre sympathique. París: Gallimard

Lila

"Podia ser que tot allò li semblés tan bonic perquè havia saltat uns quants àpats. Segons com, saltar àpats fa que les coses siguin més brillants." (pàg. 16)

Pobresa, Miró

"En el cas de les dones, ser vella només vol dir no ser jove, i ella havia suat tota la seva joventut abans que la joventut ni tan sols prengués peu." (pàg. 24)

"I ella, ¿sentia enuig abans de coneixe'n la paraula? ¿Li hauria semblat que tenia dret, a sentir enuig?

Coneixement i vida...

"En aquelles èpoques la Lila tenia la impressió que no eren res de res, la Doll i ella, però vet aquí que parlaven d'elles ni menys ni més que a la Bíblia." (pàg. 147)

"Gris tot ell, amb algun borrall de rosa aquí i allà perquè sabessis on hi haia hagut les roses. Ell no sabia què era ni per què el guardaven. No servia per a res, menys per a l'ús que elles en feien: fer memòria juntes." (pàg. 156)

Un xal que el Doane va cremar en un rampell

"Fa tant de temps que el món és aquí que fa la sensació que tot té algun sentit. Ja cal que vagis amb compte. No saps mai el que et poses a les mans." (pàg. 157)

Una de les llargues converses amb el fill/filla que ha de néixer.

"L'home li buscava els ulls a veure si hi havia tristor o fatiga, i ella girava la cara, perquè no se sabia mai què hi podia trobar, tenint en compte els pensaments que tenia. Havia pensat que les persones són com els seus cossos. I als cossos no se'ls pot fer confiança." (pàg. 199)

Allò que els ulls són la finestra de l'ànima, però dut a l'extrem o a la base, com gairebé tots els coneixements de la Lila, que sempre arrenquen del que és tangible i no fan gaire més recorregut. En aquest cas, el cos de la Lila és fort de tan treballar, però alhora, és tan fràgil que no pot ser-ho més.

"I quina mirada que li va fer aquell home, des de la pena immensa de la seva felicitat tan gran!" (pàg. 291)

Aquesta contradicció, com si la felicitat no pugués ser un estadi absolut, un lloc on viure...

"Parlar amb desconeguts era exposar-se a prendre mal tot d'una." (pàg. 293)

Tota una vida amb aquest principi gravat en el cervell i el comportament, ha de ser difícil de canviar.

Aspror de la vida, delicadesa dels detalls, acostament progressiu a la realitat (embolic temporal) records i vivències per a poder explicar què passa. Això fa que la lectura no sigui lineal ni fàcil, d'entrada. El temps es mescla en el cap de la Lila perquè sempre li cal explorar el passat per poder entendre i explicar el present i tot el que té al cap és tan intuïtiu, tan poc elaborat (en aparença) que cal recuperar "físicament" el passat cada vegada. I aquesta mena de coneixement, de teoria del coneixement, és el que utilitza per acostar-se a la religió i el que sorprèn contínumanet el seu home (el reverend) quan en parlen. Preguntes i més preguntes des del desconeixement absolut i la innocència que no sempre són esperades.

Sincerament, quan quedava poc per acabar el llibre, em feia por avançar massa de pressa i trobar que encara li quedava alguna desgràcia per patir... La senzillesa aparent del comportament i el pensament de la protagonista faciliten l'empatia.

Maryline Robinson (2015). Lila (trad. Esther Tallada). Barcelona: Edicions de 1984.

Pobres

"A la propera carta els hi descriuré de manera satírica, és a dir, tal com són de debò, amb tota mena de detalls." (pàg. 11)

Dues citacions amb definions de literatura. És l'avantatge de les novel·les epistolars, hi cap de tot. Si no ho diu o ho fa un dels protagonistes, pot explicar-ho com a cosa que li han dit sense haver de fer gaires escarafalls:

"La literatura és bona cosa, Vàrenka, molt bona cosa. Ho vaig saber per ells abans-d'ahir ¡És una cosa profunda! Que enforteix el cor de la gent, que instrueix i... [...] La literatura és un quadre, és a dir, en un cert sentit és un quadre i un mirall. Es l'expressió de la passió, és una crítica molt subtil, és una lliçó edificant i un document." (pàg. 79)

"Haig de dir-li, mestressa, que de vegades passa que vas vivint sense saber que tens a mà un llibre que explica la teva història fil per randa. I que tot allò que abans no t'entrava al cap, tan bon punt comences a llegir el llibre en qüestió de mica en mica ho vas recordant, i ho desentrelles, i ho comprens. [...] En canvi, en llegir això és com si ho hagués escrit jo mateix, és ben bé com si, per posar un exemple, hagués agafat el meu cor tal com és, l'hagués girat perquè tothom el veiés per dins, i l'hagués descrit amb tots els detalls, ¡vet aquí!" (pàg. 94-95)

"I és sabut per tothom, Vàrenka, que un pobre és pitjor que un drap vell i que no pot rebre cap respecte de ningú, ¡i ja poden escriure el que vulguin! Tots aquests escriptors ja poden escriure el que vulguin, que per al pobre tot seguirà igual. ¿I per què tot seguirà igual? Doncs perquè, segons ells, el pobre ho ha de dur tot girat enfora: no ha de tenir res d'íntim, ni gens ni mica de dignitat, ¡de cap manera!" (pàg. 113-114)

A la contra diu que és la primera novel·la de Dostoievski (el paràgraf on ho explica és molt sucós). Quina meravella! Com parla de la pobresa, de la solidaritat entre els pobres d'agraïment, de dissimular... I tot això sobre el fons descrit amb pinzellades clares de l'estiu de Sant Petersburg (si se'n pot dir estiu d'això).

A les cartes, com ja hem comentat, apareixen molts temes. El tracte entre els dos protagonistes és tan distant/càlid/tendre... Tots dos preocupats de l'altre, tots dos mirant de surar sobre la pobresa.

Una cosa que trobo a faltar en totes les novel·les ruses és un índex onomàstic. Diminutius, cognoms, noms de font, apel·lacions carinyoses... N'he recollides les dels quatre personatges que hi apareixen més cops:

• Varvara Alekséievna (així li diuen Makar i el vell Pokrovski). Vàrenka li diu Makar i ella signa com Varvara Dobrossiólova. En començar a llegir pensava que en Makar li deia Alekséievna a la noia una mica com fent-se-la seva (a ell li diuen Alekséievitx), però després hi ha més gent que li diu així.
• Makar Alekséievitx signa com Makar Dévuixkin.
• El jove Pokrovski. Li diuen Pétenka i Petruixa (el su pare)
• El vell Pokrovski. Zakkar Petróvitx

Fiódor Dostoievski (2021). Pobres (trad. Miauel Cabal Guarro). Barcelona: Cal Carré.

1969

No és un llibre per, com faig habitualment, col·locar aquí un recull de citacions per poder tastar l'estil de l'autor o les frases que m'han tocat més. Només reproduiré un parell de fragments; l'un perquè m'ha recordat la infància, aquelles col·leccions de lletres separades amb punts que trobaves impresses en els papers oficials (per demanar una beca, per exemple) i l'altre perquè podria estar acabat d'escriure i també sonaria igualment fals. Vegem-los:

"Muy agradecido por la atención que me pueda dispensar, le saluda atentamente, quedando suyo affmo. s.s.q.e.s.m." (pàg. 269)

Jo crec que és "suyo afectuosísimo seguro servidor que estrecha su mano". La "e" es canviava per una "b" si la cosa es dirigia a un clergue (besa). Sempre m'ha fet gràcia que estigués tot tan previst, tan fixat i que aquestes mostres de respecte tan impostades convisquessin amb tractes més de carrer, més llatins com el que es recull en una petició que un (sembla ser, pel context) excompany de classe dirigeix al nou governador civil de Barcelona que acaba amb "un abrazo, cacho macho". Crec que és el reflex exacte de la societat d'aquell moment.

"El Gobierno piensa practicar una política de información diáfana, con el fin de que la opinión pública pueda juzgar su gestión y manifestar sus puntos de vista." (pàg. 449)

No calen gaires comentaris... 

Una constatació de per riure: els agents de les forces d'ordre públic d'abans feien anar un voabulari (de vegades de manera errònia) que els d'ara serien incapaços no d'entendre, sinó de memoritzar.

Ara, més seriosament, quan vaig començar a sentir coses sobre aquesta obra vaig arrufar el nas pensant "un Aleksiévitx", però no. L'Eduard Márquez ha fet una passa més, o un camí diferent amb, si fa no fa, la mateixa base. Esclar que l'una és periodista i l'latre, novel·lista i aixó, potser, ho explica tot. A 1969,  tot el que hi apareix ha estat triat amb una intenció narrativa i ordenat per confegir un relat cronològicament ordenat d'un any que l'autor considera clau en la història de Catalunya i, tot i que no es diu clarament, també d'Espanya.

Col·locar al mateix nivell entrevistes transcrites, documents oficials, cartes entre administracions,  informes policials, etc., tots ells (o la gran majoria) anonimitzats, serveix a l'autor per allunyar-se de la narració i no caure en lògiques fílies i fòbies que haguessin desvirtuat el relat. Potser també una mica per compensar la "deshumanització" amb que les forces de l'ordre públic tracten els "separatistes", "obrers revolucionaris" i altres persones "no afectes al règim".

Una cosa que em fa pensar és la traducció al castellà. No sé com marquen quines parts son traduïdes i quines no. Segurament es perdran l'oralitat dels testimonis en català

Un parell de reflexions polítiques al fil del text: moltes de les coses que es plantegen els testimonis que aporta el llibre les tornem a tenir ara a l'aparador, com si ningú s'hi haguès parar a recollir el testimoni de tota la feina que es va fer en la clandestinitat. I el retrat de la gent de dretes, del règim (o mes a la dreta) que no tots parlen castellà, també n'hi ha de catalans. Això no ho hauríem d'oblidar ni ens hauria d'escandalitzar: hi ha catalans molt de dretes, com arreu. Ho dic perquè de vegades sembla que hi ha gent que no s'ho creu o que ho acaba de descobrir i se n'escandalitza.

La mà ordenadora de l'autor, que es deixa veure tan clarament en les obres anteriors, aquí dexapareix, però no del tot; una prova d'això és, per exemple, és l'aparició dels informes d'"ambient" redactats per la policia i que apareixen amb un ritme molt clar al llarg de l'obra.

No hi ha capítols, no hi ha temes (que sí trobem a les obres d'Aleksiévitx) i això obliga a llegir a un ritme molt picat que fa que et sigui difícil deixar el llibre. D'altra banda, com a lector et sents ben tractat, la lectura et fa sentir llest: "aquest que ens explica això és el de la denúnicia d'abans" i, si no tens una edat que et permeti reconèixer els fets, t'obliga a buscar informació per saber de què parla en cada moment: la curiositat que ens mou a tots que intenta endevinar els noms que se'ns oculten...

Moltes pàgines, un fet insòlit en l'obra de Márquez, però fàcils de llegir. Mai no et cau el llibre de les mans.

Pel que fa a la pretensió de repetir experiment fins arribar al final de la transició (que nos dimos entre todos)... Ho veig una mica magre. Per part de l'autor, no sé si es veurà en cor de repetir esquema i manera de fer en un munt de llibres (potser s'avorrirà de fer el mateix durant deu o dotze llibres) i per part de la recepció, no sé si serem capaços de tenir l'atenció necessària per llegir tants volums d'intrahistòria seguits. El temps ens ho dirà.

Eduard Márquez (2022). 1969. Barcelona: L'altra editorial.